Encara hi ha temps?

Les terribles imatges de les Torres Bessones ferides de mort, les d'aquells que a les finestres dels darrers pisos banderejaven en la seva desesperació alguna peça de tela, les d'aquells cossos caient i caient en uns instants eterns (tan diminuts, tan desvalguts), les de l'enfonsament final dels gegants,...m'han dolgut, com a milions d'éssers humans, profundament. Però no he plorat. Fa bastants mesos que no ho faig. La certesa que cada mes, ara mateix, des de fa tres anys, estan morint una mitjana de 80.000 éssers humans a la RD del Congo envaïda per Uganda, Rwanda i Burundi (els grans protegits dels Estats Units) m'ha deixat "sec". Tres milions de víctimes en aquests darrers tres anys. Que, sumats als més de tres milions a Rwanda des de 1990, suposen més de sis milions en una dècada. L'amarga constatació de la gran indiferència del nostre món "civilitzat" respecte aquesta i d'altres tragèdies, a les que no considera com a seves, m'està generant des de fa mesos una mena de cuirassa afectiva i un gran pessimisme sobre el proper futur.

El setembre de 1999, acompanyat del president d'una de les més importants organitzacions de l'oposició ruandesa, vaig entrevistar-me amb Ramsay Clark, ex-fiscal general dels EEUU. El seu despatx està situat a Manhattan sud, per això vaig aprofitar la resta del dia per visitar els monuments i edificis més emblemàtics d'aquesta ja de per sí emblemàtica illa. Avui, dos anys després, tot el que vaig viure en aquells dies té per a mi regust d'anticipada metàfora.

Per un costat, l'Estàtua de la Llibertat. Vaig pujar de bon grat fins el punt més elevat d'aquesta monumental escultura, regal de França, que evoca els més nobles lligams entre Nord-Amèrica i Europa. És la Nord-Amèrica que a la segona guerra mundial intervé generosament i decisiva a favor de l'alliberament de l'opressió nazi. La Nord-Amèrica de les pel·lícules i els còmics de la meva infantesa. La que tant admirava i encara admiro. La de Ramsay Clark i tants altres nord-americans lúcids i crítics amb els seus darrers governs i amb l'ampli sector de la societat que els dóna suport. Així com amb les seves grans agències d'informació i amb els seus poderosos lobbies econòmics (líders màxims d'aquesta globalització sense entranyes que ens envolta).

Per l'altre, el World Trade Center. Tot aquest complex, i en especial les Torres Bessones, representaven el cor mateix del capitalisme financer. Segurament la consciència d'això va fer que no tingués el menor interès en introduir-me en els seus sofisticats budells. Em vaig limitar a seure uns minuts a la petita plaça que fins el fatídic onze de setembre existia entre ambdues, contemplant l'anar i venir d'aquell termiter humà que s'enlairava impressionantment per damunt del meu cap. Pel seu emplaçament i les seves característiques gairebé tots hem convingut en atorgar-li, d'una manera un xic maniquea, la categoria de símbol d'aquest sobirà poder financer. De fet en elles es realitzaven el 10% de les operacions de Nova York. Això no vol pas dir que tot el capitalisme financer hi fos representat, ni que tots els presents a les torres fossin dirigents de les finances.

Uns dies abans de l'atemptat vaig començar un article que portava aquest mateix títol, "Encara hi ha temps?". En ell intentava explicar com, des de fa uns anys, algunes petites organitzacions hem viscut de l'esperança que en el moment en què les nostres societats més desenvolupades coneguessin la magnitud del genocidi que es segueix produint a l'Àfrica del Grans Llacs, reaccionarien d'alguna manera. Però ens vam equivocar. Crèiem que el gran problema era precisament la petitesa dels qui ho denunciàvem, enfront dels forts mecanismes psicològics i socials de delegació d'autoritat en aquells que detenen el suposat saber. Esperàvem que les coses canviarien quan s'alcessin veus amb més reconeixement que el que a nosaltres se'ns atorgava. Ja fa més d'un any i mig que venim rebent retrets semblants a aquest: "Qui us creieu que sou? Això vostre no pot ser seriós. És impossible que hi hagi una mitjana de 80.000 víctimes mensuals a la RD del Congo i que organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional o periodistes especialitzats no ho hagin denunciat".

Però en aquests darrers mesos tota aquesta situació està donant un tomb, tota aquesta ignomínia està sortint a la llum. Per fi han parlat els grans oracles del nostre món globalitzat: organismes com l'ONU, ONGs com Amnistia Internacional, grans mitjans com El País (que juntament amb altres com Le Soir o Le Monde Diplomatique, i a diferència d'altres com Libération, El Mundo o Avui, han mantingut respecte a aquest conflicte posicions molt desafortunades). L'espoli de la RD del Congo ja "existeix" i les 80.000 víctimes per mes també. I ja està clar que aquest botí és l'explicació d'aquestes grans matances. Però a gairebé ningú sembla importar-li. La destrucció de tants milions de vides humanes i el saqueig dels excepcionals recursos de la regió, com el coltan, ja és irreversible. Grans corporacions mineres i financeres, fonamentalment dels Estats Units, ja han aconseguit el seu botí. I els seus aliats africans tenen ja la seva important participació en aquesta rapinya. Però, indubtablement, encara seria molt important aturar tant patiment. D'aquí el títol de l'article "Encara hi ha temps?".

Sóc pessimista sobre l'actual moment històric de la nostra humanitat. La inconsciència de la majoria de les nostres societats desenvolupades respecte a la magnitud del sofriment que alguns dels nostres líders econòmics i polítics estan ocasionant en diverses regions del nostre planeta, em recorda massa la inconsciència de la majoria de la societat alemanya que va donar el seu suport al nazisme. Les nostres televisions no paren d'oferir-nos imatges de la destrucció de les Torres Bessones. I també de palestins que es diu que celebraven l'atemptat de Nova York. De les actuals víctimes de la RD del Congo ni una sola imatge. En el control de les imatges hi ha probablement la clau més important. No importa que alguns ja sapiguem el que està passant a l'Àfrica dels Grans Llacs. Si les grans cadenes de televisió no emeten insistentment les imatges, és com si encara no existís per a la gran massa de la societat. La que vota als líders polítics. Però una civilització que es desentén del dolor d'una massa immensa de desheretats i que fa més gran l'abisme existent entre aquesta gran massa i els més privilegiats, no té futur, és massa vulnerable. Com les Torres Bessones. Com la verticalitat del poder i els privilegis. Sense base territorial ni social. Tan ostentoses i provocadores enmig d'un món sembrat de milions de barraques xates i pudents. Quins experts i líders són els nostres que no han estat capaços de veure la gran vulnerabilitat d'aquestes torres, del poder financer i del sistema que simbolitzaven?

Serà veritat altra vegada allò de què la violència és la partera de la història? Els Estats Units no han escoltat les múltiples veus i gestos no-violents que se'ls ha dirigit aquestes darreres dècades. Ho sé per pròpia experiència. La carta que la Fundació s'Olivar va fer arribar al president Bill Clinton a principis de 1997, amb la signatura de 19 premis Nobel i dels presidents dels grups polítics del Parlament Europeu (denunciant amb un dejuni de 42 dies les seves greus responsabilitats en el genocidi de milers de refugiats hutus que s'estava executant a l'ex-Zaire), no va rebre cap mena de resposta. Ara, després de tanta mort i destrucció, ¿els actuals dirigents d'aquesta gran potència i el sector més "patriota" d'ella, seran capaços de preguntar-se seriosament per què existeix tant odi envers els Estats Units? No sóc tan ingenu com per creure que el fanatisme neix només de la injustícia soferta. O per creure que només amb voluntarisme, amb declaracions de drets i denúncia de les seves violacions, amb normatives jurídiques i amb solidaritat internacional, les nostres acomodades societats del nord poden garantir la seva seguretat de cara a futures agressions del fanatisme militant. Sempre he defensat la necessitat de l'existència d'uns cossos armats a les ordres de legítimes autoritats internacionals. Cosa que ha portat força problemes a un no-violent com jo. Sóc ben conscient que hi ha molt irresponsable amb massa poder de decisió. Tot i que no estan només en els països menys desenvolupats, la qual cosa és molt problemàtica.

El fanatisme religiós no és l'únic fanatisme, ni els fanàtics islamistes són els únics fanàtics. A més, aquest gran atemptat no es pot explicar només pel component de fanatisme que sembla haver-hi. Per entendre aquesta autoimmolació no es pot oblidar la gran asimetria existent entre els mitjans d'aquells que els terroristes consideren els seus enemics i els mitjans propis. Però la seva lògica és la mateixa lògica de guerra sense regles ètiques que un dia va destruir Hiroshima i Nagasaki i que pretén impressionar i fins i tot terroritzar l'enemic mitjançant l'eliminació massiva i indiscriminada de civils. Aquest atemptat tampoc és una inicial agressió com la de Pearl Harbor. Molts dels països d'on semblen venir els suïcides estan devastats des de fa anys per conflictes en els que les grans potències hi tenen molt a veure. Crec que el veritable criteri que ens permet traçar alguna mena de línia divisòria entre actes de barbàrie i de legítima defensa és el grau d'irracionalitat, desproporció, odi i afany de venjança que els mogui. ¿O potser el Bin Laden que treballava per a la CIA només es converteix en fanàtic terrorista al canviar de bàndol?

Els que sí que són ingenus són els molts que encara pensen que la nostra seguretat només és qüestió de cossos armats. I són massa els qui, des de les cúpules decisòries de les nostres societats, prefereixen oblidar que l'educació és a mig termini més decisiva enfront del fanatisme que les més sofisticades tecnologies defensives. I que enfront de la misèria i la injustícia secular o enfront de les explosions revolucionàries nascudes un cop més de la misèria i la desesperació, no hi ha altra alternativa que la cooperació i la solidaritat. Però els pressupostos són els pressupostos. Les despeses militars són les que sempre han sigut i força més cada any. I la xavalla que el govern dedica a la cooperació internacional no arriba ni al que va arribar després de les campanyes nacionals a favor del 0'7% (sobretot per als països i ONGs que no gaudeixen de la simpatia del govern de torn).

Però la realitat és tossuda, aquesta civilització i aquesta globalització no funcionen. Almenys per a la gran majoria de la humanitat. I per això, ni els privilegiats de les més altes torres estan segurs. Altra vegada estem en una decisiva cruïlla històrica i ens veiem enfrontats a l'interrogant: Encara hi ha temps? Serem capaços de rectificar el rumb? En quin nou infern ens ficaran els nous messies guerrers del bé absolut? Tant de bo quan l'OTAN prengui les seves decisions no oblidi que al llarg de la història tots els imperis s'han considerat com déus, han infravalorat la força dels "bàrbars" de la "perifèria" i, mancats de justícia i raó, abans o després s'han ensorrat com les Torres Bessones. Hem teixit tal embolic global de subjectivisme narcisista col·lectiu, flagrants injustícies, grans silencis i mentides mediàtiques, que potser no siguem capaços de sortir-ne i ja no hi hagi temps per a l'equitat, la cooperació i l'educació. Serà aquesta l'hora només dels durs cabdills alliberadors del mal?