A vegades, m'aturo a pensar que, potser, el meu treball és inútil, perquè no veig cap solució viable al conflicte. Tres milions de persones fora del seu país (Rwanda), instal.lats en un país corrupte, el Zaire, en un terreny totalment abrupte, on viuen amuntegades, sense cap tipus de comoditat. El curs de la seva vida es va veure estroncat per la guerra. La major part ho van perdre tot.
Com acabarà aquesta història? Les respostes poden ser múltiples, però no en trobo cap de positiva i si n'hi ha alguna és massa utòpica.
La gent té por de retornar a les seves cases de Rwanda, perquè hi continua havent morts i persones que desapareixen. Altres es pregunten: per què retornar si allà ja no ens queda res (casa, treball...)? i d' altres, els barrejats, diuen que si retornen pot haver-hi una altra guerra i trobar-se que han de tornar a sortir.
Però bé, intento no capficar-me en aquestes reflexions. Jo, he vingut aquí com a infermera, no sóc política. Vaig a intentar donar el millor de mi, la resta no està a les meves mans.
Fa pocs dies arribaren tres o quatre caixes de roba usada. El somriure de la majoria dels nens, una vegada vestits, no l'oblidaré mai; així com tampoc el plor d' alegria d'una nena al rebre una nina ! ! ! .
Avui, per fi, he recordat el teu nom, Vestine!
On estàs? Viva o morta?
Allà on sigui que et trobes, et desitjo que la Pau, l'Amor, l'Alegria i la Felicitat estiguin en tu i en aquells que estaven prop teu i t'estimaren.
M'agradaria tenir alguna notícia teva, tornar a sentir-te cantar, poder veure el teu somriure i la lluïssor dels teus ulls.
Estimades Vestine i Modesta: us desitjo, de tot cor, que el vostre camí estigui ple de llum, d' alegria, d'amor i de pau. Voldria sentir-vos prop meu. Voldria tenir la fe, la capacitat de lluitar, l'amor i la pau que teníeu vosaltres.
Vestine: desitjo que et sentis molt feliç.
Un petó, una forta abraçada i rep de mi tot el poc que et puc donar:
9 de març de 1996