J.M.
18.10.03
A mesura que hom llegeix i reflexiona sobre realitats viscudes, amb experiència personal, s’adona de les múltiples versions i explicacions que se’n poden donar, fins i tot de contradictòries. Cada fet de vida i de la història té diverses interpretacions, i possiblement cada explicació és veritat. Parcialment, és clar.
Per abonar aquest raonament trobem mostres en els ben diversos discursos que s’escriuen sobre "globalització", "nacionalisme", "progrés", "modernitat", "benestar", "creença", "racisme", "democràcia", i un prou llarg etcètera de conceptes i realitats. És ben possible que cada discurs digui la "veritat", és a dir, la part coneguda o valorada pel qui l’expressa. Si això és així, vol dir que totes les explicacions socials i històriques estan molt condicionades per tot l’embolcall sociocultural i vivencial dels qui les diuen o escriuen. A mi em passa, com als altres: per això tenim versions diferents sobre els mateixos fets viscuts. També els passa, segur, als qui donen les versions oficials. Totes. També elles són parcials i condicionades.
He fet aquesta llarga introducció, perquè tinguem cautela a l’hora d’escoltar qualsevol explicació que algú doni de qualsevol fet de vida, personal o públic, social o polític. És la seva versió, segurament verídica, però certament parcial. Tots som parcials, i no pot ser d’una altra manera. Val, doncs, pel que jo escric a continuació: la meva mirada actual sobre Rwanda.
És la meva versió, condicionada pels quinze anys (1975-1990) que hi vaig viure tranquil i feliç (segurament massa ignorant dels milers de refugiats ruandesos que vivien fora del país); condicionada també pels quatre anys de guerra civil (1990-1994) que vaig sofrir en la pròpia pell, ja que em trobava a la zona del nord, on actuava la guerrilla, enmig del prop del milió de ruandesos desplaçats de les seves terres a causa dels atacs; i condicionada encara, pel fet d’haver estat en contacte directe amb persones que, com jo, ens vam trobar atrapades en una espiral de violència, que no havíem programat nosaltres, ni la volíem per a ningú, i que, com una gran riuada o un foc d’estiu, ens va agafar tots al bell mig de la nostra vida quotidiana, i ens va situar en una banda de la baralla.
Tots hi vam sofrir, i molt: els milions de morts, dels dos grups que formen els habitants de Rwanda. Els forçats a ser botxins o criminals, dels dos grups dels ruandesos. Els milers de famílies desfetes o ferides, dels dos grups de ruandesos. Els milers de persones que van haver de canviar de país per a sobreviure, dels dos grups de ruandesos (amb un canvi significatiu: els d’un grup passen de refugiats a ser els amos de la capital, Kigali, mentre que molts dels de l’altre grup passen a ser refugiats errants en diversos països d’Àfrica i Europa). Els més de 120.000 presoners de guerra, que han malviscut o mort en les presons inhumanes de després del canvi de poder, del 94 fins avui (darrerament n’han alliberat uns quants mils, els vells i els xacrats). I encara, durant aquests gairebé deu anys de dictadura militar, guanyada amb guerra fratricida i sagnant, els prop de vuit milions de ruandesos, la gran majoria dels quals viuen a l’interior de Rwanda, i que estan sofrint una misèria econòmica i social que els recorda la situació de trenta anys enrere, abans de l’arribada de la democràcia i la primera república dels anys 60.
I encara més. Són milions els qui tenen una ferida oberta al cor i a la seva dignitat humana: els acusen públicament, oficialment, i a nivell internacional, de "genocides". La realitat que jo he viscut amb ells, abans i després del gran desastre del 94, és que en són víctimes innocents. No saben ben bé perquè, però s’ho malpensen. Ho intueixen: són la massa dels pobres! "No tenim dret a reclamar res, perquè la nostra condició és la de ser pobres", pensen. "Hem nascut per treballar, produir, i callar. Per sofrir i morir. Si en morim molts, a causa de la misèria de la vida, i la malària, i ara la Sida, millor. Quedarà més espai pels qui quedin", alguns diuen. De fet, Rwanda és un país molt petit i molt poblat, superpoblat. No té cap més interès pels amos actuals del planeta, que no sigui el de servir de corredor per treure alguns minerals importants de les mines del veí Congo.
Algú que hagi sentit algun altre comentari sobre Rwanda en motiu de les recents eleccions presidencials, es demanarà com és que el guanyador hagi obtingut el favor del 95% dels vots emesos. Jo era allà aquest estiu, i puc afirmar que en els mítings de l’interior es parlava obertament de "vessar sang", i també la gent comentava sobre les ajudes governamentals condicionades als vots donats en cada regió. Molts eren conscients, per força més que per grat, que els seus vots no canviarien res de l’estructura política i social instaurada pel govern sortit de la victòria militar del 94. Per tant, famolencs com estan, de pa i de pau, es diuen: "tinguem contents els qui ens governen, que potser així ens deixaran viure una mica tranquils". Aquesta actitud no és pròpia només d’un dels grups dels qui viuen a Rwanda, sinó que s’ha donat i es dóna en altres països del planeta.
Hi ha un moment per a cada cosa, diu la Bíblia. Hi ha moments per a la militància, hi ha moments per a la supervivència. La meva mirada actual sobre la situació de Rwanda avui és aquesta. Una mirada altra que la dels mitjans oficials d’informació; també parcial, com ells. Em sembla que la majoria dels ruandesos intenten "sobreviure" el moment present, tot guardant en el seu interior les ferides passades, i també les esperances d’un futur millor per a tots.
Tot i que la meva posició és parcial, estimo Rwanda i tots els qui hi viuen, i m’agradaria veure un dia que el sol de la dignitat humana lluís sobre tots els habitants de tots els turons del país dels mil pujols. Per això continuo parlant d’ella, i la faig conèixer, i la visito, i l’ajudo tan com puc. Com vosaltres, INSHUTI, i tots els amics de Rwanda.