Ara fa un any que el Front Patriòtic va prendre el control de Rwanda. El projecte era clar i s'ha aconseguit en un 100%: calia burunditzar el país, donant el poder real a un exèrcit amb domini tutsi, encara que s'hagués d'establir, provisionalment, de cara a l'opinió internacional, un govern de façana on s'si posessin alguns polítics sortits d'altres partits: estretament vigilats, només es representen a si mateixos i no tenen influència en aquells aspectes més crucials de la situació. En el mateix si del FPR i del seu exèrcit, és clarament l'ala dura que fa la llei de facto, per damunt de les autoritats civils o judicials, d'on es constata que les declaracions oficials, sens dubte sinceres, es contradiuen amb els fets. Com ho proclama la ideologia regnant, en la nova Rwanda no hi ha ni tutsis ni hutus, només hi ha ruandesos. Traduït en bon català, això vol dir que d'ara en endavant, els tutsi podran acaparar totes les funcions interessants, sense que hi hagi cap mitjà de verificació i de regulació.
Tothom està d'acord en dir que l'ordre regna avui a Kigali. L'exèrcit i els refugiats vinguts d'Uganda i Burundi, s'han instal.lat del tot en el país reconquerit. El risc d'un contra-atac d'envergadura per part dels militars del règim anterior, establerts al Zaire, s'allunya cada cop més. Es pot esperar, doncs, una estabilització interna progressiva sota l'ègida d'un règim militar-policial, en què les orientacions encara no apareguin clarament. Malgrat el que diguin els uns o els altres, aquests no tenen, és clar, cap desig de solucionar el problema dels refugiats hutu: se'ls diabolitza sistemàticament, fent creure que tots van ser còmplices del genocidi, cosa que és una injustícia flagrant. Els nous ocupants no cediran mai ni les terres ni les cases que han requisat i tenen por, sobretot, que una majoria hutu torni a fer-se sentir algun dia. D'aquí ve, la voluntat de fer recaure damunt d'aquests, un terror sagnant, com ho han assenyalat els fets de Kibeho. Les bones persones parlen de reconciliació, però es pot reconciliar gent que no en té cap gana?
Cal, doncs, esperar que els camps de refugiats al Zaire, Burundi i Tanzània, esdevinguin institucions a llarg, a molt llarg termini i obrar en conseqüència, la qual cosa vol dir: preveure intal.lacions durables, escolaritzar els nens, fer emergir òrgans de gestió i trobar, si és possible, mitjans d'integració progressiva en el país d'acollida. L'ACNUR i les organitzacions humanitàries, en tenen encara per molts dies i la regió dels Grans Llacs s'exposa a esdevenir una altra Palestina on, per milions i per generacions, s'hi podriran apàtrides sense esperança.
Sovint es parla de jutjar els autors del genocidi fastigós de 1994 i, sens dubte, s'acabarà per condemnar algú de poca importància. Però només es tracta, clar, de jutjar el cantó dels vençuts. Vae victis! Alguna vegada s'ha reeixit a posar davant d'algun tribunal internacional, els autors, molt oficials, del genocidi de 1972 a Burundi, que va costar la vida de decenes, o bé de centenars de milers d'hutus? Qui pensa a jutjar els autors d'innombrables Kibeho, sense molestos testimonis ni senyals, d'un genocidi, pròpiament dit, en el qual han sucumbit, sota els cops de l'exèrcit patriòtic, poblacions senceres, sobretot al nord i a l'est, on cal fer-ne una avaluació, allà també, de centenars de milers? I qui parlarà de tots aquells que, un per un, han simplement desaparegut, perquè la justícia s'ha deixat anar, o bé perquè han gosat reivindicar la propietat d'un tros de terra o d'una casa? O fins i tot d'aquells que, de forma sovint arbitrària i per centenars, es deixen morir a la presó? És clar que les instàncies internacionals no poden acceptar que s'instal.li definitivament, en tota una part del món, una cultura de la impunitat; però malament si es deixen portar per consideracions partidistes, condemnant un genocidi i no l'altre! I on s'han ficat, doncs, certs defensors dels drets humans, tan prolixes ara fa dos o tres anys?
Diversos països occidentals han reprès, alguns amb reticències, la seva cooperació amb el règim instal.lat a Kigali. Quan es tracta de fornir de pissarres o llibres de lectura, o les grapadores tan reclamades pel ministre de justícia, no hi ha res a dir... Per contra, no s'entendria gens que una ajuda financera de gran envergadura anés d'acord amb una política que, per principi, exclou la majoria de la població. L'opinió mundial, si bé disposada a posar-se del costat de les rebelions de tota mena, d'altra banda ara s'adona de fins a quin punt se n'ha abusat, i que el poble de Rwanda, decididament, no hi ha guanyat res canviant de dirigents. Però l'interés ha decaigut i l'afer s'ha desat.
Al principi, Burundi va servir de referència al FPR Però ara, aquest model sembla estar en vies de capgirar-se. Fa vint anys, els hutu es van deixar massacrar sense fer res. Si ara s'organitzen i es defensen, qui els hi pot retreure? S'està establint una partició servil, amb purificació ètnica eficaç a banda i banda. L'exèrcit, de domini tutsi, al qual, ben imprudentment, oficials francesos van expressar, fa poc, la seva confiança, es mostra cada vegada més incapaç de controlar el conjunt del país.
La història ens ensenya que els poders establerts sobre el terror pur i dur són uns monstres amb peus de fang, i que una política basada sobre la raça o l'ètnia es revela ràpidament sense contingut real: només arriba a autojustificar-se amb una permanent fugida cap endavant, que tard o d'hora s'aboca a la catàstrofe. Això que era veritat per al règim ruandès anterior, ho és ara per al nou, que per legitimar-se només té el dret del més fort i en contra seu la llei del nombre, que en democràcia hauria de tenir alguna cosa a dir. Però qui parla encara de democràcia?
*Etnòleg, professor a la universitat de ciències humanes d'Estrasburg, abans professor a la universitat nacional de Rwanda (autor de Rwanda 1994: claus per entendre el calvari d'un poble, Harmattan, 1994).