TESTIMONIATGES CABDALS

Inshuti
Manresa
Octubre 2004

El mes de març d’enguany apareixia una notícia de primera plana al diari francès Le Monde on s’anunciava la conclusió de l’informe del jutge francès Bruguière sobre l’atemptat que va assassinar els presidents de Rwanda i Burundi el 1994 i que va desencadenar les terribles matances d’aquell any a Rwanda. El jutge Bruguière ha pogut tancar l’informe gràcies al testimoni cabdal d’un exoficial de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR), el tinent Abdul Ruzibiza, que es trobava exiliat a Uganda abans que la Fundació s’Olivar de Mallorca el localitzés i li pagués el viatge i les despeses d’allotjament en un país europeu per a ell i alguns membres de la seva família. La nova situació li ha permès donar el seu testimoni amb unes garanties de seguretat que no tenia quan es trobava a Uganda, amenaçat constantment pels comandos ruandesos enviats per assassinar-lo. Ruzibiza formava part del comando Network, que entre altres coses va cometre l’atemptat mortal contra els presidents de Rwanda i Burundi.

El mes de juliol es produïa un segon testimoniatge en les mateixes circumstàncies, el del subtinent Aloys Ruyenzi. Ruyenzi ha estat durant molts anys escorta personal del general Kagame i per això és un testimoni de primera mà de la manera de fer del general i de les atrocitats comeses per ell. Ambdós són cabdals per entendre les estratègies utilitzades pel Front Patriòtic Ruandès (FPR) des de l’inici de la guerra a Rwanda el 1990 fins a la presa del poder el 1994, així com per conèixer les matances comeses per aquesta formació político-militar, considerada internacionalment com l’alliberadora dels tutsis ruandesos. Aquests dos testimonis mostren el contrari, que l’FPR va sacrificar els tutsis als seus propis interessos i que les matances massives que va cometre des de l’inici de la guerra i l’assassinat dels presidents de Rwanda i Burundi van ser els dos factors claus que van desencadenar l’anomenat genocidi contra els tutsis d’abril a juny de 1994.

EXTRACTES DEL TESTIMONIATGE D’ABDUL RUZIBIZA

Reconec...

Dono aquest testimoniatge com antic soldat de l’FPR, d’ètnia tutsi, que ha viscut a la zona controlada per aquest exèrcit durant tot el període de la guerra.

Reconec que hi ha hagut genocidi dels tutsis. Estic convençut que aquest genocidi no s’hauria produït si no hi hagués hagut un element desencadenant, ja que els mateixos hutus en la hipòtesi d’un estat de demència no s’haurien despertat un bon dia amb els seus matxets per massacrar els tutsis. Admeto que l’FPR a través del seu braç armat, l’APR, ha planificat i comès matances sota les ordres del seu dirigent Paul Kagame. Estic igualment convençut que el genocidi és la conseqüència directa de la guerra i en particular del comportament de l’Exèrcit Patriòtic Ruandés a la zona que ell controlava.

Reconec i afirmo que l’FPR ha massacrat la població civil de totes les ètnies amb l’objectiu de provocar el caos al país a fi de justificar la presa del poder per les armes, fins i tot si això havia de portar a l’extermini complet d’una població.

No crec que l’FPR hagi aturat el genocidi. Estic convençut i afirmo que si l’FPR ho hagués volgut, mai hi hauria hagut genocidi. L’FPR tenia prou mitjans per salvar les persones. A l’APR se li va impedir d’intervenir quan era capaç de fer-ho.

La guerra de Rwanda de 1990 a 1994

Els primer atacs van ser rebutjats i aleshores tota la nostra frustració queia sobre la població del voltant. Algunes de les mesures de represàlia contra aquestes poblacions consistien en forçar-los a evacuar els nostres ferits i morts, fer-los cavar les tombes en què serien enterrats, acompanyar el bestiar que se’ls havia saquejat; se’ls obligava a matar-se entre si fins que només en quedava un, que era mort per un militar. Altres vegades se’ls lligava i se’ls esberlava el cap amb una aixada vella o se’ls clavaven baionetes entre les costelles. La mentida de l’FPR va començar en aquells moments. L’FPR no ha reconegut mai els seus crims. Fins i tot arribàvem a negar l’evidència de les nostres operacions a partir d’Uganda. Aquesta estratègia va continuar fins a la invasió de la RD del Congo. Ningú va reconèixer que l’exèrcit de l’FPR es trobava en territori congolès.

A partir de juliol de 1991, l’FPR va intentar ocupar trossos de territori al nord-est del país. Allà on l’ocupació va ser possible, ho aconseguíem només quan la totalitat de la població era exterminada; els qui havien sobreviscut havien de fugir. Les autoritats només els podien agrupar en espais reduïts, on rebien racions insuficients de menjar i plàstics per construir les seves tendes. Si els investigadors volen conèixer les raons que van fer possible el genocidi, haurien de començar per aquí.

El febrer de 1993 es van cometre matances terribles. Els soldats van massacrar la població fins al punt que tot i que molts cossos es van incinerar i molts altres es van enterrar, encara en van quedar descomposant-se al mig del sol fins que va arribar un grup d’observadors militars i ens va dir si no teníem vergonya de viure amb cadàvers i passar-hi per sobre sense escrúpols. Aleshores es va cridar els supervivents i es va procedir a l’enterrament d’aquests cadàvers, i quan els observadors se’n van anar es va matar la gent que havia enterrat els cadàvers.

Al començament dels atacs dels interahamwes, aquests venien amb autobusos des dels camps de desplaçats de guerra. Alguns havien estat desmoralitzats i eren com animals salvatges a causa de l’assetjament de l’FPR. Molts dels atacs comesos abans del genocidi es van fer per aquests joves empesos a la maldat pel govern de l’època i per l’FPR. El qui vulgui conèixer les arrels del genocidi, aquí hi ha matèria a considerar.

Estratègies de l’FPR

L’FPR sempre ha negat tots els crims comesos. Durant la guerra no va autoritzar la visita de periodistes a la seva zona de control. Quan els hi deixava anar, els duia on volia dient-los que no es podia anar en llocs determinats perquè hi havia mines o combats. Així, ningú va conèixer les fosses comunes. A més, cremaven els cossos de les seves víctimes i escampaven les cendres lluny del lloc del crim.

L’estratègia habitual de Kagame cada vegada que volia justificar la represa de la guerra era mostrar a la comunitat internacional que el govern massacrava la població i no respectava els drets humans. Per fer-ho, Kagame assasinava polítics o tutsis i assenyalava amb el dit el govern, que a vegades era realment culpable. Aquest pla necessitava una drecera: sembrar disturbis assassinant el president Habyarimana i sacrificant conscientment els tutsis de l’interior.

L’FPR va assassinar el president Habyarimana perquè ningú més podia mobilitzar la gent per resistir contra l’FPR, ja que no hi havia ningú més amb base política suficient i alhora amb autoritat real sobre l’exèrcit. La seva mort havia de conduir a un desordre sense precedents en què molta gent hi havia de trobar massivament la mort. Aleshores, mentre els tutsis de l’interior de Rwanda fossin assassinats, violats i saquejats, nosaltres ens havíem d’introduir a Kigali per a la conquesta de la capital i la presa del poder.

Kagame ens va impedir salvar les nostres famílies quan teníem els mitjans i la voluntat de fer-ho. I tanmateix, Kagame es presenta com el salvador dels tutsis quan és ell qui va causar el desastre. Un tutsi ha servit de detonant per a les matances de tutsis, per deixar-los morir sense defensa.

Fa falta una investigació internacional sobre les raons que han permès que el genocidi es produís. Es necessari identificar les responsabilitats entre els dos protagonistes, l’Estat i els rebels.

EXTRACTES DEL TESTIMONIATGE D’ALOYS RUYENZI

Qui sóc i què vull

Quan el Front Patriòtic Ruandès (FPR) va atacar Rwanda, l’1 d’octubre de 1990, jo era entre els combatents. Formava part d’una unitat encarregada d’escortar el comandant Kagame, aleshores cap de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR). Pocs detalls se’m van escapar del que ell va dir o de les ordres que va donar. Són tants els crims que he presenciat que no els puc mencionar aquí. Sota les ordres de Kagame, s’ha assassinat gent a gran escala. Mentre l’FPR combatia els anomenats infiltrats al nord-oest de Rwanda, molts civils hutus desarmats van ser assassinats en el que pot ser considerat com una veritable neteja ètnica.

Vaig ingressar a l’APR perquè creia sincerament que lluitaria per acabar amb la injustícia cap als nostres germans i eventualment tornar a casa. Mai vaig imaginar que el nostre retorn portaria a l’assassinat i expulsió de la població de l’interior del país. Per a la meva consternació, em vaig adonar que el nostre líder i actual president de Rwanda, Paul Kagame, té una agenda oculta.

Hi ha un comando d’oficials d’intel·ligència establerts per Kagame per als seus propis fins. La seva única missió és assassinar els oponents i altres elements indesitjables a fi de consolidar el seu règim sanguinari. Ara el meu objectiu, abans que em puguin eliminar, és de publicar una llista dels assassinats ordenats personalment per Kagame. La llista és certament molt llarga.

Com és Kagame

El general Kagame té un caràcter molt dolent. És extremadament nerviós. No tolera cap veu dissident. N’hi ha prou que un dels seus sequaços li digui que ets sospitós de deslleialtat perquè ordeni la teva mort. Kagame pot passar un mes sencer sense riure. És un home assedegat de sang. Quan jo treballava amb ell, a vegades anava molt d’hora al matí a veure els llocs de detenció per supervisar els assassinats. Me’n recordo una vegada a Muhura, quan combatíem per prendre Kigali, que va venir personalment amb una 12.7 mm (metralladora antiaèria) a dalt d’un jeep de la seva escorta i va disparar contra el pacífic mercat ple de pagesos. Era el 1994. Aleshores, va ordenar als seus soldats de fer servir tota mena d’armes i massacrar la gent del mercat. És molt trist veure un líder ficat en una matança de gent en un mercat i rient sarcàsticament. Les poques vegades que se’l pot veure riure és quan està matant o veient com es mata gent.

No se li escapa res del que passa a l’interior de l’APR. A part d’alguns incidents insignificants, totes les atrocitats comeses per l’exèrcit en zones operacionals són sancionades per ell. Els oficials detinguts per les anomenades operacions fracassades, de fet estan detinguts perquè no van matar de la manera que ell volia. No estan empresonats per matar civils, sinó per no amagar els seus cossos. Per a ell, això és un crim. El que aconsegueix matar el màxim i netejar tota evidència ben segur que serà promogut.

Kagame no té por de ningú. No es preocupa per la seva salut. Se’n va a dormir a quarts de dues de la nit i es lleva a les quatre. Fa el que vol i quan vol. És molt tossut i arrogant. No dubta a titllar la gent del seu voltant de gent estúpida perquè ell es creu que és molt llest. No confia en ningú i és molt imprevisible.

Va ordenar moltes vegades de matar tants civils com fos possible. Això va passar en llocs com Byumba, Ruhengeri i altres llocs, i molt abans del genocidi contra els tutsis. Ho dic perquè hi ha gent que es pensa que l’APR va matar com a venjança després del genocidi. Fins i tot durant el genocidi vaig veure i sentir moltes vegades al general Kagame donant ordres de matar civils, especialment a Mutara, Byumba i Kibungo.

Té un odi especial cap als religiosos. Conec les converses que va tenir amb el tinent coronel Fred Ibingira abans que els bisbes fossin assassinats a Kabgayi. Incidents similars van succeir a Rwesero. L’esquadró de la mort va agafar els capellans a Karushya i els va matar.

Kagame havia dit que els tutsis que vivien a l’interior del país eren uns elements oportunistes i reaccionaris que no havien volgut fugir. La seva mort no el preocupava. De fet, totes les forces que es van fer servir per matar civils innocents a les zones alliberades, podien haver servit per alliberar els tutsis. Això no va passar.

No puc oblidar el dolor que el general Kagame ha infligit als ruandesos tutsis, la seva pròpia ètnia. Alguns han estat assassinats sota les seves ordres. Altres han estat deixats a mercè dels interahamwe. No n’ha salvat cap. I ara encara segueix amb la mateixa política al Congo. Per què es dedica a crear odi entre la minoria banyamulenge i la resta de població congolesa? És per l’interès dels tutsis? Fins i tot a Rwanda, no escatima res per exacerbar la tensió entre els grups ètnics amb la seva política de reconciliació forçada. El que provocarà inevitablement és una nova onada de conflictes ètnics. L’urgeixo a deixar el nostre país i la regió en pau.