Refugiats congolesos i burundesos a Tanzània

Lugufu, camp de refugiats congolesos a Tanzània, prop del llac Tanganyka. 90.000 habitants repartits en dos camps. A una distància prudent hi ha una vintena de camps més de refugiats congolesos i burundesos que acullen en total unes 700.000 persones. Per als visitants, no és fàcil obtenir el permís per entrar-hi. Per als refugiats, no és senzill sortir-ne. La policia tanzana ha intensificat els controls aquests darrers mesos. Tanmateix, la disminució de les racions alimentàries fa que alguns caps de família s'aventurin sense papers fora del camp per trobar algun ajut que els permeti tornar a casa, malgrat que les matances a l'altre cantó del llac, en territori congolès, no s'han aturat. Per alguns, la vida al camp ha esdevingut insuportable i proven sort, tot i que si els enxampen els suposarà un mínim de sis mesos de presó en condicions encara pitjors que les del camp i sense poder atendre les necessitats familiars. Per d'altres refugiats que acaben d'arribar, el camp és l'únic refugi que els resta.

Una part dels refugiats burundesos hi són des de 1972, any en què a Burundi es va produir la matança de 350.000 hutus en mans de l'exèrcit monoètnic tutsi. 30 anys com a refugiats i el problema segueix sent el mateix : un exèrcit que no està disposat a cedir les seves prerrogatives. Qui controla els militars té el poder. Domitien Ndayizeye, d'ètnia hutu, és l'actual president per un període de 18 mesos després que en Pierre Buyoya, d'ètnia tutsi, exercís el mateix càrrec també durant 18 mesos, complint així els tres anys de govern de transició establerts en els Acords de Pau. És molt difícil per a Ndayizeye poder controlar l'actual situació mentre els militars tutsis no acceptin la partició de l'exèrcit amb els resistents hutus, que continuen combatent mentre els acords no es compleixin. Així, la inestabilitat del país produeix noves tongades de refugiats que s'afegeixen als de 1972, 1988, 1993, etc. El 1993 es va produir la segona gran onada de refugiats després de l'assassinat del president hutu democràticament elegit, Melchior Ndadaye, en mans de militars tutsis.

L'ocupació de l'est de la República Democràtica del Congo per l'exèrcit ruandès i ugandès amb la creació de grups armats congolesos sota el seu control, entre els quals destaca el RCD (Reagrupament Congolès per a la Democràcia) i la UPC (Unió de Patriotes Congolesos), continua provocant matances i destrucció. Aquest any ha estat especialment sagnant a la zona d'Ituri, fronterera amb Uganda. Els dos grans rapinyaires de la regió, Yoweri Museveni i Paul Kagame, presidents d'Uganda i Rwanda respectivament, estan exacerbant les disputes entre les ètnies hema i lendu amb l'objectiu d'utilitzar-les per al control dels enormes jaciments d'or. El desplaçament de les poblacions és constant, romanent una part en territori congolès i la resta travessant la frontera tanzana on se'ls reclourà en els camps fortament custodiats per l'exèrcit tanzà.

El desarrelament provocat per la vida als camps té conseqüències nefastes: manca d’autoestima, pèrdua de valors, trencament de la unitat familiar, prostitució, sida... Gent senzilla que s’ha vist obligada a deixar casa seva i entrar en una espiral de misèria molt difícil de sortir-ne. La manca absoluta de recursos fa que moltes noies es prostitueixin amb els treballadors tanzans del camp, que són els únics que tenen diners, a fi de comprar-se alguna peça de roba. Si la sida està causant estralls a tot el continent, a l’interior dels camps és molt més greu. Lugufu, però, no és dels camps en pitjors condicions. Hi ha arbres que fan ombra i proporcionen llenya per a cuinar, i hi ha terreny cultivable. La gent s’espavila per poder complementar les minses racions setmanals de l'ACNUR. Els dos hospitals estan molt mancats de medicaments, però estan nets i atenen les necessitats més bàsiques, sobretot a les parteres que arriben a diari: 800 naixements mensuals en un camp de 90.000 habitants, uns 10.000 naixements l’any. Cal compensar l’altíssima taxa de mortalitat infantil que l'ocupació del territori congolès ha generat. Si no fos per aquesta fecunditat africana, la supervivència d’aquests pobles estaria greument amenaçada.

Si els recursos són mínims, la vida associativa és rica. Vídues, supervivents de matances amb trastorns greus o discapacitats intenten pal·liar la seva situació recolzant-se els uns als altres. És esgarrifós escoltar els relats dels supervivents que han presenciat la matança dels seus familiars. Un noi de 14 anys que arriba a casa i troba tota la família assassinada, una dona que va presenciar com esquarteraven el seu marit i els seus fills, un representant dels supervivents de la matança del poblat de Makobola on van morir més de 500 persones, algunes d'elles cremades vives dins de casa seva, etc. Malgrat la manca absoluta de recursos, un grup de refugiats demana només una cosa : que fem conèixer al món el que està passant al Congo, les matances provocades pels exèrcits de Rwanda i Uganda amb els seus acòlits congolesos, el saqueig dels recursos miners, el desplaçament forçat de les poblacions, l’entaforament en els camps de Tanzània...

Tanmateix, arriba a costar molt denunciar un crim quan qui el comet és un aliat dels Estats Units. Costa que els mitjans de comunicació se'n facin ressò, costa que s'investigui a fons, costa que l'ONU prengui partit a favor de les víctimes, costa que la justícia internacional se'n faci càrrec. És molt simptomàtica la destitució aquest estiu de la fiscal del Tribunal Internacional per a Rwanda, Carla del Ponte, just en el moment que es disposava a tirar endavant els expedients que acusen el Front Patriòtic Ruandès amb Paul Kagame al seu davant. Estats Units farà tot el que sigui possible per evitar un procés cap al seu pupil que aportaria molta llum en les responsabilitats nord-americanes en el conflicte.

La situació actual de la regió no sembla que hagi de canviar, malgrat els acords de pau al Congo, la constitució d’un nou govern, el desplegament de cascos blaus i de tropes de la Unió Europea a l’est del país, el procés de transició a Burundi o el simulacre d’eleccions a Rwanda. Malauradament, tot fa preveure que els camps de Tanzània es mantindran per molt de temps. Per això continua sent necessària l’ajuda internacional. El Fons Català de Cooperació i l’Ajuntament de Manresa han acordat per aquest any 2003 un ajut considerable per millorar els recursos dels estudiants de secundària i universitaris que segueixen els estudis a distància a través de l’institut Ahadi. Són aportacions molt importants en la lluita contra el desànim d’aquestes poblacions innocents que només han comès un pecat : viure en una zona enormement rica en recursos minerals. En lloc de beneficiar-se'n, ho paguen amb la misèria, l'exili i la mort.