Alguns d'entre nosaltres resideixen des de fa 8 anys en camps de Tanzània. L'ACNUR estima que som uns 25.000. Però els països occidentals ens han oblidat i al mateix temps han oblidat les raons que ens han fet fugir. Nosaltres, els refugiats ruandesos a Tanzània, no som pas uns assassins, com pretenen certs mitjans. Al contrari, som víctimes de dirigents cobejosos i àvids de venjança.

No podem ni gosem tornar a Rwanda, i amb raó!

L.H.: Quan el desembre de 1996 vaig tornar a casa meva, al municipi de Ngenda, vaig constatar que la meva parcel·la, de la que n'era propietari, estava dividida en sis parts. Jo vaig rebre la part menys fèrtil. Aquest terreny no em permet mantenir la meva família de sis fills. Per aquesta raó, l'abril de 1996 vaig tornar a Tanzània. Volia sobreviure! On podria anar a Rwanda? No hi ha lloc per a mi!

M.K.: Em vaig refugiar a Tanzània el desembre de 2001, després de poder-me escapar de la presó del meu poble, a la prefectura de Butare, on vaig estar empresonat durant 7 anys. El meu pare era l'alcalde, però va ser assassinat el 1994, quan l'FPR va prendre el poder. Era el més gran de la família, en aquells moments tenia 15 anys, però em van empresonar perquè era el fill de l'alcalde. Mai he estat acusat per ningú i mai se m'ha obert cap expedient judicial. Puc tornar a Rwanda després d'un tracte tan injust?

H.G.: Després de 7 anys d'exili als camps de refugiats, vaig tornar el mes d'abril de 2001 a la meva regió d'origen, a la prefectura de Byumba. Anava amb la meva mare, que ja era vella, i un germà i una germana petits. Quatre mesos després vaig ser citat davant el Tribunal. Vaig tornar al camp de Tanzània sabent que molts dels qui han de comparèixer davant el Tribunal ja no tornen i que aquesta seria la meva sort. Dos mesos després, el novembre de 2001, un amic va venir per dir-me que la policia em buscava pertot arreu. Com que no em trobaven, la meva mare i el meu germà petit van ser assassinats, i la meva germana petita es va quedar sola. La meva germana gran va venir al camp el mes de març de 2002, amb els seus tres fills més petits. Em va explicar que el seu marit i el seu fill gran van ser assassinats amb el pretext que la família podria exiliar-se a Uganda. Jo encara no havia fet els 14 anys, el 1994. Com puc tornar a Rwanda? No, no és possible.

H: El mes de maig de 1995, uns camions militars ens van portar a Rwanda a partir dels camps de refugiats de Burundi. El mes de març de 1999, a partir del Congo hi va haver invasions al nord del país. Els meus pares i cinc persones més del sector de Kavumu, al municipi de Ngenda, van ser assassinats a cops de bastó en una reunió pública del sector. Estaven acusats d'haver allotjat persones del nord de Rwanda. Els meus pares van ser assassinats sense cap mena de procés. Aquesta reunió pública de tots els homes del sector estava presidida pel sots-prefecte de Kanzenze. Jo, H, tenia 16 anys i vaig fugir cap a Tanzània per salvar la meva vida. Gosaré tornar mai a Rwanda? No ho crec.

Diverses autoritats ruandeses vénen regularment a visitar-nos al camp. Proven de persuadir-nos dient que tot va bé a Rwanda i que arreu hi ha la pau. Però quan demanem al prefecte de Kibungo per què sempre hi ha detencions i que tots els mesos arriben de 200 a 300 refugiats nous, l'única resposta és: "torneu a Rwanda, tenim necessitat de vosaltres per reconstruir el país, després discutirem tots els problemes".

A.K.: Sota la iniciativa de l'Alt Comissionat pels Refugiats, el novembre de 2001 vaig visitar, amb d'altres refugiats, municipis de Kibungo i de la meva regió natal, Butare. Vaig poder constatar, efectivament, que no hi havia guerra. Però els meus veïns m'explicaven que sovint l'exèrcit arresta joves en controls de carnets d'identitat. Molts d'ells ja no tornen. Els veïns ens explicaven que eren enviats al front, al Congo. També ens explicaven que d'altres persones són arrestades i tancades a la presó esperant els processos "Gacaca". El president de la Comissió Nacional dels Drets de l'Home ha expressat a la ràdio la seva inquietud pel que fa a les tortures en els interrogatoris dels presoners i pel refús d'alliberar efectivament els presoners que han estat absolts. Comprendreu que en aquestes circumstàncies no tinc ganes de tornar a Rwanda.

A Lumasi, un pescador tanzà ens explicava que el dilluns 4 de març va ser present a l'execució de deu ruandesos que volien refugiar-se a Tanzània. Des de la seva embarcació veia, a la vora del riu, soldats ruandesos treient fora dels canyissos un grup de persones. Per curiositat es va barrejar amb els ruandesos, que eren interpel·lats pels soldats per reconèixer les seves persones. Evidentment, ningú havia vist res de res. Allà mateix, el comandant dels soldats va ordenar als habitants dels turons d'agafar bastons i apallissar-los fins a la mort. Després, la gent del poble era obligada a cavar un forat i enterrar-hi els cossos. Hi havia deu persones, dos homes, dues dones i els seus fills! No sabem d'on eren originaris. Aquest testimoni ens va espaordir encara més.

Això només és una part dels testimonis de nombrosos refugiats que arriben cada mes.

Com que moltes autoritats ens demanen de tornar a Rwanda, supliquem a tothom que estigui preocupat per la justícia i la pau de no oblidar-nos. No, nosaltres no som pas uns assassins, però no podem tornar a Rwanda sense exposar-nos als pitjors mals. Constatem, vuit anys després de les matances de 1994, que encara no hi ha PAU a la nostra "PÀTRIA". La major part de nosaltres encara no havia nascut o érem criatures en aquell moment; més del 60% dels refugiats actuals són nascuts després de 1980 i no tenien ni 14 anys l'abril de 1994.

Si no podem romandre a Tanzània, demanem a l'Alt Comissionat pels Refugiats de buscar-nos un altre país d'acollida on puguem construir una nova vida. Us demanem a tots, en nom de tots els refugiats, que ens ajudeu, que no ens abandoneu.

En nom dels refugiats ruandesos a Tanzània.