Donar suport a la candidatura d'en Joan Carrero vol dir per a nosaltres una possibilitat extraordinària per donar a conèixer una anàlisi del conflicte de l'Àfrica dels Grans Llacs que ha sigut reiteradament silenciada, ignorada, criminalitzada fins i tot, la qual està centrada en un punt essencial: una part de la minoritària ètnia tutsi ha estat utilitzada per determinats lobbies nord-americans per a controlar l'Àfrica Central. Ès clar que aquest conflicte conté molts altres elements, però creiem que en Joan encerta quan diu que la clau de volta es troba aquí. Això no és cap simplificació, sinó centrar-se en allò que és essencial.
El mèrit d'en Joan, com ens deia un amic ruandès, rau en haver exposat aquest punt de vista amb claredat i en haver emprès accions fermes per a denunciar-ho, la principal de les quals ha sigut el dejuni de 42 dies a Brussel.les en el moment en què la maquinària nord-americana estava en marxa per a dissimular el genocidi dels refugiats hutus a l'est de l'exZaire. Som testimonis, tambè, de l'impacte que ha causat en la comunitat ruandesa exiliada el seu discurs a Massachusetts del 02.02.99.
Podem dir que coneixem molt bè els escrits d'en Joan perquè els hem anat entrant tots a la nostra web i els hem passat al català. Això ens permet dir que en Joan mai ha negat la responsabilitat francesa ni la de les milícies hutus interahamwes, sinò que les ha situades. El que ell ha dit és que s'han utilitzat aquestes responsabilitats per a tapar les del govern dels Estats Units i les dels seus aliats a la regió centrafricana. El 1994, l'FPR, actualment al poder a Rwanda, va massacrar la població d'aquest país de la mateixa manera que les milícies hutus. Així com en Joan no ha eximit les milícies hutus, tampoc ha culpabilitzat l'ètnia tutsi, sinó que ha distingit sempre l'FPR dels tutsis de l'interior de Rwanda. Tots els indicis apunten a què l'FPR va abatre l'avió presidencial que va desencadenar les matances, la qual cosa era previsible tenint en compte l'extrema crispació que patia el país, i això junt amb les matances massives que va cometre, el converteix en coresponsable del genocidi de 1994.
Amb aquesta visió del conflicte, accedir als grans mitjans de comunicació s'ha convertit en una tasca gairebé impossible. Ha arribat un moment en què sembla pràcticament consolidada una versió dels fets que es troba molt lluny dels esdeveniments que s'han viscut a Rwanda. I aquesta versió perjudica Burundi, perquè internacionalment s'ha sigut molt condescendent amb el colpista Buyoya pel fet que és tutsi.
Els testimonis privilegiats que podrien donar una explicació molt diferent dels fets ocorreguts a Rwanda, han anat desapareixent, altres estan tancats al centre de detenció del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, amb la presumpció de culpabilitat més que la d'innocència, la qual cosa no els permet parlar ni publicar amb credibilitat els llibres que han escrit, i la resta roman semi-amagada amb por d'ésser acusada de genocidi. Tanmateix, alguns testimonis especialment significatius per la seva vinculació passada amb l'FPR, darrerament han gosat fer declaracions detallades, posant en risc la seva vida i la de la família, que confirmen el que en Joan ha anat dient els darrers tres anys, com Christophe Hakizabera, que aquest mes d'agost deia: "Hi ha moltes qüestions que fan planar l'ombra sobre els autors de la tragèdia ruandesa. Mentre no es faci un treball d'investigació, l'FPR i els seus lobbies continuaran fent recaure la responsabilitat sobre l'ONU, França i els interahamwes, per encobrir el seu paper preponderant en el genocidi... Per l'FPR només comptaven els tutsis de la diàspora, mentre que la gran part dels tutsis de l'interior es considerava que formaven part dels qui van ser corromputs pel règim de Habyarimana. Aquest fet explica perquè la mort de milers de tutsis no va afectar en res l'FPR, que es va servir del seu infortuni per a legitimar el seu cop d'estat per mitjà de la força estrangera, i fins i tot de l'ONU, que hauria d'haver intervingut a Rwanda per salvar a qui fos necessari, sense importar si la intervenció hagués fet nosa a la presa del poder per la força per part de l'FPR. Està clar que Kagame tenia necessitat d'un bany de sang dels tutsis per justificar més tard l'extermini planificat dels hutus i proclamar alt i fort el genocidi, que avui ha esdevingut un xec en blanc inesgotable per legitimar el seu règim."
És evident que l'FPR no representa a tots els tutsis. Això en Joan ho sap molt bé, entre altres coses perquè en l'estada que hem fet als Estats Units aquest mes de setembre, un amic ens ha entregat l'escrit d'un dels darrers testimonis més significatius, donat per un tutsi de la família reial, Antoine Nyetera, davant el Parlament Europeu, i que s'afegeix a la llista de testimonis que van confirmant les afirmacions d'en Joan. Entre altres coses, diu el següent: "com es poden qualificar les massacres de 1994 de genocidi quan fins al present ningú no ha pogut establir el pla de genocidi, que dataria d'abans de la mort de Habyarimana? La intensitat de les massacres no demostra pas un pla preestablert... Per què s'han tancat els ulls davant la massacre dels refugiats hutus al Congo (ex-Zaire) i les massacres que es cometen avui per avui a Rwanda, tot i que els informes de les ONG presents en parlin suficientment? Com es pot fer el sord i tancar els ulls davant el règim de Kigali, que ignora deliberadament tota forma de democràcia quan, segons diuen ells, van fer la guerra per la democràcia? Com i per què la comunitat internacional o la comunitat europea no ha fet mai al.lusió als milers d'hutus morts des de l'inici de l'atac de l'1 d'octubre de 1990 fins a la represa de les hostilitats l'abril de 1994, i als més de 600.000 desplaçats que han viscut en tendes de plàstic durant dos anys, mentre que no es parla més que dels tutsis morts?... Seria molt lamentable veure Occident, després d'haver tret el màxim profit d'Africa, abandonar-la a mans dels americans, els quals, és ben conegut, no han volgut entrar mai dins d'una casa sense rebentar-ne la porta i el regnat dels quals no arriba mai pacíficament!". Justament, això mateix que reconeix aquest ruandès tutsi, és el mateix que diu en Joan en els seus escrits.
Una congressista nord-americana, Cynthia McKinney, ha visitat aquest estiu la RD del Congo i ha adreçat una carta al president Clinton on parla del fracàs de la política dels Estats Units a l'Àfrica, i diu textualment això: "Les atrocitats que pateixen diàriament totes les persones d'aquesta regió són escandaloses i són consequència de la mala política dels Estats Units".
Sabem que els escrits d'en Joan circulen entre els exiliats ruandesos i han suposat per a ells, que han estat constantment criminalitzats, una font de consol. A principis de 1997, el dejuni d'en Joan i en Xiscu van donar ànims als refugiats burundesos de Tanzània, descoratjats davant la impunitat dels atacs als camps del Zaire i amb por de patir un atac semblant. Donem fe que en el moment present molts ruandesos i burundesos tenen dipositada bona part de la seva malmesa esperança en la candidatura d'en Joan.
En aquests moments veiem difícil trobar una persona o un col.lectiu africà que pugui representar el punt de vista que venim exposant, sobretot perquè aquells que el tenen estan criminalitzats o estan considerats com a part interessada. Pel que fa al grup Nyerere o a la Comunitat de sant Egidi, es troben molt lluny del que estem dient. Fet i fet, però, l'important, com diu en Pere Casaldàliga, són les causes i no la persona, i la causa que defensa en Joan és cabdal per arribar a una comprensió més justa de la realitat que pateix l'Àfrica dels Grans Llacs i poder buscar vies de sortida que aturin les matances que s'hi cometen a diari. Això és extremadament urgent ja que la població es troba al límit de les seves forces.
Per tot això, expressem el nostre ple suport a la candidatura d'en Joan Carrero Saralegui al Premi Nobel de la Pau per a l'any 2000.