Sóc un ruandès com un altre. A casa érem onze: els meus pares, dues germanes i set germans. Jo era el segon. Vivia mitjanament bé. Tenia els meus jocs preferits, com tots els nens. M'agradava parlar amb els joves i amb les persones grans. M'agradava conèixer i saber fer coses. Vaig tenir la sort de poder fer els estudis de secundària, cosa rara en el meu país. Sempre buscava com poder contribuir al desenvolupament del meu país. No m'agradava guardar rancúnia a ningú. M'agradava respectar els drets de cada persona i la llibertat de cadascú. Tenia amics i companys. No era polític. Per damunt de tot, era estudiant d'agronomia a la universitat del meu país i programava el meu futur.
Vaig néixer el 1972 en un poblet de Rwanda, a l'Àfrica Central, país al cor de l'Àfrica, país pobre, país molt petit, de 26.338 km2, país molts poblat, amb 6 milions d'habitants, o sigui 227 per km2. La població considerava la pau com la riquesa del país.
Quan era a l'escola secundària, a 87 km de la família, un dia el director em va explicar que hi havia hagut un atac d'improvís del FPR-Inkotanyi, venint d'Uganda, el país veí del nord. No sabia què era el FPR (Front Patriòtic Ruandès). Tampoc en coneixia els objectius. Per això, vaig tenir curiositat per conèixer en realitat el FPR, anomenats com els tutsi que venien d'Uganda per establir el poder monàrquic a Rwanda.
És en aquesta òptica d'idees que vaig conèixer bé les ètnies en el meu país natal. No distingia ni hutu ni tutsi. Sóc hutu, els quals som majoritaris en un 85%.
Després de dos anys de guerra entre la rebel.lió tutsi i l'exèrcit nacional, el govern va decidir negociar ja que era la única via per als ruandesos de parar una guerra entre ells.
Però les coses van anar d'una altra manera. Després d'haver fet caure l'avió que portava el president Habyarimana i el president Ntaryamira de Burundi, que venien d'una reunió a Arusha (Tanzània) per a la pau a Rwanda, els tutsis del FPR van tornar a començar una guerra ben preparada, i a l'interior del país els extremistes hutu van fer massacres generalizades de tutsis i hutus pro-tutsis, mentre els militars combatien contra el FPR al nord del país. Algunes famílies hutu van acollir els tutsi de l'interior, ja que tenien por dels extremistes hutu. D'altra banda, a l'est de la ciutat de Kigali hi havia matances de població hutu per part dels 600 militars del FPR, que els Acords d'Arusha havia col.locat a la capital.
Una guerra ben planificada va dur al poder el FPR, que va refusar l'aplicació dels acords de pau d'Arusha, que ja eren acabats. Després d'haver perdut, els hutus es van refugiar a molts racons del món.
Després de tres anys al camp de refugiats de Kashusha, Kivu Sud (ex-Zaire), un dia de la segona quinzena d'octubre, cap a dos quarts de cinc de la matinada, vaig sentir explosions d'artilleria pesada i trets de kalashnikov en el camp. Amb la meva família, de 14 persones, i els altres refugiats, vam fugir cap a la selva, que era molt a prop del camp, però abans d'arribar a la selva ja vam saltar per damunt de cadàvers que hi havia al mateix camp i també a la carretera. Ens van perseguir dins de la selva, els militars abanyamulenge (tutsi zairesos d'origen ruandès) i els militars ruandesos (tutsi), que no havien parat de llançar granades, bombes i bales contra els civil innocents. Aquests militars no tenien pietat. Van matar els nens, les dones embarassades, les mares amb els seus petits, els nois i noies joves, les persones grans i els religiosos. Va ser a partir d'aquí que vaig perdre tots els de casa. Un amic em va dir que havia vist un dels meus germans a l'interior de la selva, amb una ferida de bala i perdent molta sang; com que no hi havia medicaments, devia morir al cap de poc. Els altres, ja no els he vist mai més. Els que es van escapar dels trets dels fusells o de les baionetes queien en mans de la fam. I no era la primera vegada que els militars tutsi mataven la gent d'una ètnia diferent ja que el 1990, arran dels atacs del FPR (tutsi), van matar molts hutus de la prefectura de Byumba, al nord-est del país, fronterera amb Uganda.
Per evitar aquesta inseguretat, vaig continuar buscant un lloc segur. Després d'haver fet, més o menys, 1500 km a peu en dos mesos i mig, en una situació totalment incomprensible, vaig anar a parar a Tingi-Tingi (ex-Zaire), on la vida era veritablement dolenta. En els dos mesos que vaig passar a Tingi-Tingi, vaig pregar cada dia a Déu perquè ens ajudés. La gent moria de gana, sobretot els nens. Hi havia un abandonament total per part de l'ACNUR i les ONGs, excepte ASF (Amor sense Fronteres), Càritas espanyola i MSF (Metges sense Fronteres), del tot insuficient per a tres-centes mil persones.
Tenien un objectiu determinat. Després de dos mesos i alguns dies a Tingi-Tingi, els militars tutsi van fer el mateix que a l'est de l'ex-Zaire. Altra vegada, vam rebre els impactes de les bombes, les granades i moltes bales. Entre els refugiats, cadascú es va espavilar per fugir.
Ens van encerclar. Marxant a peu, vam arribar a Kisangani, més o menys a 300 km de Tingi-Tingi. Ens vam trobar amb els militars abanyamulenge i els militars ruandesos del FPR, que van crear una mena de camp, esperant els altres refugiats ruandesos, que encara eren al darrera degut a problemes personals (els nens, les dones, els més febles, els malalts, etc).
Encara me'n vaig poder escapar. Ens van posar en fila, dient-nos: "com que teniu molta gana, poseu-vos en fila i us donarem menjar". No coneixíem el seu pla. Posats en fila, ens van distribuir tot el contrari: bales, granades i bombes. Per als militars tutsi, era l'última etapa per finalitzar el seu pla que havien començat a l'est de l'ex-Zaire. De les prop de 150.000 persones que havíem arribat a Kisangani, ens vam trobar que només érem un nombre no superior a 20.000, incloent-hi les persones ferides.
Era el final per a nosaltres. Després d'haver fet 70 km a peu dins de la selva densa (selva equatorial, al centre de l'Àfrica), no sabíem pas on anar. Utilitzàvem el sol com a brúixola. Després de quatre dies de marxa, ens vam trobar amb un obstacle, el riu Luwaraba, molt ample, i que ningú tenia maneres de travessar. Per consegüent, vam crear un camp a la vora del riu.
Pel crit d'alarma d'algunes autoritats que ens van visitar a Tingi-Tingi, per exemple la Sra. Emma Bonino (Comissària europea d'Ajut Humanitari), els avions de l'ACNUR i de les ONGs ens van trobar a l'interior de la selva, lloc on esperàvem la mort.
Per sortir era difícil. Ens llançaven papers i algun cop utilitzaven altaveus perquè ens poguéssim orientar. Al sortir de la selva, hi havia un passadís protector de gent que ens volia ajudar, organitzat pels membres de l'ACNUR i les ONGs, ja que els militars abanyamulenge i del FPR volien encara la nostra sang per rentar-se.
Vam ser repatriats pels avions de l'ACNUR i les ONGs. Un cop arribat al país d'on havia fugit, on persistien encara els problemes que m'obligaren a marxar, em van empresonar, sense cap acusació, durant un mes. Allà, érem dues-centes cinquanta persones en una masmorra de 20x12 metres. Estàvem molt apretats i gairebé sempre dempeus, dia i nit. Gràcies als agents dels drets de l'home a Kigali, que vaig poder avisar, vaig ser alliberat. Al cap de poc, em van obligar a anar a un camp de rentat de cervell (organitzat només per als hutu repatriats).
Després del meu alliberament, el govern de Kigali va refusar de donar-me el carnet d'identitat, igual que a tota la gent del nord, i aquest carnet era necessàri per poder desplaçar-se pel país i per poder tenir un passaport.
No tenia el dret de recuperar ni els béns personals ni els del meu pare. Arran de la demanda de casa meva, a Kigali, ara ocupada per un militar ugandès, aquest va provar de matar-me i vaig haver de viure amagat fins a la sortida. No va ser gens fàcil poder sortir del país ja que a l'aeroport em van detenir i interrogar però, finalment, creient que era dels seus, em van deixar marxar.
Aprofito l'ocasió per donar les gràcies a tots els que m'han ajudat a sortir del país i a la societat catalana per haver-me acollit tan bé.