Al començar l'any, ens expressem els millors desitjos els uns als altres. Tant de bo el 1999 aporti aires de canvi a l'Àfrica central, tot i que la situació actual no convidi, precisament, a ser gens optimistes. Tant a Rwanda com a Burundi o al Congo, la població està patint molt. Si ens centrem a Rwanda, el sofriment de la gent ha arribat a uns límits incommensurables.
Gent que quan se'n va a dormir pensa: demà potser ja no ens llevarem. Cada nit es maten famílies senceres, bàsicament per part dels militars, però també alguns en mans de la guerrilla. I no són pas pocs: amics que aquest passat estiu van visitar el país, ens han explicat que durant la seva estada d'un mes, i només en el municipi on eren, es van matar a unes dues-centes persones.
"Les presons ruandeses s'han convertit, sens dubte, en les més denses, perilloses i inhumanes del món"1. Els presos estan en unes en condicions que no ens podem ni imaginar, sense expedient, sense ni el mínim espai per estirar-se a descansar, amb infeccions cutànies i malalties de tota mena, torturats, dependents del menjar que els hi dugui la família. Oficialment es parla de 125.000 presos, però Creu Roja Internacional ha arribat a parlar de fins a 300.000. En un país on tampoc se sap ben bé quanta gent hi ha (no es fan censos fiables), però que podria girar al voltant dels sis milions d'habitants, la població de les presons pot arribar al percentatge d'un 5%.
Una part de la població és reagrupada a la força en camps creats per facilitar-ne el control i evitar que la guerrilla sigui avituallada. Aquest sistema, que es va començar a utilitzar a Burundi, ara s'aplica massivament al nord-oest de Rwanda. La gent hi pateix tota mena d'abusos per part dels militars i es dificulta molt l'accés de les ONGs, amb la qual cosa les ajudes alimentàries i sanitàries són molt minses, agreujat pel fet de què la gent amb prou feines pot anar a cultivar els seus camps. Un informe de l'ONG Burundi Bureau, amb seu a Bonn, del 21.11.98, diu literalment: "Els reagrupats moren de fam i malalties diverses, sovint són terroritzats, apallissats, violats i humiliats pels militars; quan hi ha un atac rebel, les persones vàlides serveixen d'escut als militars i han de transportar les seves provisions i municions".
Moltes dones i noies molt joves són violades per militars malalts de Sida, amb la clara intenció d'encomanar-los la malaltia. Aquesta és una pràctica habitual utilitzada per l'exèrcit tutsi, tant a Rwanda, Burundi com a l'est del Congo.
Els joves no poden accedir als estudis de Secundària. S'han suprimit les quotes ètniques, però s'han apujat molt les matrícules, amb la qual cosa li és impossible a la massa camperola hutu d'accedir-hi. A més, els joves són enrolats a la força per anar a combatre a la guerra del Congo.
Quant als nens i les nenes, s'ha de dir que tot i ser difícil quedar-se orfe a l'Àfrica, degut a què les famílies són molt extenses, a Rwanda n'hi ha molts. Orfes que no tenen ningú de família i que, o bé algun orfenat se n'ha de fer càrrec, o bé depenen del germà o germana gran que molt sovint és menor d'edat, o bé viuen als carrers de les ciutats. Nens traumatitzats per tants horrors vistos per ulls tan tendres!
Aquest Nadal, hem començat una campanya d'apadrinaments de nens i nenes ruandesos orfes, i de beques per a estudiants a l'interior del país. Qui hi estigui interessat, pot demanar-nos informació (e-mail: casbar@minorisa.es).
NOTA:
1. RWANDANET, Les presons ruandeses o el retorn de la servitud, 23.05.98