Una vegada més des d'INSHUTI, que precisament vol dir amics, volem manifestar la nostra amistat solidària amb tots els més grans perdedors en la tragèdia de Rwanda: les víctimes innocents. Tutsis o hutus, tan se val, ja que totes les víctimes eren o són persones amb igual dignitat i ganes de viure, com cadascú de nosaltres.
A través d'uns fragments de dues cartes, de les moltes que hem rebut des de Rwanda, podreu comprendre el gran sofriment d'aquelles víctimes del terror. Són textos autèntics, tan sols amb els noms canviats per por de represàlies. L'eufòria repressiva de l'actual govern, que va guanyar una guerra que ell mateix havia començat l'octubre del 90, no dóna per gaires explícites sinceritats. La por és l'aire que ara es respira a la major part del país dels mil pujols!
El primer fragment és d'una carta de la Teresa del 21-4-95. És de l'ètnia tutsi i fou una víctima d'aquell vergonyós genocidi del 94. Ens explica:
"Hem tingut molt sofriment a causa de la guerra oberta que hi va haver entre l'abril i el juliol de l'any passat. Els meus pares i germans, i també altres membres de la meva família, van morir ofegats al riu Nyabarongo, on van ser llençats vius. Jo sóc vídua, com sabeu, des del 93 en què va morir el meu marit de la sida, i vaig quedar sola amb els tres fills petits, dues nenes i un nen.
Durant els tres mesos del gran terror estàvem tots quatre amagats a casa mateix, sense sortir més que per l'imprescindible. Ens van robar tot el que teníem, es van menjar les nostres vaques i se'ns van emportar les collites dels camps. Cap als últims moments, vam sortir per ajuntar-nos al grup de veïns que marxaven cap al Zaire per refugiar-se. Com que sóc tutsi, en arribar lluny de casa, uns forasters ens van agafar per llençar-nos al riu. Els dos fills més grandets van córrer i escapar-se, barrejats amb la multitud, jo en canvi vaig quedar atrapada, amb la nena petita penjada a l'esquena, com acostumem les mares rwandeses. L'aigua del riu se'ns va emportar plegades. Un tros més avall, aprofitant que ja era una mica fosc, em vaig agafar a unes herbes de la vora del riu per intentar sortir. Llavors em vaig adonar que la petita estava morta, ofegada, i amb molt dolor, vaig deixar que el seu cos mort anés riu avall. Calia salvar-me per retrobar els altres dos. Vaig intentar sortir de l'aigua i amagar-me en uns arbustos, però algú em va veure encara i em van tornar a tirar al mig del riu. Al cap d'una estona de deixar-me portar per l'aigua, veient que ja era més avall i més fosc, em vaig poder amagar en uns matolls. Allí hi vaig passar tres dies...Finalment, vaig poder tornar de nou al nostre terreny, on una veïna coneguda em va guardar a casa seva i cuidar durant cinc mesos. Ara ja torno a ser a casa meva, que hem pogut arreglar amb les ajudes que ens heu fet arribar. La meva filla de deu anys, va poder arribar al Zaire amb els altres refugiats, però ara ja ha tornat a casa. Del noi, de sis anys, no en sabem res. Ens queda l'esperança que potser està viu en algun lloc, i algun dia el retrobarem.(...)Prego i perdono als qui en aquells moments dolents es van deixar endur pel mal. Desitjo que la pau torni aviat a Rwanda". (Sabem per uns veïns seus que la Teresa no ha acusat ningú ni ha volgut col.laborar a les revenges que fan altres supervivents a les massacres d'aquells moments, i que ara són causa injusta de moltes morts).
És un exemple, entre milers, del que van patir els tutsi llavors al 94. Ara viu, malalta i amb força misèria, i amb la pena de saber que altres de la seva pròpia ètnia haguessin preferit que hagués mort, per poder disposar ara dels seus terrenys. Aquesta és la situació de molts altres tutsi que vivien a l'interior de Rwanda abans de la guerra i que no van morir. Els qui dominen i tenen el poder actual són, majoritàriament, dels qui vivien a l'estranger, com a refugiats polítics, des de feia trenta anys. No van perdre gaire en aquell genocidi, encara que avui es presentin com les grans víctimes d'aquell desastre que ells van ajudar a provocar. Aquell primer genocidi, el del 94, va durar tres mesos. Era organitzat, o almenys consentit, pel govern d'aleshores que, per sort, va ser defenestrat internacionalment. Alguns dels seus responsables, barrejats amb molts innocents (diuen que hi ha cent mil presoners en tot Rwanda) malviuen o es van morint a les "presons" inhumanes del Rwanda actual, esperant un judici que no acaba d'arribar mai.
El segon fragment és d'una carta del Jaume, de la ètnia hutu, que durant els disturbis del 94 va ser mal vist i molestat perquè amagava a casa seva tres veïns tutsi. Pare de sis fills, tres dels quals ja estan casats. No ha sortit mai del país ni ha deixat en cap moment el seu terreny, tot i ser una persona de força relleu social en el seu sector. La carta és ben recent, del 20-7-97, i ens explica això:
"La meva família està passant uns mals moments a causa de la persecució, disfressada de seguretat, que actualment hi ha per tot Rwanda. Darrerament hi ha hagut vàries matances de famílies senceres. La gent d'aquí estan segurs que són fetes pels mateixos soldats que ens vigilen, però el govern explica a la ràdio que són causades pels maquis (ex-combatents del règim anterior que tornen al país amb armes). El fet és que, després d'una d'aquestes carnisseries al nostre sector, algun veí em va denunciar als militars perquè jo havia tingut un fill amb els soldats de l'exèrcit antic. És en Jordi, que des del 94 està refugiat en algun camp del Zaire. Només sabíem d'ell que encara vivia, perquè algun dels retornats fa poc ens havia dit que l'havia vist.
La nostra dissort va ser que, a raó d'aquella acusació els soldats d'ara van entrar a casa meva de males maneres i volien que els entreguéssim en Jordi, que segons ells teníem amagat. No trobant cap persona amagada ni cap resposta que respongués als seus propòsits van començar a apallisar-nos a tots, inclosa la meva esposa, que és gran com jo però està molt delicada. El fill gran, en Yohani, que ja està casat i té la seva casa al costat de la nostra, va protestar, i el van metrallar allà mateix davant de tots. A mi i al petit dels meus fills se'ns van emportar amb ells i ens van torturar a cops durant la nit. Al matí ens van portar cap a la casa de reunions que tenia l'ajuntament, i que ara han convertit en presó per tancar els tres-cents homes i joves acusats, sense proves, d'haver participat en el genocidi del 94. Ens havien dit que les condicions eren molt dolentes i així les hem hagut de suportar.(...)
El cas és, i per això ara us puc escriure aquesta carta, que al cap d'un mes d'estar tancats, el nostre fill refugiat al Zaire va tornar a Rwanda amb tots els papers en regla. Llavors, l'alcalde va intercedir davant els militars, els quals ens han deixat tornar a casa sense més. Jo estic tot baldat i em trobo malament. El meu fill gran mort, assassinat perquè sí, i encara hem tingut sort que no ens matessin a tots, com han fet amb altres famílies: no deixen ni els infants! Vivim amb por: fins quan ens deixaran viure? Fins quan ens tindran tots sota el terror de les seves armes i mentides? Entre la gent es comenta, en veu baixa és clar, que aquests armats d'ara ja porten més morts innocents al seu compte que els que van fer els extremistes del 94. I tots els morts són igualment rwandesos! No sé si podrem aguantar gaire temps tanta esclavitud. Els antics amos del país, tutsis, ens feien treballar per a ells i es servien de les nostres collites, però aquests que ara ens governen, només perquè han guanyat la guerra, ens tenen com a enemics seus i disposen de les nostres vides. És molt pitjor que abans. Els rwandesos de l'interior, majoritàriament hutus, hem perdut la guerra que ells van començar l'any 90, i en pagarem les males conseqüències durant molts anys, i això si no arriba alguna cosa pitjor encara. Estem desanimats i cansats, i tenim molta por...Pregueu per nosaltres i perquè Rwanda pugui trobar de nou la pau perduda."
És un exemple, entre molts milers, segons les notícies que ens arriben de l'interior de Rwanda, del que estan sofrint actualment molts hutus rwandesos. Alguns comentaristes, als que ens unim nosaltres, ho qualifiquen de "segon genocidi" o "genocidi gota a gota". I això ja fa tres anys que dura, no tres mesos com el primer. Està organitzat, o almenys té el consentiment de l'actual govern de Rwanda. Per mala sort, no és condemnat internacionalment, ans el contrari, té el recolzament d'algunes forces econòmiques molts potents, que així s'han guanyat l'entrada a les riqueses mineres de la regió dels Grans Llacs. Alguns responsables d'aquest segon genocidi, que encara es va fent, no solament no són perseguits ni empresonats, com s'ha fet amb els del primer genocidi, sinó que ocupen càrrecs al govern de Kigali, i són recolzats pels Estats Units. Ni tan sols se'ls pot portar a judici pels crims que cometen, ja que els actes que fan, són, segons ells, per a la "seguretat" de l'Estat. Afers interns en els quals els de fora, diuen, no ens hem de ficar.
Aquestes són les semblances i les diferències entre els dos fets. Les semblances: unes víctimes innocents, d'una i altra ètnia, que foren assassinats o ho són encara. Les diferències: els tractes als responsables d'aquests crims. Dels primers, n'hi ha a les presons en espera de ser condemnats a mort. Dels segons, molts gaudeixen del poder, de la influència internacional, i s'han sabut aprofitar de certs mitjans de comunicació bo i presentant-se com els alliberadors del país.
Mentrestant els rwandesos, tutsis o hutus, de l'interior sobretot, pateixen i viuen amb por. La reconciliació entre els diversos habitants de Rwanda , i la veritable pau, segons l'opinió dels més serens, només podrà arribar després que s'hagi aclarit tota la veritat, i s'hagi fet justícia a favor de totes les víctimes innocents i contra tots els assassins. Tan de bo fos ben aviat, però de moment no hi ha ni indicis. Llàstima per Rwanda, que és un dels països més bonics i acollidors de l'Àfrica!