Els agressors de Rwanda són coneguts. És l'Uganda de Museveni i el FPR. Els dos aliats han comès els mateixos crims, en són coautors ja que els seus dos exèrcits han combatut de costat des del començament de la guerra. Quant als seus aliats comuns, s'han tornat manifestament còmplices de tots els crims comesos.
Uganda ha comès, en principi, el crim contra la pau per haver avalat i apadrinat una guerra d'agressió a partir del seu territori. Segons el Tribunal de Nuremberg, l'agressió es defineix com: "la direcció, la preparació, el desencadanament o el perseguiment d'una guerra d'agressió o d'una guerra de violació de tractats, contractes o acords internacionals, o la participació en un pla concertat o un complot per a l'acompliment de qualsevol dels actes precedents". L'Uganda de Museveni ha ajudat al FPR ha preparar i a fer la guerra des del començamnent fins al final.
L'expedient sobre aquesta agressió d'Uganda contra Rwanda es troba entre les mans del Consell de Seguretat. El Govern ruandès ha apuntalat bé la seva acusació contra aquest país i el Govern Museveni amb proves materials irrefutables, incloent-hi declaracions públiques del President ugandès.
Per aquestes accions, Uganda ha violat, d'una manera flagrant, l'article 2{4}(34) de la Carta de les Nacions Unides que prohibeix l'agressió, l'article 20{1}(35) del Pacte Internacional relatiu als Drets civils i Polítics, que prohibeix les propagandes de guerra, i l'article 21{3}(36) de la Declaració Universal dels Drets de l'Home, que reconeix que "la voluntat del poble és el fonament dels poders públics", així com l'article III{2} de la Convenció sobre els Aspectes Propis dels Refugiats Africans de 1969, que ordena als Estats signataris de prohibir als refugiats residents en els seus països d'atacar un país membre de l'OUA, particularment mitjançant les armes, amb la premsa o la ràdio.
No hi ha dubte que no només Uganda ha planificat l'agressió contra Rwanda en el si de l'Estat Major del seu exèrcit, del qual n'eren membres molts oficials del FPR que van menar la invasió de Rwanda el 1er d'octubre de 1990, sinó que fins i tot van participar en l'execució d'aquest pla. Tot això, ara és de notorietat pública, ningú gosa contradir la implicació directa d'Uganda en aquesta guerra.
L'argument segons el qual Museveni no podia impedir als refugiats de tornar a casa seva no és acceptable, ja que les convencions internacionals pertinents, de les quals Uganda n'és part, prohibeixen el retorn dels refugiats per les armes. El fet que el President Museveni hagi continuat assistint al FPR amb homes, armes, materials i estratègia, indica, a més a més, que el seu país no era simplement còmplice, sinó sobretot coautor de l'agressió.
Pel que fa referència al FPR, no hi ha necessitat de precisions particulars, ja que ell mateix va reconèixer haver conduït un atac militar contrra Rwanda el 1er d'octubre de 1990, en el pas fronterer ruando-ugandès de Kagitumba, en el nord-est de Rwanda. Uganda va reconèixer que els invasors eren desertors del seu exèrcit. De fet, eren membres del seu exèrcit en missió encomanada pel President Museveni.
Els oficials superiors que dirigien aquest atac, entre d'altres el General Fred Rwigema, els Majors Bayingana i Bunyenyezi, pertanyien a l'Estat Major de l'exèrcit ugandès. El General Rwigema era, fins i tot, l'adjunt del Ministre de Defensa. El Major Paul Kagame, que era en un stage als Estats Units (Leavensworth Military Academy)(37) en aquesta època, va reincorporar-se al FPR per a prendre la seva direcció, per demanda del President Museveni, després de la mort dels tres oficials primers nomenats.
Després de la desfeta coent (30.10.1990) de les tropes d'agressió, els supervivents van tornar a Uganda, on van poder reorganitzar-se gràcies a l'entrada de tropes fresques i noves armes, així com el canvi d'estratègia. Museveni va aconsellar al FPR d'abandonar la guerra clàssica i els atacs frontals en un punt, i canviar-ho per la guerrilla, amb atacs sorpresa en molts indrets alhora o successivament. Aquesta nova forma de guerra va començar el 2 de novembre de 1990 amb atacs en sèrie contra les regions limítrofes en el nord-est, a la prefectura de Byumba.
La guerra va prendre una altra dimensió amb els atacs contra les regions del nord-oest i sobretot l'ocupació de Ruhengeri durant algunes hores, el febrer de 1991. L'alto-el-foc establert per l'Acord de Nsele (29.03.91) va ser violat constantment pel FPR, com totes les altres decisions ulteriors d'alto-el-foc. Però els estralls de la guerra van assolir proporcions insuportables per a la població civil, sobretot amb l'ofensiva del FPR del 8 de febrer de 1993, violant l'Acord d'alto-el-foc signat a Arusha el 12 de juliol de 1992. La darrera ofensiva del FPR, que va fer patir a la població civil atrocitats indescriptibles és la del 7 d'abril de 1994, en violació de l'Acord de pau d'Arusha (04.08.93) que havia posat fi a la guerra.