La responsabilitat del drama ruandès recau també sobre la Comunitat Internacional, que no ha volgut prevenir la catàstrofe o que, fins i tot, en alguns casos hi ha contribuït.
Hom pot apuntar sobretot als Estats i les organitzacions internacionals que no han cregut útil denunciar la guerra del FPR i els seus horrors, actitud que més aviat ha afavorit l'extensió d'aquesta guerra. Una responsabilitat particular recau sobre l'ONU i l'OUA que, malgrat les crides del govern ruandès, no han pres les mesures adeqüades per a fer cessar les hostilitats. El Consell de Seguretat ha tingut, en aquest aspecte, mancances greus al reduir la MINUAR en lloc de reforçar-la en el moment crucial de la crisi d'abril de 1994.
Certs Estats i certes Organitzacions No Governamentals han atiat la guerra, conscient o inconscientment, amb el seu comportament parcial: Uganda ha sostingut massivament el FPR, al fornir un santuari d'homes, armes i municions; el Burundi de Buyoya ha fet el mateix, encara que a una menor escala; moviments de defensa dels drets de l'home com African Watch i African Rights i d'altres organitzacions com US Comitte for Refugees, que han presentat la guerra del FPR com una guerra d'alliberament i, per tant, legítima; els Estats Units i Bèlgica que, per liquidar el règim de Habyarimana, han pres part pel FPR, a falta d'oposició interna creïble. Tal i com ha declarat Boutros Ghali, el juny de 1994, en la cimera de l'OUA a Tunis, tots en som responsables.
La premsa internacional també té les seves responsabilitats per haver sucumbit a la demagògia propagandista del FPR, diabolitzant el poder legítim de Kigali, tot i abstenint-se de condemnar fermament l'agressió d'Uganda i del FPR, així com els horrors d'aquesta guerra.
Les parts en conflicte hi tenen naturalment una responsabilitat particular ja que és per elles que ha arribat la desgràcia.
Però hom sap que cada part ha fet intervenir aliats que han jugat un rol més o menys important en el desenvolupament de la guerra i les massacres de poblacions civils que l'han acompanyada i, en particular, les massacres interètniques que van esclatar el 6 d'abril de 1994.
Les tropes del FPR, d'antuvi, han sortit de l'exèrcit regular ugandès, la NRA, després de la diàpora tutsi, escampats principalment en els països veïns d'Uganda, o sigui Burundi, Zaire, Tanzània, Kenya i fins i tot Rwanda. Així, la base natural de reclutament del FPR és l'ètnia tutsi, així com la base natural de reclutament del govern ruandès és l'ètnia hutu. Hom comprèn, des d'aleshores, que el virus de la confrontació ètnica ja hi era. El FPR va buscar aliats entre els anglòfons pròxims a Uganda. Aquest darrer, d'altra banda, ha servit d'agent de contacte. Alguns d'aquests aliats anglòfons van jugar un paper més gran en el començament de la guerra (Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Canada...) ja sigui fornint de fons per a la compra d'armes, ja sigui paralitzant a la Comunitat Internacional per a impedir-li de posar fi a aquest conflicte. Hom sap, sobretot, com aquests països van impedir a Rwanda d'impressionar al Consell de Seguretat sobre l'agressió d'Uganda, sota el pretext que mancaven les proves materials. Aquests mateixos països van tornar ineficaç, amb les seves maniobres, els treball de la Missió de les Nacions Unides, encarregada de controlar la frontera ruando-ugandesa (MONUOR). No només es van oposar al reforç de la MONUOR en homes i en materials, sinó que també van refusar de condemnar Uganda quan els responsables de la MONUOR van informar que aquest país els impedia d'acomplir bé la seva tasca. Uganda volia amagar el seu pacte secret amb el FPR.
Aquests països, d'altra banda, amb els Estats Units al capdavant, van bloquejar durant molt de temps la decisió del Consell de Seguretat quant al desplegament de la Força Internacional prevista pels Acords d'Arusha. Els primers soldats de la Missió de les Nacions Unides per a l'assistència a Rwanda (MINUAR) no van arribar a Rwanda fins al novembre de 1993, prop de quatre mesos després de la signatura de l'Acord de pau. Ara bé, aquest no es podia aplicar sense aquesta força internacional. Aquest retard va provocar tensions entre el govern ruandès i el FPR i a l'interior dels partits polítics, tensions que les potències observadores dels Acords d'Arusha, sobretot els Estats Units, haurien pogut apaivagar si haguessin fet servir una mateixa fermesa respecte a les dues parts dels Acords.
Al contrari, les maniobres del FPR per a tòrcer l'aplicació dels Acords d'Arusha van ser tolerades i ,a vegades, fins i tots encoratjades. Aquestes potències, començant pels Estats Units, van abusar dels seus drets en el Consell de Seguretat per a reduir a una xifra insignificant el nombre de soldats de la MINUAR, en el moment que era més imperatiu d'augmentar-ne el nombre i fins i tot de reforçar el mandat de la Missió. S'haurien pogut salvar moltes vides.
És cert que els Estats Units i els altres aliats del FPR no podien preveure l'amplada del drama. La seva maniobra, de fet, pretenia això: apartar les forces de les Nacions Unides a fi que el FPR tingués el camp lliure (amb la seva assistència, certament) per a esclafar a les Forces Armades Ruandeses (FAR) i prendre el poder a Kigali. Aquesta maniobra la van preparar aquests països anglo-saxons d'acord amb Bèlgica, el motiu de la qual per a desitjat l'esclafament de les FAR residia, entre d'altres, en l'assassinat de 10 cascos blaus belgues. Però, hom sap que aquest motiu no és més que un pretext, ja que ningú ignora que molt abans del començament de la guerra i durant tota la guerra, Bèlgica havia col.laborat en la caiguda del règim de Habyarimana. Moltes senyals permetien arribar a aquesta conclusió, essent les més remarcables les següents:
1.-Acord per a l'establiment del quarter general i del centre de subversió del FPR a Brussel.les.
2.-Tolerància d'una campanya mediàtica virulenta i sovint falsa contra el règim de Habyarimana, amb tot "àmic fidel" de Bèlgica i els seus sobirans. Aquesta campanya va començar el 1989, en el moment en què el FPR preparava la seva invasió. La coincidència és torbadora i fins i tot reveladora, quan se sap que la iniciadora d'aquesta campanya (Marie France Cros), es va saber més tard que estava al servei del FPR.
3.-Embargament militar contra Rwanda, agredida tanmateix per una força vinguda de l'exterior. Bèlgica, fins i tot, va refusar d'entregar les municions pagades molt abans de la guerra. Mentrestant, els serveis militars ruandesos d'informació van descobrir, tot just a l'inici de la guerra, que el FPR feia servir armes i municions de fabricació belga.
4.-Activisme de l'ambaixador de Bèlgica a Kigali, Yohan Swinnen, prop de l'oposició interna, de la qual en va esdevenir conseller inqüestionable. Més tard, aquest ambaixador va organitzar, fins i tot a Brussel.les, amb l'aval de les seves autoritats, una trobada entre l'oposició interna amb el FPR (maig-juny de 1992).
5.- Decisió de situar el contingent belga de la MINUAR a Kigali, malgrat la forta oposició d'una gran franja de la població ruandesa. Els esdeveniments van demostrar que els temors de la població ruandesa eren fonamentats. En efecte, hi van haver molts incidents provocats per aquests soldats belgues amb la població, entre les quals una agressió en regla contra líders hutu. Arran de l'ofensiva del FPR, no es va tardar a constatar la col.laboració entre els cascos blaus belgues i els militars del FPR. Aquests, en particular, van heretar posicions estratègiques ocupades pels belgues a la ciutat de Kigali, així com armes pesants que posseïa el contingent belga.
Si els anglosaxons es van arrenglerar decididament del cantó del FPR, els francòfons van restar al marge del conflicte, amb excepció de França, que durant molt de temps va sostenir Rwanda, i de Bèlgica, que va prendre part pel FPR.
França va estar al costat de Rwanda, agredida des de l'exterior, fins a la signatura dels Acords d'Arusha. El seu contingent, de poc més de 300 homes, 600 en alguns moments, que assegurava l'assistència tècnica de les Forces Armades Ruandeses, va marxar definitivament del país des de l'arribada dels primer soldats de la MINUAR.
Arran de la represa de la guerra pel FPR, els Estats Units, així com Bèlgica, van fer pressions enormes sobre França per a dissuadir-la d'intervenir. Fins i tot, l'operació humanitària Turquesa (juny-agost 1994) va ser acceptada amb moltes reticències i condicions, que van convertir en discutible la seva eficàcia. En efecte, els anglosaxons i els belgues van impedir als francesos d'establir zones de seguretat a la part nord-oest del país, com havien fet al sud-oest, sota el pretext que això seria protegir als autors de les massacres i particularment al govern legal, que s'havia refugiat en aquesta part del país.
Així, per als anglosaxons i els belgues, el FPR tenia el dret de massacrar tant com volgués a la població acusada d'haver comès massacres. El FPR no es va privar, d'altra banda, de fer-ho, puix que molts milers de persones van morir sota les seves bombes i sota les tortures de què eren objecte. Va estendre fins i tot la seva crueltat fins a perseguir als refugiats al Zaire amb la seva artilleria pesant. Més d'un centenar de refugiats, ja sobre el sòl zairès, van ser massacrats així, mentre que les poblacions dels sud-oest (zona Turquesa) estaven sota la protecció de les tropes franceses. És només després de la partença de les tropes franceses que el FPR va donar curs lliure al seu instint genocida contra els desplaçats hutu en l'antiga zona Turquesa, malgrat la presència dels soldats de la MINUAR, tanmateix encarregats de protegir aquesta gent. El món va restar especialment impactat pel drama del camp de desplaçats de Kibeho, on el FPR va massacrar més de 10.000 persones.
Els anglosaxons estaven compromesos de tal manera en aquesta guerra del costat del FPR que, veient la fragilitat del règim instal.lat a Kigali, després de la victòria militar, van creure necessari d'enviar-hi contingents militars encarregats de protegir aquest règim.
Era aquest l'objectiu de l'operació "support hope", pensada pels americans. Oficialment, aquesta operació, que va posar en moviment a 3.000 soldats americans, tenia per objectiu estabilitzar la situació en els camps de refugiats i afavorir el retorn dels refugiats a Rwanda. El que és paradoxal, és que el gros d'aquest contingent havia d'operar a Kigali i que la base logística de l'operació era a Kampala. Es comprèn fàcilment que l'objectiu que es buscava era sobretot el de consolidar el poder del FPR a Kigali. Així s'explica també, d'atra banda, la presència a Kigali de 500 militars anglesos i d'alguns centenars de militars canadencs, irlandesos i australians. Aquests soldats anglo-saxons van estar enviats amb urgència a Kigali en el moment que s'acabava de desplegar l'operació Turquesa en el sud-oest de Rwanda. Durant aquest període, el FPR va acusar França de voler, amb l'operació Turquesa, instal.lar les anteriors autoritats a la seva zona amb l'objectiu que fessin accions buscant la represa del poder a Kigali. El reforçament de la presència dels anglo-saxons tenia, aparentment, per finalitat, de fer la contra a les accions de les tropes franceses, en el cas que aquestes es decidissin a ajudar a les FAR per a reprendre el poder a Kigali.
Al costat d'aquests aliats occidentals del FPR, hom pot assenyalar a països africans que van actuar eficaçment en el seu favor. Es tracta sobretot de països veïns com Tanzània i Burundi. Les autoritats tanzanes van ser constretes, discretament al menys, a arrenglerar-se del costat del FPR, per la insistència del President Museveni, que va teixir relacions particulars amb elles a l'època de la guerra contra el dictador Idi Amin. No és cap secret per a ningú que Tanzània va jugar un gran paper en la presa del poder per Museveni. D'altra banda, hi havia i hi ha encara, a més a més, molts tutsi, membres del FPR, que ocupen altes funcions en l'administració tanzana. En fi, el President Museveni tenia un ascendent cert sobre el President Mwinyi de Tanzània, gràcies a la seva profunda amistat amb Julius Nyerere (antic President de Tanzània) i Salim Ahmed Salim (Secretari General de l'OUA). Tanzània va servir, sobretot, al FPR, en el curs de les negociacions d'Arusha. Va jugar un paper preponderant en la determinació de la part exorbitant del FPR en les institucions de la transició. Va exercir, per a fer això, pressions certes sobre les autoritats ruandeses, no en la seva qualitat de mitjancer neutre sinó com aliat del FPR. Remarquem també que Tanzània va tolerar durant molt de temps reclutaments i trànsit de combatents del FPR sobre el seu territori, sobretot a la regió de la Kagera. Cal assenyalar, en fi, el fet que Tanzània va refusar categòricament de tornar a Rwanda els seus dos avions que havien dut la delegació ruandesa a la famosa cimera de Dar-Es-Salaam, fins a la victòria militar del FPR.
Quant a Burundi, és el país que va fornir més de combatents i de mitjans financers després d'Uganda. Burundi tenia al seu redós centres de reclutament i entrenament de joves tutsi que passaven per Tanzània o Zaire per anar a Uganda i afegir-se a l'exèrcit del FPR sobre el terreny. L'entesa entre els tutsi de Rwanda i els de Burundi no data pas d'ahir, puix que ja en els anys 60, Burundi va servir de santuari i de suport als feudals Inyenzi que volien recuperar el poder a Kigali.
D'altres països africans anglòfons van contribuir, conscient o inconscientment, a l'extensió de la guerra del FPR. Es tracta sobretot de Nigèria, Zimbabwe, Zàmbia i Namíbia, que es van oposar, entre d'altres, a la condemna de l'agressió d'Uganda contra Rwanda.
Les massacres interètniques són, doncs, la conseqüència directa d'aquesta guerra, que va oposar, des del començament, a dues ètnies i en què les confrontacions, a vegades sagnants, es remunten lluny en la història de Rwanda. Però cal dir que tot país, tota organització o tota persona que ha pres part a favor dels agressors té una responsabilitat directa o indirecta en les massacres interètniques que van tenir lloc.