Al principi, el govern ruandès no volia sentir parlar de negociacions amb els guerrillers fins que no haguessin deposat les armes. Però a la Cimera de Mwanza (Tanzània), convocada el 17 d'octubre de 1990, mentre la guerra es desencadenava a Mutara (Rwanda), el President Museveni va donar un ultimàtum al President Habyarimana davant d'un President Mwinyi desconcertat per aquesta actitud que s'escapava clarament dels usos diplomàtics habituals. Segons el President Museveni, Habyarimana havia d'acceptar les negociacions amb els "rebels", o sinó preparar-se per a la guerra total. El cap d'Estat ugandès prometia retornar a Rwanda tots els refugiats presents a Uganda (més o menys 100.000) si les negociacions encarades a associar els "rebels" al poder no eren encetades el més ràpidament possible. El President ugandès tenia a la butxaca un projecte de comunicat en aquest sentit.
És, doncs, sota l'amenaça d'una guerra total que el President Habyarimana, per al qual el President Mwinyi no fou de cap ajuda, hagué d'acceptar obrir un diàleg amb "l'oposició interna i externa".
L'únic compromís del President Museveni, que s'havia erigit manifestament en representant dels "rebels", fou que "intentaria" convèncer a aquests darrers d'acceptar l'alto-el-foc desitjat per la Cimera de Mwanza.
Hom assiteix així a estrafolàries negociacions a Mwanza, on un Cap d'Estat albergant una "rebel.lió" armada, dirigint la guerra contra el seu veí, donava alegrement un ultimàtum a aquest darrer en el nom d'aquesta rebel.lió, en violació flagrant del dret internacional. Més aviat, hom hagués esperat que el President Museveni oferís espontàniament la seva assistència al President Habyarimana per a ajudar-lo a reduir aquesta rebel.lió vinguda d'Uganda i a trobar solucions adeqüades als problemes polítics que es presentaven.
Decididament, les negociacions havien començat estrafolàriament, sota mals auspicis. En totes les negociacions, secretes o no, que van seguir, la influència nefasta de Museveni era sempre present. La manera de negociar "el tot o res", l'esperit "extremista", la negació dels compromisos presos, l'atac a ultrança de l'adversari i el desdeny manifest de l'interlocutor, el refús de concessions fins al límit del trencament, tals són els trets característics de l'esperit musevenià de negociació, que van convertir els contactes entre el Govern ruandès i el FPR en molt complicats. Sense ésser extremistes, molts patriotes ruandesos creien que massa concessions a l'adversari, engendra una gana gormanda en ell i noves exigències cada cop més impossibles de satisfer. Aguantant bé en les negociacions, amb arguments irrefutables i una lògica implacable, la delegació ruandesa, de vegades, tornava furiosos als interlocutors del FPR, entre els quals, alguns com Bizimungu Pasteur, tenien la còlera i el desdeny a flor de pell.
Me'n recordo, amb un xic de malestar, de l'actitud desdenyosa que manifestava la delegació del FPR pel que fa a la delegació ruandesa (formada per l'ambaixador Kanyarushoki, resident a Kampala, i per mi mateix) d'ençà de la primera trobada secreta, que va tenir lloc entre les dues parts el febrer de 1991 a Kampala. Alguns membres del FPR, fins i tot van refusar, de manera ostentosa, de donar-nos la mà d'ençà d'aquesta trobada. Res de positiu, ben cert, podia sortir de les discussions.
Malgrat aquestes actituds i aquests complexos, que convertien el diàleg en estèril, els ponts no van ser trencats. Ens vam tornar a trobar a Kinshasa, durant el mes de març de 1991. Aquesta vegada, havíem de negociar i concloure un Acord formal d'alto-el-foc, degut a què tots els compromisos polítics anteriors s'havien saldat amb un fracàs. Les negociacions van ser laborioses, plenes de suspensions i escenes de còlera inexplicables. El FPR volia concessions de part del govern ruandès, però ell no volia cedir res, ni tan sols l'aturada de les hostilitats durant les negociacions.
Un dia, quan les discussions giraven en cercle, Bizimungu Pasteur va llançar de sobte els seus papers i bolígraf enlaire, enfadat com un búfal en còlera, els ulls vermells i exorbitats, tot això per a exigir concessions. A la seva còlera, nosaltres vam respondre-hi amb la calma i la paciència però amb fermesa. El representant del Mediador (President Mobutu del Zaire), va creure que el millor era ordenar una pausa després d'aquest espectacle indesitjable.
Aquest diàleg, gairebé impossible, va dur feliçment a un Acord, gràcies a les importants concessions consentides pel govern ruandès però també per la perspicàcia i mà esquerra del representant del Mediador. Les negociacions de Kinshasa van portar a l'Acord d'alto-el-foc de Nsele (29.03.91). Aquest Acord va tenir l'únic mèrit de l'alliberament per part del govern ruandès de milers de presoners, còmplices provats o presumptes del FPR. El FPR va rebutjar celebrar la suspensió de les hostilitats. De fet, com podia celebrar els seus compromisos quan s'havia marcat com a fita la presa del poder per la força i encara no havia conquerit cap territori? Entretant, havia tingut la possibilitat de provar al seu interlocutor, de mesurar la seva resistència en les negociacions. Les concessions de Kinshasa, obtingudes sense gaire perjudici, li havia fet esperar d'obtenir-ne més. Ara calia temptejar el terreny per a fer pressions militars, abans d'obtenir d'altres concessions. El FPR, també havia de trobar el mitjà d'afeblir l'equip de negociadors del govern ruandès, exigint que els més sòlids d'entre ells fossin exclosos de les delegacions.
Els contactes entre els bel.ligerants, aleshores van ser aturats mentre que l'acord d'alto-el-foc era violat constantment per iniciativa del FPR. Va ser només cinc mesos i mig més tard que, per insistència de l'OUA i del Mediador, hi va haver una reunió de dos dies a Gbadolite. Va portar a un diàleg de sords, durant el qual els enviats del FPR es van distingir en l'art de la mentida, de les acusacions gratuïtes i de la intimidació. Fins i tot, el representant del Mediador, malgrat la seva calma i la seva experiència, va estar a punt de caure als seus reclams. Hi van haver intercanvis acerbs i desagradables. Les negociacions van ser suspeses sense resultat positiu i més aviat havent revifat els rancors i l'amargor.
El diàleg impossible era interromput però no tallat definitivament. En efecte, trobades secretes van tenir lloc a principis de 1992 a París, Harare i Brussel.les, però sense resultat concret. La guerra continuava fent els seus estralls.
Un fet polític important havia de modificar ben aviat el curs dels esdeveniments: l'establiment a Rwanda d'un govern de coalició reagrupant cinc partits polítics i dirigit per un primer ministre eixit de l'oposició. Rwanda, de fet, estava oberta al pluralisme polític des del 10 de juny de 1991, amb l'adopció d'una constitució nova que autoritzava el multipartidisme. El govern dirigit per D. Nsengiyaremye, líder del Moviment Democràtic Republicà (MDR) es va establir el 16 d'abril de 1992. Es va posar com a objectiu, entre d'altres, començar negociacions directes amb el FPR.
Una reunió preparatòria d'aquestes negociacions va tenir lloc, del 6 al 8 de juny de 1992, a París. Aquesta reunió de París va estar precedida per una "trobada històrica" entre el FPR i els principals partits de l'oposició interna, o sigui el Moviment Democràtic Republicà (MDR), el Partit Social Demòcrata (PSD) i el Partit Lliberal (PL). És en aquesta ocasió que el FPR i aquests partits de l'oposició interna, anomenats per a la circumstància Forces Democràtiques per al Canvi" (FDC), es van comprometre a lluitar contra el règim del President Habyarimana i a col.laborar en tots els àmbits, fins i tot en el diplomàtic.
Aquesta reunió havia de tenir una influència primordial en la prossecució de les negociacions, en les quals el cap de files era el Ministre d'Afers Estrangers i Cooperació, dirigit des d'aleshores per un dels líders del MDR, el Sr. Ngulinzira Boniface.
Així, el FPR va trobar la manera d'afeblir l'equip de negociadors ruandesos. Aquest equip es va engrandir molt a fi de comprendre les diferents tendències polítiques representades al govern i d'aquesta manera poder neutralitzar als delegats designats en les negociacions anteriors pel President de la República.
Així doncs, les negociacions d'Arusha van començar amb mals auspicis per al partit governamental, ja que en el seu fur intern hi destacava el FPR. De fet, la delegació d'aquest darrer va trobar un aliat de pes en Ngulinzira Boniface, el qual se suposava que anava a dirigir la delegació adversa. Ngulinzira Boniface, des del començament va refusar, doncs, d'escoltar al poble, amb la connivència del seu cap, el Primer Ministre Nsengiremye Dismas.
Les negociacions, si hom les pot anomenar així, van ser portades entre dos aliats en els acords sobre l'estratègia, que era la de fer caure el règim de Habyarimana. Tanmateix, diferien en els objectius de fons, ja que el FPR buscava l'eliminació del poder hutu, mentre que l'oposició interna representada per Ngulinzira Boniface, pensava ingènuament poder compartir el poder amb el FPR. L'infantilisme de la classe política interna no va permetre de percebre a temps el perill que hi havia en col.laborar amb una organització político-militar d'ideologia hegemònica tutsi, o d'acostar-se a polítics al seu sou. Per al FPR, evidentment era l'ocasió única de poder dominar el poder de la Transició gràcies a l'aliança segura amb les FDC.
Les contradiccions entre certs membres de les FDC i el FPR van aparèixer, tanmateix, després de la designació del candidat a Primer Ministre de la transició desitjat pels Acords d'Arusha. El líder de les FDC, el partit MDR, al menys la majoria, volia Nsengiyaremye Dismas, mentre que els pro-FPR i el mateix FPR preferien Twagiramungu Faustin. Curiosament, el MRND va triar també Twagiramungu. Aquest, va fer el seu error polític més gran, que va ser a l'origen de la separació del partit CDR de l'Aliança per al Renovament Democràtic (ARD), o sigui l'acceptació pel MRND de la partició del poder imposat pels protocols d'acord del 30 d'octubre de 1992 i de 9 de gener de 1993.
La designació del Primer Ministre de la transició, eixit d'Arusha, va provocar una dissensió irreversible a l'interior de les mateixes FDC i la desaparició de fet d'aquesta aliança. Era el començament del fracàs de les negociacions d'Arusha i fins i tot l'aturada del procés democràtic.
Tot i que els Acords conclosos a despit d'aquest important malentès van ser signats el 4 d'agost de 1993, els observadors informats no es feien gaires il.lusions sobre la bona fe dels protagonistes. Crítiques acerbes contra aquests Acords no van trigar, d'altra banda, a ploure de tots els ambients polítics, inclús dels partidaris de "la pau a qualsevol preu". Aparentment, el preu havia superat els límits. Les maniobres hegemòniques del FPR van ser més ben identificades per la gran majoria dels líders polítics hutu, sobretot quan va arribar l'hora de la partició efectiva del poder.
El remodelatge polític que va resultar d'aquesta presa de consciència del perill de la dominació de la transició pel FPR, va portar a la bipolarització de la classe política ruandesa entre pro-FPR i els altres. Aquests darrers es van retrobar sota la bandera republicana. Naturalment, la línia de partició havia de rebre el pes del passat i de la història antiga i recent. Els Tutsi es van arrenglerar darrera el corrent pro-FPR, mentre que l'aclaparadora majoria dels Hutu sostenien el corrent republicà. Amb el fracàs de l'establiment de les institucions de transició, les tensions interètniques es van revifar. El FPR va activar els seus esquadrons de la mort per a intimidar el corrent republicà. Va fer assassinar a molts camperols hutu així com a líders polítics.
L'assassinat del President Habyarimana pel FPR, amb la complicitat dels seus aliats, havia de tocar a morts per a la nació ruandesa, ja dividida en dos grups que s'enfrontaven com dos gossos furiosos. La represa de la guerra pel FPR i les massacres interètniques van consagrar la fi de les il.lusions suscitades per la signatura dels Acords d'Arusha. La victòria militar del FPR, en ella mateixa, va matar dins l'ou el procés de democratització.