El drama ruandès no ha aparegut sobtadament en la societat ruandesa com un llampec en un cel serè. És el resultat de relacions conflictuals que han caracteritzat a la societat ruandesa, amb grans moments que s'identifiquen amb els següents esdeveniments:
* Conquestes dels reialmes hutu per la dinastia tutsi dels Abanyiginya.
* Entesa entre el colonialisme estranger i la monarquia tutsi per a subjugar a les poblacions hutu.
* Revolució social de 1959 i instauració d'un règim democràtic republicà.
* Contra-revolució pels Inyenzi de 1960 a 1967.
* Guerra d'octubre: 1990-1994.
En el curs de les seves expedicions militars contra els reialmes hutu, els reis tutsi de la dinastia dels Abanyiginya, aliats al clan dels Abega, que els fornien de les reines-mares, no es van acontentar en conquerir aquestes contrades a la força. No van dubtar, al mateix temps, en matar als reis hutu i reduir els seus subjectes a l'esclavatge. Monsenyor Kagame Alexis, historiador tutsi, s'estén llargament sobre aquest període de la història de Rwanda i no s'està d'exaltar la potència, l'astúcia i la intel.ligència però també la crueltat dels reis tutsi, defectes o "qualitats" segons el cas, pels quals aquests darrers s'imposen a aquells que Kagame designa com "reietons" (per a denigrar-los) ingenus i mancats d'intel.ligencia(26).
Aquest període de conquesta sagnant comprèn una gran part de Rwanda, mentre que les regions de les altes muntanyes del Nord escapen a la dominació dels Abanyiginya pràcticament fins a la colonització europea(27).
És gràcies al suport dels colons alemanys i després dels belgues, que els reis tutsi arribaren a destronar als reis hutu de les terres altes del Nord, però sense subjugar realment els cors de les seves poblacions.
Les conquestes sagnants i la crueltat dels reis tutsi pel que fa a les poblacions hutu i els seus dirigents, així com la dominació subsegüent, van cavar un fossat entre les comunitats tutsi i hutu, entre els vencedors i els vençuts. Els Hutu van patir la sort que els romans reservaven als pobles segons el principi "vae victis" (dissort als vençuts). Aquest fossat entre el vencedor i el vençut, en comptes de reduir-se amb el temps, va continuar eixamplant-se com a conseqüència del reforçament de la solidaritat entre els ramaders tutsi i de la formació d'una casta tutsi ben estructurada al voltant dels dos poderosos clans ja esmentats. Els cultivadors hutu van ser considerats com una classe inferior explotable i subjecte a càrregues, a mercè del profit de la casta tutsi. Per a segellar aquesta relació d'amo a servent, la casta tutsi va apel.lar a la llegenda segons la qual, per voluntat divina, els Tutsi havien nascut per a regnar i dirigir, i els Hutu per a sotmetre's i treballar per als primers.
L'arribada dels colonitzadors blancs no va dur a l'emancipació dels Hutu ni a l'alleujament de les seves penes. Al contrari, els colonitzadors alemanys i després els belgues, van confirmar als Tutsi en la seva dominació sobre els Hutu. Van apel.lar, en el seu moment, a una llegenda però també a uns avantatges que anaven a capgirar la història de Rwanda, especialment en l'ensenyament. En efecte, els colons alemanys van crear el "mite hamita" reprès i reforçat pels belgues. Segons aquest mite, els Tutsi no eren veritables negres com els Hutu, sinó membres de tribus amb sang europea a les seves venes, com els etíops en particular. D'aquí la seva talla esvelta, la seva finor d'esperit i la seva intel.ligència! Així nasqué a Rwanda la teoria de la raça superior.
Els camperols hutu, tot i que majoritaris, des d'aleshores van ser sotmesos a una explotació ferotge, alhora feudal i colonial.
Els colonialistes no es van limitar a reforçar el jou feudal tutsi sobre els Hutu sinó que també van contribuir a l'alienació intel.lectual d'aquests darrers, al donar prioritat en l'ensenyament als Tutsi i fins i tot creant escoles especials per als fills dels seus caps.
L'església, que s'hauria d'haver commogut per aquestes injustícies, confirma els dos mites, fonaments ideològics de la dominació Tutsi sobre els Hutu. Monsenyor Classe fou el gran defensor de la raça tutsi, anomenada raça superior. Això en resulta de les cartes al seu clergat, així com de la seva convicció profunda que "la providència havia donat a una raça les qualitats requerides per a governar, la qual cosa implicava que l'altra raça havia de ser governada per sempre més i, indefectiblement, dominada i explotada"(28).
La triple dominació i discriminació de què ha estat objecte la majoria hutu, fatalment havia d'esmolar l'odi d'aquests últims contra els tres pols del poder dominant: el feudalisme tutsi, l'administració colonial i l'església. Hi va haver algunes resistències i rebel.lions, ofegades amb sang i amagades a la resta de la població per a evitar que s'escampés com una taca d'oli.
Però l'omnipotència del trio no havia de resitir a les vicissituds de la història. Quan va arribar l'hora de l'alliberament dels pobles colonitzats, sobretot després de la segona guerra mundial, unes fissures van aparèixer en la triple aliança. Alguns escassos Hutu havien pogut passar entre les malles de la xarxa de Monsenyor Classe i havien pogut freqüentar les escoles de monitors o els seminaris. Confrontats a una discriminació ètnica massa flagrant i a la misèria i explotació massa escandalosa de la majoria hutu, s'aventuraren a suggerir reformes per a millorar les condicions de vida de la massa camperola en un document anomenat "Manifest dels Bahutu" (1957). La reacció dels senyors feudals a aquest manifest fou fulminant i irremeiablement negativa. Aquests darrers invocaven el mite de l'origen diví del seu poder per a denegar als Hutu el dret de pretendre partir-se'l amb ells(29). El rei Mutara va ordenar la caça d'aquests incívics.
Mentrestant, l'administració colonial també va topar amb la intransigència dels senyors tutsi quan va provar d'introduir algunes reformes, sota l'impuls de les Nacions Unides, per assegurar el desenvolupament social, econòmic i polític de la població. El pols entre l'administració colonial belga i els feudals, es va intensificar quan els senyors tutsi no van amagar la seva determinació a requerir la independència immediata cap a la fi dels anys 50.
El clergat de l'església catòlica (80% de cristians a Rwanda), que estava amplament dominat pels Tutsi, sostenia fermament la posició dels feudals tutsi. El 1958, Monsenyor Bigirumwami, el primer i únic bisbe ruandès del moment, va declarar sense embuts que no hi havia cap problema hutu-tutsi, fins al punt que aquestes mateixes ètnies no existien(30). Monsenyor Bigirumwami va ser l'inspirador d'allò que Menyumwanzi Vulcain (Le Corrieur du Peuple del 25 de novembre al 9 de desembre de 1993) anomena "teoria nihilista" o "nova teoria racista" dels Tutsi, que nega l'existència de les ètnies a Rwanda. El FPR fonamenta la seva ideologia sobre aquesta teoria. Assenyalem que aquesta substitueix la "teoria afirmativa" o "teoria de la raça superior", fonament del règim feudo-monàrquic tutsi. La teoria afirmativa, tanmateix, encara té alguns adeptes nostàlgics.
Hi havia, tanmateix, entre els missioners estrangers, esperits sensibles per a evocar la misèria del poble hutu i la necessitat de reformes socials i polítiques, seguint l'exemple de Monsenyor Perraudin, arquebisbe de Kabgayi.
La situació revolucionària era aquesta: la massa no volia ser governada més com abans, els senyors feudals es resistien a les reformes però no es podien imposar sense la força de l'administració colonial, que s'havia sensibilitzat amb les reivindicacions de la majoria hutu. El que havia d'arribar, va arribar amb la revolució del novembre de 1959. La majoria popular hutu va arrabassar el poder a la minoria tutsi i va instaurar un sistema democràtic basat en la forma republicana de govern.
Els senyors feudals i els seus congèneres tutsi van refusar el nou poder i van preferir l'exili. Però, imbuïts de les seves idees sobre la superioritat de la seva raça, de cap manera podien renunciar al poder que els hi "pertanyia per dret diví". Per això, van decidir organitzar una lluita contra-revolucionària. Aquesta lluita, que ha durat 34 anys, té quatre períodes:
1. El terrorisme del partit UNAR (Unió Nacional Ruandesa), 1959-1961.
2. Els atacs armats dels Inyenzi, 1961-1967.
3. La consolidació ideològica, 1967-1990.
4. La guerra d'octubre, 1990-1994.
El terrorisme dels senyors feudals comença immediatament després que els Hutu van fer públiques les seves reivindicacions. O sigui, després del març de 1957. El rei Charles Rudahigwa va ordenar la caça a l'home. Els líders hutu van ser perseguits, molestats i fins i tot assassinats. Alguns, com Kayibanda o Gitera, es van haver d'exilar durant algun temps per a escapar de la mort.
Des que es van crear els partits polítics, la Unió Nacional Ruandesa (UNAR) va reagrupar la franja més extremista de l'elit tutsi, sostinguda fermament pel rei Mutara Charles Rudahigwa. La UNAR va reprendre la torxa del terrorisme anti-hutu des de la seva creació. És així com molts militants dels partits hutu MDR-Parmehutu i Aprosoma van ser assassinats abans de la revolució de 1959 o immediatament després. Molts observadors polítics pensen, fins i tot, que és el terrorisme anti-hutu de la UNAR que va precipitar la Revolució i que la va tornar més virulenta a les regions on va fer més estralls aquest partit extremista i sectari.
Havent perdut les eleccions democràtiques organitzades el 1960 i 1961, els extremistes unaristes van optar per l'exili, refusant de sotmetre's al poder republicà dominat pels seus antics serfs. No van tardar a organitzar incursions armades a partir de Burundi i Uganda. Havien format una organització terrorista, a la qual ells mateixos li van donar el nom d'Inyenzi, que vol dir escarabat. Aquests Inyenzi s'organitzaven justament a la nit, a la manera dels escarabats i procedien a massacres sistemàtiques de camperols hutu que vivien a les zones limítrofes. Les poblacions de Mutara, Gikongoro, Bugarama i Bugesera guarden records ben tristos de llargues nits de dol després de les incursions assassines d'aquests despietats Inyenzi.
Els Inyenzi van ser desfets per la guardia nacional, l'exèrcit governamental, i van cessar les seves incursions el 1967. Però, tanmateix, la lluita dels antics feudals tutsi no s'havia acabat. La torxa per a la represa del poder va ser conservada en els cors de la jove generació tutsi, per a qui els vells exaltaven els segles de regnat en un país on "regalimava la llet i la mel". Els vells van inculcar a la joventut els fonaments dels seu poder a Rwanda, fent valer no només els drets històrics sinó també i sobretot el famós mite de la superioritat de la raça tutsi. Els refugiats tutsi tenien tots el deure d'ensenyar als seus fills la història de Rwanda, versió feudal, així com els usos i costums de la seva ètnia, sense oblidar la llengua, el kinyarwanda.
Aquest període de retorn a les fonts (1967-1990), que anomenarem període de consolidació ideològica, es va caracteritzar per reivindicacions pacífiques de part dels refugiats tutsi. Així i tot, va conèixer una intensificació de les reflexions sobre la nova estratègia de lluita contra el poder republicà hutu establert a Kigali. El fonament psicològic i ideològic d'aquesta lluita era el mateix, o sigui la teoria de la raça superior. Però calia camuflar-lo amb una retòrica més moderna, més acceptable per al públic occidental. Aleshores, es va engegar una gran campanya per a donar a conèixer la misèria i el desgavell dels "refugiats més antics de l'Àfrica" que el poder de Kigali "refusava d'acollir". Després d'haver suscitat un corrent de nostàlgia entre els refugiats mitjançant escrits relacionats amb temes que evocaven justament l'època del poder feudal(31), els ideòlegs i líders dels refugiats tutsi van decidir, a la sortida d'una conferència feta a Washington el 1988, passar a l'estadi superior de la preparació de la lluita armada.
Havent consolidat la base, els líders tutsi havien de pensar en assegurar-se el suport d'aliats segurs, determinats a ajudar-los a tornar a casa seva, encara que fos per les armes. El president Museveni d'Uganda, a qui ells havien donat un suport decisiu per a prendre el poder per la força el 1986, tenia un deute envers ells. D'ètnia Hima, pròxima a l'ètnia tutsi, el President Museveni tenia també raons sentimentals per a donar suport a la lluita dels Tutsi ruandesos contra el poder hutu establert a Kigali. A més, no estava descontent de tenir un aliat segur a Kigali, amb qui pogués comptar en el cas que anessin mal dades a Uganda, on la seva ètnia, molt minoritària, domina el poder mitjançant el terror. El President Museveni també podia convèncer als seus amics anglo-saxons de donar suport a la causa dels refugiats tutsi o, com a mínim, a restar neutres, en el seu moment. Els líders tutsi, havent prosperat en molts països occidentals, havien pogut teixir relacions personals i fins i tot matrimonials, que jugarien un paper decisiu en la seva conquesta de favors de l'opinió pública. També havien sabut mantenir contactes útils amb el món periodístic, sovint esmerçant-hi mitjans financers enormes.
Aquest període de consolidació ideològica va permetre, doncs, als líders tutsi, preparar ideològicament a la seva base i influir en l'opinió pública occidental per a fer-li admetre el bon fonament de la seva lluita. La campanya mediàtica contra el règim de Habyarimana, que va començar el 1989 amb una sèrie de reportatges molt crítics de Marie France Cros, del diari "La Libre Belgique", marca l'apogeu d'aquest període.
La invasió de Rwanda, el 01.10.90, va ser el coronament d'aquest intens activisme, minuciós i pacient, orquestrat pels hereus del partit UNAR, mirall dels nous Inyenzi, que es van donar com a nom de guerra Inkotanyi, o "combatents implacables". Però malgrat aquesta preparació minuciosa de la guerra pels líders tutsi, va aparèixer un punt feble en la seva astuta estratègia: el poble ruandès va refusar de sucumbir a la demagògia i es va oposar al règim del FPR, règim basat sobre l'ètnia minoritària tutsi i sobre un exèrcit monoètnic. En efecte, els Inyenzi-Inkotanyi, no van ser rebuts com alliberadors, tal i com ells pretenien. El senyor Herman Cohen va assenyalar pertinentment que "ells esperaven ser rebuts com alliberadors pel poble ruandès que, hom creia, estava governat per un règim autoritari i repressiu. Però sabem tots que els invassors no van ser rebuts com alliberadors. Centenars de milers de ruandesos van fugir a la seva arribada, esdevenint així desplaçats en el seu propi país"(32).
De tot això dit, en resulta que els ingredients per a una confrontació ètnica entre Hutu i Tutsi van arrelar en les relacions conflictuals seculars entre les dues ètnies. La guerra desencadenada l'octubre de 1990 pel FPR, va fer emergir a la superfície els dimonis de l'odi. Les matances selectives efectuades pel FPR i la seva determinació a treure als Hutu del poder per a sadollar els fantasmes dels Tutsi que tenien nostàlgia del passat, van provocar el pànic en els Hutu, que justament tenien por de veure ressorgir aquest passat , que creien enterrat per sempre. Les massacres interètniques que es van produir, troben doncs les seves causes profundes en aquesta història, en què cada ètnia busca quedar-se el millor per a si mateixa.
"Més que dos camps, són dos mites els que s'enfrontaven", segons G. Prunier(33). La creença profunda en aquests dos mites, el de la raça superior pels Tutsi, el del triomf de la regla de la majoria pels Hutu, ha convertit en implacable la lluita pel poder, i les negociacions per a posar-hi fi en gairebé impossibles.