El drama que ha colpit amb un gran flagell el poble ruandès a resultes de la guerra del FPR i l'assassinat del President hutu Habyarimana Juvénal, ha sigut objecte d'una cobertura mediàtica sense precedents per un petit país aparentment sense interès estratègic. Una mediatització, malauradament massa partidista i superficial. En efecte, els mitjans de comunicació internacionals no han fet més que recollir la informació que el FPR els indicava. La retransmetien a l'opinió tal qual, sense anàlisi previa, talment havien estat condicionats per la màquina de propaganda del FPR. "Hom pot constatar diàriament, remarca l'etnòleg Pierre Erny, llegint la premsa occidental, fins i tot en les millors de les seves veus, la gran influència de l'emigració (diàspora tutsi) i la gran eficàcia de la seva propaganda. La intoxicació és gairebé general." Prosseguint la seva constatació, Pierre Erny nota que hi ha "una coincidència astoradora entre els temes de propaganda del FPR i certes escenificacions periodístiques del conflicte"(14). Així és com és analitzada la crisi segons l'òptica del FPR, més enllà de tota objectivitat i de l'essència mateixa del conflicte(15).
Sobre aquest tema de la mediatització, el conflicte ruandès ha conegut tres períodes amb orientacions ideològiques precises: el període d'invasió del FPR i de la seva instal.lació sobre el territori ruandès (octubre 1990-juny 1992), període que cobreix les negociacions d'Arusha (juliol 1992-abril 1994) i el període posterior a l'assassinat del President Habyarimana.
El període d'invasió del FPR va ser suficientment cobert pels mitjans de comunicació, ben al principi, quan les avançades fulgurants del FPR feien pensar en la presa ràpida de Kigali. Per contra, quan les Forces Armades Ruandeses van foragitar als invasors i els van tenir molt de temps en escac en les seves temptatives d'ocupar una part del territori ruandès, els mitjans de comunicació internacionals es van desinteressar per la qüestió. Fou d'aquesta manera que els atacs assassins del FPR contra les poblacions de Byumba i Ruhengeri no van tocar el cor de l'opinió internacional pel fet que no n'estava informada. I per tant, cap el juny de 1992, el FPR ja havia exterminat més de 100.000 hutus i havia forçat el desplaçament de prop d'un milió de persones!
Un fet a tenir en compte quant a l'atenció de l'opinió internacional: l'assassinat el 1991 i 1992 d'algunes desenes de tutsis als municipis de Kibira i Mutura. El trasbals va ser tan intens que es va establir una comissió internacional d'investigació el gener de 1993 per a investigar sobre les violacions dels drets de l'home a Rwanda. Però aquesta conclou (ràpidament!) que només hi van haver massacres de tutsis. Els 150.000 hutus massacrats pel FPR no comptaven enfront d'algunes desenes de tutsis assassinats. Així, el genocidi perpetrat el febrer de 1993 contra els militants hutu dels partits MRND i CDR no va merèixer l'atenció d'aquesta comissió d'investigació, que no li dedica cap línia en el seu informe, tot i que es va publicar molt temps després d'aquestes massacres selectives.
L'opinió pública, doncs, va ser manipulada des del començament al ser considerada com a culpable la víctima de l'agressió, en el cas d'exercici de legítima defensa. És a dir, que estava prohibit als Hutu, víctimes de les exaccions del FPR, de defensar-se contra els seus agents o els seus còmplices tutsi, sota pena d'ésser acusats de fer un genocidi contra aquesta ètnia.
Aquest primer període de mediatització del conflicte ruandès, buscava la consolidació del FPR en una part del territori ruandès i la seva implantació a l'interior. Els mitjans informatius no havien d'esmentar les desfetes del FPR ni parlar del paper d'Uganda per tal de no desestabilitzar al moviment tutsi. Per contra, era obligat denunciar amb força soroll tota falta comesa contra els Tutsi pels Hutu i el seu govern.
El segon període va estar, primer de tot, marcat per una campanya mediàtica astuta, ben orquestrada, intentant presentar el FPR com un negociador de bona fe, mentre que la part governamental, sobretot la seva ala hutu "radical", representada per Habyarimana Juvénal, arrossegava els peus.
És el període durant el qual hom imposa al poble ruandès el dogma de "la pau a qualsevol preu". Les primeres llistes de personalitats hutu a eliminar van començar a circular, en aquest moment, en els cercles tutsi. El FPR, fins i tot va portar l'afront massa lluny al presentar una d'aquestes llistes a les negociacions d'Arusha. Volia que aquestes persones fossin expulsades de l'administració pública sota el pretext que eren extremistes o membres (hipotètics) dels "esquadrons de la mort", un altre dogma imposat a l'opinió.
De fet, tota persona que contestava o criticava tan sols les negociacions d'Arusha, era inclòs en aquestes llistes, condemnat a mort i algunes vegades fins i tot executat.
Durant aquest període, la campanya mediàtica igualment havia de dissimular els preparatius de guerra del FPR durant les negociacions, tot fent creure que l'altra part refusava la pau. L'opinió internacional va caure en el parany dels mitjans de comunicació intoxicats pel FPR, ja que el President Habyarimana va ser acusat de sabotejar les negociacions i de refusar la pau al poble. Va ser forçat a signar uns Acords lleonins per a no ser titllat d'antipacífic. El FPR havia cregut que no signaria. L'ocasió era massa bona per a la represa de la guerra i la conquesta del poder per la força. El FPR també va ser obligat a signar, però el cor no hi era, malgrat la part bona que se li concedia en els Acords. Per a ell, en efecte, la signatura dels Acords d'Arusha no era més que un "mitjà de propaganda per a donar, aparentment, senyals de bona voluntat als ulls de l'opinió internacional i reposar entre dos combats"(16).
Des de la signatura dels Acords d'Arusha, tanmateix, el FPR no va pas reposar. Va tornar a engegar a ple rendiment la seva màquina de propaganda, per a presentar al President Habyarimana com l'obstacle major per a la posada en practica dels Acords d'Arusha. D'altra banda, no va pas amagar la seva intenció de reprendre la guerra si els Acords no s'aplicaven(17). Però això era una maniobra per amagar les seves veritables intencions: els Acords no l'interessaven, només la guerra li podia garantir, en efecte, la major part o fins i tot la plenitud del poder.
L'etnòleg Pierre Erny, nota pertinentment que "aquells que estaven per la negociació, negociaven, mentre que els radicals preparaven la guerra i atacaven a despit dels acords conclosos pels altres, trobant sempre arguments per a justificar les seves intervencions. En última instància, era el cap de guerra Paul Kagame qui prevalia"(19). Així, mentre els seus acòlits feien veure que negociaven l'establiment d'institucions de transició, amb la missió de fer encallar el diàleg, el cap de guerra planificava el seu pla d'atac. Havent cregut que la seva màquina de guerra estava ben greixada i posada a punt, havent-se assegurat la determinació dels seus aliats i padrins, i constatant que la propaganda mediàtica havia aconseguit l'objectiu, Paul Kagame va desencadenar la catàstrofe el 6 d'abril de 1994, cap a dos quarts de nou del vespre. L'atemptat en el qual Habyarimana va morir, després de la desintegració del seu avió, va ser presentat tot seguit com organitzat pels propis homes de Habyarimana.
Alguns no dubten a afirmar que les massacres interètniques que en van resultar, van ser planificades per Habyarimana i els seus. Quin suïcidi increïble i inimaginable? I, malgrat tot, els mitjans de comunicació van imposar al públic aquesta visió estrafolaria del drama, a fi de poder fer empassar el que vindria a continuació. La continuació és que, segons el FPR i els mitjans intoxicats per ell, el Govern dels Hutu va planificar el genocidi dels Tutsi i que només els Tutsi i els Hutu "moderats" van ser massacrats. És aquesta la característica del tercer període de la propaganda mediàtica del FPR. Està sempre present i té per finalitat culpabilitzar a la víctima -el Hutu, malgrat tot atacat des de 1990 i de qui el Cap d'Estat acabava d'ésser assassinat, aquest Hutu que va gosar exercir el seu dret a la legítima defensa. Fins i tot, no se li deixava ni el benefici del dubte o la possibilitat d'al.legar circumstàncies exculpatòries .
La màquina de propaganda del FPR funcionava a ple rendiment per a posar un punt final a l'objectiu últim del seu combat: esclafar al Hutu, tant el propi com el figurat, amb la complicitat conscient o inconscient, poc importa, de la comunitat internacional. Per això, n'hi havia prou de carregar a la seva esquena totes les massacres que van tenir lloc, fent creure que només els Tutsi i alguns Hutu "moderats" van morir a la tormenta. Però on han anat a parar els dos milions de Hutu que han desaparegut? On són els 700.000 habitants hutu de Byumba que falten a la crida? Qui ha massacrat els 300.000 hutu encerclats pel FPR el mes de maig a la prefectura de Kibungo? Què se n'ha fet dels habitants del Bugesera, de Gitarama, de Butare i Gikongoro, que el FPR va concentrar a les esglésies i les escoles, puix que aquestes darreres van ser destruïdes amb granades o foc de morters? A qui s'imputen els recents genocidis de Kibeho i Kanama? Aquests últims desastres van il.lustrar la complicitat flagrant entre el FPR i la comunitat internacional. Aquesta, en efecte, va rentar de tota sospita el govern de Kigali ja que és ella qui va prescriure als militars del FPR d'evacuar per força el camp de desplaçats de Kibeho i qui va prescriure o cobrir les massacres de Kanama. Ella es va acontentar d'acceptar les promeses fal.laces del govern del FPR de perseguir als culpables, de fet els bocs expiatoris.
Però com ho declara Pierre Erny, "que es massacri hutus no té mai gaire importància"(20). Caldrà creure que la sang hutu no és vermella!(21)
El partit pres per certes potències occidentals i fins i tot per les Nacions Unides, no pot sorprendre a cap observador informat. No és cap secret per ningú que aquestes potències van sostenir la lluita del FPR des del començament, primer a través de l'Uganda de Museveni, després obertament, posant a la seva disposició tots els mitjans necessaris per a prendre el poder per la força, fins i tot passant per sobre de milions de cadàvers.
Qui és, aleshores, el responsable del drama ruandès? Habyarimana, que va morir en el seu lloc, defensant el que quedava de la causa republicana? Les Forces Armades Ruandeses (FAR) o les "milícies", la resistència de les quals i la legítima defensa van causar estralls a les files del FPR, segons el mateix Paul Kagame?(22) O precisament els agressors del poble ruandès (Uganda/FPR) així com els seus aliats (Bèlgica, Estats Units, Gran Bretanya) que no van dubtar a eliminar al President Habyarimana, prenent així la feixuga responsabilitat de totes les conseqüències greus que n'havien de resultar?
Malauradament, els mitjans de comunicació occidentals es van deixar manipular per la màquina de guerra del FPR i van deformar, gairebé unànimement, la veritat sobre el drama ruandès. És cert que "a Europa (d'altra banda, també a Amèrica), el FPR va seduir de la mateixa manera la gent d'extrema dreta i d'extrema esquerra, els uns atrets pels seus aires de moviment feixista pur i dur, eventualment sobre fons reialista, exaltant els valors d'una "ètnia" i d'una "raça" d'homes superiors; els altres, pels seus aires de moviment rebel a l'estil de Mao o de Pol Pot, atacant un poder podrit pel diner"(23).
Nosaltres pensem que tota resposta a les qüestions plantejades tindrà el seu costat subjectiu, ja que fins i tot pels observadors més objectius, la informació que es té "tindrà necessàriament aspectes subjectius: és en funció de la seva informació anterior, de les seves opinions, dels seus prejudicis, de les seves creences, del seu inconscient i del seu subconscient, que ell triarà"(24). És per a intentar guiar més bé a l'opinió enganyada pels mitjans de comunicació manipulats pel FPR i els seus partidaris i per a revelar les veritats que els mitjans han amagat, que nosaltres hem cregut que era útil escriure aquesta obra. Però també amb l'afany de mostrar l'altra interpretació dels esdeveniments al voltant del present conflicte ruandès, aquella que creiem més propera a la veritat objectiva.
Potser correspondrà al Tribunal Internacional de decidir. Però les seves decisions només seran creïbles si aquest s'ajusta als principis d'una justícia sana i equitativa, delerosa d'establir la veritat, tota la veritat i només la veritat.
Respecte a això, el Tribunal Internacional haurà de recollir les seves pròpies informacions, analitzar minuciosament i sense prendre partit, totes les informacions rebudes, abans de decidir en "ànima i consciència". El què en surti, haurà d'evitar refugiar-se en allò que M.G. Levy anomena "la costum que provoca una informació exuberant"(25), parany en el qual el FPR ha fet caure a l'opinió occidental.
Si el Tribunal Internacional té la prerrogativa de la darrera paraula en allò que es refereix a les responsabilitats penals en el drama ruandès, són els mateixos ruandesos els que han de decidir després dels esdeveniments.
Cal perllongar el conflicte político-ètnic que oposa els Tutsi als Hutu o bé assentar les condicions de la seva coexistència pacífica?
És millor separar els protagonistes i tancar-los en un Tutsi-land i en un Hutu-land, condemnats a sobreviure de costat sense creuar mai la línia divisòria?
Només les negociacions directes, franques i transparents, exemptes dels mals pensaments d'abans, caracteritzades per concessions recíproques positives i no gaire excessives, podran permetre respondre a les qüestions que assenyadament es posen, tots aquells que volen veure a la regió dels Grans Llacs l'estabilitat retrobada, la pau i el desenvolupament.
Expressem, en aquesta obra, el nostre pensament quant a l'orientació de les negociacions futures en què el deure exigeix, ben segur, la voluntat i la bona fe dels uns i dels altres. En efecte, de res serveix acusar-se mútuament quan tots som culpables. A menys que estiguem determinats a morir plegats lluitant "fins al final", amb la complicitat dels nostres amics occidentals que, a fi de comptes, com va profetitzar un intel.lectual tutsi (endut malauradament per la borrasca) són els veritables vencedors d'aquest conflicte sens fi. Però, per a comprendre la fondària d'aquesta profecia, cal un alt grau de saviesa que molts líders polítics i militars instal.lats a Kigali encara no han assolit, degut a què resten presoners dels mites del passat, del radicalisme musevenià i del racisme burundès.
Mentrestant, hom pot esperar que el desencantament de l'exercici impossible d'un poder que se'ls hi escapa inexorablement, malgrat la duresa enganyosa del seu discurs, els obligarà a ser més realistes i, per què no, a un cert nivell de saviesa, si les ingerències estrangeres no alteren aquesta desitjable evolució.