Certs polítics occidentals que coneixen malament Rwanda i els ruandesos, estan convençuts que l'odi visceral entre els tutsi i els hutu fan que la convivència entre ells sigui impossible. És el cas de Georges Moose, sots-secretari d'Estat americà encarregat dels Afers africans, que suggereix com a solució crear un tutsiland i un hutuland. Torna, de fet, a la idea original del FPR, que plantejava crear un territori tutsi si no aconseguia prendre el poder a Kigali. Aquesta idea era sostinguda per Museveni i pels britànics. Aquest territori havia de comprendre Mutara (nord-est) i una part dels municipis de Byumba i Ruhengeri, adossades al territori ugandès. Certament que Museveni projectava annexionar-se aquest tutsiland ja que havia començat a reivindicar drets històrics sobre el nord de Rwanda, sobretot per amagar la pertinença a Rwanda dels territoris del sud d'Uganda des del segle XIX fins el 1910.
Malauradament, l'ocupació actual de Mutara i, fins i tot, de Kibungo i Bugesera pels tutsi, mostra que aquests últims no han abandonat aquesta idea de desenvolupament separat (apartheid).
Els americans tornen, doncs, a aquesta idea de tutsiland per evitar que els tutsi, a la llarga, no siguin obligats a tornar a l'exili si els hutu tornen a prendre Rwanda per la força. Els que tenen aquesta visió del conflicte hutu-tutsi, no expliquen com aquests territoris, habitats per les ètnies visceralment enemigues, podran subsistir sent veïnes i en pau. Refusen considerar solucions més positives i viables, pel fet que potser no responen necessàriament als seus interessos imperialistes.
Nosaltres pensem que l'única solució durable és la que consisteix en identificar les causes reals del conflicte i els odis ètnics que esquincen la societat ruandesa des de fa molts segles, a fi de trobar solucions apropiades per mitjà de negociacions franques i sinceres entre tots els protagonistes, sense exclusió. Les negociacions que, inevitablement, s'han de produir tard o d'hora, si els hutu i els tutsi no volen la destrucció ineluctable de la nació ruandesa, hauran d'examinar profunda i prioritàriament els següents problemes:
* La reestructuració del Govern actual instal.lat a Kigali.
* La definició del període de transició.
* La creació d'un Exèrcit veritablement nacional.
* La qüestió de la unitat nacional.
* El retorn dels refugiats i desplaçats a casa seva.
* L'adopció d'una nova Constitució que defineixi les grans orientacions de la democràcia ruandesa i determini les garànties en l'exercici de les llibertats fonamentals.
El Govern instal.lat a Kigali no reflexa la realitat de les forces socials i polítiques existents a Rwanda. És un Govern que no ha sorgit de la voluntat popular, que li és manifestament hostil. "La seva legitimitat veritable ve de la victòria militar del FPR"247.
La majoria hutu no se sent representada per aquest Govern, tot i que compta amb alguns "hutu-subterfugis" seleccionats pel FPR. En efecte, com diu bé Pierre Erny, professor d'etnologia a Estrasburg, "s'ha posat al davant, de forma visible, algunes personalitats hutu amb passat conegut, que tenen un gran handicap: tant si ho volen com si no, ho reconeguin o no, sentiran al seu damunt el pes del menyspreu dels caps de guerra tutsi, als quals serveixen de titelles, i el menyspreu de tot un poble, que els veurà com a traïdors"248.
El poble, doncs, té necessitat d'un govern que inspiri confiança i no un que li faci por i el terroritzi. "Les estructures estatals, el personal administratiu, l'Exèrcit i la Policia, haurien d'ésser relativament representatius de les diferents poblacions i regions", com ho suggereix Herman Cohen249. Aquest Govern, eixit de les negociacions entre els representants dels refugiats i el govern del FPR, serà provisional fins les eleccions que caldrà fer en un termini raonable. El període de transició ha d'ésser definit de comú acord, segons les exigències de la democràcia. El període de cinc anys, decidit unilateralment pel FPR, és massa llarg i irrealista. Amaga malament les temptacions del FPR d'establir una dictadura inacceptable per un poble, que ja havia tastat amb delectació i passió autèntiques els beneficis del multipartidisme i que havia fonamentat moltes esperances en la possibilitat d'una alternança democràtica.
El poder d'aquest Govern de transició haurà de reposar sobre el consens i la confiança del poble i no ser l'emanació d'un Exèrcit gairebé monoètnic i lliurat a una sola força política, en un món, tanmateix, plural. La creació d'un Exèrcit veritablement nacional, que reflexi equitativament els diferents components socio-ètnics de la nació ruandesa, és una prioritat absoluta, ja que condiciona el reeiximent de totes les accions a emprendre per assegurar una pau durable a Rwanda.
Aquest Exèrcit, és clar, haurà d'ésser expurgat dels elements més radicals i retrògrades, que difícilment acceptarien la coexistència pacífica de les dues principals ètnies ruandeses. Les modalitats pràctiques de la fusió dels dos exèrcits poden inspirar-se en els textos d'Arusha, però sense quedar lligats a clàusules que poguessin dur a dos exèrcits i dos comandaments paral.lels o sobreposats.
La qüestió de la unitat nacional ocupa un lloc central en el conflicte ruandès. Caldria trobar-hi una solució. Les negociacions li haurien de dedicar el temps que calgués a fi d'esgotar totes les possibilitats. Les discussions sobre aquesta qüestió han d'estar exemptes de mala fe i dissimulació. Tots els tabús i llegendes han de caure si es vol preservar el futur de la nació ruandesa. Els negociadors han d'evitar amagar la cara i reconèixer que el nus del conflicte ruandès és la competició per al poder entre els tutsi i els hutu. Els primers estaran obligats de trencar amb la llegenda segons la qual ells han nascut per regnar. En efecte, hom sap que "... en el fons, sense dir-ho mai, evidentment, la ideologia del FPR està fonamentada sobre aquesta idea de superioritat i de dret 'natural' per al comandament, que sostenia el sistema monàrquic"250. La majoria hutu no pot acceptar, manifestament, de tornar enrera. No pot admetre que sgui desfet l'ideal republicà i democràtic, nascut de la Revolució social de 1959.
Caldrà, així, acostar i conciliar aquestes dues ideologies, sempre antagonistes. En fi, la reconciliació nacional ha de tenir lloc sobre la base de principis clars de cohabitació i partició de poder. És així com se situa, de fet, el tombant de la història de Rwanda, la segona revolució en suma. Revolució política però, també i sobretot, revolució mental. Els hutu no han de pensar que la Revolució social els hi ha donat el dret de monopolitzar el poder, excloent els altres, sinó més aviat, el dret d'exercir-lo democràticament amb els altres. Aquesta era, d'altra banda, l'essència de les seves aspiracions i reivindicacions durant els anys 50 i, sobretot, des del 1957. La teoria de la monopolització del poder pels hutu constitueix una desviació en relació a les idees revolucionàries vehiculades per l'APROSOMA i el PARMEHUTU.
La partició del poder no ha d'amagar, tanmateix, la regla universal de la majoria, que ha d'ésser conciliada amb el respecte dels drets de les minories, incloent-hi la seva participació en el poder per mitjans democràtics.
De la seva banda, els tutsi han de deixar d'acariciar la idea de dominar la majoria, ja sigui per força o per d'altres mitjans no democràtics. Doncs en efecte, sigui quin sigui el jou carregat sobre ella, la majoria sempre acaba per triomfar. La saviesa voldria, més aviat, que la minoria conquerís la confiança de la majoria, no per desposseir-la del poder, com van fer els antics reis tutsi respecte als monarques hutu, sinó per obtenir d'ella la participació en la gestió de la cosa pública.
Es tractarà de superar tots els obstacles psicològics i mítics en aquesta revolució mental i rebutjar totes les teories neoracistes que tendeixen a negar l'existència dels hutu i els tutsi com a comunitats diferenciades, a fi de dissimular la dominació de l'una sobre l'altra. Referim-nos encara a l'etnòleg Pierre Erny, que ens ha donat una bona lliço de realisme i saviesa. Per a ell, "voler esbiaixar una realitat biològica i social a partir de consideracions morals és la millor manera d'embolicar-ho tot. Si s'elimina artificialment el paràmetre racial, en lloc de tractar-lo objectivament i sense passió, se'l porta inevitablement a ressorgir en l'irracional"251.
Els ruandesos han de mirar la realitat de cara, assumir la història del seu poble a fi de posar-se d'acord sobre les noves regles de joc de la coexistència pacífica i la col.laboració entre els tres components de la societat ruandesa252. El debat sobre l'existència o no de les ètnies a Rwanda, en tant que concepte científic, és un fals debat des del moment que es reconeix que existeixen realment, a Rwanda, hutu, tutsi i twa. La polémica sobre els origen mítics, històrics, colònials i d'altres, d'aquestes comunitats, fa ressorgir baralles tenyides, a vegades, de sofisme i, sovint, de segones intencions ideològiques. No contribueix en res a la solució de la qüestió de la unitat nacional, sinó que en complica més aviat la comprensió.
No cal dir que no caldrà esperar aquesta evolució de les mentalitats o, més aviat, aquesta revolució per tornar els cinc milions de refugiats i desplaçats hutu al seus turons. Es pot creure que aquest moviment es podrà començar amb deseiximent a partir que un Govern de veritable unitat nacional sigui establert a Rwanda.
Els repatriats tutsi haurien d'evacuar, des d'ara, els béns dels hutu, il.legalment ocupats, per no intimidar el retorn d'aquests. En tot cas, el Govern actual i el proper, tenen la responsabilitat de vetllar sobre aquests béns, mobles i immobles.
Per fixar els principis de base del nou Contracte social, com el pluralisme polític, l'alternança democràtica, la partició del poder i la no exclusió, la regla de la majoria i les garanties per a les minories, el respecte dels drets de l'home i del poble, els nous interlocutors elaboraran una nova Constitució que evitarà copiar només els camins explorats, sinó que prendrà iniciatives innovadores i, fins i tot, revolucionàries, a la mida dels objectius en joc.
Aquestes negociacions haurien de constituir la darrera batalla que el poble ruandès menarà contra ell mateix, contra la seva memòria massa "llarga"253, contra les pesantors de la història, els mites i les realitats desconegudes. A falta d'això, arribarà fatalment la destrucció, el no-res, el forat negre. En efecte, si el FPR persisteix en refusar el diàleg i les negociacions amb els hutu, als quals, abusivament, anomena a tots "genocides" , els obligarà a meditar seriosament la saviesa del rei d'Annam, que li agradava dir al seu poble: "Qui vol viure, se'n va a la guerrilla. Qui vol morir, accepta de servir els Ming..."254.