La iniciativa de les noves negociacions hauria de venir, lògicament, del Govern de Kigali. Però, els nous amos de Kigali, encara ahir a la guerrilla, no han mesurat encara el pes de la seva responsabilitat en el futur del país i els deures que els imposa l'exercici del poder. Semblen endinsar-se, més aviat, en la contemplació egocèntrica de la seva victòria militar i continuen masturbant-se per prolongar el seu plaer egoista. La caça a l'hutu forma part d'aquests plaers curiosos i perversos, la prolongació dels quals porta, tanmateix, un prejudici major en la solució del conflicte ruandès.
És a dir, que la iniciativa de les negociacions haurà de venir d'una altra banda.
El Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda (RDR), portaveu dels refugiats ruandesos i de tots els exclosos del govern, ja ha llançat una crida al diàleg a les autoritats de Kigali. Aquestes encara fan el sord, animades en això pels aliats occidentals que resten, sorprenentment, presoners del síndrome del genocidi i no volen anar més lluny de l'assistència humanitària. Fins i tot les Nacions Unides callen i s'acontenten en buscar ajudes per als refugiats. Fins quan? I abans, el secretari general de Nacions Unides, Boutros Boutros Ghali, escrivia en el seu informe intern sobre la MINUAR, el 6 d'octubre de 1994, que "l'establiment d'una pau i una estabilitat duradores, a Rwanda, exigeix una veritable reconciliació entre tots els elements de la societat ruandesa" 243. Però, Boutros Boutros Ghali sembla estar convençut que aquesta reconciliació ha de passar per l'estabilització del Govern de Kigali, que anomena abusivament "Govern d'unitat nacional" 244. Pensa que n'hi ha prou ampliant aquest Govern al MRND perquè torni la pau i la democràcia a Rwanda. Ignora o fa cara de no veure que el poder a Kigali està dominat per una minoria tutsi pregonament hostil als hutu. No vol reconèixer que el conflicte ruandès, que té el seu origen en la competició ètnica pel poder, només pot ser resolt amb les negociacions. 245
Els aliats del FPR van més lluny. Volen reforçar el poder del FPR a Kigali i l'hegemonia de la minoria tutsi a tota la regió dels Grans Llacs.
Nosaltres, els refugiats, tenim el sentiment, doncs, que el món occidental ens ha abandonat.
Però no seria pas la primera vegada que la sort dels ruandesos no els interessa. Si es maten entre ells, sempre en quedaran alguns per merèixer la nostra pietat i rebre la nostra assistència humanitària, pensen en veu baixa! És la constatació amarga que fa, justament, un periodista zairès: "Com és que aquests homes que ens han empès a la democràcia fins al punt d'exacerbar els nostres conflictes ètnics, ens poden haver abandonat de tal manera? Com és que aquests soldats dels Drets de l'Home poden tocar el dos en la desbandada general, per sobre dels cadàvers dels negres, fins i tot sense enterrar-los i sense intentar salvar els que puguin? Com és que aquests representants de la màquina quirúrgica que ha reduït al no-res un Saddam Hussein i parat el desenvolupament de la guerra a l'ex-Iugoslàvia, enfront dels matxets i les pedres, han cregut que no havien de lluitar per la causa justa i salvar aquesta paraula que ens havien posat a la boca, que és la democràcia? Com és que aquests mitjans de comunicació, ahir poetes de la democràcia i dels drets de l'home, poden esdevenir, de cop i volta, caixes de ressonància lloant les gestes d'un Exèrcit rebel que arrabassa per la força el poder republicà? Com és que els periodistes, ahir tan disposats a denunciar tot el que envileix l'home, poden jugar a tirar llenya al foc amb crides massives a la venjança dels tutsi caiguts a Kigali, que no poden quedar sense ser honorats d'aquesta manera? 246."
Aquests occidentals, tret de França, primer es van amagar, quan Rwanda va cridar auxili contra l'agressió d'Uganda i del FPR. Van assistir, sense piular, a les massacres per part del FPR de més de 150.000 hutu, durant prop de quatre anys, i al desplaçament de més d'un milió de persones. Van deixar i, fins i tot, assistir el FPR en l'assassinat del president Habyarimana, provocant una de les més grans catàstrofes humanitàries en el món. Van fugir de Rwanda en el moment que les massacres ètniques es desencadenaven. Van animar el FPR a prosseguir la guerra per "castigar" els hutu. En va matar més de dos milions i ningú es va commoure. Per què es vol, aleshores, que aquests mateixos occidentals es commoguin quan els seus protegits, els tutsi, maten i massacren hutu per conservar i consolidar el seu poder a Kigali? No són pas ells els que prendran la iniciativa.
Aleshores, és que pot venir de l'Àfrica? Què va! Al marge d'Uganda, Burundi o Tanzània, cap país africà està en condicions d'exercir cap mena d'influència sobre el FPR. Ara bé, aquests tres països sostenen fermament el règim del FPR, que ells mateixos han dut a les fonts baptismals. Els altres països africans, tret del Zaire, han brillat per la seva passivitat i la seva manca d'interès envers el problema de Rwanda, fins el drama d'abril de 1994.
La mateixa OUA no ho ha pas fet millor. Al contrari, ha cobert l'agressió de l'Uganda de Museveni refusant examinar, de cap manera, la denúncia de Rwanda. Ella mateixa ha contribuït a legitimar la guerra del FPR i ha donat a aquest moviment un estatut híbrid, no previst pels textos legals. Això, d'altra banda, no és gens sorprenent ja que el secretari general, Salim Ahmed Salim, és un vell amic del president Museveni, al qual va ajudar a prendre el poder per la força a Kampala. A més, alts càrrecs de l'OUA, entre els quals el director adjunt de Gabinet de Salim A. Salim i el director de l'oficina de l'OUA a Brussel.les (actualment director de Gabinet del president Bizimungu Pasteur, instal.lat a Kigali pel FPR), són membres influents de la diàspora tutsi i agents del FPR.
De qui vindrà, doncs, la iniciativa?
Pensem que França, que ha jugat un rol positiu però incomprès durant la guerra desencadenada pel FPR i que, fins i tot, ja ha fet eficaçment el paper de mitjancer, sobretot en la preparació i desenvolupament de les negociacions d'Arusha, encara pot fer molts serveis al poble ruandès. França és reconegut com país de la llibertat, gran defensor dels drets de l'home i campió de la democràcia, cosa que el predisposa a prendre iniciatives per suscitar discussions serioses sobre el conflicte ruandès.
En la seva qualitat de membre permanent del Consell de Seguretat i tenint en compte el paper de motor que juga en l'escena política europea, França disposa de tots els trumfos per persuadir els seus interlocutors que continuar plorant els morts, que no paren de morir, no resol res. Els hauria de fer entendre que sense una democràcia veritable a Rwanda, basada en la regla de la majoria i el respecte de la minoria, no serà establerta cap pau duradora a Rwanda ni, fins i tot, a la sots-regió.
El Consell de Seguretat o la Unió Europea no tardaran, sens dubte, a seguir les iniciatives positives de França.
L'elecció del Sr. Jacques Chirac a la Presidència de l'Estat francès ha donat esperança al poble ruandès, que sempre creu que França no el pot abandonar definitivament. L'esperança està més fonamentada com més l'actual primer ministre, el Sr. Alain Juppé, domina perfectament el dossier ruandès i ja ha identificat els elements de solució del conflicte, des del temps en què encara era ministre d'Afers Estrangers de França. D'altra banda, el nou president francès es presenta com un gaullista vinculat a la grandesa de França. Aleshores, no hauria d'estalviar cap esforç per fer desaparèixer la imatge negativa que alguns propagandistes han donat de França, amb l'objectiu d'esborrar la seva influència a la regió.
Què hi pot haver de més sensat pel que fa a això, que estar a l'origen de la pau, que no seria com la conclosa a Arusha, sinó una pau, aquesta vegada sí, real i durable?
Els ulls del poble ruandès, doncs, miren cap a França que, al nostre parer, ha jugat, en aquest conflicte, el rol més important.
En el moment d'acabar el manuscrit de la present obra, sabem que Jimmy Carter ha emprès iniciatives per restablir la pau a la regió dels Grans Llacs. Museveni i Nyerere estaran associats a la iniciativa quan són ells, i sobretot el primer, els que estan a l'origen de l'agreujament dels conflictes hutu-tutsi a la regió.
Sigui el que sigui, França s'hauria d'associar a tota iniciativa positiva, vingui d'on vingui.
Els refugiats hutu, també han de formar part activa de totes les negociacions sobre el futur del seu país. Aquest, malauradament, no és pas el parer del FPR i els seus patrocinadors. La reunió que ha tingut lloc a el Caire, a finals de novembre de 1995, amb l'absència dels representants dels refugiats, estava abocada al fracàs. L'ex-president Carter i l'Administració Clinton s'han de rendir a l'evidència que només negociacions serioses i franques entre els representants dels refugiats hutu i les autoritats de Kigali podran restablir una pau durable a Rwanda.