La trobada entre el FPR i els partits de l'oposició (MDR, PL, PSD) que va tenir lloc a Brussel.les del 28 de maig al 4 de juny de 1992 sota l'ègida de les autoritats belgues, va segellar el destí del poble ruandès. Va tenir lloc en el moment que s'havien de preparar les negociacions de pau d'Arusha. El Ministre d'Afers Estrangers i de la Cooperació, Ngulinzira Boniface va passar per Brussel.les per a sentir les conclusions d'aquesta trobada "històrica" abans de tornar-se'n a París, on havia de dirigir la delegació ruandesa en una reunió preparatòria de les negociacions d'Arusha. A l'acabament d'aquesta reunió que hi va haver a París, del 6 al 8 de juny de 1992, el FPR i el Govern ruandès es van posar d'acord sobre un ordre del dia per a les negociacions de pau que havien de començar el juliol de 1992 a Arusha. Però aquest ordre del dia no va ser mai respectat. La trobada "històrica" de Brussel.les, segurament va donar noves idees al FPR, que va modificar completament la seva estratègia de negociació. En efecte, a Brussel.les el FPR va aconseguir convèncer als partits de l'oposició, que van prendre en aquest moment el nom de de Forces Democràtiques per al Canvi (FDC), que els objectius del seu combat convergien, o sigui l'anihilament del règim de Habyarimana i del seu partit, el MRND. Van segellar aquest pacte "històric" amb un comunicat sense equívocs. Totes les seves accions ulteriors havien de tendir a aquests objectius.
L'orientació bel.licosa d'aquesta aliança havia d'influir negativament en les negociacions d'Arusha. En el moment en què aquestes negociacions tenien com a objectiu la pau, buscant solucions als problemes que estaven a l'origen de la guerra, van ser transformades en maquinacions per a destruir a una de les parts importants en la guerra i en la pau. Les negociacions havien tingut un mal començament.
La resistència de Habyarimana i del seu partit va ser aniquilada, en primer lloc, per les pressions de les potències estrangeres massa sensibles a la demagògia del FPR i de les FDC, després per les pressions militars d'Uganda/FPR, sobretot l'ofensiva del 8 de febrer de 1993 que va fer trontollar la defensa ruandesa, posant al FPR en posició de força durant les negociacions.
L'acabament d'aquestes negociacions, d'altra banda previsible, va suposar la marginació de Habyarimana, que va esdevenir menys que un monarca que regna però que no governa. Només havia d'inaugurar els crisantems. El seu partit, feia poc únic i puixant, va ser reduït sense transició, al mateix nivell que els guerrillers del FPR o els partits de l'oposició, PL i PSD, sense electorat comparable.
Els càrrecs importants a les institucions de transició van ser reservats al FPR (Ministeri de l'Interior, 1er Vice-ministeri, Ministeri encarregat de la reconstrucció) o a l'oposició (Presidència de l'Assemblea, Primer Ministeri, Ministeri d'Afers Estrangers, Ministeri de Finances, Ministeri de Justícia, Ministeri d'Informació, Serveis de Seguretat...) o reduït a la més simple expressió (El Ministeri de Defensa, reservat al MRND, només havia d'aprovar les decisions de l'Estat Major de l'exèrcit, dirigit pràcticament per dos caps, un dels quals era del FPR)(13).
És una bajanada dir que el President Habyarimana i el seu partit van ser vençuts i el seu electorat exagerat. Aquest moment constitueix la primera fase vers el fracàs d'Arusha. El MRND estava vençut mentre que el FPR i els partits formant les FDC eren triomfadors. Però aquest triomf va ser de curta durada. En el moment de designar el candidat a Primer Ministre de la transició, que curiosament havia de figurar en el text dels Acords de pau, unes esquerdes profundes van aparèixer a les files de les FDC. Es van formar dos blocs, un que donava suport a Nsengirayemye Dismas (majoria del MDR), l'altre avançant el nom de Twagiramungu Faustin (FPR, MRND, PL, PSD, minoria del MDR).
El MDR es va escindir així en dues tendències. Tot i que va mantenir, legalment, la designació del Primer Ministre i que els seus organs directius havien triat a Nsengirayemye Dismas, és el candidat sostingut a la vegada pel FPR i pel MRND el que va prevaler. El PL i el PSD es van desolidaritzar del MDR i l'aliança FDC pràcticament va deixar d'existir. Va ser el tomb que modificà profundament la cara política de Rwanda.
Les dissensions a causa de la divisió del poder van arribar al seu cim en el moment de la designació de persones per a ocupar els càrrecs reservats a cada partit al Govern de Transició de Base Ampliada i a l'Assemblea Nacional. El FPR no va tenir cap dificultat a designar els seus dignataris. Tanmateix, cal parar esment en què el component hutu era gairebé inexistent. El MRND va designar els seus sense massa estralls, però les discussions a vegades van ser després; decepcions i malcontentaments eren perceptibles. La unitat del partit va ser, tanmateix, preservada.
El PSD va designar els seus dignataris, però els Tutsi que es van creure marginats contestaren algunes coses. El totpoderós Secretari General del PSD i Ministre d'Obres Públiques i Energia, Félicien Gatabazi, va ser posat en la cruïlla pel component tutsi del seu partit. Més tard va ser assassinat pels esquadrons de la mort del FPR. El PL, en un primer moment, va designar els seus dignataris però els Hutu es van sentir apartats i es queixaren amb força. Les tendències hutu i tutsi es van desmarcar i es reagruparen al voltant dels seus líders, Mugenzi J. pels Hutu i Ndasingwa L. pels Tutsi. El consens va esdevenir impossible. El MDR que ja estava escindit en dues parts al voltant de Twangiramungu F. i de Nsengirayemye D., va presentar dues llistes diferents. L'atzucac era total.
El FPR va aprofitar aquest moment per a fer, a la seva manera, pressions militars. Molts pagesos i responsables hutu van ser massacrats a la zona tampó i particularment a les comunes Bwisige, Mutura i a la sots-prefectura de Kirambo. Més tard es va produir l'arribada triomfant a Kigali del batalló dels 600 militars d'elit del FPR, encarregats de la protecció dels seus dignataris. El triomfalisme que va acompanyar aquesta arribada exacerbà la malfiança i l'odi ètnic entre els Hutu i els Tutsi. Mentrestant el FPR feia circular un document publicat el setembre de 1993 i que contenia la seva estratègia de presa del poder àdhuc per la força, passant per la liquidació del President Habyarimana.
En aquest moment, el paisatge polític estava completament remodelat. Constatem que s'havien format quatre tendències de bon començament, tot i que les interpenetracions eren possibles.
Hi havia el corrent que es pot anomenar "Republicà lliberal" i que aplegava grups de persones profundament lligades a les experiències de la Revolució social de 1959 i oposades a la presa del poder per la força o per mitjans no democràtics.
El segon corrent estava format per persones o partits polítics movent-se dins de la vassallia presidencial. Aquest corrent, que acceptava els canvis sovint a contracor del fet que aquests retallaven el seu poder, pot ésser caracteritzada com a corrent republicà conservador. Però aquest mateix corrent no era gaire homogeni, ja que s'hi trobaven força tendències: hi havia sobretot una tendència propera al corrent republicà lliberal, lloant els canvis democràtics en la línia de la Revolució Social de 1959. Però també hi havia una tendència disposada a esborrar la referència al 1959 i a fer la pau a qualsevol preu amb el FPR.
El tercer corrent, format per aquells que s'anomenaven les Forces Democràtiques per al Canvi (FDC) és aquella que justament volia la pau a qualsevol preu i que, així, esperava fer caure a Habyarimana gràcies a la col.laboració amb el FPR. Aquest corrent, tanmateix, també tenia els seus "Republicans lliberals", propers a les tesis dels iniciadors de la Revolució de 1959. També es trobaven en aquest corrent, aliats incondicionals i fins i tot còmplices del FPR. A grans trets, aquest corrent es podia qualificar com allò que Lenin anomenava "el terreny pantanós", degut a la seva mal.leabilitat i la seva inconstància.
El FPR i els seus petits satel.lits de l'interior, el PSR i la UDPR, formaven el quart corrent en què el principal objectiu era la presa del poder per la força, a fi d'escombrar tots els símbols del poder republicà hutu. L'ambició dels mantenidors d'aquest corrent era la d'obtenir la revenja sobre els Hutu que havien foragitat els Tutsi del poder el 1959. O sigui, que eren partidaris aferrissats del retorn de la minoria tutsi al poder. Aquest corrent representava l'extremisme exclusivista tutsi.
Si es pot dir que el corrent republicà lliberal vehiculava la ideologia revolucionària hutu, cal reconèixer tanmateix que no s'oposava a la partició del poder amb els Tutsi, sempre que això no impliqués el retorn a l'hegemonia tutsi enterrada el 1959.
Els republicans conservadors i "el terreny pantanós" semblaven més mal.leables i menys sòlids respecte als dos altres corrents perifèrics, pel fet que tenien molts membres amb ideologia fonamentalment antagònica.
L'extremisme dels Tutsi del FPR i la seva obsessió a prendre el poder per la força o amb arteria a fi de venjar-se dels Hutu, no va tardar a provocar fissures en el si de les dues corrents més febles. Aquesta situació va ser observada al final de les negociacions d'Arusha, sobretot quan arriba el moment del repartiment del pastís entre els diferents corrents i tendències polítiques. De resultes d'aquestes fissures, les tendències polítiques es van reagrupar segons la seva afinitat per anar a raure a la bipolarització del paisatge polític ruandès.
Hi havia, d'una banda, els "Republicans" que reagrupaven principalment als Hutu oposats a l'hegemonia Tutsi representada pel FPR, i de l'altra, el FPR i els seus aliats tutsi. La bipolarització del paisatge polític a Rwanda, ben mirat no era més que la manifestació de l'escissió social i ideològica que caracteritzava el conflicte ruandès. Aquesta bipolarització no devia facilitar l'endegament de les institucions de transició. En efecte, les vel.leïtats hegemòniques del FPR s'oposaven categòricament a la necessitat de respectar els equilibris ètnico-polítics ignorats per les negociacions d'Arusha, però que s'imposaven des d'aleshores a aquestes com una realitat indeformable.
Les consultes fetes pel President Habyarimana per a sortir de l'atzucac, van ser sabotejades pel FPR, que exigia el retorn a la situació de "statu quo" anterior. Els partits escindits, havien de retrobar, segons el FPR, la seva unitat i les llistes dels seus dignataris havien d'ésser, en primer lloc, aprovades per ell. Aquest preferia, de fet, les llistes encapçalades per Twangiramungu F., el seu home de palla al MDR i per Ndasingwa L., el líder de la tendència tutsi en el Partit Lliberal. És per això que s'oposà amb tota la força al compromís aconseguit, gràcies a la mediació del President Habyarimana, entre les dues tendències del PL. S'oposà igualment a l'entrada del partit CDR al Parlament, tot i que els Acords d'Arusha així ho preveien.
És durant aquest període que els preparatius militars del FPR s'intensifiquen ostensiblement. Els dirigents d'aquesta organització no dubten més a declarar que recorreran a la guerra per a imposar l'endegament de les institucions de transició, segons el seu propi esquema. Els esquadrons de la mort del FPR no tarden, d'altra banda, a entrar en acció: el 21 de febrer de 1994, Gatabazi Félicien, és assassinat fredament; el 22 de febrer de 1994, Bucyana Martin, President del CDR, partit que el FPR va refusar el seu lloc a l'Assemblea Nacional, és assassinat en el seu moment.
Amb aquest doble assassinat el FPR volia aconseguir dos objectius:
* Fer cedir al corrent republicà.
* Provocar represàlies contra els Tutsi.
En el primer cas, si el FPR obtenia satisfacció, havia de dominar la transició i controlar el poder tot seguit. En el segon cas, el FPR estava preparat per a una guerra punitiva com la de febrer-març de 1993. Aquest últim pla és el que va decidir després del refús dels "republicans" d'admetre l'hegemonia del FPR durant la transició. L'irreparable havia d'arrivar el 6 d'abril de 1994 amb l'assassinat del President Habyarimana. Amb aquest assassinat, tots els republicans van comprendre que l'assalt final sobre Kigali havia començat i que la conquesta del poder per la força no havia deixat mai de ser l'obsessió del FPR.
L'home fort del FPR, el Major Kagame, autoproclamat General, no contradeia, d'altra banda, l'anàlisi dels republicans, ja que només unes hores després de l'atemptat, va proclamar la guerra total contra Rwanda afirmant cínicament que els seus guerrillers ho anirien a destruir tot al seu pas cap a Kigali, els homes, les dones, joves o vells, adults o infants i fins i tot els animals petits o grans (comunicat difusat per Ràdio Muhabura, la ràdio del FPR, el 7 d'abril de 1994).
La nació ruandesa acabava d'ésser enterrada, l'Estat deixava d'existir. Després, van venir les tenebres de les nits sagnants i dels dies negres sense fi. Molts milers de persones van ser assassinades en massacres interètniques apocalíptiques. Una guerra total que no amagava el seu caràcter ètnic va abrusar Kigali, la capital, i després moltes regions del país. La presència d'alguns batallons del FPR a Kigali, transformà la capital en un vast camp de batalla arrenglerat entre les FAR i l'APR (exèrcit del FPR), entre els infiltrats del FPR i les joventuts dels partits polítics.
Mentre que la batalla pel control de la capital es desencadenava, els soldats del FPR i els seus aliats convergien cap a Kigali. Molts civils hutu van ser massacrats per aquests invasors amb ànim de venjança des del començament de la guerra. Els era donada l'ocasió de matar el màxim possible de Hutu per a realitzar el somni secular de la minoria tutsi de reduir el nombre de Hutu al mateix nivell que el nombre de Tutsi o potser encara més baix. Assassinant el President Habyarimana, gràcies al recolzament tècnic i material de les potències estrangeres, el FPR estava segur de provocar el caos, del qual s'havia d'aprofitar per acomplir els seus projectes diabòlics i així prendre el poder per a no tornar-lo a perdre més.
Quant a les poblacions hutu, amb el seu exèrcit i les seves joventuts, estaven decidides a fer fracassar aquest pla maquiavèl.lic, però lluitaven contra quelcom més fort que ells ja que el FPR era sostingut no només per Uganda, sinó també i sobretot per potències estrangeres, que no van dubtar a imposar l'embargament al govern ruandès mentre que el FPR obtenia totes les armes i municions que necessitava. Aquesta situació va encoratjar el FPR a matar i massacrar civils mitjançant bombardejos, a vegades a cegues però sovint dirigits sobre objectius civils. La perspectiva de desfeta va multiplicar igualment les energies de les poblacions civils en la seva lluita contra el FPR, els seus soldats infiltrats (sobretot a la capital) i els seus partidaris, molt actius a tot arreu del país, segons Ntare (FPR) en la seva carta d'amenaça contra E. Gapyisi (maig 1993). L'horror insostenible d'aquesta guerra no té precedent en els annals de la humanitat. Qui és culpable d'aquest horror? Els acusats no són necessàriament els assassins.
12. Veure el Protocol d'acord d'Arusha sobre la partició del poder, del 9 de gener de 1993.
13. Veure els Protocols d'acord d'Arusha sobre la partició del poder, del 30 d'octubre de 1992 i 9 de gener de 1993 i el Protocol sobre la fusió dels dos exèrcits, del 3 d'agost de 1993. Cfr journal officiel de la République rwandaise n. 16, del 15 d'agost de 1993.