* La fusió dels dos exèrcits.
* El Govern de transició de base àmplia.
* Les garanties polítiques.
Quant a la delegació governamental, pensava que la solució del conflicte no era possible sense l'acord sobre dues qüestions essencials: el problema d'unitat nacional i la qüestió del procés de democratització.
Després de dos dies de discussions laborioses, les dues parts van convenir que les negociacions de pau havien de descansar sobre els cinc punts. Això va ser consignat en un comunicat conjunt signat el 8 de juny de 1992. Aquest compromís, difícilment aconseguit sense l'ajuda de França, tanmateix s'havia d'esfondrar a Arusha, després de la falsedat del FPR i la traïció de la delegació governamental. Abans, les qüestions essencials per a la solució del conflicte ruandès i fonamentals per a una pau durable, van ser astutament retirades de l'ordre del dia. És així com els llargs combats oratoris d'Arusha, als quals és impropi anomenar-los negociacions, ja que les dues parts estaven del mateix cantó, només van tractar dues qüestions de les cinc contingudes a París, a saber: el Govern de transició de base àmplia i la fusió dels dos exèrcits. La qüestió dels refugiats i dels desplaçats va ser afegida per completar la llista.
Les "negociacions" d'Arusha, doncs, es van basar, essencialment, en la partició del poder, deixant de banda la base, el fonament, l'origen d'aquest mateix poder: el poble, la nació. Arusha es va interessar per un dels baluards del poder, l'Exèrcit, oblidant que no és l'únic garant de l'exercici d'aquest poder. El resultat ja és conegut. Ara, s'hauria de tornar a l'esperit i, fins i tot, a la lletra del compromís de París. Potser d'aquesta manera ens en podríem sortir. L'ordre del dia de les noves negociacions de pau hauria de comportar, obligatòriament, si es vol evitar un nou fracàs, les últimes qüestions, sens dubte, d'abans de l'apocalipsi, o sigui les que van escamotejar Bizimungu Pasteur (FPR) i Ngulinzira Boniface (representant personal del grup de Nsengiyaremye Dismas, aleshores primer ministre d'un Govern de coalició esberlat). Aquestes qüestions són les següents:
* La unitat nacional.
* El procés democràtic.
* Les garanties polítiques.
Arran d'aquestes negociacions, es farà referència a certs aspectes evocats a Arusha, ja sigui per confirmar les conclusions o per actualitzar-les.
Jo estic entre els que pensen que els Acords d'Arusha ja estan morts i enterrats. Moltes raons m'empenyen a aquesta conclusió:
1. La naturalesa de les parts en aquests acords ha canviat completament.
2. Les condicions essencials a la base de la conclusió d'aquests acords han sigut profundament modificades.
3. Els acords van ser mal negociats i contenien el virus del fracàs.
4. Els acords van ser irremeiablement violats.
Les parts en les negociacions d'Arusha, com se sap, eren el FPR i el Govern ruandès. El FPR es presentava com un moviment armat d'oposició política, Era, de fet, un moviment de guerrilla que negociava com a tal, ocupant un petit territori desprovist de població. Actualment, el FPR controla tot el territori nacional amb, potser, uns dos o tres milions de persones, de les quals almenys la quarta part (o sigui entre 500.000 i 750.000) estan sota la seva obediència. Hi ha un Govern i un poderós Exèrcit. El FPR també disposa de molts aliats segurs a la regió (Uganda, Burundi, Tanzània) i d'altres en el món (Estats Units, Gran Bretanya...).
El negociador del Govern a Arusha representava el cap d'Estat ruandès, Juvénal Habyarimana i el Govern de coalició, sota l'ègida del primer ministre, Nsengiyaremye Dismas. Aquest Govern tenia un poderós Exèrcit i controlava tot el territori nacional o gairebé, amb una població del voltant de vuit milions d'habitants, entre els quals un milió de desplaçats degut a les tropes del FPR. Actualment aquest Govern ja no existeix. El cap de l'Estat, Habyarimana Juvénal, ha sigut assassinat, l'equip de Nsengiyaremye, així com els seus successors, la majoria estan a l'exili. El territori ha sigut conquerit pel FPR, així com el poder. La majoria de la població ha sigut expulsada fora del país i obligada a abandonar les seves terres i els seus béns. El mateix Exèrcit ha sigut empès a l'exili.
En resum, tenim enfront nous interlocutors amb trumfos que han basculat completament. Mentre que el FPR buscava compartir i, fins i tot, dominar el poder a Arusha, ara el té sense compartir-lo. L'altra part que tenia el poder, l'ha perdut i intenta recuperar-lo o compartir-lo. Ara no són els refugiats tutsi que han d'ésser repatriats i que s'evaluaven en 400.000, sinó que és al voltant de 5.000.000 de hutu que cal tornar a les seves terres i als seus béns.
Les condicions han canviat completament. Hi ha hagut les massacres interètniques. L'odi ètnic ha arribat a l'estadi de l'horror. La nació s'ha partit en dos. La minoria tutsi s'ha pres la seva revenja mentre que la majoria hutu rumia la seva.
Els Acords d'Arusha, doncs, no es presten a la situació actual. Cal negociar sobre noves bases expurgades dels virus d'Arusha. Les negociacions actuals han d'evitar els errors del passat a causa, sobretot, de la mala fe. El fracàs d'Arusha i els horrors que ha engendrat haurien de servir-nos de lliçó i portar-nos a concloure acords realitzables que reposin sobre la voluntat real del poble i no sobre els desitjos dels polítics deshonestos. Per això, aquestes negociacions no han de defugir les qüestions essencials, com va passar a Arusha.
En fi, els Acords d'Arusha estan caducats pel fet que una de les parts, el FPR, els ha violat i refusat, irremeiablement. La represa de la guerra pel FPR ha reduït al no-res tots els compromisos d'Arusha, mentre que l'establiment a Kigali d'un règim dictatorial militar del FPR, dominat per la minoria tutsi, els ha donat la darrera estocada. Cal assenyalar, d'altra banda, que l'home fort de Kigali, el general autoproclamat Paul Kagame, havia declarat, des del 9 d'abril de 1994, que "ja no és possible prosseguir l'aplicació dels Acords d'Arusha" 242. La realitat actual és que el FPR ja ha girat pàgina respecte a aquests acords. Potser es podran recuperar, en cas de noves negociacions, alguns elements interessants en els diferents protocols signats a Arusha, però serà necessari modificar completament el document. Cal dir, fins i tot, que és necessari abandonar l'esperit d'Arusha i modificar els mètodes de treball. Les negociacions serioses no es poden basar en malentesos o mentides i esperar-ne conclusions afortunades.
Ha sortit que els representants del mitjancer, així com els observadors, van jugar un rol nefast degut a les seves pressions desiguals sobre les parts, així com pel seu suport per sotamà al FPR. Les negociacions, aleshores, hauran d'ésser directes i franques i respondre a les necessitats i expectatives de tota la població. S'han de centrar, primer, en l'essencial: extirpar dels cors dels ruandesos l'esperit d'odi ètnic, trencar el cicle infernal de la revenja i la competició ètnica deslleial per al poder, establint institucions democràtiques basades en la regla de la majoria, amb les garanties reals per a les minories, incloent-hi la seva participació en el poder.