Des de la seva victòria militar, el FPR ha trobat altres pretexts per defugir el diàleg. Bizimungu Pasteur, president imposat pel FPR va declarar, el maig de 1995, que la reconciliació nacional estava sotmesa a tres condicions prèvies, a saber:
* La demanda de perdó per part dels refugiats hutu.
* El judici dels autors de les massacres, confosos amb tots els hutu.
* La indemnització dels tutsi i dels "hutu moderats" morts.
En aquest discurs apareixien, almenys, quatre elements summament importants que constitueixen obstacles insuperables per al diàleg i el retorn de la pau a Rwanda:
* La culpabilització col.lectiva de tots els hutu.
* La voluntat d'humiliació dels hutu.
* La intimidació dels refugiats a fi d'esmussar en ells tota determinació de tornar a casa.
* La designació d'ofici de l'hutu com a únic culpable.
La culpabilització col.lectiva dels hutu ha estat la política del FPR des de l'inici de la seva ofensiva, ja que massacrava selectivament tots els hutu que trobava al seu pas, a tall de represàlies. Tanmateix, no tots els hutu van participar en les massacres de tutsi. Hi ha nombrosos testimonis al respecte. Així, el pare Mark Raper declara fermament que "un gran nombre de hutu van salvar nombrosos tutsi, un fet que la premsa mai al.ludeix"224. Aquesta declaració és confirmada per mossèn Gabriel Maindron, rector d'una parròquia a Rwanda en el moment dels esdeveniments. Segons ells, "molts hutu han amagat els tutsi, d'altres els han donat menjar. Prenien riscs per a ells mateixos i per a les seves famílies. Alguns van ser colpits, la casa saquejada o destruïda perquè amagaven els tutsi"225. La germana Georgette Léonard, germana missionera de Nostra Senyora d'Àfrica de Busogo (Ruhengeri), es rebel.la, amb una certa emoció patètica, contra els mitjans de comunicació que fan creure que la majoria de ruandesos són autors de massacres. Diu: "Voldria reparar una mica la injustícia que s'ha fet al poble ruandès per part dels nostres mitjans de comunicació. Els assassins envaeixen la pantalla, les columnes dels diaris i la gent diuen: per què es maten entre ells? Però aquests assassins, representen un 1 o un 2% de la població? És massa, és clar, infinitament massa quan la violència esdevé embriaguesa, contagi i quan els desesperats estan armats. Però els altres, la immensa multitud dels altres, assedegats de pau? Tu ets d'aquests, tu, germà meu ruandès, a qui adreço el meu reconeixement. Avui, jo visc, molts d'altres viuen, i és gràcies a tu... Quants sou que heu actuat així?"226
Moltes persones han estigmatitzat aquesta tendència miserable dels tutsi i del FPR, que considera tots els hutu com autors de massacres. No els podem pas citar tots. El darrer testimoni frapant és de mossèn Modeste Mungwarareba, un dels rars capellans tutsi que admet la coexistència pacífica de les dues ètnies, almenys en el seu llenguatge obert al diàleg. Per a ell, és evident que "enmig de la multitud histèrica dels assassins, n'hi havia que hi anaven contra la seva voluntat. Els hi faltava força i coratge per oposar-se als fanàtics, però reprovaven aquestes massacres, indignes de l'home. Qui no coneix gent hutu que es va amagar per no participar en els crims? Enfront de les hordes assassines de les milícies, molts honestos ciutadans van fugir o es van amagar tan bé com van poder. Avui, cal encoratjar-los a aparèixer en públic per construir un Rwanda nou, un país de llibertat i bondat".227
A l'estar contra la criminalització només dels hutu, a mossèn Modeste Mungwarareba se li pot reconèixer, almenys, el mèrit d'estar obert al diàleg, tot i que tímidament. No caldria, tanmateix, que aquest diàleg es limités a les persones triades pel FPR, és a dir aquelles que considera com a no culpables. El FPR no està qualificat per ser jutge ja que ell mateix ha participat àmpliament en les massacres.
La designació dels hutu com a únics culpables constitueix una tergiversació greu contra l'equitat i la justícia. Puix que les massacres van ser interètniques, o sigui que hi ha culpables d'una i altra banda. Si hi ha d'haver indemnització, com ho deixa entendre Bizimungu Pasteur, ha d'ésser recíproca. Els hutu poden pretendre, fins i tot, una indemnització més gran pel fet de l'ocupació il.legal dels seus béns, mobles i immobles, pels tutsi retornats precipitada i caòticament de l'exili, i pel fet, també, de les destruccions i pèrdues humanes causades per la guerra insensata que el FPR i els seus partidaris van menar durant quatre anys contra el poble ruandès i, més especialment, contra els hutu.
Aquesta idea d'indemnització prèvia apunta a l'intimidació contra els refugiats, com totes les altres amenaces de represàlies o penes extremes promeses als hutu que tornin a Rwanda.
La campanya centrada al voltant d'aquests temes, que han esdevingut obligatoris en els discursos oficials, intenta, manifestament, desanimar els refugiats que volen tornar a Rwanda. Els esdeveniments han mostrat que els que han sigut més temeraris i han tornat, han sigut víctimes de represàlies o, simplement, d'ajustaments de comptes. El govern de Kigali ha encoratjat aquests crims a fi de mantenir els refugiats a l'exili. Fins i tot, s'ha anticipat sovint amb detencions arbitràries, tortures i massacres de caràcter genocida, com les de Kibeho (abril 1995), Kanama (setembre 1995) i de l'illa Iwawa.
La culpabilització col.lectiva dels hutu i les intimidacions iniciades pel govern FPR, són obstacles majors al diàleg i tendeixen a servir la voluntat del vencedor i humiliar el vençut. Cal realment que els hutu hagin de suportar aquestes condicions humiliants de la minoria tutsi, reconeixent crims col.lectius que mai han comès, a fi de merèixer la reconciliació nacional? I, fins i tot, si els hutu haguessin comès col.lectivament aquests crims, acceptarien aquesta humiliació per merèixer el jou de la minoria tutsi? Quin valor tindria, aleshores, aquesta reconciliació obtinguda gràcies a la humiliació de l'altra part? Quina seria la força i la viabilitat d'un pacte com aquest? David Morell té raó al dir que "les paraules en un document imposat per un vencedor... no anul.len una tradició, no reprimeixen les aspiracions de l'ànima d'una nació"228.
El FPR està mancat de l'ètica moral que li permetria considerar els seus adversaris "com a homes, enemics ara per ara però sempre solidaris i, segons l'expressió de Camus, batent-se per una veritat i mirant de no matar-la amb les mateixes armes que hom la defensa"230. Aquest esguard humanitari sobre l'adversari era més d'esperar ja que, entre els seus enemics del moment, s'hi trobaven molts oposants al "règim dictatorial" de Habyarimana, que ell mateix pretenia combatre. El FPR no s'ha sabut elevar a aquesta alçada, desmentint així, a més a més, la seva voluntat proclamada de portar la democràcia a Rwanda. Així, no només ha acorralat sempre els líders de l'oposició desvinculats d'ell, sinó que a més i sobretot, ha arrasat amb les bombes i destruït pobles sencers que constituïen la base de l'oposició democràtica, a les prefectures de Kigali, Butare, Gitarama, Gikongoro, Cyangugu i d'altres. Ha massacrat molts camperols i molts dirigents que havien triat combatre a les files de l'oposició per mitjans pacífics. Després de la formació d'un Govern anomenat falsament d'unió nacional i multipartidista, ha marginat els hutu i tancat la boca als partits polítics que se suposa estan representats en aquest govern. Ndagijimana J.M.V., ministre d'Afers Estrangers del FPR, que va sortir d'aquest govern l'octubre de 1994, afirma que Twagiramungu Faustin, el primer ministre hutu, no té poder (aquest també ha dimitit el 28 d'agost de 1995, així com el ministre hutu de l'Interior, Seth Sendashonga). El poder està concentrat entre les mans dels tutsi231.
El mateix Twagiramungu havia reconegut que el seu Govern no tenia poder. Aquest hauria estat confiscat per petits grups, més o menys poderosos, que escampen el terror i la mort232. El seu partit, el MDR, estigmatitza "la censura exercida sobre les autoritats polítiques i el perill de tornar a caure en un sistema de partit-estat, del qual els danys encara són frescos en la memòria dels ruandesos"233. El contrari, d'altra banda, seria sorprenent ja que tothom sap que "els nous dirigents estan visiblement atrets pel model polític d'Uganda, on el president Museveni considera que els partits polítics són massa sovint factors de divisió ètnica"234. Tanmateix, els dirigents del FPR mantenen, malgrat l'absència d'activitat dels partits polítics, la flama de la divisió ètnica. Tot és a punt per ressuscitar la cultura de la raça superior. S'assisteix a la tolerància i, fins i tot, a l'encoratjament de l'odi racial, en el qual el "clan dels burundesos"235 és el campió, segons Ndagijimana JMV. El sistema feudal d'antany, fonamentat en la dominació de la raça tutsi exercida sobre la majoria hutu, és glorificat i el seu tarannà i exaccions esdevenen beneficis en els quals els tutsi pensen amb nostàlgia.
Els dirigents del FPR s'han posat com a missió tornar a escriure la història de Rwanda a fi que tothom reconegui que "la monarquia tutsi va dirigir meravellosament aquest país i que la Revolució de 1959 no era tal revolució"236. D'aquí les sessions de reeducació que estan decidits a imposar a la població hutu, per a la qual la Revolució de 1959 significa sempre la fi del jou feudo-monàrquic. El FPR vol forçar els hutu a renegar de la seva ideologia i la seva història. És en l'esperit de Kagame Paul, l'home fort de Kigali, la via indispensable per "tornar a aprendre a viure junts". Es dóna 5 anys per haver acabat aquest retorn de la història. En aquest moment, el Govern FPR podrà pensar en demanar al poble, en unes eleccions, el que vol. Abans d'això, segons Kagame, és impensable.
El poder, doncs, restarà entre les mans de la trepa militar del FPR, esperant que la població estigui controlada ideològicament i disposada a posar el poder entre les mans del component civil del FPR, dominat pels extremistes tutsi. El "clan dels burundesos", dominat per Jacques Bihozagara237, ministre en el Govern del FPR, sosté fermament aquesta política i exclou, a més a més, qualsevol diàleg amb els hutu oposats al FPR. Aquest darrer, es continuarà recolzant en el poder militar per refusar la partició real del poder. Això podrà durar més o menys temps, depenent de si els aliats occidentals del FPR l'encoratgen a perseverar en la intransigència o si l'ajuden a administrar millor la seva victòria militar i acceptar treure'n profits polítics que l'acostin al poble.
D'altra banda, el Govern del FPR rep una important ajuda internacional en productes alimentaris, cosa que li permet mantenir un exèrcit pletòric sense sou. Els soldats del FPR viuen d'aquestes ajudes i dels pillatges efectuats als pagesos hutu. Aquestes assistències en espècies serveixen també per pagar els salaris d'alguns agents de l'Estat. Però amb la quantitat de diner promès, el Govern de Kigali segurament podrà pagar els seus funcionaris, afegint-hi, potser, algunes ajudes alimentàries ja que la producció d'aliments ha anat a parar al capdavall de tot, després de l'èxode de la població pagesa cap a l'exterior. Si aquestes ajudes alimentàries són mantingudes al nivell actual (mentre que els refugiats perillen de morir de gana i malnutrició), el Govern de Kigali no sentirà la necessitat d'afavorir el repatriament dels refugiats hutu.
En el pla militar, el FPR se sent més fort que mai amb l'aliança estratègica que ha lligat amb Uganda i Burundi. El NRA és un aliat ferm per a l'Exèrcit del FPR, que n'és la seva creació. Del seu costat, l'Exèrcit monoètnic tutsi de Burundi no pot, en cap cas, trair la solidaritat ètnica. El general autoproclamat, Paul Kagame, patró del APR (exèrcit del FPR) ha efectuat visites successives a Uganda (23-25 de maig de 1995) i a Burundi (9-11 de juny de 1995), destinades a consolidar aquesta aliança entre els germans tutsi-hima contra els hutu-bantú de tota la regió dels Grans Llacs. Sera això un esbós del famós imperi tutsi/hima en què somiaven Bisengimana i Museveni? 240
És per això, potser, que la Missió de les Nacions Unides per a l'Assistència a Rwanda (MINUAR) va ser pràcticament expulsada de Rwanda pel FPR, a fi que no molestés el desenvolupament de les dictadures tutsi a la regió, com tampoc la croada contra la majoria hutu. Les decisions preses pel Consell de Seguretat, el 10 de juny i el 12 de desembre de 1995, de reduir la MINUAR i fer acabar el seu mandat el 8 de març de 1996, respon a una demanda molt apressant del Govern de Kigali que estima que els soldats de l'ONU no tenen res més a fer a Rwanda. Les autoritats del FPR van contestar, d'altra banda, molt clamorosament, el nou mandat donat al petit contingent de la MINUAR autoritzat a restar encara alguns mesos a Rwanda.
Per a certes autoritats, la MINUAR no està habilitada a treballar per la reconciliació entre els ruandesos. La seva presència estava esdevenint més molesta com menys dubtava a denunciar les exaccions del FPR, cada cop més nombroses i sistemàtiques contra els hutu.
Els militars de la MINUAR seran reemplaçats, segurament, per americans i britànics disfressats com a cooperants militars, quan tindran per objectius protegir el règim minoritari de Kigali i formar un Exèrcit prou poderós per fer front als assalts eventuals de les antigues FAR i de les "milícies hutu". És fàcil, aleshores, comprendre el sentit de la propaganda mediàtica orquestrada durant alguns mesos pels serveis secrets britànics i americans, intentant acreditar la tesi de la imminència de la invasió de Rwanda per les antigues Forces Armades ruandeses i les "milícies hutu". Els informes de "Human Rights Watch" i d'Amnistia Internacional sobre els subministraments d'armes a les FAR i a les milícies hutu, s'inscriuen en aquesta campanya. Aquesta estava destinada, en un primer temps, a fer creure al públic que hi ha una amenaça militar real contra el Govern de Kigali i, en un segon temps, a obtenir l'aixecament de l'embargament contra els agressors.
Els americans i els britànics podrien fornir, sense traves, armament al FPR si l'embargament no s'aixecava. Ningú els podia blasmar per ajudar el FPR contra els atacs dels "genocides" i, fins i tot, destruir-los allà on es troben. El Zaire perilla, aleshores, d'encendre's, cosa que fara el joc a les potències occidentals, que tindran l'ocasió somiada de desfer-se de "l'indesitjat" Mobutu.
Aquesta evolució de la situació encoratja, manifestament, el FPR a guardar-se el poder només per a ell. Fins i tot, no està exclòs que aquest endureixi encara la seva posició respecte als que pensen que una oposició és possible a Kigali. Tanmateix, els dirigents del FPR haurien de saber que "el més fort mai és prou fort per ser sempre l'amo, si no transforma la seva força en dret i l'obediència en deure"241. Tard o d'hora, el diàleg s'imposarà a tots els protagonistes del conflicte ètnico-polític a Rwanda.