Rwanda només trobarà la pau si els tres milions de refugiats que es podreixen als camps, en els confins de la seva pàtria, tornen a casa amb seguretat i dignitat.
La supervivència política i, àdhuc, econòmica de Rwanda, passa pel retorn de tots els refugiats. Però aquests només poden tornar si les condicions polítiques i de seguretat ho permeten. Per això, cal que les autoritats de Kigali es prestin al diàleg sincer amb ells.
Caldrà, és clar, armar-se d'un esperit nou, exempt de la malícia i falsedat que van caracteritzar les negociacions d'Arusha i que per això van viciar els acords. En efecte, els negociadors d'Arusha van concloure un pacte que contenia "el virus de la seva pròpia destrucció"218, a l'amagar "la causa principal del litigi: la competència secular pel poder entre els tutsi i els hutu"219. Van acceptar una mala partició del poder que va fer que l'estructura, preparada durant un llarg procés de negociacions marcades per travetes, pressions i violències, esdevingués ràpidament més i més fràgil. Aquesta estructura, doncs, estava abocada a l'esfondrament, com un castell construït sobre la sorra.
Com voleu construir la pau i el futur d'un poble sobre la base de la mala fe dels uns i la traïció dels altres? Com podeu determinar el destí d'una nació ignorant supèrbament la veu del poble?
I, amb tot, és això el que es va fer a Arusha. S'ha prohibit al poble expressar la seva opinió sobre les negociacions. Tota opinió contrària a les exigències del FPR, tota observació sobre les seves reivindicacions excessives, es considerava marcada per un extremisme inacceptable. Això va portar a acords tancats només entre els participants de les negociacions, la complicitat dels quals contra els interessos del poble era manifesta.
El poble, que no va tenir la possibilitat de pronunciar-se sobre la conducció de les negociacions, tampoc va tenir et dret de suscitar crítiques contra els acords conclosos sense que ell ho sabés o, fins i tot, replantejar la seva aplicabilitat. Qualsevol que s'aventurés a assenyalar els desequilibris socio-polítics resultants, així com les conseqüències greus que això podia comportar, era classificat, d'ofici, com a enemic de la pau.
Resumint, els Acords d'Arusha van ser imposats al poble pel FPR i pels propis negociadors del Govern ruandès còmplices del FPR. Els observadors occidentals van tenir-hi una gran influència. Bèlgica, especialment, va "posar tot el seu pes"220 a favor d'aquests acords. Tots els altres, amb Estats Units al capdavant, van expressar un sentiment sense equívoc, segons Colette Braeckman: "o passar o reventar"221.
Van passar, efectivament, després d'aquestes pressions combinades, però es van fer malbé ràpidament per les raons esmentades. Els esdeveniments han mostrat clarament que hi ha un gran risc en voler vexar la voluntat d'un poble o d'un individu, sobretot en situacions conflictives. Michel Riquet escriu, pertinentment, que no hi ha "pitjor traïció que la de despullar l'home del poder, únic en el món, de fer personalment la seva vida, triar i decidir per ell mateix el seu futur i la seva orientació fonamental"222.
Les negociacions futures, doncs, hauran de tenir en compte les necessitats i reivindicacions de la majoria popular, sota pena de ser desautoritzades en el seu moment.
D'altra banda, la Comunitat Internacional no s'ha d'acontentar més en fer pressions sobre els negociadors sinó, més aviat, prendre "suficients garanties" perquè els nous acords s'apliquin de manera diferent al que, malauradament, s'ha vist sobre els Acords d'Arusha. En efecte, "la comunitat internacional ha donat prova d'una passivitat culpable"223. Aquesta passivitat de què parla Alain Juppé perilla, malauradament, de prolongar-se. Els països occidentals semblen complaure's en l'acció humanitària, la qual està sotmesa a interessos polítics o estratègics molt sorneguers. Alguns estimulen una assistència reforçada -anomenada abusivament humanitària- a les autoritats del FPR, d'altres reclamen a crits el cessament de l'assistència humanitària als refugiats hutu. Tots es retroben en la defensa i consolidació del règim minoritari tutsi, oblidant que només les negociacions franques poden garantir la protecció dels drets d'aquesta minoria.
En tot cas, sigui quin sigui el suport de què disposa el règim tutsi de Kigali, sigui quin sigui el seu poder militar, la solució del conflicte serà buscada, inevitablement, en les negociacions. En la seva declaració del 15 de juny de 1994, Alain Juppé, aleshores ministre francès d'Afers Estrangers, va reconèixer que "l'acció humanitària sense projecte polític troba aviat els seus límits... S'imposarà, aleshores, la necessitat d'una represa del diàleg polític, sigui quina sigui la situació militar sobre el terreny. S'ha acabat el temps de deplorar les massacres amb els braços creuats, sinó que cal prendre iniciatives". Es pot esperar que, esdevingut primer ministre de França, el senyor Alain Juppé ajuntarà, efectivament, l'acte a la paraula i prendrà iniciatives en vista d'un diàleg polític entre els refugiats i les autoritats del FPR.
Tanmateix, hi ha obstacles prou importants que caldrà desbrossar, sens dubte, abans de definir la voluntat de diàleg.