A mesura que la victòria militar del FPR esdevenia inevitable, molts milions d'hutu es van veure obligats a exiliar-se.
Segons el testimoni de molts observadors, Rwanda es va buidar de la seva població i el FPR va haver de regnar sobre un desert embardissat, buit d'homes.
El pare Mark Raper, responsable de "Jesuit Refugee Service", reconeixia, el setembre de 1994, que una "Rwanda buida està actualment envoltada per milions d'expatriats en els països veïns, vivint una cruel catàstrofe natural... Aquests milions de persones ja són hostils al nou govern o ho són parcialment" 214.
L'èxode massiu de la població ruandesa, el retorn de la qual depèn de la bona voluntat de polítics, sovint tèrbols, planteja tres problemes que exigeixen una solució urgent i indefugible.
Després de les epidèmies de còlera i disenteria que van afectar durament els refugiats, la fam, la malnutrició i les malalties de tota mena sotgen cada cop més les nombroses famílies apilotades en els camps immensos del Zaire, Tanzània i Burundi; malgrat el retorn d'alguns milers d'antics refugiats tutsi, no obstant el retorn forçat d'alguns desplaçats hutu i el repatriament tímid d'alguns hutu de les zones perifèriques, els turons de Rwanda resten desesperadament buits, deshabitats i sense explotar, exposant així els ruandesos a una fam certa; les massacres selectives de hutu pels militars del FPR, la crueltat dels quals és tristement cèlebre a Rwanda, i per tutsi, la flama de la venjança dels quals és subtilment mantinguda per les autoritats de Kigali, fa que tot plegat distanciï encara més els hutu dels tutsi i exacerbi el desig de venjança. El cicle infernal de violències interètniques, doncs, escara no s'ha acabat, el retorn pacífic dels refugiats perilla d'ésser hipotètic.
També, per evitar aquestes noves catàstrofes que encara amenacen la nació ruandesa, caldria trobar, sense demora, solucions apropiades als problemes lligats al retorn dels refugiats a casa, amb dignitat i seguretat.
La guerra de les ètnies, que existeix malgrat les afirmacions del partidaris de la teoria nihilista (els que neguen l'existència de les ètnies), no pot ni ha d'ésser eterna. Hi ha lloc per a la reconciliació nacional. Però, "la resolució del conflicte ha de prendre en consideració, necessàriament, les necessitats i reivindicacions dels uns i dels altres"215. Escrivíem això el novembre de 1993, però aquesta anàlisi roman actual. No més ara que en aquells moments, no es pot admetre la monopolització del poder per una sola tendència política. La situació actual encara és més intolerable, pel fet que el poder és dominat per una minoria ètnica que es recolza en un Exèrcit gairebé monoètnic. En efecte, el poder de Kigali, controlat pel FPR, com ja ho predeia Nsabimana Alexis el 1992, és "un monopoli del FPR, al qual només hi estan associats els representants autoproclamats dels partits polítics infiltrats completament per ell"216.
Ara més que abans, és urgent de procedir al diàleg a fi d'evitar el pitjor: la desaparició completa de la nació ruandesa per una autodestrucció irresponsable.
És evident, per a tots els observadors llestos, que la minoria tutsi no pot dominar molt de temps una majoria del 90% de la població. Com Herman Cohen, l'anàlisi del qual ha estat evocada abans, l'antic ministre francès d'Afers Estrangers, Alain Juppé (actual primer ministre), es plantejava, el juny de 1994, una qüestió angoixant i pertinent: "com acceptar que el FPR, si guanya la guerra, pugui imposar la seva voluntat al 90% de la població"217.
Falta saber, és clar, si el FPR vol realment la reconciliació nacional, que implica necessàriament i en primer lloc, la partició equitativa i democràtica del poder, tal com ho demana amb insistència el Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda (RDR), el portaveu dels exclosos del poder.