L'acarnissamnet contra l'elit hutu no apunta només els individus sinó grups sencers. Decidit a desempallegar-se del més gran nombre d'intel.lectuals hutu, el FPR utilitza tots els mitjans per fer acceptar la responsabilitat col.lectiva, a despit del fet que el dret penal només reconeix la responsabilitat individual. Algunes organitzacions, com African Rights, n'han abusat al fer-se ressò d'aquesta manipulació del dret. És així com aquesta organització dirigeix acusacions greus contra grups, com els accionistes i periodistes de la RTLM o Radio Rwanda, el Govern interí en el seu conjunt, la família del president Habyarimana i els seus pròxims col.laboradors.
Els accionistes i els periodistes de la RTLM serien culpables, segons African Rights, que cita per a l'ocasió a Reporters sans Frontières, pel fet que la RTLM hauria sigut "la principal via utilitzada per incitar al crim i al genocidi"211. African Rights assumeix la hipòtesi segons la qual ja estaria demostrat que la RTLM va incitar la gent al crim i al genocidi. No hi ha res menys segur. És veritat, tanmateix, que el FPR i els seus aliats volen imposar a l'opinió pública la idea segons la qual, la lluita contra els combatents del FPR, els seus agents infiltrats i els seus còmplices, és en si mateixa un crim. Això vol dir que tota persona que cridés la població a aquesta lluita seria catalogada d'incitar la gent al crim. Com que els combatents del FPR, els seus agents i els seus còmplices són majoritàriament tutsi, d'aquí a parlar d'incitació al genocidi només hi ha un pas.
És més que probable que la RTLM cridés la població a la resistència contra el FPR i a la lluita contra els infiltrats i els traïdors, cosa que en si mateixa constitueix legítima defensa. La RTLM i els seus periodistes, doncs, no van cometre cap crim. A menys que African Rights i els altres demostrin que aquesta ràdio va difondre emissions que van més enllà d'accions de patriotisme. En aquest cas i només en aquest cas, African Rights i els altres aliats del FPR haurien de precisar aquests derrapatges i identificar els seus autors. Aquests n'haurien de respondre personalment, així com els responsables de la RTLM que ho haguessin autorizat deliberadament o que, sabent-ho, no ho haguessin reprimit.
Caldria, tanmateix, que fossin establerts lligams de causa a efecte entre aquests derrapatges eventuals i les massacres de població, sobretot tutsi. Això fet, els detractors de la RTLM haurien de provar que buscaven l'exterminació, en tot o en part, de la població tutsi, abans d'acusar la RTLM i els seus periodistes d'haver incitat la gent al genocidi dels tutsi.
Quant als accionistes de la RTLM, no els afecta en res, fins i tot si es provés que periodistes de la RTLM haguessin comès crims. El fet d'ésser accionista de la RTLM no constitueix, de cap manera, un crim.
Com els de la RTLM, els periodistes de Radio Rwanda només han complert amb el seu deure patriòtic al cridar la població a resistir als assalts del FPR, els seus agents infiltrats i els seus còmplices. No és sorprenent constatar, tanmateix, que només són acusats els periodistes d'ètnia hutu.
El Govern interí també és posat en el banc dels acustas com a grup. Se l'acusa d'haver planificat i executat les massacres, el genocidi dels tutsi i d'altres crims abominables.
Aquesta qüestió ha sigut examinada en el capítol III. Es pot remarcar, tanmateix, que African Rights i els altres aliats del FPR basen les seves acusacions en falses premisses, induint així a l'error a l'opinió pública. Fan creure, en efecte, que el Govern interí va existir, ja fos abans de l'assassinat del president Habyarimana, ja fos immediatament després.
Ara bé, aquest Govern no va ser format fins el 9 d'abril de 1994, o sigui 3 dies després de l'assassinat. Per tant, no és ell el que va planificar l'assassinat del president Habyarimana, ni les massacres que van seguir.
De fet, aquestes acusacions només miren d'acreditar la tesi del FPR, segons la qual aquest Govern és un govern de "genocides", que mereixen tots la forca. Ve't-aquí el quid de la qüestió. Precisem que cap tutsi era membre, aparentment, d'aquest Govern nascut en plena guerra ètnica.
En fi, el darrer grup que es pot dir que és en el punt de mira del FPR i els seus partidaris, és la família Habyarimana i la gent del seu voltant. Aquesta família és acusada de tota els mals, incloent-hi el mateix assassinat del president Habyarimana. Hem mostrat, en el capítol III, que aquesta acusació no té cap fonament. Mostra la manca de seriositat i discerniment per part d'aquells que segueixen cegament les acusacions, sense detectar els designis maquiavèl.lics que presideixen aquest procés. Les altres acusacions fan referència a l'existència d'hipotètiques "xarxes zero" o "esquadrons de la mort", que hem evocat en els capítols precedents. Els detractors actuals de la família Habyarimana i el seu entorn, parteixen d'aquestes al.legacions antigues i refutades pels interessats i, fins i tot, pel primer ministre de l'oposició d'aleshores, Nsengiyaremye Dismas, per acabar amb la planificació de les massacres i el genocidi. Habyarimana, doncs, hauria planificat la seva pròpia mort a fi que es produís el genocidi dels tutsi, si es segueix la lògica del FPR i els seus aliats! Però, què busquen els seus acusadors acarnissant-se contra el mort i la seva família? Segurament que no els en sap gens de greu la desaparició de Habyarimana, però no suporten que tota la seva família i els seus partidaris hagin sobreviscut , constituint així un perill de mort per als seus assassins, que ara s'han apropiat del poder per la força. Es comprèn, aleshores, perquè l'entorn del president Habyarimana és posat en el mateix sac que la seva família, acusada de tots els mals.
Remarquem que respecte a això, l'entorn de Habyarimana s'estén pràcticament a tots els dignataris del règim, incloent-hi els de l'oposició, tret dels que col.laboren amb el FPR.
És així, que s'hi troben tots els líders polítics, oficials, homes de negocis, principalment originaris de Gisenyi, Cyangugu i Ruhengeri, o pertanyents als partits anomenats "power"212.
El FPR busca desacreditar tota la clase política hutu i eliminar el màxim nombre possible dels seus líders i, fins i tot, dels seus intel.lectuals pertanyents a la classe política o militar. Per al FPR, un bon hutu és un hutu al servei del mestre tutsi. El FPR s'inspira, al menys momentàniament i en part, en el principi romà que va prevaler durant la glòria de la Roma antiga, a saber "parcele subjetis et debelare superbos" (plànyer els que se sotmeten i dominar els superbs). En efecte, el règim minoritari de Kigali tolera, per ara, el que han acceptat sotmetre's al seu jou totalitari. Combat aferrissadament els que li planten cara i està decidit a esclafar-los per tots els mitjans, incloent-hi processos arbitraris i assassinats. En efecte, és de notorietat pública que tots els que figuren a les llistes del FPR com a dirigents, executors o còmplices de les massacres de tutsi o del genocidi, són persones que ja estan condemnades a mort i buscades pels esquadrons de la mort del FPR, malgrat l'absència de judici formal.
És per això que cal apreciar, en el seu just valor, la intervenció enèrgica i molt ràpida de Reporters sans Frontières contra les acusacions arbitràries de què mossèn Sibomana ha estat objecte, per part de la revista Golias. Si hem de creure a Robert Menard213, en el cas que Golias no retiri immediatament les seves acusacions, precisant que és un error que s'ha comès al posar mossèn Sibomana a la llista de còmplices del genocidi, aquest perilla d'ésser executat. "Els observadors de l'ONU fan inventari d'execucions, assassinats... i desaparicions: una cinquantena per mes actualment. Abans n'hi havia més, indica el cap adjunt de la missió" (Libération nº 4594, 2ª edició, 27.02.96).
Hauríem volgut que els organismes que pretenen defensar els Drets de l'Home, així com els seus Estats, paressin de servir els vils designis del FPR i, primer, ajudessin el Tribunal Internacional per a Rwanda a identificar els veritables criminals. Haurien d'impedir que el FPR fitxés la gent pel simple fet que són hutu i oposats a la seva dictadura. Haurien de denunciar la política del règim de Kigali, que busca l'exterminació discreta dels hutu, deixant-los morir a les presons abarrotades de Kigali. Haurien de reconèixer que han sigut enganyats pel que fa a la realitat dels fets, respecte a la planificació i execució del genocidi, i contribuir a la rehabilitació dels hutu, que no tenen cap responsabilitat col.lectiva en el drama que viu el poble ruandès. És la unica manera d'afavorir la reconciliació nacional i la coexistència pacífica entre els hutu i els tutsi. Tota altra actitud portarà, ineluctablement, a catàstrofes més grans, en què les potències occidentals, amb els Estats Units al capdavant, s'enduran la principal responsabilitat.