Entre d'altres personalitats hutu acusades arbitràriament pel FPR, es pot assenyalar, a títol il.lustratiu: els mossèns Munyeshyaka Wenceslas i Sibomana André, el general Bizimungu Augustin, el coronel Bagosora, els accionistes i periodistes de la RTLM, el Govern provisional, la família Habyarimana i els seus pròxims col.laboradors...
Què se'ls hi retreu?
Munyeshyaka Wenceslas
Mossèn Munyeshyaka Wenceslas, que resideix actualment a França, va ser denunciat pel FPR i els seus aliats, que van iniciar una acció judicial contra ell. La revista catòlica Golias es va encarregar d'escampar les acusacions arbitràries dirigides contra ell i confirmades, es diu, per testimonis de "supervivents".
Segons la revista, rellevada pels mitjans de comunicació internacionals, mossèn Wenceslas hauria lliurat, a les "milícies hutu", tutsis refugiats a l'església de la Sagrada Família, sota la seva responsabilitat. Els seus detractors pretenen que mossèn Munyeshyaka Wenceslas exigia a dones tutsi que dormissin amb ell, abans d'acceptar escortar-les cap a l'hotel Mille Collines, refugi més segur.
Mossèn Munyeshyaka Wenceslas, és clar, va negar totes les acusacions ordides, segons ell, amb qualsevol prova, pels seus detractors manipulats per les autoritats del FPR.
Hi ha, entre els refugiats ruandesos, persones que eren a l'Església de la Sagrada Família o al Centre Sant Pau, contigu a aquesta església, que afirmen que mossèn Wenceslas Munyeshyaka, al contrari, va salvar molts tutsi, refusant de lliurar-los als "milicians" hutu, amb risc de la seva pròpia vida. Segons aquestes persones, era impossible trobar un racó on aïllar-se, de tants refugiats com hi havia. Les acusacions de xantatges sexuals, doncs, no s'aguanten dempeus. A més, precisen aquests testimonis, que de moment volen guardar l'anonimat, però que es declaren disposats a testimoniar davant d'un tribunal, que cap persona normal podia pensar en tenir relacions sexuals amb la quantitat de bombes, katyusha, granades, que esclataven arreu i a qualsevol lloc, sense previ avís. Tals relacions necessiten, efectivament, per a una persona normal, una predisposició psicològica i un mínim de seguretat i intimitat, condicions que no es donaven en aquest cas. A menys que..., a menys que mossèn Munyeshyaka Wenceslas no sigui normal i pugui estar mentalment malalt. En aquest cas, la qüestió de la seva responsabilitat es situaria enfront d'actes realitzats durant aquest període crític.
Sabem, tanmateix, segons els testimonis recollits, que mossèn Munyeshyaka Wenceslas estava sa de cos i d'esperit i va desplegar esforços extraordinaris per ajudar els refugiats de l'església de la Sagrada Família, sense distinció d'ètnia, raça, regió o religió. Només és víctima d'aquest odi ètnic que ell detesta. És perseguit, com tota l'elit intel.lectual hutu, allà on es trobi, a casa dels civils com dels militars, dels laics com dels religiosos.
Sibomana André
La revista Golias, manipulada pels agents del FPR, ha reproduït, especialment, la llista de religiosos catòlics acusats d'haver comès actes de genocidi o donat mostres de complicitat en la comissió d'aquests crims. En aquesta llista, hi figuren al voltant de trenta religiosos, tots de l'ètnia hutu, entre els quals mossèn Sibomana André.
Mossèn André Sibomana, redactor en cap del diari Kinyamateka, és designat per la revista catòlica Golias, com a còmplice en els crims de genocidi comesos a Rwanda. I tanmateix, per aquells que coneixen mossèn Sibomana, saben que aquest brillant periodista ha sigut i és un gran defensor dels drets de l'home. Ha sigut dels pocs a denunciar públicament, a risc de la seva pròpia seguretat, les violacions dels drets de l'home durant el règim de Habyarimana i sota els diferents governs dirigits per l'oposició. Ha tingut, d'altra banda, un procés que ha tingut ressó, a causa de les seves posicions crítiques respecte al règim de Habyarimana. L'oposició no l'estimava pas més, ja que també era objecte de les seves crítiques rigoroses. Ha sigut un dels rars intel.lectuals hutu que ha estigmatitzat l'infantilisme de la classe política ruandesa davant dels problemes majors als quals Rwanda s'enfrontava, abans del drama d'abril de 1994.
Estem informats que, fins i tot actualment, mossèn André Sibomana roman a Rwanda i continua sent un defensor ferm dels Drets de l'Home i partidari convençut del diàleg entre els refugiats i el règim de Kigali. No s'està pas de denunciar, en les seves declaracions i al diari Kinyamateka, les violacions dels Drets de l'Home que caracteritzen el règim actual de Kigali. Com que aquest règim totalitari no tolera cap crítica, mossèn Sibomana André havia d'atraure les ires de la minoria tutsi. El fet de ser hutu, el designava d'ofici com a còmplice del genocidi. És el mitjà més fàcil de desempallegar-se d'ell, com s'ha fet amb tots els intel.lectuals hutu que fan ombra al FPR i a la minoria tutsi.
Només que, ve-t'ho aquí, les autoritats del FPR hi van tan fort que això comença a indignar la comunitat internacional.
Pel cas de mossèn Sibomana André, entre d'altres, Reporters sans Frontières, Human Rights Watch, la Federació Internacional dels Drets de l'Home...s'han indignat i han cridat a l'escàndol. Reporters sans Frontières estima que aquestes acusacions contra mossèn Sibomana són una manipulació inacceptable.
És lamentable, tanmateix, que aquests organismes que es rebel.len contra les acusacions de la revista Golias, en el cas de mossèn Sibomana, limitin aquesta anàlisi a aquest cas individual. Si fessin anar les seves investigacions més lluny, descobririen segurament la xarxa que manipula la revista Golias o d'altres acusadors a sou del règim tutsi de Kigali. S'adonarien que moltes persones són acusades arbitràriament d'haver participat en les massacres o ser-ne còmplices, quan el seu únic crim ha estat, més aviat, pertànyer a l'ètnia hutu o no acceptar el règim minoritari tutsi de Kigali.
La caça de l'elit hutu comprèn, doncs, tots els àmbits, particularment l'Exèrcit. Pràcticament tota la jerarquia militar hutu figura a les llistes del FPR i els seus aliats. És acusada d'haver planificat i executat els genocidi dels tutsi. Seria cansat citar tots els oficials que apareixen en aquestes llistes, però dos casos mereixen ser examinats. Es tracta dels casos del general Bizimungu Augustin i del coronel Bagosora Théoneste, designats per African Rights com havent jugat un rol principal en el drama ruandès.
Bizimungu Augustin
Pel que fa al general Bizimungu Augustin, African Rights té dificultats per trobar acusacions individuals precises. En efecte, aquest organisme en té prou dient que el general Bizimungu era cap d'Estat Major, responsable de les FAR i de la guàrdia presidencial24, cosa que és conforme a les estructures de les FAR.
Segons African Rights, el general Bizimungu hauria proferit, a més, amenaces d'envair Rwanda. D'altra banda, African Rights li retreu les seves acusacions, segons les quals la Comunitat internacional hauria ajudat el FPR a prendre el poder per la força.
M'agradaria saber, ja que African Rights no ho demostra, com el fet d'ésser cap d'Estat Major de les FAR converteix el general Bizimungu en responsable de la "planificació i execució" de les massacres o del genocidi dels tutsi a Rwanda. Cal, d'una banda, que African Rights demostri que aquest Exèrcit, sota el comandament del general Bizimungu, va cometre realment el crims en qüestió. Tot seguit, African Rights haurà de provar que el general Bizimungu va ordenar, dirigir o tolerar aquests crims.
En cas contrari, el general Bizimungu no tindria cap responsabilitat en aquests crims, fins i tot si es provés que van ser comesos. I això encara més quan African Rights amaga deliberadament a l'opinió pública una informació capital. En efecte, el general Bizimungu va esdevenir cap d'Estat Major de les Forces Armades ruandeses més d'una setmana després de l'assassinat del president Habyarimana i la represa de la guerra pel FPR i, per tant, després del començament de les massacres interètniques. Abans, era comandant de la regió militar de Ruhengeri, on va esdevenir cèlebre en la defensa ferotge de la ciutat de Ruhengeri contra els assalts repetits de les tropes combinades del FPR i la NRA.
A partir del 7 d'abril de 1994, el cap d'Estat Major interinament, després de la mort del general Nsabimana Déogratias, assassinat a l'avió del president Habyarimana, era el general Gatsinzi Marcel. Aquest, va ser integrat a les files del FPR i degradat al grau de coronel. Mai ha sigut acusat pel FPR, quan les massacres interètniques van tenir lloc mentre era responsable de les FAR. O sigui, doncs, que les acusacions d'African Rights, inspirades pel FPR, apunten sobretot la persona de Bizimungu, heroi de la campanya de Ruhengeri i oficial superior hutu de gran valor, que va refusar incorporar-se al règim minoritari tutsi de Kigali, malgrat les sol.licitacions de què ha estat objecte. El FPR i els seus aliats occidentals també el volen abatre perquè sap i denuncia, millor que cap altre, la responsabilitat d'aquests darrers en el drama ruandès. African Rights fa, respecte a això, una revelació imprudent al retreure-li les acusacions dirigides contra la comunitat internacional.
En fi, el general Bizimungu és l'home a abatre per al FPR i els seus aliats occidentals, que estan convençuts que aquest valerós general podria tornar a portar els hutu al poder si mai arribava a disposar de mitjans militars adients. No és per res que se li atribueixen declaracions bel.licoses que mai hauria fet.
Bagosora Théoneste
El cas del coronel Bagosora encara és més revelador del grau de manipulació a què ha arribat la màquina de propaganda del FPR. El coronel Bagosora és presentat com el cervell dels esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda. L'opinió pública occidental s'ha empassat aquesta contraveritat, malgrat l'absència de proves que poguessin demostrar aquesta greu acusació. N'hi va haver prou amb un temperi mediàtic ben orquestrat per abusar de la credulitat i ingenuïtat de tots els que no coneixen a fons el conflicte ruandès.
Vegem concretament les acusacions precises dirigides contra ell i de les quals se'n fa ressò African Rights209. Segons aquests, el coronel Bagosora:
* Seria responsable de l'atemptat contra l'avió presidencial.
* Estaria a l'origen del toc de queda del 7 d'abril de 1994, que hauria facilitat les massacres.
* Hauria armat els interahamwe des del 1991.
* Hauria jugat un rol primordial en la creació de les milícies, a principis d'abril de 1994.
El testimoni principal de càrrec presentat per African Rights és Rugenera Marc, actual ministre de Finances del Govern FPR. Segons aquest, Bagosora:
1. Era, al principi, el cap del nou règim.
2. Hauria declarat, cap a la fi de les negociacions d'Arusha, que tornava a Kigali per "preparar l'apocalipsi".
3. Hauria volgut prendre el poder després de l'assassinat del president Habyarimana, però els contactes tinguts amb els ambaixadors no van ser encoratjadors. Va decidir, aleshores, establir un govern interí, format per extremistes.
Assenyalem, en fi, que la justícia belga acusa el coronel Bagosora d'haver ordenat la mort dels paracomandos belgues, assassinats en el recinte del camp militar de Kigali. La periodista Colette Braeckman ha propagat aquestes acusacions mitjançant entrevistes espectaculars i articles inflamats210, però que no han permès de cap manera conèixer els fonaments jurídics i de fet d'aquestes acusacions.
L'acusació sobre la implicació del coronel Bagosora en l'atemptat contra l'avió presidencial ha sigut examinada en el capítol III, en l'apartat que fa referència a l'assassinat del president Habyarimana. Hem conclòs que el coronel Bagosora no tenia cap mòbil per assassinar el seu cap i que el temps material no era suficient per organitzar un atemptat contra el cap d'Estat, en cas que aquest hagués traït el poble arran de la Cimera de Dar-es-Salaam, d'on ell tornava.
Pel que fa referència al toc de queda del 7 d'abril de 1994, no és el coronel Bagosora qui el va decidir sinó el Ministeri de Defensa amb el comandament de l'Exèrcit. Aquest toc de queda es justificava àmpliament pel fet que no només calia provar d'establir, sense traves, les circumstàncies de l'assassinat del president Habyarimana, sinó també aturar els assassins en el mínim temp possible. A més, aquest toc de queda hauria permès, als serveis de seguretat, assegurar millor la seguretat de la població. En fi, tothom comprenia que l'assassinat de Habyarimana havia de comportar disturbis que calia contenir, sobretot demanant a la població que es quedés a casa. Els que van participar en els disturbis van violar, per tant, el toc de queda. Afavorir els disturbis, no era gens ni mica la intenció dels dirigents de l'Exèrcit.
Malauradament, African Rights no demostra com aquest toc de queda va afavorir les massacres.
És cert que els militars del FPR que es trobaven al turó del Parlament, així com els seus nombrosos agents infiltrats, no es van sentir lligats per la decisió del Ministeri de Defensa i del comandament militar ruandès. Immediatament després de l'assassinat del president Habyarimana, van aprofitar l'ocasió, tal com era la consigna que tenien, per començar l'assassinat sistemàtic de líders i intel.lectuals hutu, sobretot en els barris perifèrics de la capital. En els barris del centre i els barris residencials, el toc de queda va ser més o menys respectat, fins que el FPR va desencadenar la seva guerra devastadora en tots els fronts, inclosa la capital.
El toc de queda, doncs, més aviat va retardar les massacres interètniques, que van ser provocades per l'obstinació del FPR a prendre el poder per la força.
Pel que fa a l'armament dels interahamwe des del 1991, pel coronel Bagosora, res és menys segur. D'una banda, res indica que els interahamwe estiguessin armats des del 1991, per la simple raó que encara no estaven realment ben organitzats. A més, en aquesta època, a part dels esquadrons de la mort del FPR, les joventuts naixents dels partits polítics no posseïen armes de guerra. No es diu, a més a més, durant aquest any, que les violències entre les joventuts dels partits haguessin ocasionat la utilització d'armes de guerra.
Més endavant, sobretot des de l'any 1992, són les joventuts dels partits dits d'oposició (MDR, PL, PSD) que van iniciar les violències. La joventut tutsi del PL, ala interior del FPR, posseïa ja armes de guerra, així com les joventuts tutsi del MDR i el PSD.
Els interahamwe, joventut del MRND, creada després de les joventuts dels partits d'oposició, certament ho van fer tot per defensar-se contra les violències dirigides contra els militants i els líders del seu partit. No està exclós que haguessin adquirit armes de guerra per restablir l'equilibri. Però res demostra que fos el coronel Bagosora qui els hagués subministrat aquestes armes, i més quan no tenia accés directe als estocs de les unitats combatents de la capital, dirigides, d'altra banda, per oficials més aviat propers a l'oposició.
En fi, fins i tot si el coronel Bagosora hagués subministrat aquestes armes als interahamwe, això no té res a veure amb les massacres d'abril-juliol 1994. En rigor, hauria d'haver estat perseguit pels tribunals ordinaris i per la justícia militar, pels fets reprensibles que haurien acompanyat aquesta acció.
Pel que fa a la creació de les milícies, a principis de 1994, African Rights tampoc té cap prova que justifiqui l'acusació contra el coronel Bagosora. Manté simplement, com a veritat bíblica, les afirmacions del FPR. Com, quan, on i en quines circumstàncies i per quin motius i amb qui, el coronel Bagosora hauria creat les milícies?
Es revelen fàcilment, per tant, les contradiccions i les afirmacions dels occidentals, ja que la majoria d'ells afirmen que les milícies van ser creades ben abans de 1994.
Quina mena de milícies hauria creat el coronel Bagosora, a principis de 1994? Quan s'analitza objectivament aquesta acusació, es constata el seu caràcter insidiós. En efecte, intenta mostrar, manifestament, que la creació d'aquestes milícies preparava els esdeveniments que van començar amb l'assassinat del president Habyarimana.
Aquest és un procediment dintre del més pur dels sofismes, destinat a fer creure a l'opinió que Bagosora hauria planificat les massacres. Però, en realitat, no n'hi va haver de creació de milícia l'abril de 1994. Els occidentals saben que les milícies existien des de molt abans. El testimoni que African Rights presenta per vèncer el coronel Bagosora només és creïble per aquest organisme. La credibilitat de Rugenera Marc és posada en dubte, fins i tot, pels seus mestres i allistadors del FPR, que l'acusen, ni més ni menys, que de "conspiració". Al proferir aquestes acusacions, que no fan més que copiar les del FPR, Rugenera busca procurar-se un lloc per prendre el sol. L'ha obtingut, efectivament, però malauradament per a ell, ja està cremat. Arribarà un dia en què segurament es retractarà, com alguns antics "moderats", companys efímers del FPR, i més quan les seves acusacions no tenen fonament.
En efecte, si el coronel Bagosora hagués volgut prendre realment el poder a Kigali després de l'assassinat de Habyarimana, res hauria estat tan fàcil en la confusió que regnava després de l'atemptat. Més aviat se li hauria d'estar agraït per haver garantit la seguretat, amb els seus col.legues de l'Exèrcit, dels líders dels partits polítics, a fi que prenguessin les decisions necessàries per omplir ràpidament el buit al capdavant del poder.
Quin diplomàtic pot jurar que el coronel Bagosora l'hagués contactat perquè li donés la benedicció en la seva presa del poder? African Rights ha tingut cura de no citar-ne cap!
Convé, a més, aixecar l'equívoc mantingut deliberadament pels detractors del coronel Bagosora. No són ni ell ni els seus col.legues els que han establert el Govern interí, sinó els partits polítics de la coalició governamental que exercia les seves funcions abans de la mort del president Habyarimana (MDR, PL, PSD, MRND, PDC). Els que es van quedar al Govern són anomenats extremistes pel fet que van refusar sotmetre's al FPR, com va fer Rugenera Marc que, ara, prou ho deu lamentar.
Quant a l'apocalipsi que el coronel Bagosora hauria promès preparar, hom es pot demanar com és que el valent Rugenera, que era un membre molt influent en els diferents governs d'oposició, no va poder suscitar aquesta qüestió i exigir la dimissió de Bagosora, com ho van saber fer en casos menys greus. Què va fer el Govern d'aleshores per prevenir aquest apocalipsi?
Aquí també, Rugenera i tots els que creien en el seu testimoni, han donat mostra d'una superxeria intel.lectual inacceptable. Sabem que el coronel Bagosora es va oposar a la manera com Ngulinzira Boniface portava les negociacions, traint els interessos del poble. El coronel Bagosora, segurament, no es va estar de cridar l'atenció de Ngulinzira, cap de la delegació governamental en les negociacions d'Arusha, sobre els perills de concloure uns acords inacceptables per al poble. Segurament va predir, com molts analistes cauts, que tals acords, en lloc de conduir a la pau, perillaven de prolongar la guerra. D'aquí a dir que el coronel Bagosora volia la guerra, ja que refusava accedir a les exigències excessives del FPR, només hi havia un pas, que els Rugenera i altres Nsengiyaremye van fer de pressa.
En fi, fins i tot si el coronel Bagosora havia proferit aquesta amenaça d'apocalipsi, no trobem cap lligam de causa a efecte entre aquesta declaració, l'assassinat del president Habyarimana i les massacres interètniques subsegüents. Els únics padrins de l'apocalipsi són els assassins del president de la República.