Jean-Bosco Barayagwiza
Yaoundé, 1995
El FPR em va atacar durant molt de temps, abans d'emprendre-les amb la massa dels altres líders hutu, pel fet que vaig ser dels primers a tenir raons amb els seus dirigents des de, pràcticament, el novembre de 1990, durant el vals de negociacions impossibles que van precedir les d'Arusha. El primer acte hostil fou el juny de 1992, quan el FPR va fer un complot amb Ngulinzira Boniface, en aquells moments ministre d'Afers Estrangers i Cooperació del Govern ruandès, a fi que no formés part de la delegació ruandesa que havia d'anar a negociar a Arusha amb els maquis.
Què va passar, doncs, entre novembre de 1990 i juny de 1992, perquè fos exclòs de les negociacions futures amb el FPR, malgrat la meva experiència de negociacions anteriors i, sobretot, a despit de la meva funció de director general encarregat de la diplomàcia ruandesa?
Arran dels seus contactes secrets amb el FPR, el ministre Ngulinzira havia promès que jo no formaria part de l'equip de negociació. Provarà, fins i tot, més endavant, però sense èxit, de destituir-me, sense motius professionals vàlids, del càrrec de director general d'Afers Polítics. El simple fet de pertànyer a un partit polític, la Coalició per a la Defensa de la República (CDR), fermament oposat al FPR, a la guerra i a totes les formes no democràtiques de presa del poder, era suficient, segons el senyor Ngulinzira, perquè se m'apartés de les negociacions i de totes les activitats diplomàtiques del Ministeri.
A més, aquest partit estava fortament arrelat en la causa republicana, la ideologia de la qual es basava en les experiències de la Revolució social de 1959. Per al FPR, qualsevol persona que invocava la Revolució social de 1959 i que lloava públicament els seus beneficis, havia d'ésser apartada del seu càrrec de responsabilitat i destruïda.
El FPR tenia d'altres motius per allunyar-me de les negociacions, sobretot la meva experiència i la meva formació, que feien de mi un negociador temible. La meva fermesa de caràcter, junt amb la meva fidelitat a la causa republicana, tornaven en aleatòries les possibilitats, per al FPR, d'obtenir concessions induïdes durant les negociacions.
Per forçar la meva exclusió de les negociacions, el FPR no va recular davant de res. Incloent-hi la mentida i la manipulació de la informació. Així és com inspirà un article difamatori al diari belga la "Libre Belgique", sota la pluma de la tristement cèlebre Marie France Cros. En aquest article afirmava, entre d'altres, que jo anava a fer fracassar les negociacions. El meu dret a una rectificació mai va ser tingut en compte per la redacció de la "Libre Belgique", ni pres en consideració per Marie France Cros. Aquesta periodista belga, que no em coneixia ni m'havia sentit mai fins aleshores, en va tenir prou amb les mentides del FPR, per aixafar-me i donar-me per pastura als nombrosos lectors del seu diari.
Així, vaig ser bandejat de les negociacions d'Arusha, no per incompetència professional sinó, més aviat, a causa del meu compromís polític i el meu arrelament a la causa republicana.
El meu compromís polític reposa, en primer lloc, sobre l'anàlisi que faig dels esdeveniments actuals i la percepció de la història socio-política del meu país.
El conflicte actual és, tal com penso, una repetició del passat i, fins i tot, un retorn cap enrera, en el sentit que enfronta gairebé els mateixos actors que els dels anys 50 a 59 o 60 a 67. Es tracta dels hutu i els tutsi, que cobegen, cadascú segons les seves visions ideològiques, el mateix objectiu: el poder.
Abans de la unificació dels petits reialmes, que existien sobre aquest territori que ha esdevingut Rwanda, els tutsi dirigien alguns petits reialmes a l'est, mentre que els hutu dirigien la resta del país. Però, els reis tutsi, obsessionats per l'esperit expansionista, es van apoderar, per la força i la falsedat, dels reialmes hutu. Van matar els seus dirigents, segons l'historiador Kagame Alexis (capellà d'ètnia tutsi) i es van declarar reis dels seus pobles. Aquesta dominació tutsi va durar molts segles, fins el 1959. Per primera vegada en la història de Rwanda, els hutu es revoltaven amb èxit contra els seus senyors tutsi i els hi arrabassaven el poder.
Els senyors tutsi van preferir exiliar-se en lloc de ser dirigits pels aixafaterrossos, els seus antics esclaus. Van jurar, és clar, tornar a prendre el poder per la força, però totes les seves temptatives, de 1960 a 1967, es van saldar amb un coent fracàs per als agressors, que s'anomenaven, en aquell moment, "Inyenzi", és a dir escarabats.
El conflcite actual va esclatar amb la invasió de l'u d'octubre de 1990, desencadenat a partir d'Uganda. Els nous invasors, que es van batejar amb el nom d'una antiga milícia feudal, "Inkotanyi", o sigui, els "combatents implacables", van ser reclutats entre els fills dels antics Inyenzi, d'aquí el qualificatiu Inyenzi-Inkotanyi, que generalment es dóna als maquis del FPR.
Es tornen a trobar, doncs, els mateixos adversaris que durant els anys 60, o els seus fills. L'objectiu del litigi roman el mateix: el poder.
El meu primer credo es resumeix així, a saber, que el conflicte actual oposa la minoria tutsi a la majoria hutu pel control del poder a Rwanda, com va passar els anys 50 i 60 i, fins i tot, els segles anteriors.
El meu segon credo és que en el món modern, a punt de començar el segle XXI, la conquesta del poder s'ha de fer per vies pacífiques. La via que aconsegueix la unanimitat en el món, actualment, és la via democràtica. Això vol dir que el poder s'ha de conquerir per la veu de la voluntat del poble, o sigui, per les eleccions.
Per això, la via de la força, triada pel FPR, és anacrònica i antidemocràtica.
El meu tercer credo prové d'una convicció més aviat ideològica però despresa, també, de l'experiència històrica viscuda pel poble ruandès. Aquesta experiència ha mostrat que el règim polític més apropiat per al poble ruandès és el règim republicà, que exclou tot privilegi de casta o de grup. La meva elecció és més fundada i legítima com més el mateix poble va rebutjar el règim monarquic després d'un referèndum indiscutible, organitzat, el 25 de setembre de 1961, per les Nacions Unides.
La democràcia és un sistema de govern que reposa en la voluntat del poble. És rar, tanmateix, que el poble sigui unànim amb tots els problemes que hi ha en el si d'una societat determinada. És per això que es pot considerar que la tria de la majoria és bona i s'imposa a tots. Per això, el meu quart credo prové d'aquest principi universalment acceptat. Tanmateix, en allò que fa referència a les relacions socials, aquesta regla s'ha d'aplicar amb matisos. En efecte, la regla de la majoria no ha d'ignorar els interessos vitals de la minoria. L'Estat ha de vetllar per la protecció de la minoria. No cal dir que la minoria, al seu torn, no ha de vexar la majoria. Així, la teoria desenvolupada per la minoria tutsi de Burundi i pel FPR, segons la qual una minoria ètnica pot desfer una majoria política, no reposa sobre cap lògica. La majoria política només es pot desfer després d'una consulta del poble. És impossible que un grup ètnic majoritari pugui donar confiança, deliberadament i amb tota independència, als representants de la minoria contra homes polítics vàlids, sortits de les seves pròpies files. Fenomens semblants només són resultat de la superxeria política i de la dictadura. La lògica és que, com més seguidors es tenen, més vots i elegits es tindran en el moment de les eleccions. La majoria política no es dedueix del nombre de partits sinó de seguidors.
En un sistema democràtic obert i lliure, la majoria política està clar que és fluïda i depèn de la qualitat dels homes que es presenten a les eleccions. Per donar la possibilitat als altres, aquestes eleccions han d'ésser regulars, periòdiques, transparents, lliures i justes. Aquest és el meu cinquè credo, que admet la possibilitat d'alternança al poder segons la lliure elecció de la majoria del poble.
Però aquestes eleccions només poden ser lliures i justes en la mesura que cadascú reconegui a l'altre el dret de fundar el seu propi partit polític o adherir-se a un de la seva elecció. El meu cinquè credo reposa, aleshores, en l'acceptació del pluralisme polític basat en un multipartidisme obert. Aquest pluralisme suposa el respecte a les opinions de l'altre i a les seves conviccions polítiques. La tolerància ha d'estar a la base d'una competició política legal i pacífica, limitant-se només a la lluita de les idees. El poble ha d'estar persuadit pel projecte de societat d'un líder determinat i impressionat per la seva capacitat d'alleujar les dissorts de la població i no per la possibilitat d'aquest líder d'imposar les seves idees i els seus homes pel terror i la violència.
En qualsevol consulta nacional, és lògic que el poble elegeixi -si la seva elecció és lliure i independent- els homes que serviran, amb el millor de les seves capacitats i possibilitats, els interessos nacionals. És clar que sentiments de pertinença regional o ètnica no en falten. Però cal ficar-se al cap que, tot i defensant legítimament els interessos ètnics, regionals o corporativistes, els interessos nacionals primen. Aquest és, en tot cas, el meu sisè credo polític, que només si és adoptat i interioritzat, pot permetre als ruandesos retrobar la unitat nacional, disgregada en profit dels interessos sectaris.
Les massacres recíproques a les quals s'han lliurat els hutu i els tutsi mostren com, l'absència d'ideal nacional comú, pot portar a una nació esquinçada.
El sentiment nacional, és clar que exclou l'etnisme i el regionalisme, que han sigut les plagues de la societat ruandesa aquests últims anys. No cal, tanmateix, confondre l'etnisme i el regionalisme amb el sentiment noble de pertànyer a una ètnia o regió determinades. Aquest sentiment només esdevé dolent quan serveix de pretext per negar els drets d'aquells que no pertanyen al vostre grup i mira d'apropiar-se tots els avantatges socio-polítics cobejats. El sentiment noble de pertànyer a una ètnia o regió determinada pot incitar, legítimament, a defensar els interessos del grup al qual es pertany, sobretot quan són ignorats o escarnits. Aquest sentiment, tanmateix, només és legítim quan reconeix els drets dels altres, la primacia de l'ideal comú i l'interès nacional.
El setè credo resideix en la convicció que cap democràcia veritable no pot construir-se sense el respecte dels drets de l'home, tal i com estan definits en els instruments internacionals pertinents.
Sense citar tots els drets que han d'ésser reconeguts a cada home i a cada ciutadà, cal assenyalar que la garantia de certes llibertats constitueix el termòmetre de la democràcia. Es tracta de la llibertat de paraula, la llibertat de premsa, la llibertat d'opinió, la llibertat d'associació. Un règim polític que ignora aquestes llibertats i que imposa, doncs, una ideologia única, un mateix motlle de pensament i només reconeix associacions de la seva idiosincràcia o controlades per ell, és, simplement, un règim dictatorial. Aquesta mena de règim s'imposa sempre per la força i la violència, ja que està exclòs que sigui acceptat per la major part del poble.
Del meu credo polític, en puc extreure els principis i regles següents:
1. El conflicte ruandés és un conflicte de caràcter ètnico-polític, que oposa la minoria tutsi a la majoria hutu pel control del poder.
2. La conquesta del poder s'ha de fer pacíficament, per vies democràtiques.
3. El règim polític més apropiat per al poble ruandès és el règim republicà.
4. En democràcia, la regla de la majoria s'imposa a tots. L'Estat ha de vetllar per la protecció de la minoria. L'hegemonia de la minoria és, doncs, una aberració.
5. En democràcia, les eleccions han d'ésser regulars, periòdiques, transparents, lliures i justes. El multipartidisme, la tolerància i l'alternança són reconeguts com atributs de la democràcia.
6. Els interessos nacionals primen sobre els interessos individuals o d'un grup determinat, ètnic o regional.
7. Cap democràcia és concebuda sense el respecte dels Drets de l'Home.
És amb aquests principis i aquestes regles que he pensat abordar, amb serenitat i una mica d'idealisme, el procés de pluralisme democràtic que va començar a Rwanda amb la Constitució del 10 de juny de 1991. No he volgut romandre passiu i, com tots els altres ciutadans que tenien l'ambició de servir el seu país i el seu poble, he decidit fer una cosa tot sol participant en la creació d'un partit polític, la Coalició per a la Defensa de la República (CDR).
Les circumstàncies de la creació del CDR
El partit CDR va ser creat quan molts d'altres partits portaven molts mesos d'existència. Els partits que es deien grans a l'època (MRND, MDR, PSD, PL) ja havien fet mítings populars o debats sobre les seves plataformes polítiques. Algunes forces polítiques, seguint l'exemple del FPR, que estava en guerra contra la República, posaven en dubte els beneficis de la Revolució social de 1959. D'altres evitaven parlar públicament d'aquest gran esdeveniment en la història del poble ruandès, per por de ferir la susceptibilitat dels tutsi, per als qui, l'any 1959, recorda només la pèrdua del poder i les massacres de què els seus congèneres van ser objecte. En el primer grup hi havia el PL i, en menor mesura, el PSD. A la segona categoria hi pertanyien el MDR i, en certa manera, el MRND.
Hi havia, doncs, una carència en la defensa de les adquisicions de la Revolució social de 1959, cosa que feia fàcil la propaganda del FPR, amb el relleu del PL, per convertir en il.legítim el sistema polític i el poder eixits d'aquesta revolució.
D'altra banda, els partits polítics que es reclamaven de l'oposició, a saber, el MDR, el PSD i el PL, proclamaven un infantilisme polític desconcertant. Tots aquests partits basaven el seu combat polític, no en les vies i mitjans per assegurar el benestar de la població, sinó en la liquidació del president Habyarimana i el seu partit, el MRND. El seu objectiu no era assegurar l'alternança per millor servir el poble, sinó, més aviat, per venjar-se de Habyarimana i els seus homes, que assimilaven a totes les persones originàries del nord de Rwanda. El seu combat polític es fundava en la revenja del sud sobre el nord.
Aquesta perillosa amalgama havia acabat, d'altra banda, per alimentar la propaganda del FPR, que no tenia cap problema en fer creure que la seva guerra anava dirigida només contra Habyarimana i els nordistes. Alguns líders polítics, curts de vista, van caure en aquest parany, que va permetre, al FPR, sembrar la divisió fatal entre els anomenats falsament BAKIGA (originaris de les prefectures de Gisenyi, Ruhengeri i Byumba) i els Banyanduga (confosos, dissortadament, amb els originaris de les 7 prefectures restants del país). En realitat, els BAKIGA són muntanyencs dels grans altiplans del centre i sud del país, de les altes muntanyes del nord i de tot l'oest. Es troben en totes les prefectures del país, llevat de Kibungo i les sabanes de l'Est de Rwanda. Els Banyanduga, com a tals, només es troben a la prefectura de Gitarama. Les divisions entre aquestes dues comunitats són, doncs, més aviat polítiques i no recolzen sobre cap lògica geogràfica o sociològica.
Els partits polítics de l'oposició van arribar a banalitzar i acceptar la guerra que, per alguns líders polítics, era el mitjà més segur de liquidar el règim de Habyarimana. Polítics tèrbols o favorables a la causa del FPR feien creure al ciutadans ruandesos de les prefectures no afectades que la guerra no els afectava. Per una manipulació hàbil de la informació i una desinformació ben orquestrada, el FPR tenia la possibilitat de fer creure que l'enemic del poble no era el que havia envaït el país, venint des d'Uganda, així com els seus còmplices de l'interior, sinó, més aviat, el senyor Habyarimana i els seus partidaris del nord. Desafeccions i esquerdes perilloses van aparèixer, amb preocupació nacional, en la unitat que hi havia hagut el començament de la invasió del país pels maquis del FPR.
La situació, doncs, va esdevenir crítica. La República estava en perill. Unes veus s'havien aixecat per atreure l'atenció dels líders polítics, però no hi havia res a fer. El sentiment d'impotència havia començat a guanyar terreny en alguns republicans, però d'altres treballaven per allò que encara podia ser. La creació d'un nou partit polític, més lligat als valors republicans, apareixia, aleshores, com ineluctable. Així, la Coalició per a la Defensa de la República (CDR), va nèixer el 16 de març de 1992.
Els objectius del CDR
Els fundadors del CDR veien, en primer lloc, com a prioritat immediata, la defensa de la Democràcia i la República, amenaçades pels que volien prendre el poder per la força a fi de restaurar la monarquia feudal i tornar al poder els antics feudals o els seus fills, en detriment dels interessos de la majoria popular.
L'objectiu primordial per al CDR consisteix, doncs, en la lluita implacable contra el FPR i els seus còmplices, sigui on sigui el lloc on es trobin, mentre continuïn la guerra contra la República.
Aquest partit creu que per guanyar aquesta lluita, per preservar les adquisicions de la Revolució social de 1959, és obligat refer la unitat de la majoria popular, la que ha permès, justament, escombrar el feudalisme i la monarquia a Rwanda.
La segona prioritat del CDR és el combat per a la instauració d'una veritable democràcia republicana fonamentada sobre les eleccions periòdiques, permetent l'alternança en el poder. D'aquesta manera, el CDR, des del seu naixement, va apel.lar a l'organització d'eleccions a fi de permetre que el poble designés els dirigents de la seva elecció.
La Coalició per a la Defensa de la República professa una democràcia oberta a tots i exempta d'exclusió. Aquesta democràcia s'ha de caracteritzar per la lluita pacífica, pels ideals i també per la tolerància. Així, tot i que el CDR creu que la monarquia va ser bandejada a Rwanda per la voluntat del poble, no està de cap manera en contra de l'existència de partits polítics monàrquics. És per això que va admetre que el FPR, la major part dels quals són monàrquics nostàlgics, pogués exercir les seves activitats a Rwanda com a partit polític, sempre que renunciés a la guerra i a la violència com a mitjans per a la presa del poder.
Per al CDR, totes les idees havien d'ésser tolerades sempre i quan respectessin els drets dels altres. Només la regla de la majoria, fonament universal reconegut de la democràcia, havia de desempatar els diferents programes polítics sotmesos a l'apreciació del poble. No s'ha d'imposar res al poble ni fer res sense ell, en detriment dels seus interessos. El CDR reconeixia, tanmateix, que l'Estat, en qualsevol circumstància, ha de protegir els interessos de la minoria.
El CDR enfront de l'etnisme, el regionalisme i el nepotisme
El CDR reconeixia que Rwanda està habitada per tres grups ètnics diferents, els twa (1%), els hutu (90%) i els tutsi (9%). Creu que cadascú ha d'estar orgullós de la seva pertinença ètnica o regional. Tanmateix, ningú ha de valer-se de la seva ètnia o regió per vexar els altres.
Tanmateix, el CDR no amaga que encara existeixen a Rwanda polítics que toleren la discriminació ètnica o regional.
La qüestió ètnica és més important com més està a la base de lluites cícliques per al poder a Rwanda, lluites que tenien per protagonistes els tutsi i els hutu. Per al CDR, les dues ètnies han d'aprendre a viure en la coexistència pacífica, tenint entès que el poder s'adquireix per vies democràties. En aquest context, la guerra que ha fet el FPR contra el poble ruandès per a la presa del poder per la força, no era tolerable, perquè va en contra de les regles elementals de la democràcia i els drets de l'home.
És de doldre, tanmateix, que gairebé la totalitat dels tutsi de la diàspora, com els de l'interior, hagin sostingut, moral i materialment, aquesta guerra il.lògica, inútil i destructiva.
El CDR considera que aquesta guerra dirigida contra els hutu que haurien "usurpat" el poder als tutsi, ha dividit, desgraciadament, la nació ruandesa en dos pols político-ideològics corresponents a les dues ètnies. La persistència d'aquesta lluita perilla de fer desaparèixer, irremeiablement, aquesta nació i fer impossible la reconciliació.
Pel que fa referència al regionalisme i el nepotisme, el CDR està persuadit que aquestes plagues són conseqüència de l'absència de democràcia veritable. Només la democràcia real pot afavorir el triomf i la primacia de l'interès nacional sobre l'interès nacional o regional. Amb la democràcia, cadascú ha de ser jutjat segons el seu valor intrínsec i no segons el seu origen geogràfic o social. És veritat que la pobresa contribueix molt a l'existència del regionalisme i el nepotisme. La democràcia, aleshores, ha d'afavorir la millora de les condicions de vida de tots els ciutadans, sense cap discriminació. Aquesta preocupació per un desenvolupament igual, es traslluïa en els objectius del CDR.
Així, el CDR és, en primer lloc, un partit pacífic, vinculat als principis de la democràcia lliberal, oberta i pluralista. És un partit nacional i nacionalista, compromès en la lluita contra la dictadura de la minoria ètnica o política.
El CDR en la tormenta política
La creació del CDR va tenir lloc en el moment en què els partits polítics que l'havien precedit acabaven les negociacions de cara a l'establiment d'un govern de coalició format per molts aliats polítics. Així que no va poder entrar en el govern format, el 16 d'abril de 1992, per Nsengiyaremye Dismas i que era una coalició de cinc partits: MRND, MDR, PL, PSD, PDC. El fet de no formar part del govern, tanmateix, no impedia el CDR de contribuir al procès democràtic en curs. Es destaca, sobretot, per la seva posició neta i clara enfront del FPR i la seva guerra injusta dirigida contra el poble ruandès.
Les seves crides a la unitat del poble enfront de l'enemic, el FPR i els seus còmplices, van tenir un ressò favorable entre les poblacions de totes les regions del país. Això va facilitar la seva ràpida implantació en totes les prefectures, malgrat la intolerància dels partits que es deien grans i que volien monopolitzar el futur electorat.
Les condemnes sense equívocs dels ardits subversius del FPR i dels seus atemptats assassins contra civils innocents, van suscitar un odi visceral contra el CDR per part dels botxins del poble. És així com, la seva seu va ser apedregada i fortament malmesa, mentre alguns dels seus membres queien sota les bales dels agents infiltrats del FPR. D'altres eren objecte d'atemptats salvatges amb granades (atemptat contra els membres del comitè regional de Gisenyi, atemptat contra el Dr. Higiro, president de la Comissió política del partit). Més tard, poc abans de les massacres interètniques que van començar l'abril de 1994, el CDR va perdre membres eminents, assassinats pel FPR. Es pot citar, entre d'altres, Bucyana Martin, President del partit; Mutombo Joseph, líder dels joves del partit; Ingabire Alphonse, anomenat Katumba, un dels líders dels joves del partit. Molts altres membres del partit havien sigut torturats i rematats arran de la invasió de Ruhengeri i Byumba, el febrer-març de 1993.
Alguns partits de l'interior, còmplices del FPR, com el PL, el PSR, l'UDPR, conscients del perill que constituïa el CDR per a les seves intencions maquiavel.líques, van buscar aliats en el si del MDR, el PSD i, fins i tot, el MRND, per intimidar els militants del CDR. Aquestes intimidacions van descoratjar algú, però la majoria hi va trobar un ferment de combat més decidit contra el FPR i els seus còmplices. Aquests no van baixar la guàrdia, ja que la popularitat del CDR els contrariava. Van decidir fer propaganda en tots sentits, acusant el CDR d'ésser etnista, regionalista i pro-Habyarimana. Fins i tot, van plantejar al govern la qüestió de la dissolució del CDR. Però, a falta d'elements militant a favor d'aquesta dissolució, la qüestió va ser arxivada sense conseqüències. Els arguments tendenciosos que hi havia en el memoràndum preparat per Kayiranga Charles, director de Gabinet de l'aleshores ministre de Justícia, un extremista tutsi comprovat, membre del Partit Lliberal (com el seu ministre), van ser declarats inadmissibles.
Enfront d'aquesta coalició de partits aliats al FPR (PL, PSR, UDPR), o que tenien en el seu si molts membres pro-FPR (MDR, PSD), el CDR estava decidit a cooperar amb el MRND per combatre tots els intents d'apropiar-se del poder per la força o per mitjans no democràtics. És així que, el novembre de 1992, en col.laboració amb els partits PECO, PADER i PARERWA, el CDR i el MRND van concloure un acord sobre la creació de l'Aliança per a la Renovació Democràtica (ARD). Aquesta aliança s'havia d'oposar, amb determinació, als pactes conclosos a Arusha, tendents a imposar el control del poder de transició pel FPR i els seus aliats -el FPR havia conclòs un acord de cooperació amb les Forces Democràtiques per al Canvi (FDC)- reagrupant el MDR, el PL i el PSD. L'ARD, doncs, s'havia d'imposar com a interlocutor igual i ferm enfront de l'aliança FPR/FDC.
Però l'ARD va fer llufa degut a la malaurada inconstància del MRND. Aquest darrer no va trigar, de fet, a reconèixer els protocols d'Arusha del 30 d'octubre de 1992 i del 9 de gener de 1993, que consagraven l'hegemonia de l'aliança FPR/FDC durant la transició. Al CDR no li quedava altra opció que abandonar l'ARD. Cosa que va fer oficialment el març de 1993, després d'una decisió adoptada el gener de 1993, però la publicació de la qual havia sigut retardada degut a la represa de la guerra pel FPR, el 8 de febrer de 1993.
Havent abandonat l'ARD, el CDR es va trobar més còmode per combatre l'esperit exlusivista i hegemònic que caracteritzava els partits polítics de la coalició governamental, a la qual el MRND pertanyia. Per això, va menar un combat aferrissat perquè, a Arusha, els altres partits polítics s'associessin al Govern de transició de base àmplia. Però els seus enemics, sostenint-se sobre la màquina de guerra d'un FPR poc impressionat per les gesticulacions dels MRND, tenien avantatge. Els altres partits polítics, incloent-hi el CDR, van ser exclosos de la participació en el Govern de transició de base àmplia, i la seva representació al Parlament va ser reduïda a una porció insignificant. El CDR va decidir, aleshores, oposar-se categòricament a aquesta partició no equitativa i anti-democràtica. Va refusar adherir-se al dictat imposat pel FPR i els cinc partits polítics de la coalició governamental, que es van erigir en representants del poble sense haver sigut nomenats. El CDR, sobretot, no volia ésser còmplice de la presa del poder pel FPR i els seus aliats FDC, per mitjans anti-democràtics.
Tanmateix, l'aliança contra natura del FPR i les FDC s'havia d'ensorrar molt ràpidament enfront de la realitat clara de l'exercici del poder i la naturalesa ètnica del conflicte. Els partits membres de les FDC van topar amb contradiccions internes fatals que van provocar la modificació profunda del paisatge polític ruandès. Aquests canvis es van fer en detriment del FPR, que va perdre l'esperança de controlar la transició. Les pressions i intimidacions violentes exercides pel FPR contra els dirigents recalcitrants del PL (atemptats contra Mugenzi i Mbonampeka), del PSD (assassinat de Gatabazi) i, fins i tot, del MDR (assassinat de Gapyisi, atemptat contra Murego Donat) no van canviar res en l'evolució política de la situació.
Després d'això, el FPR va decidir bloquejar l'establiment de les institucions de transició, sobretot amb la ingerència en els afers interns dels partits polítics i amb l'oposició intolerable a la presència del CDR en el Parlament de transició, quan això està previst en els Acords d'Arusha.
La classe política ruandesa, la visió política de la qual havia evolucionat, va refusar, per gran majoria, cedir al xantatge del FPR. La comunitat diplomàtica estrangera a Kigali, en col.laboració amb la representant especial del secretari general de l'ONU, intentà en va de fer entrar en raó al FPR, després d'haver obtingut del president Habyarimana concessions que es creien suficients.
Què esperava el FPR amb la seva intransigència arrogant?
La resposta a aquesta qüestió va arribar el 6 d'abril, quan la notícia de l'assassinat del president Habyarimana submergí el país en el caos i l'obscuritat sagnant.
La democràcia pluralista implica la pluralitat de les idees i les opinions. La llibertat de premsa és un mitjà essencial per a l'expansió de la democràcia. La veritat, tanmateix, és que, fins i tot en democràcia, l'exercici de la llibertat d'opinió i de premsa molesta sovint l'exercici del poder, com ho mostra el fet que, fins i tot els homes polítics que creuen ser plenament demòcrates, limiten la llibertat de premsa i d'opinió, sobretot per als opositors, quan arriben al poder. En efecte, "el poder, per definició, posseeix els dossiers. Perquè pugui actuar, la lluita entre ell i els seus opositors ha d'ésser desigual. Aquesta desigualtat és, en primer lloc, una desigualtat d'informació. Si l'oposició té més informació que el poder, no tarda a prendre les regnes del poder a les seves mans. Si l'oposició no té cap informació, es troba impotent. És normal i entra en la dinàmica del poder, el buscar d'apropiar-se la informació, posseir-la plenament i denegar-la als altres147.
Mentre eren a l'oposició, els líders del MDR, PL i PSD, no paraven de reclamar una igual utilització dels mitjans públics, sobretot la ràdio i la televisió. Es revoltaven sovint contra la manipulació i el monopoli del MRND d'aquests mitjans de comunicació.
Arribats al poder, es van apropiar de la ràdio nacional i la televisió gràcies al control que exercien sobre aquests mitjans per l'intermediari del ministre de la Informació, sortit de les seves files. Aquest imposava sovint determinades informacions als periodistes que actuaven, de vegades, contra la seva consciència i violaven la deontologia del seu ofici.
Fins i tot el MRND, tot i formar part de la coalició governamental, va ser marginat quant a l'accés als mitjans públics d'informació.
Aquesta manipulació del Ministeri de la Informació sobre els mitjans públics d'informació va suscitar la indignació primer i després la revolta dels que no hi tenien accés. La proliferació de mitjans de comunicació privats va ser deguda, en part, per aquest acaparament dels mitjans de comunicació de l'Estat per una sola sensibilitat política. Tota aquesta premsa privada tenia una motivació ideològica com a primer objectiu. Cadascun tenia un missatge per transmetre al públic a fi d'atreure els seus favors cap a la corrent política que representava. Tots aquests mitjans eren, al cap i a la fi, instruments de propaganda política.
La Radio Télévision Libre des Mille Collines, Société Anonyme (RTLM S.A.) va néixer en aquest context.
Ella va establir, des del 8 de juliol de 1993, una ràdio que va ser operativa a finals d'octubre de 1993 per a la ciutat de Kigali i el seu entorn. La RTLM és el fruit d'una idea enginyosa que va madurar en el si del grup "republicà", reagrupant diferents sensibilitats polítiques, la preocupació primera de les quals era trobar el mitjà d'informar correctament el públic ruandès sobre els objectius de la guerra provocada pel FPR i sobre els beneficis de la democràcia republicana.
Els fundadors d'aquesta societat anònima, entre els quals hi era jo mateix, volien que reagrupés el major nombre possible de persones que representessin l'ampli espectre dels republicans de totes les tendències. És la raó per la qual el valor de l'acció es va reduir a un mínim de cinc mil francs ruandesos, o sigui 30$ US, a l'abast d'un simple treballador o pagès. Per això, la RTLM compta actualment amb uns 2000 accionistes, càrrecs polítics i funcionaris, obrers i aturats, comerciants i agricultors.
Per evitar que la societat fos controlada per un petit nombre de grans accionistes, les participacions socials màximes van ser limitades a mil. Així, ningú podia tenir accions per damunt de cinc milions de francs, o sigui 30.000$ US, amb un capital total de cent milions de francs, o sigui 600.000$ US. La RTLM SA és, doncs, una societat popular, tant en sentit propi com figurat.
Pel fet que aquesta societat reagrupa persones pertanyents a mitjans polítics diversos, cap partit polític pot pretendre tenir un paper dominant en els seus òrgans de direcció. La independència d'aquesta societat respecte a tendències polítiques, s'expressa en el fet que els fundadors van decidir excloure els partits polítics del nombre d'accionistes. Per això, la RTLM SA podia, efectivament, ser una ràdio lliure i independent al servei del poble i la democràcia pluralista, el corcó dels partidaris d'una dictadura imposada per la força o la superxeria.
Una de les accions immediates de la RTLM era la de contrariar la propaganda vehiculada pels mitjans de comunicació del FPR, especialment per Radio Muhabura. Aquesta ràdio, creada a la guerrilla el 1991 pel FPR, va ser un instrument eficaç de propaganda que va permetre a aquesta organització terrorista fer la seva guerra contra el poble ruandès.
La propaganda del FPR, gràcies als seus mitjans de comunicació i, sobretot, a Radio Muhabura, va aconseguir les quatre missions essencials que li estaven assignades a l'interior de Rwanda:
1. Sembrar el dubte en l'esperit dels líders polítics i militars, presentant la guerra com una guerra entre els hutu del nord i els "alliberadors" del FPR. Això va causar divisions fatals a l'interior de la classe política hutu però també en el si de les Forces Armades ruandeses.
2. Suscitar l'entusiasme dels joves tutsi i, fins i tot, dels hutu del sud i, de vegades, del nord (com Kanyarengwe i d'altres membres hutu del FPR) perquè s'allistessin a l'Exèrcit del FPR.
3. Provocar el cansament de la població enfront de la guerra i tornar una bona part de l'opinió contra els hutu del nord i Habyarimana, a qui el FPR imputava l'origen del conflicte ruandès.
4. Fer creure en la fallida del sistema democràtic eixit de la Revolució social de 1959, que el FPR presenta com un simple exercici de genocidi contra l'ètnia tutsi. Presentar la ideologia vehiculada pel FPR com a democràtica i, en conseqüència, acceptable.
Tot defensant la línia republicana i contrariant la propaganda destructiva del FPR, la RTLM acceptava, tanmateix, la contradicció. Així, membres de partits polítics propers al FPR i, fins i tot, membres del FPR, van passar moltes vegades per les antenes de RTLM. Per contra, cap membre del corrent republicà podia fer passar una opinió contrària a les visions del FPR per les antenes de Radio Muhabura o, fins i tot, expressar-se en els mitjans informatius escrits pro-FPR.
Malgrat el seu abast limitat, la RTLM no va trigar a adquirir una popularitat excepcional que Radio Rwanda, amb una antiguitat de més de 30 anys, li començava a envejar. Aquest èxit fulgurant era degut al fet que la RTLM havia sabut captar l'interès del públic i havia intentat, més que cap altre mitjà abans, satisfer les necessitats dels oients. Una línia política justa, emissions de qualitat, animadors captivadors, heus aquí el secret de l'èxit de la RTLM. Mentre que els adults seguien les entrevistes, els debats, les taules rodones i els anàlisis polítics que difonia la RTLM, pel que fa als joves, escoltaven amb entusiame la música diversa que sortia dels seus moderns aparells. Fins i tot els adversaris d'aquesta ràdio reconeixien la seva qualitat. Estaven estupefactes i irritats per la seva independència i el seu parlar franc. La popularitat de la RTLM i el perill ideològic que representava no va passar per alt, és clar, al FPR, que exigia, sense tardar, que el Govern ruandès fes callar aquesta ràdio.
El ministre de la Informació ho intentà però va trobar la empresa impossible, talment la RTLM era popular i sense taca legal. El seu tancament perillava de provocar avalots, sobretot perquè no hagués estat explicable en un paisatge mediàtic on els mitjans de comunicació pro-FPR, així com Radio Muhabura, no eren molestats per ningú.
Els accionistes de la RTLM SA van interpretar els atacs contra la seva ràdio com una reacció normal en un sistema que tolera el pluralisme d'idees. Per a ells, l'experiència era un èxit. Encoratjats per aquesta primera experiència positiva malgrat les recriminacions del FPR, descontent pel fet que la seva ràdio Muhabura no atragués més l'atenció del públic ruandès degut a les seves mentides i la seva campanya destructiva contrariada eficaçment per la RTLM, els accionistes d'aquesta darrera van concloure que la seva empresa estava en situació de complir la seva missió original en tant que empresa comercial. Aleshores, van decidir dotar-se de mitjans adequats diversificant, sobretot, les activitats. Així és com es van fer contactes amb societats estrangeres audiovisuals, com la BBC, Radio Canada, VOA, RFI, Africa nš 1, Deutsche Welle, Canal Afrique, Canal Horizon, Télédiffusion de France... per a una col.laboració en aquest camp. La RTLM tenia l'ambició d'esdevenir, ràpidament, una societat privada de ràdio i teledifusió de primer ordre a la regió. Començava a dotar-se, per això, de materials molt moderns i dels més competents professionals i empleats.
Aquest programa ambiciós no va sobreviure, tanmateix, a la megalomania del FPR, que va matar dins l'ou l'esperança de pau que feia néixer en els ruandesos les idees més revolucionàries.
Així doncs, contràriament al que afirmen els seus detractors, la RTLM no va ser creada per preparar les massacres, sinó per guanyar diners difonent programes audiovisuals de qualitat en un entorn lliure i independent i sota el paraigua d'un règim republicà realment democràtic. Aquests nobles objectius van ser enterrats pels enemics de la llibertat, pels quals només té raó el FPR. L'estat deplorable de la llibertat d'opinió i premsa que preval actualment a Rwanda mostra que, pels ideòlegs del FPR, la RTLM havia de morir amb els seus iniciadors.
Es destaca de tot això que el meu conflicte amb el FPR troba les seves arrels en el meu combat per la democràcia pluralista i contra la dictadura, en el si del CDR i com accionista de la RTLM SA, instruments per excel.lència de la lluita contra la megalomania del FPR i els seus objectius hegemònics i racistes. Això explica l'aferrissament d'aquesta organització terrorista i els seus aliats, intentant fer-me comparèixer davant d'un tribunal per crims imaginaris.
Com s'ha dit abans, les acusacionbs del FPR contra mi daten ja de l'època en què formava part de l'equip de negociació del Govern ruandès. Una campanya de mentides i calúmnies va ser empresa contra mi des de 1992 pels bons oficis dels mitjans de comunicació del FPR (Radio Muhabura, els diaris pro-FPR publicats a Kigali) i els mitjans de comunicació occidentals, com la "Libre Belgique" , sota la ploma de Marie France Cros, favorable a les intencions d'aquesta organització terrorista. Les acusacions del FPR contra la meva persona esdevingueren precises en el moment de les converses per a l'establiment de les institucions de la transició, concretament l'Assemblea Nacional de transició. En efecte, el FPR s'oposà categòricament a l'entrada del CDR al Parlament de transició, i això en violació dels articles 61 i 62 del Protocol d'acord sobre la partició del poder, signat el 9 de gener de 1993. La intransigència del FPR era deguda, en primer lloc, al fet que el CDR acabava d'ampliar el nombre d'escons del corrent republicà en el Parlament. El FPR no podia, d'altra banda, tolerar que el CDR pogués aspirar al càrrec de secretari-diputat i controlar així el Secretariat del Parlament. El súmmum, per al FPR, era que el candidat presentat era Barayagwiza Jean-Bosco, personalitat ben coneguda dels seus dirigents pel seu ferm compromís polític i la seva habilitat i capacitat a exposar i defensar la causa de la majoria popular173.
El FPR no dubtà a tractar-me de racista, sectari i extremista. D'altres acusacions més greus s'haurien d'afegir a aquestes després de les massacres interètniques que van tenir lloc a Rwanda després de l'assassinat del president Habyarimana. Vaig ser tractat d'assassí, organitzador i comandatari del genocidi contra els tutsi. Si abans, des de 1992, figurava en les llistes que feia circular el FPR, com a extremista o com a ideòleg i dirigent del CDR, després del 6 d'abril de 1994 el FPR em va citar entre les persones considerades per ell com assassines i "genocides".
Alguns organismes internacionals van recollir les acusacions del FPR i les van introduir en els seus informes sobre els esdeveniments sagnants que van tenir lloc a Rwanda després del 6 d'abril de 1994. Així, després de "Human Rights Watch", que va patrocinar una denúncia judicial contra mi a New York, el maig de 1994, African Rights em va posar a la llista de gent que prenia per criminals abans del judici 174. Els dos organismes em van acusar d'ésser un assassí, organitzador i, fins i tot, inspirador del "genocidi" contra els tutsi, en tant que "ideòleg de l'extremisme hutu".
Quant a Amnesty International, vacil.là de fer acusacions precises contra meu, tot i afirmant que les massacres que van tenir lloc a Kigali i en d'altres indrets del país eren "fetes principalment per partidaris o simpatitzants del MRND i el CDR..."175.
Tanmateix, no hi ha individus que m'acusin de crims concrets. Només en conec una de persona que hagi presentat una denúncia contra mi, per crims comesos manifestament per d'altres, i és Mushikiwabo Louise, germana de Ndasingwa Landoald. Mushikiwabo Louise resideix als Estats Units des de fa molts anys. Aquesta denúncia ha estat feta el 17 de maig de 1994, davant el Tribunal del Districte Sud de New York, sota el patrocini de l'organització de defensa dels drets de l'home "Human Rights Watch".
En aquesta denúncia, força imprecisa i feta en termes generals, Mushikiwabo Louise, amb el finançament de "Human Rights Watch", m'acusa desordenadament del següent:
Primera acusació
Membre fundador del CDR, "creat el 22.02.1993 per membres del MRND", antic partit únic. Aquest partit, per bé que aliat pròxim del MRND és un partit "més radical i més violentament anti-tutsi". President del CDR des del 22 de febrer de 1993.
Segona acusació
Cofundador de la milícia civil del CDR, milícia que tenia per missió:
1. Intimidar l'oposició.
2. Impedir als ruandesos d'adherir-se als partits de l'oposició.
3. Acusar i eliminar eventualment la minoria tutsi.
Tercera acusació
Autor, amb d'altres líders del CDR, de la decisió d'armar la milícia del partit.
Quarta acusació
Amb d'altres ideòlegs del CDR, concebre, ordenar, realitzar i dirigir una campanya, cridant la milícia del partit a procedir als assassinats massius de civils, especialment opositors tutsi, després de la mort de Habyarimana.
Cinquena acusació
Culpable d'haver encoratjat i dirigit les accions de la milícia del CDR, tals com les execucions sumàries, les massacres de civils i el genocidi contra els tutsi.
Sisena acusació
Membre del Comitè Director de la Radio Télévision Libre des Mille Collines (RTLM), a través de la qual el CDR va llançar regularment crides a les milícies i a la població ruandesa, a fi que prenguessin les armes i els matxets per matar els líders de l'oposició i els tutsi, particularment algunes setmanes abans de la mort del president Habyarimana i immediatament després.
Setena acusació
Responsable de la mort de Safari Jean Habimana, nebot de Mushikiwabo, pel fet que dirigia i controlava la milícia del CDR.
Vuitena acusació
Responsable de la mort d'altres parents de la demandant, pel fet que Landoald Ndasingwa era denunciat sovint com a enemic per la RTLM, de la qual l'acusat n'és un director.
Totes aquestes acusacions són, evidentment, sense fonament.
La manca de credibilitat dels acusadors
En primer lloc, els organismes que patrocinen aquestes acusacions pretenen ser organismes de defensa dels Drets de l'Home però sembla que confonen l'home amb una certa categoria d'homes. En efecte, no és cap secret per a ningú que "Human Rights Watch" i "African Rights", tot i que molt actius a l'Àfrica, mai han denunciat les exaccions comeses pel FPR contra les poblacions hutu (almenys abans d'octubre de 1994 pel que es refereix a "Human Rights Watch"). Per contra, aquests organismes han fet molt de soroll per la mort d'algunes desenes de Bagogwe i alguns altres tutsi, el 1992 i 1993. Han ignorat, pèrfidament, les massacres selectives comeses pel FPR contra els hutu pertanyents al MRND i al CDR, sobretot en el moment de l'ofensiva de febrer-març de 1993. I tanmateix, no poden pretendre no estar al corrent de les exaccions del FPR, ja que documents que donaven la veu d'alarma al respecte van ser difosos àmpliament. Es tracta, entre d'altres, dels següents documents:
1. L'informe de la Comissió d'investigacions sobre les violacions dels Drets de l'Home a Rwanda, publicat el març de 1993. Malgrat el seu breu pas per la zona controlada pel FPR (2 hores sobre una estada de 15 dies a Rwanda), la comissió feia menció, en el seu informe, de testimonis sobre les exaccions del FPR i sobre l'existència de "camps de concentració" en aquesta zona on els drets de l'home són constantment violats.
2. La Declaració de la Lliga Cristiana de Defensa dels Drets de l'Home a Rwanda (LICHREDOR) publicada el 16.02.1993. En aquesta declaració, la LICHREDOR, pròxima a l'oposició radical, adversària doncs del MRND i el CDR, "denuncia amb la més gran energia les exaccions que les forces del FPR han fet patir a la població civil...". LICHREDOR s'indigna, d'altra banda, "de les actuacions extremistes dels elements del FPR, que han apuntat als partidaris del MRND i el CDR".
3. Declaració del Comitè d'enllaç de les Associacions ruandeses de Defensa dels Drets de l'Home (CLADHO), publicada el 16.02.93. En aquesta declaració, la CLADHO nota que "a Ruhengeri, moltes desenes de persones civils van ser reagrupades en cases i massacrades, pura i simplement, perquè sembla que pertanyien al MRND i al CDR". La CLADHO precisa que testimonis oculars van constatar aquests horrors sobre el terreny, el 12.02.1993.
Cal precisar que la CLADHO reagrupa cinc associacions:
* L'Associació ruandesa per a la Defensa dels Drets de la persona i les Llibertats públiques (ADL).
* L'Associació de Voluntaris de la Pau (AVP).
* L'Associació ruandesa per a la Defensa dels Drets de l'Home a Rwanda (ARDHO).
* La Lliga Cristiana de Defensa dels Drets de l'Home a Rwanda (LICREDHOR).
* Kanyarwanda (Associació per a la Promoció de l'Unió per la Justícia Social).
Essent algunes d'aquestes organitzacions agències camuflades del FPR, no se les pot pas acusar d'haver aportat, en aquest cas, informacions no fonamentades.
Les associacions occidentals de defensa dels drets de l'home van passar per alt aquestes informacions, malgrat el crit d'alarma llançat pel CDR, en una carta adreçada a Amnesty International (març 1993). Tanmateix, més de 100.000 hutu van ser exterminats el febrer-març de 1993.
Totes les exaccions futures del FPR contra les poblacions civils hutu de Ruhengeri, Gisenyi i Byumba (massacres de Bwisige, Kidaho, Mutara i la zona tampó) que van tenir lloc durant el 1993, així com els atemptats i assassinats d'opositors polítics (Gapyisi Emmanuel, President del MDR-Gikongoro, Gatabazi Félicien, secretari general del Partit Social Demòcrata, Bucyana Martin, President del CDR i Rwambuka Fidèle, un dels dirigents del MRND i antic batlle del municipi de Kanzenze), mai van poder commoure excessivament aquests "apòstols" dels respecte dels drets de l'home.
Es veu, amb tot, que per aquests actes de violències sistemàtiques i planificades contra els civils innocents, afegits a d'altres maniobres maquiavèl.liques, el FPR condicionava els hutu per a una guerra civil generalitzada. Els preparava per al caos que li permetria prendre el poder a Kigali.
Les mateixes associacions van ignorar l'assassinat dels presidents Habyarimana Juvénal de Rwanda i Ntaryamira Cyprien de Burundi, tots hutu, que seguia de prop l'assassinat ignominiós del president Ndadaye de Burundi, també d'ètnia hutu. Aquestes associacions no van voler llegir en aquests assassinats una guerra ètnica transfronterera que venia a encendre tota la regió. No van voler condemnar la represa de la guerra pel FPR, ni les exaccions que van arribar immediatament. African Rights, fins i tot, va encoratjar i justificar l'ofensiva del FPR del 7 d'abril de 1994 que, segons ella, no violava de cap manera els Drets de l'Home. Ignora, deliberadament, que aquesta ofensiva va anar acompanyada de massacres sistemàtiques i selectives de poblacions hutu a les prefectures de Byumba i Kibungo i d'un exode massiu sense precedents, segons els mitjans de comunicació occidentals. El camp de Benaco (Tanzània), el més gran del món a l'època (maig 1994) abans de la creació dels camps immensos del Zaire, va commoure profundament el món. Al voltant d'un milió i mig de hutu van ser massacrats pel FPR durant aquesta ofensiva. Però African Rights no s'hi esvera. Ja que, segons ella, el FPR tenia "el deure moral i el dret de castigar" aquests hutu, assimilats tots als "genocides". Ara es limiten a denunciar els efectes d'una guerra que ells van encoratjar. S'acontenten amb apuntar amb el dit la víctima d'ahir que, per a ells, és l'assassí ideal d'avui. Aquestes associacions no estan, doncs, habilitades per jutjar els hutu, a causa del partit pres a favor del FPR i els tutsi. El seu judici, en cap cas pot ser creïble ja que, fatalment, no és objectiu.
Quant a Mushikiwabo Louise, no hi ha cap mena de dubte que és objecte de manipulacions per "Human Rights Watch", que es vol fer passar la mala consciència per tal d'oblidar la seva inacció i els seus errors del passat, que la fan culpable de no haver contribuït a prevenir el drama quan en coneixia els ingredients.
La història de l'assassinat dels membres de la seva família, de fet, no ha estat recollida per la mateixa Mushikiwabo, sinó que més aviat ha estat teixida pels agents de "Human Rights Watch", sobre la base de testimonis pretesament oculars o donant fe de rumors als quals els ruandesos hi són molt inclinats o, el més segur, per denúncia calumniosa del FPR i els seus agents i partidaris.
L'Acusat
Les acusacions dirigides en contra meu van fer creure a un observador no advertit que Barayagwiza és un veritable assassí, el paper del qual en aquest drama hauria estat el de concebre, conduir i dirigir l'acció dels assassins hutu.
És el moment d'aclarir a tots els observadors no informats que sóc, en primer lloc, un alt funcionari de l'Estat que ha caigut en la política gairebé per accident.
Abans d'ésser elegit secretari-diputat a l'Assemblea Nacional, el 4 de juliol de 1994 (funció que, pràcticament, no he tingut l'oportunitat d'exercir ja que el 14 de juliol vam ser forçats a l'exili pel FPR i els seus mercenaris), havia passat 18 anys al servei de l'Estat en qualitat de càrrec del Ministeri d'Afers Estrangers i Cooperació.
Des de 1982, dirigia la Direcció General d'Afers Polítics (relacions polítiques exteriors) del Ministeri, llevat d'una interrupció de dos anys (d'abril de 1987 a novembre de 1989) en què vaig ocupar el càrrec de director de Gabinet del secretari general de l'OUA.
De 1982 fins a l'abril de 1992, vaig haver de jugar un rol important en la gestió del problema dels refugiats tutsi i, a partir de 1990, en les negociacions amb el Front Patriòtic ruandès (FPR).
Tanmateix, des de l'establiment d'un govern de coalició (abril de 1992) dirigit per un primer ministre eixit de l'oposició, vaig deixar el Ministeri d'Afers Estrangers i Cooperació. Fins i tot la meva qualitat de membre de l'equip de negociació amb el FPR em va ser retirada, tot i que conservava oficialment les meves atribucions legals. Mentrestant, evidentment, havia participat en la creació d'un partit polític, la Coalició per a la Defensa de la República (CDR), que molestava massa els partidaris de la política de prendre el poder per la força. Aquest partit exasperava, és clar, el FPR, però també l'oposició interna, que veia en ell un adversari molest i de talla.
Les acusacions arbitràries en contra meu no són més que el perllongament d'aquesta actitud negativa envers el CDR i d'aquest esperit d'intolerància que ja va prevaler molt abans del drama actual.
Cal, en primer lloc, aclarir un equívoc, conscient i deliberadament mantingut pel FPR i els seus simpatitzants: l'acusació no implica que hi hagi crim ni, amb més raó, condemna. No és per res que el principi de "presumpció d'innocència", universalment reconegut, és recollit en l'estatut del Tribunal Internacional per a Rwanda.
L'article 20 d'aquest estatut estipula que "tota persona és presumptament innocent fins que la seva culpabilitat hagi sigut establerta". Els qualificatius de criminals, assassins o "genocides", engaltats a les persones que figuren a les llistes publicades pel FPR o els seus partidaris, són, doncs, inapropiats i sense fonament jurídic.
Nogensmenys, vaig decidir respondre metòdicament a totes les al.legacions fetes en contra meu i, sobretot, les detallades en les acusacions iniciades per "Human Rights Watch" i per African Rights i que d'altres van recollir o completar amb alguns elements.
Primera acusació
"Human Rights Watch" i d'altres organismes com African Rights, em retreuen d'ésser membre fundador del CDR, del qual en seria un dels dirigents i, fins i tot, el president des de febrer de 1992. African Rights hi afegeix que seria l'ideòleg del partit. El CDR seria una emanació del MRND però més radical i més anti-tutsi que ell. En fi, aquests detractors afirmen que el CDR és contrari a la partició del poder amb el FPR i amb els tutsi en general.
Ser membre, dirigent o ideòleg d'un partit polític no és un crim
Des que el multipartidisme va ser autoritzat per la Constitució del 10 de juny de 1991, la creació d'un partit polític va deixar de ser considerat com una infracció. Cada ciutadà és lliure d'ésser membre o dirigent de qualsevol partit polític legalitzat.
El CDR va ser legalitzat oficialment com a partit independent deslligat de cap altre, el 16 de març de 1992. El CDR, de cap manera va sortir del MRND ni hi estava vinculat. Ni els seus dirigents ni els seus militants estaven lligats a aquest partit. Cal dir, però, que molts membres del CDR pertanyien a diversos partits polítics nascuts abans que ell, entre els quals hi ha el MRND. D'altra banda, la ideologia del CDR és més clara i netament progressista que la del MRND, que encara conté alguns residus de partit únic. El CDR evoca clarament l'alternança i compta amb un esdevenidor més democràtic, mentre que el MRND capitalitza el seu passat.
En fi, el CDR s'oposà categòricament i denuncià sense floritures la política d'acomodament destinada necessàriament al fracàs enfront de la intransigència del FPR. Figuro entre els membres fundadors d'aquest partit i n'estic orgullós. N'he esdevingut, a més, un dels seus dirigents a nivell regional, en qualitat de president del Comitè regional de Gisenyi, a partir del 5 de gener de 1994. Per contra, mai he estat dirigent del partit a nivell nacional i encara menys president del partit. A la mort del president Bucyana, assassinat pels agents del FPR el 22 de febrer de 1994, fou el primer vice-president qui esdevingué automàticament president interí, conforme als estatuts del partit.
Els òrgans dirigents del CDR, a nivell nacional, són el Comitè executiu, format per 10 membres, així com la seva mesa, que comprèn un president, dos vice-presidents i un secretari general. Jo mai he estat membre d'aquests òrgans, tot i que tenia el títol de conseller del Comitè executiu. Aquest càrrec de conseller, d'altra banda no previst pels estatuts, no em conferia cap dret. La meva funció consistia en assistir a les deliberacions del Comitè executiu o de la seva mesa a demanda del president del partit. En certes ocasions, prenia la paraula arran de manifestacions populars. Els textos dels discursos, prèviament, eren objecte d'anàlisi i adoptats pel Comitè executiu.
Només el president del partit podia obligar-lo, sovint després de consulta de la mesa i del Comitè executiu, segons la importància dels compromisos. La meva qualitat de conseller, doncs, no em conferia drets a l'interior dels òrgans dirigents del CDR i encara menys drets de parlar en el seu nom sense mandat especial del president, el Comitè executiu o la mesa. Tanmateix, en la meva qualitat de membre, a més de fundador del partit i president regional de Gisenyi, m'adhereixo plenament a la seva ideologia i els seus objectius. Respecto i aplico rigurosament les decisions dels òrgans dirigents del partit.
La ideologia del CDR és explicitada en el seu manifest-programa, adoptat per l'Assemblea General del partit. Aquest és desenvolupat per les anàlisis fetes pel Comitè executiu, sobretot en els discursos llegits en públic pels seus líders. El CDR, doncs, no en té d'ideòleg titular, tret de l'Assemblea General i el Comitè executiu. Però encara que n'hi hagués un, això no seria cap crim ja que aquesta ideologia es correspon amb els principis de la legislació en vigor. Ara bé, la ideologia del CDR, com he exposat abans, no només respecta la legislació nacional sinó que, fins i tot, s'inspira dels principis democràtics més progressistes. També té el mèrit de tenir en compte la realitat sociològica ruandesa, cosa que diferencia el CDR de les altres forces polítiques que volen practicar la política de l'estruç, basada en la demagogia i la mentida.
No em posaria vermell, doncs, si hagués estat l'ideòleg del CDR, així com no em sento gens culpable per ser tractat com a tal. No em sap greu, a més a més, de figurar a les llistes del FPR degut a les meves conviccions polítiques. En efecte, "hi ha circumstàncies on l'innocència és sentida com un insult per aquells que no l'han triada"176. Si el FPR m'hagués absolt o oblidat, em pensaria que sóc un traïdor i, en tot cas, em sentiria malament amb mi mateix.
El CDR no és ni extremista ni anti-tutsi
El CDR, és extremista i anti-tutsi com ho afirmen els seus detractors? Abans de respondre aquesta qüestió, abans provem d'entendre el significat dels termes "radical" i "anti-tutsi" i verifiquem si el se contingut es pot aplicar al CDR.
Segons el Petit Larousse, el terme "radical", en la seva accepció política, vol dir "el que es partidari del radicalisme, doctrina dels republicans lliberals i laica". La doctrina radical o radicalisme intenta "reformes profundes de la societat", "la ruptura completa amb el passat institucional i polític".
Segons els americans "radical" també vol dir "extremista", "però aquest terme es fa servir més sovint per qualificar els més progressistes dels lliberals"177.
Això ens porta, doncs, a considerar el sentit dels termes "lliberal" i "extremista".
Per al Petit Larousse, "lliberal" vol dir el que és "favorable a les llibertats individuals, a la llibertat de pensament, a la llibertat política". El lèxic dels termes polítics, jurídics i econòmics, d'on trec el sentit que els americans donen a certs termes polítics, precisa que els lliberals són els "elements progressistes que tenen punts de vista prou avançats en matèria de drets civils..."178.
Quant al terme "extremista", vol dir, segons el Petit Larousse, el que "té tendència a recórrer a mitjans extrems, violents, en la lluita política".
Així doncs, les doctrines anglosaxones i llatines s'assemblen en el significat que donen del terme "radical". Però per als americans, a vegades, radical pot significar extremista.
Quant a l'expressió "anti-tusi", simplement té el sentit d'"oposat a tutsi".
Quan hom analitza la doctrina política del CDR, es remarca que reposa sobre els següents elements principals:
1. Combatre enèrgicament les idees de presa del poder per la força o per mitjans no democràtics.
2. Preservar la doctrina política que va presidir la Revolució social de 1959 i que reposa sobre dos pilars: la República i la Democràcia.
3. Desenvolupar la democràcia republicana reforçant la cultura del multipartidisme i de l'alternança política.
4. Professar el reforçament de la regla de la majoria per combatre el retorn de l'oligarquia monàrquica (tutsi) i accesòriament republicana (hutu).
5. Encoratjar la coexistència pacífica de les tres ètnies, hutu, tutsi i twa i reconèixer la necessitat de la promoció dels interessos de la minoria.
6. Lluitar contra l'etnisme, el regionalisme i el nepotisme. Centrar la tria dels homes en els mèrits personals de cadascú i els seus valors intrínsecs, tot admetent que l'Estat ha de corregir els desequilibris revoltants que puguin aparèixer, per tal de respectar els principis d'equitat i justícia.
7. Encoratjar el lliberalisme econòmic i la desvinculació progressiva de l'Estat en els sectors econòmics on és menys eficaç que els empresaris privats. D'aquí la necessitat d'una assistència creixent de l'Estat al sector privat per fer-lo més autònom i de més qualitat.
8. Encoratjar el respecte dels Drets de l'Home, de tots els homes sense discriminació.El CDR està profundament arrelat en la llibertat d'opinió, de premsa i a una sana i igual justícia per a tots. 179
D'aquests elements, cal destacar que la doctrina del CDR s'assembla molt a la doctrina lliberal que va conèixer els seus moments de glòria en el segle XVIII, en la seva lluita contra la monarquia absoluta. Actualment, l'única diferència ha estat quan l'aristocràcia monàrquica és reemplaçada per una aristocràcia republicana en decadència, amb un bon component de nostàlgia del poder monàrquic. En aquest sentit, el CDR ocupa més aviat el lloc del mig entre els dos extrems, tot i restant profundament lligat a la tradició republicana democràtica. Així, se'l pot qualificar de partit republicà lliberal.
El terme radical, en la mesura que implica "la ruptura completa amb el passat institucional i polític", no és aplicable, doncs, al CDR, que lluita per preservar les institucions republicanes existents.
Igualment, el terme extremista no li escau ja que el CDR exclou l'ús de la força i la violència com a mitjans per prendre el poder. Per contra, la força i la violència són els instruments privilegiats del FPR, que ha desencadenat la guerra "d'octubre" per prendre el poder i ha recorregut a violències de tota mena (atemptats, tortures, assassinats) per imposar-se com a força política. El FPR, doncs, és una organització extremista per excel.lència.
Aleshores, és paradoxal que "Human Rights Watch", que prou deu tenir juristes i politòlegs, pugui ignorar aquesta realitat i considerar com extremistes els que promouen la resistència (els republicans) enfront dels agressors (els monàrquics).
En la seva croada contra els "republicans", "Human Rights Watch" i tots els altres detractors del CDR, en particular, han inventat el terme de "moderat", aplicat a tots els que, sense pertànyer al FPR, col.laboren amb ell en la cursa pel poder per la força o per d'altres mitjans no democràtics. Recordem que alguns d'aquests "moderats" estan, curiosament, entre els líders polítics que, moltes vegades, han conduït manifestacions violentes acompanyades de la destrucció de béns públics i privats. Alguns d'entre ells són els creadors i defensors de la política de "Kubohoza" (sistema de violències que porta a l'obligació d'adherir-se a un partit polític determinat) que ha causat estralls a tot el país (destrucció de béns públics i privats, incendis de boscos, pillatges, homicidis i assassinats...). <P^ És per aquestes violències que els partits anomenats d'oposició es van destacar, abans fins i tot de l'existència del CDR. Es tracta del MDR, PL i PSD, les joventuts dels quals van combatre durant molt de temps els "interahamwe" del MRND. Aquestes darreres van ser creades, entre d'altres motius, per fer front a les joventuts desfermades dels partits de l'oposició (van aparèixer abans que els interahamwe).
El FPR va entrar en el joc per excitar i encoratjar els partits de l'oposició, amb les seves joventuts, a destruir el MRND de Habyarimana, però els interahamwe van aguantar i, de vegades, van prendre la iniciativa.
El CDR, nascut en aquest clima de violència, se'l va apartar, per la seva oposició ferotge a la política de "Kubohoza" i a la política d'acomodament enfront de l'agressió del FPR. Els joves del CDR van haver d'organitzar, ells mateixos, la seva autodefensa, sobretot després de la destrucció de la seu del seu partit pels joves del PL, MDR i PSD. El CDR no va participar, tanmateix, en la crisi de violències polítiques, l'espina dorsal de la qual era la pràctica de "Kubohoza". Mai va predicar ni practicar la política de violència i, per això, l'etiqueta d'extremista, que radica en el FPR i fins i tot en els partits que es reclamaven de l'oposició (MDR, PL, PSD), no li escau.
La qualificació del CDR de "violentment anti-tutsi" tampoc es justifica, ja que aquest partit no s'oposa als tutsi com a tals sinó als que, d'entre ells, col.laboren amb el FPR en la seva guerra assassina per la conquesta del poder. D'altra banda, no és només dels tutsi que el CDR denuncia la col.laboració amb el FPR, sinó que aquesta denúncia s'adreça a tots els ruandesos, qualsevol que sigui la seva ètnia o pertinença política; fins i tot els estrangers no són descartarts, sobretot els ugandesos, que formen la reraguarda d'aquesta guerrilla tutsi. Els tutsi, evidentment, se senten més afectats ja que formen el gros de les tropes del FPR, així com la seva base de reclutament i, fins i tot, la base política.
Els esdeveniments tràgics, conseqüències d'aquesta guerra inútil, han donat la raó al CDR i han mostrat la legitimitat i l'encert del seu combat contra els que mantenen la violència.
En la lògica de guerra, els agressors són enemics que tota persona del país o grup agredit ha de combatre. La col.laboració amb l'enemic és una traïció inacceptable. El CDR tenia raó d'oposar-se als tutsi, però també als hutu, als twa i a tots els altres col.laboradors de l'enemic.
És cert que el comportament general dels tutsi era favorable al FPR, que es presentava com el seu alliberador. I no és menys cert que, tot i tenint una certa simpatia sentimental cap el FPR, alguns tutsi estaven en contra de la via armada de presa del poder. Aquests, desgraciadament, estaven marginats i exposats a la incomprensió i, de vegades fins i tot, a la persecució per part les dues parts en conflicte.
Aquesta simpatia sentimental generalitzada dels tutsi que aviat es va tranformar, per la majoria, en col.laboració neta amb el FPR, va engendrar un sentiment de solidaritat dels hutu, determinats a preservar les conquestes de la Revolució social de 1959.
Des d'aquest punt de vista, els membres del CDR acumulaven sentiments contra els tutsi que estaven a l'avantguarda de la lluita armada del FPR i les idees racistes i venjatives que vehiculava.
Quin sistema polític ha tolerat mai la col.laboració amb l'enemic? Excepte, és clar, si s'arriba a l'extrem d'aplicar d'aplicar literalment les paraules de Jesucrist, segons les quals "si un et pica a la galta dreta, para-li també l'altra"180. Hi ha algú a a la terra que pugui pretendre estar a l'alçada d'estimar els seus enemics i pregar per aquells que el persegueixen? 181.
Però malgrat aquest antagonisme polític i ideològic entre ell i el FPR, el CDR s'adheria plenament a la idea de compartir el poder amb aquesta organització des del moment en què es comprometés a abandonar la guerra i acceptar la democràcia pluralista. Els dirigents del CDR van reafirmar aquesta posició arran de la seva trobada amb els dirigents del FPR, organitzada el 24 de març de 1994 pel representant especial del secretari general de Nacions Unides. Per contra, els dirigents del FPR van confirmar la seva oposició ferma a la presència del CDR en els òrgans de l'Estat i, en particular, en el si del Parlament de transició. Un dels ideòlegs del FPR, l'extremista Rutaremara Tito, va tornar a confirmar aquesta actitud sectària en una declaració feta el 26 de març de 1994 a Radio Rwanda. En aquesta mateixa declaració, Rutaremara denunciava amb arrogància tot diàleg ulterior amb el CDR, exacerbant així la frustració dels hutu i la seva convicció, segons la qual els tutsi eren contraris a la coexistència pacífica.
De fet, els mateixos tutsi es van posar al banc dels acusats. Es van guanyar l'antipatia dels hutu i, fins i tot, van atraure el seu odi adherint-se massivament a l'ideal boig i destructor del FPR. L'alegria dels tutsi arran de la invasió de Rwanda, l'u d'octubre de 1990, pels soldats del FPR, gairebé exclusivament tutsi, no va passar desapercebuda als seus veïns hutu. Aquests van tenir el sentiment de ser traïts per aquells que, fins i tot, consideraven legítimament com a germans. Això, aleshores, va desvetllar els sentiments d'odi popular enterrats a la memòria col.lectiva que començava, malgrat tot, a esborrar els dimonis de l'etnisme, oblidat des de feia més de dues dècades. L'allistament massiu dels joves tutsi a les files del FPR va suscitar interrogants inhabituals entre nombrosos joves hutu, que no comprenien les desaparicions secretes i sistemàtiques dels seus companys d'escola o, simplement, dels seus companys de joc.
Molts pares hutu van ser sotmesos a preguntes atriboladores referents a la naturalesa de les relacions entre hutu i tutsi. Els conflictes ancestrals entre les dues ètnies van haver d'ésser analitzades. Això era motiu de discussió i, a vegades, fins i tot de disputa i ..., desgraciadament, de separacions sovint irremeiables a les llars mixtes (generalment el marit és hutu i la dona tutsi, rarament el contrari). Van esclatar baralles de connotació ètnica, fins i tot en els despatxos, escoles o assemblees públiques.
La introducció de la cultura d'una democràcia pluralista hauria pogut ajudar a fer la contra al retorn dels dimonis de l'etnisme, però la solidaritat ètnica va passar al davant. Alguns esperits ingenus es van deixar portar, és clar, per l'ideal unitari, ignorant els estralls que aquesta guerra, que durava massa, havia fet en el teixit social. Aquest ideal va ser mort dins de l'ou.
D'una banda, els tutsi continuaven comprometent-se en el si del FPR, que seguia decidit a guanyar el poder per la força o a imposar els seus punts de vista per la potència de foc. D'altra banda, els hutu ara estaven persuadits que la República i la Democràcia, hereves de la Revolució social de 1959, estaven en perill. Per a ells, no hi havia dubte, la minoria tutsi volia imposar, altra vegada, la seva dominació sobre la majoria hutu. D'aquí la necessitat d'estrènyer les files contra l'enemic comú, el FPR i els seus col.laboradors interns.
El CDR no es va escapar ni d'aquesta lògica de guerra imposada pel FPR ni de la voluntat de la majoria popular de defensar els seus drets i les seves llibertats. És en aquest marc que es va comprometre a defensar i explicar al poble els principis elementals de democràcia, als quals el FPR i els tutsi en general també s'havien de plegar en les mateixes condicions que les altres ètnies:
* Coexistència pacífica de les ètnies.
* Conquesta del poder per vies democràtiques, particularment les eleccions.
* Respecte de la regla de la majoria.
* Consagració de la democràcia pluralista.
La guerra del FPR va ser descrita, no només com una guerra d'agressió sinó també com una guerra de reconquesta del poder per la minoria tutsi. Això és ser anti-tutsi? Acusar el CDR d'anti-tutsi o d'etnista és, simplement, senyal d'haver pres partit.
En efecte, qui és etnista?
És el que es defensa contra una agressió etnista o, més aviat, el que va començar aquesta guerra o els que hi donen suport i la mantenen?
Com es gosa demanar al CDR que no s'indigni ni denunciï l'espionatge practicat impunement pels tutsi de l'interior i els seus còmplices, a favor del FPR, en guerra contra Rwanda? Com no condemnar aquestes famílies tutsi, que estaven orgulloses d'enviar els seus fills a combatre contra Rwanda, al costat del FPR, o infiltrar-se als camps ruandesos per fer atemptats i assassinats en nom de la causa tutsi? Com es podia restar cec i inconscient enfront de les mostres públiques de simpatia i suport manifestades pels tutsi arran de l'alliberament pel govern ruandès de presos del FPR?
Com no indignar-se i, fins i tot, revoltar-se enfront de les demostracions tan escandaloses d'alegria i suport de tots els tutsi de Kigali arran de l'arribada triomfant i provocativa del batalló del FPR a Kigali, el 28.12.93? Com, en fi, no trobar sospitós les anades i vingudes de, pràcticament, tots els tutsi de tots els barris de Kigali i, fins i tot, de tot el país al palau del Parlament, on estava allotjat aquest batalló? Sobretot quan aquests tutsi no dubtaven a encarar-se amb els seus veïns hutu, al tornar del seu pelegrinatge prolongat prop dels seus "alliberadors"!
El sectarisme i l'etnisme massa demostratiu i provocador dels tutsi van acabar per esmussar, fins i tot, l'entusiasme dels qui creien que la partició equitativa del poder encara era possible. Tanmateix, contràriament a les declaracions dels seus detractors, el CDR, malgrat l'esquinç del teixit social, mai va refusar la partició del poder amb el FPR. És cert que es va oposar a l'hegemonia del FPR, que els Acords d'Arusha volien imposar. També és veritat que va denunciar l'esperit d'exclusió que va presidir les negociacions i la partició del poder que en va resultar. Això, tanmateix, no es referia al FPR com a organització política tutsi sinó que, més aviat, tendia a denunciar tots aquells, del FPR o altres forces polítiques, que volien restablir i consagrar les oligarquies polítiques o ètniques contra els interessos de la majoria popular.
És que el CDR i la seva joventut no tenien el dret de denunciar i fer campanya contra uns acords lleonins que lesionaven els interessos de la majoria popular? Corresponia als partits dels Acords d'Arusha i, particularment, al Govern ruandès i als partits de la coalició governamental, el provar que aquests acords, no sotmesos a l'aprovació popular ni parlamentària, eren bons i útils per al poble i, sobretot, que podien portar la pau a Rwanda.
Assenyalem, d'altra banda, que el CDR, convençut que la classe política ruandesa s'havia remodelat suficientment -després de la signatura dels Acords d'Arusha- per tal de no permetre el domini de la transició pel FPR, va acabar per adherir-se als acords conclosos, malgrat totes les seves tares. Malauradament, el FPR mantenia la seva hegemonia, d'aquí la seva intransigència a refusar la presència del CDR en el Parlament de transició, en violació dels Acords d'Arusha. Curiosament és el FPR el que va refusar, categòricament, l'aplicació estricta dels acords, que li deixaven, amb tot, a ell i els seus acòlits una part molt bona, segons mossèn Gabriel Maindron, rector de la parròquia de la Cresta Zaire-Nil (diòcesi de Nyundo -Rwanda). El FPR, entre d'altres coses, va refusar al CDR "el seu dret a ocupar l'escó de l'Assemblea de Diputats. Un sol diputat del CDR sobre els 70 previstos. El CDR tenia la pretensió de defensar els interessos del poble, sobretot els hutu. Els esdeveniments van provar que el CDR era un partit molt fort i que les seves idees havien arribat als altres partits. Per què aquesta intransigència del FPR per un sol escó, i això contra el parer dels representants de les Esglésies i els ambaixadors acreditats en el país"182.
En suma, és primer el FPR el que és anti-hutu i extremista.
El refús de partició equitativa del poder pel FPR va fer inevitable la represa de la guerra per aquesta organització, amb la introducció de noves estratègies decisives per a la victòria: l'assassinat del president Habyarimana i la guerra civil total, amb totes les conseqüències horribles, que van culminar en massacres mai vistes.
El CDR no és un partit radical i extremista sinó, més aviat, un partit republicà lliberal. No és anti-tutsi, però s'oposa categòricament a l'oligarquia monarquitzant que el FPR i els seus simpatitzants tutsi volen imposar a la majoria popular. Combat l'exclusionisme i lluita per un pluralisme integral i obert.
En fi, no és un partit "exclusivament hutu" com indica Amnistia Internacional en el seu Informe de 28 d'abril de 1994, abans citat, o un partit "pur i dur" com ho pensa Reyntjens183. És obert a tothom sense cap discriminació. N'hi ha prou d'adherir-se a les seves idees polítiques i als seus objectius per ser-ne membre. La veritat és que gairebé tots els tutsi s'adhereixen, més aviat, als ideals del FPR, particularment a la idea que els tutsi tornin a prendre el poder, poder que els hutu els hi van arrabassar, segons ells, després d'"una revolta sagnant". Els tutsi, que segueixen les petjades del FPR, no reconeixen la Revolució social de 1959. No veuen ni la seva pertinència ni els seus beneficis. Heus aquí el perquè han refusat d'adherir-se al CDR, que no responia a les seves aspiracions ètniques sinó que, abans, han preferit sostenir massivament el FPR i el PL, pròxims als seus projectes polítics. Fins i tot alguns d'ells que estaven inscrits en d'altres partits, com el MRND, el MDR i el PSD, ho van fer amb l'únic objectiu d'exercir en el si d'aquests partits la influència política i ideològica requerida per assolir la majoria política necessària per exercir el poder. Però també hi havia els que estaven a les files dels partits en el poder per oportunisme o degut als constrenyiments polítics i de seguretat prevalents en aquell moment.
El CDR, no podent oferir l'arranjament necessari per a les idees vehiculades pel FPR i els seus acòlits i, al no tenir l'avantatge de partit en el poder, no era un partit de predilecció per als ideòlegs tutsi ni per als oportunistes. Hi havia, és clar, alguns membres d'ètnia tutsi, però el seu nombre estava limitat pel fet que eren objecte de persecució per part d'alguns congèneres tutsi del FPR o dels partits de la coalició governamental. Recordo que, just al començament de la creació del CDR, el parit va enregistrar un cert nombre de tutsi responsables de cooperatives i originals de diferents racons del país, en ocasió d'un seminari de la federació de cooperatives agrícoles Twibumbebahinzi. Vam haver d'explica'ls-hi que el CDR no estava reservat als hutu sinó obert a tots els que acceptaven i s'adherien als seus ideals. D'altres tutsi moderats sostenien la nostra visió de les coses. Entenien, com nosaltres, que els ruandesos han d'evitar la política de l'estruç però, primer, reconèixer que Rwanda està poblat per tres ètnies diferents que han de coexistir pacíficament i treballar plegats per a l'interès nacional, en un sistema democràtic pluralista vinculat al respecte dels Drets de l'Home.
En conclusió, el CDR no és extremista tal i com s'entén aquest terme, en el sentit de força política que fa servir la violència per assolir els seus objectius polítics. Igualment, aquest terme no s'aplica al CDR si s'entén extremista en el sentit de força política amb unes idees que van més enllà del que és generalment acceptat pel públic i la classe política. En efecte, els ideals vehiculats pel CDR expressen l'aspiració profunda de la gran majoria de la població ruandesa. Les seves idees són acceptades per la gairebé totalitat de la classe política. Només el FPR i alguns individus sense fonaments polítics mantenen una ideologia contrària, la de la presa del poder per la força per imposar l'imperi de la minoria. En aquest sentit, és el FPR el que és, abans que res, extremista.
Per contra, si s'assimila extremista a radical, en el sentit d'aquell que és "favorable a les llibertats individuals, a la llibertat de pensament, a la llibertat política", el CDR duria legítimament aquest qualificatiu. Però la seva doctrina no seria ni un radicalisme de dreta ni d'esquerra, sinó un radicalisme lliberal.
De totes maneres, que fos de dreta o d'esquerra, l'extremisme d'idees és tolerat i acceptat per la societat occidental, d'on ens vénen les filosofies que presideixen els fonaments dels nostres sistemes polítics. Pel que sé, allà aquest extremisme mai ha sigut posat fora de la llei, ni a Bèlgica, ni a França, ni a la RFA, ni a Itàlia. Al contrari, participa de la vida política nacional i, fins i tot en alguns casos, els seus partidaris són membres de governs de coalició, l'últim dels quals fou el de Silvio Berlusconi a Itàlia.
Allà, aquest extremisme mai ha sigut citat davant la justícia pel simple fet d'existir. La regla ha estat de respectar el joc democràtic.
Per què, aleshores, condemnar el CDR i els seus partidaris sota pretext que serien extremistes mentre que, per contra, es col.labora estretament amb els adeptes de la violència i la dictadura?
El CDR no és pas més condemnable per la seva política anti-FPR, anti-violència i anti-oligarquia. Això no implica, en efecte, l'odi contra els tutsi com a ètnia, sinó contra aquells tutsi que col.laboren amb l'enemic per fer caure les institucions democràtiques i reemplaçar-les per una dictadura de la minoria.
S'ha condemnat mai algú pel seu odi contra l'enemic? Recordem-nos de l'odi que els resistents i partidaris francesos o soviètics destinaven als seus enemics nazis i feixistes durant la segona guerra mundial. Recordem-nos del càstig reservat als col.laboradors i traïdors.
Per què es vol que els ruandesos estimin els seus enemics com a tals i abraçin aquells que els massacren amb kalashnikov o amb katyusha? Per què es vol que el CDR no combati el FPR, les seves idees, les seves violències, la seva guerra i els seus col.laboradors?
En tot cas, els membres del CDR no se senten culpables de cap infracció. Es consideren, més aviat, més compromesos que els altres en la defensa dels interessos del poble. Jo mateix, em sento orgullós de formar part d'aquests republicans d'avantguarda que defensen idees justes i democràtiques.
Aquesta primera acusació, doncs, està desproveïda de tot fonament fàctic o legal.
Segona acusació
Aquí se m'acusa ("Human Rights Watch") de ser cofundador de la "milícia" civil del CDR, "Impuzamugambi", creada per:
1. Intimidar l'oposició.
2. Impedir els ruandesos d'adherir-se als partits de l'oposició.
3. Acusar i eliminar eventualment els tutsi.
D'altra banda, s'afirma que "l'Impuzamugambi", secció dels joves del CDR, va orquestrar una violenta campanya contra els hutu favorables als Acords d'Arusha - acords que preveien una partició del poder amb el FPR, dominat pels tutsi - i contra els tutsi184.
El CDR no tenia milícia
En primer lloc, què és una milícia?
El Petit Larousse dóna molts sentits al terme "milícia".
Una milícia és "una organització paramilitar constituïnt l'element de base d'alguns partits polítics totalitaris o d'algunes dictadures".
Però és també, com a Suïssa, un exèrcit "format per ciutadans-soldats ràpidament mobilitzables gràcies a freqüents períodes d'instrucció".
Als Estats Units, les milícies són exèrcits organitzats a cada Estat.
A Bèlgica, s'anomena milícia als joves que fan el seu servei militar.
A l'Edat Mitja, el segle XVIII, la milícia estava constituïda per "tropa reclutada als municipis per reforçar l'Exèrcit regular".
L'expressió milícia es va fer servir per primer cop a Rwanda el 1991, amb l'aparició de les joventuts dels partits polítics, que s'enfrontaven al carrer amb armes de tota mena (pedres, garrots, cables elèctrics, ferros del formigó i, fins i tot, granades...) per imposar els partits polítics al servei dels quals van ser reclutats.
La utilització originària d'aquest terme a Rwanda s'assembla a la primera definició que s'ha donat. Però aquesta significació ha evolucionat fortament amb la represa de la guerra pel FPR, després de l'assassinat del president Habyarimana i del desencadanament de les massacres interètniques. Les joventuts, que es batien entre elles ahir, es van reagrupar alhora per combatre l'agressor, el FPR i els seus còmplices, al costat de les Forces Armades ruandeses (FAR). Aquesta vegada, aquestes joventuts ven esdevenir realment forces paramilitars i es van batre no amb pedres, garrots o cables elèctrics, sinó amb veritables armes de guerra. Els objectius no eren les joventuts dels altres partits polítics sinó els soldats del FPR, sobretot infiltrats a les files dels civils, així com civils còmplices de l'enemic. Cal precisar que aquest escenari va tenir lloc, sobretot, a la capital, Kigali, assetjada pel FPR, i a l'interior del país, on l'enemic havia disseminat soldats infiltrats i còmplices civils molt actius. El mateix FPR reconeixia que tenia agents molt actius a l'interior del país, si s'ha de creure a Ntare Simon en la seva carta enviada a Gapyisi el 6 de maig de 1993, abans que aquest fos assassinat dues setmanes després per agents d'aquesta organització terorista. S'estava, doncs, en un clima de guerra total. En aquestes condicions, es poden definir les milícies com civils armats que servien d'auxiliars a l'exèrcit i al poder per acorralar i combatre l'enemic infiltrat arreu del país. Es van centrar, particularment, en la defensa de la capital.
Aquests civils armats no combatien sota la bandera dels seus partits sinó per la causa de la majoria popular, amenaçada d'extermini per una minoria determinada a prendre el poder per la força. Cap partit polític pot fer-se seva aquesta joventut, que formava el gros de les anomenades "milícies".
Al seu naixement, el CDR va trobar una situació de violència ja establerta. Cadascun dels grans partits polítics tenien la seva joventut ben organitzada i estructurada. Els partits que deien ser de l'oposició (MDR, PL, PSD) havien reagrupat les seves forces per exigir del MRND, ex-partit únic, la partició del poder sense esperar les eleccions. Com que els dirigents d'aquest darrer refusaven accedir a aquesta reivindicació, els partits d'oposició van decidir utilitzar la seva joventut per imposar-se per la violència. El MRND es va veure obligat a organitzar la seva joventut per fer front a aquesta nova forma de combat amb l'oposició.
L'oposició no va acollir bé el naixement del CDR, que no volia adoptar la seva prioritat, a saber, la caiguda del president Habyarimana i el desmantellament o afebliment total del MRND, per tots els mitjans, incloent-hi la violència. Les joventuts dels partits de l'oposició les emprengueren, molt ràpidament, amb els militants del CDR, molt abans que fos organitzada la seva joventut. Aquesta es va haver d'organitzar a correcuita per fer front a aquesta violència gratuïta. En efecte, la seu del CDR havia sigut destruïda sense provocació, molts militants havien sigut molestats i ferits, banderes del partit cremades.
Però la joventut del CDR va passar moltes dificultats per oposar una resistència eficaç a les joventuts desfermades del MDR, PL i PSD, pel fet que aquestes darreres es beneficiaven de facilitats i de l'assistència dels que ocupaven càrrecs claus en el govern de coalició, entre els quals el Ministeri de Justícia i la Direcció de la Policia de Kigali, així com dels serveis d'informació civils i militars.
Mentre que aquestes joventuts podien, sobretot, obtenir armes, la joventut del CDR es defensava pràcticament amb pedres i garrots. Cal precisar, d'altra banda, que contràriament a les altres joventuts, que estaven ben estructurades i jerarquitzades a nivell nacional, pel fet que disposaven de mitjans trets del tresor públic, la joventut del CDR encara no tenia, el 6 d'abril de 1994, estructura nacional. S'estaven preparant eleccions locals, sobretot en els barris de Kigali, per establir una estructura organitzada. El CDR, doncs, mai va tenir milícia.
La joventut del partit no tenia els mitjans per intimidar l'oposició
La joventut del CDR va néixer per les mateixes raons que el mateix partit. Reagrupa únicament els joves que, d'altra banda, constitueixen la majoria de membres del partit. Contràriament als partits que tenien els mitjans (utilitzaven els mitjans de l'Estat), el CDR no acollia brètols o gent perillosa de la ciutat, als quals calia pagar i mantenir per fer feines baixes.
La joventut del CDR, doncs, no va ser creada per falsejar el joc democràtic, al contrari. De fet, fins i tot si ho hagués volgut, no tenia ni els mitjans ni la capacitat "per intimidar l'oposició", la qual no només tenia els mitjans de l'Estat a la seva disposició sinó també el seu poder coercitiu. El CDR, més aviat, va patir la intolerància dels partits de l'oposició, amb la seva política de "kubohoza", abans esmentada. Molts dels seus membres van ser obligats a sortir-ne, sobretot a Kigali, a les prefectures de Gitarama, Butare i Gikongoro, feus de les FDC (MDR, PL, PSD) i, fins i tot, a les prefectures de Gisenyi i Ruhengeri, feus incontestats del MRND.
La joventut del CDR, sense mitjans materials i financers i, per afegiment, sense estructura, no estava en condicions per impedir als ruandesos adherir-se als poderosos partits de l'oposició.
La joventut del CDR és anti-FPR i no anti-tutsi
Les acusacions de la joventut del CDR contra els tutsi es desprenen de la mateixa naturalesa de la guerra iniciada pel FPR, organització terrorista determinada a tornar a donar, per la força, el poder a la minoria tutsi.
El CDR havia fet del combat contra el FPR i els seus còmplices la prioritat de les prioritats. Quin autèntic patriota dubtaria a denunciar els col.laboradors de l'enemic? Els joves del CDR eren cridats a ser vigilants respecte a això. Però els tutsi no eren acusats per la seva pertinença ètnica, sinó per la seva col.laboració amb l'enemic. També els hutu que estaven compromesos en la traïció, com s'ha evocat abans, eren objecte de denúncia sense equívoc. Malauradament, els traïdors, incloent-hi els que eren agafats en flagrants delictes, gaudien d'una tolerància i una impunitat incomprensibles, mentre que milers de civils innocents eren torturats i assassinats per culpa seva, pels esquadrons de la mort al servei del FPR. Així és com, civils que indicaven a l'Exèrcit ruandès el lloc on s'amagaven terroristes del FPR, eren horriblement torturats i rematats amb el matxet o la baioneta, sense cap mena de procés, quan queien en les mans del FPR. Sovint, totes les seves famílies eren delmades i les seves cases arrasades. Totes les persones, adults, nens, homes, dones, ancians i nadons eren aplegats i abatuts amb granades o metralletes. Fins i tot en aquestes condicions tan abominables, el CDR no va fer crides a les represàlies o a la venjança. Demanava, simplement, que els còmplices d'aquests assassins fossin lliurats a la justícia i que, sobretot, fossin tancats per tal de no seguir fent mal, evitant, és clar, els abusos del començament de la guerra quan molts innocents van ser arrestats i empresonats arbitràriamet.
Així, el CDR mai ha alimentat les vel.leïtats d'eliminar els tutsi, com ho suggereixen els seus detractors. Vol, sobretot, la coexistència pacífica en un sistema democràtic pluralista on cadascú trobés el seu lloc. Els membres del CDR, incloent-hi la seva joventut, estan persuadits que els tres components de la societat ruandesa, els hutu, els tutsi i els twa, estan destinats a viure plegats, en la pau i el respecte mutu. Era, d'altra banda, el que passava des de 1973 i abans que el FPR desvetllés els dimonis de l'odi ètnic amb la seva guerra insensata.
Els hutu, habitualment, són pacífics en les seves relacions amb els tutsi. Però aquest pacifisme no implica una submissió ineluctable a l'hegemonia tutsi.
Lluny de buscar l'eliminació de la minoria tutsi, el CDR recomana, més aviat, la protecció dels seus interessos per l'Estat. És partidari d'un codi electoral lliberal que pugui permetre a les minories tutsi i twa ser representades en un parlament elegit democràticament.
En fi, molts membres del CDR tenien lligams consanguinis o, simplement d'amistat, amb tutsi. La idea d'eliminar els tutsi a causa de la seva ètnia és, al cap i a la fi, una invenció dels detractors del CDR.
Així, aquesta segona acusació no té cap objectiu, ja que el CDR no tenia milícia i la seva joventut no tenia ni la voluntat ni els mitjans d'intimidar l'oposició o d'eliminar els tutsi.
D'altra banda, fins i tot si el CDR hagués tingut una milícia, la seva acció s'inscriuria en la legítima defensa contra les milícies del FPR i contra les dels partits de l'oposició que hostilitzaven els seus membres; participar en la creació d'una milícia d'auto-defensa en el context del moment, no constitueix de cap manera una infracció.
Tercera acusació
Després d'haver fet acusacions de caràcter general contra mi i el meu partit, els meus detractors van citar casos concrets d'infraccions, en les quals jo seria, segons ells, coautor o còmplice.
Així, en la seva tercera acusació, afirmen que sóc coautor d'una decisió presa pels líders del CDR, d'armar la milícia del partit, a la creació de la qual jo hauria contribuït.
El CDR no tenia els mitjans d'armar la seva joventut
Com he explicitat abans, el CDR no va tenir mai milícia. La seva joventut no estava estructurada, el 6 d'abril de 1994. Amb prou feines hi havia seccions embrionàries i sense organitzar en els barris de Kigali. Aquestes seccions es van formar, precipitada i espontàniament, per protegir-se contra els atacs de les joventuts ja aguerrides dels partits oposats al CDR.
Abans de pensar en armar les joventuts del CDR, els dirigents d'aquest partit havien de crear, primer, les estructures organitzatives d'aquesta joventut. I, fins i tot, si aquesta qüestió prèvia era respectada, calia encara que el partit disposés de mitjans materials i financers per fer-ho. D'on havien de provenir les armes? El CDR, les podia obtenir d'un Govern que li era totalment hostil? Tenia fons necessaris per importar aquestes armes o comprar-les al mercat negre?
El CDR no tenia la possibilitat de rebre les armes del Govern i no disposava de mitjans financers per comprar-les. La decisió d'armar la seva joventut no tenia cap raó d'ésser.
El CDR estava persuadit que la població de les zones de combat havia de ser armada per part del Govern, a fi que es pogués defensar contra les nombroses exaccions de les hordes del FPR i ajudar l'Exèrcit a rebutjar l'agressió vinguda d'Uganda.
Aquesta protecció dels civils era indispensable per fer front a una guerra de guerrilla en la qual la població juga un paper primordial. En efecte, en aquesta mena de guerra, "la tasca essencial és el control de la població civil i la infrastructura administrativa de l'adversari"185. D'altra banda, aquesta població, conscient de les mires hegemòniques dels hereus dels antics feudals tutsi, estava animada per un afany, legítim i patriòtic, de foragitar un enemic sostingut manifestament per potències estrangeres, principalment per Uganda.
Per al Govern ruandès, armar la població de les zones de combat era, per això, un deure legítim en la mesura que el FPR i Uganda no posaven fi a la seva agressió. La defensa popular no és exclusiva de Rwanda. Bèlgica i Suïssa, sobretot, tenen "un sistema de defensa global del territori nacional"186. Ja el 1874, arran de la conferència de Brussel.les sobre les lleis i costums de la guerra, els representants de Bèlgica, Països Baixos i Suïssa, van declarar fermament "no poder limitar de cap manera les seves possibilitats de defensa, incloent-hi el mitjà d'aixecaments en massa"187. Segons el delegat suís, "si ens traslladem a la història de Suïssa, al començament d'aquest segle i a finals de l'anterior, hom hi veu valls senceres, sense estar organitzades o comandades, aixecar-se en massa per marxar contra l'enemic. És un sentiment patriòtic que no es pot pas prohibir. Aquests homes, que defensen el seu país, no són bandits. Si l'enemic triomfa contra la seva resistència, serà dur amb ells: no els tractarà com la població pacífica..."188.
La política d'utilització de la població per a la defensa del país, d'ençà d'això, es va generalitzar i, fins i tot, institucionalitzar. La defensa popular, sobretot, va tenir un paper primordial en la segona guerra mundial. Ningú ignora que la lluita coratjosa dels resistents francesos, russos, iugoslaus i d'altres, va pesar moltíssim en l'alliberament de França, Rússia, Iugoslàvia i d'altres països ocupats pels nazis.
Més cap aquí, es pot remarcar el rol decisiu jugat per la població vietnamita en la desfeta francesa, primer, i americana després. Així, comentant la batalla de Dien Bien Phu, el general Giap declarava "tot el nostre poble estava en armes: el camperol s'entrenava per fer servir les armes per a la defensa del seu poble"189.
En el mateix ordre d'idees, trobo perfectament legítim que els dirigents ruandesos vagin optar per la tàctica d'armar la joventut quan el FPR va decidir reprendre la guerra, el 7 d'abril de 1994. És en aquest marc, sens dubte, que el joves del CDR van obtenir armes i no abans. Aquesta decisió legítima i perfectament legal va ser presa pels dirigents del país, assetjats a Kigali. És, però, molt lamentable que no fos presa més aviat, com ho suggerien molts patriotes que estaven al corrent dels preparatius de guerra del FPR. La defensa civil hauria estat més ben organitzada i moltes persones innocents, tant tutsi com hutu, no haurien sigut massacrades.
Així, doncs, aquesta tercera acusació no s'aguanta ja que, el CDR, no tan sols no tenia els mitjans per aplicar aquesta decisió sinó que, a més, no implicaria res que el Comitè executiu, òrgan decisiu, hagués pres una decisió com aquesta.
Quarta acusació
Aquí se m'acusa, amb d'altres, d'haver concebut, ordenat, realitzat i dirigit una campanya, invitant la milícia del CDR a assassinats massius de civils, especialment tutsi i oposants hutu, després de la mort del president Habyarimana.
Aquesta acusació suposa, és clar, que tots els elements conflueixen perquè les infraccions declarades em siguin imputables. Cal, en primer lloc, establir si estava predisposat a cometre els crims de què se m'acusa i que estava decidit a una resolució criminal que va desembocar en la comissió d'aquests crims, en els que el mòbil també ha d'ésser establert.
Absència de predisposició psicològica i moral
Abans de la guerra d'octubre de 1990, les relacions socials entre els ruandesos no es basaven gens en la pertinença ètnica. El regionalisme, el turonisme (de turó), fins i tot, i el clientelisme havien pres el lloc a l'etnisme. Això es va observar, particularment, després del cop d'estat de 1973, que va posar fi, pràcticament, als cicles de violències ètniques que havien omplert els anys 60, culminant el 1973. O sigui, que els anys de la IIŠ República, sota la presidència de Habyarimana Juvénal, es van caracteritzar per una pau social real i una coexistència pacífica certa entre les ètnies, fins i tot si les fortors de l'etnisme eren, de vegades, perceptibles a nivell polític. La cultura de la pau i la unitat nacional eren la forma de vida. Això va ser el ferment d'un desenvolupament socio-econòmic que va forçar l'admiració de més d'un estranger. Però quan la guerra va esclatar, tot va caure. El factor ètnic va tornar a prevaler, immediatament, en les relacions socials: els tutsi sostenien, en gran nombre, la guerra desencadenada pels seus congèneres del FPR, mentre que els hutu s'arrengleraven darrera un president hutu. La cultura de la pau i la unitat va deixar lloc a la cultura de la violència i de la guerra, introduïdes pel FPR i els seus partidaris.
Però encara hi havia, malgrat aquesta atmosfera malsana de violències i odis, algunes persones, entre les quals jo mateix, que creien en solucions democràtiques i no violentes dels conflictes i en la coexistència pacífica de les ètnies.
Ja el març de 1990, abans del començament de la guerra del FPR, havia recomanat al ministre d'Afers Estrangers, del qual era el Conseller polític (en la meva qualitat de director general dels Afers Polítics del Ministeri), d'organitzar una taula rodona internacional per examinar la qüestió dels refugiats ruandesos, que encara dividia els tutsi i els hutu. Els mateixos refugiats havien de participar activament en aquesta taula rodona. El suggeriment no es va tenir en compte, però es van accelerar les negociacions bilaterals amb Uganda sobre aquesta qüestió dels refugiats.
Aquestes negociacions van portar, el juliol de 1990, a solucions durables del problema dels refugiats, entre les quals el repatriament voluntari. Malauradament, el desencadanament de la guerra va capgirar la situació i va destruir tota la bastida, laboriosament construida.
Des del començament de la guerra vaig estar entre els que predicaven sempre una solució pacífica del conflicte, per la participació del FPR en el procés democràtic que s'esbossava a Rwanda. Vaig ser, del costat ruandès, coredactor, amb els experts tanzans i ugandesos, del comunicat que va ser publicat al final de la Cimera de Mwanza (Tanzània), el 17 d'octubre de 1990.
Aquest comunicat insistia sobre els punts següents:
* L'aturada de les hostilitats.
* El diàleg polític amb l'oposició interior i exterior.
El comunicat, al qual havia contribuït, reconeixia, així, la necessitat de negociar amb el FPR.
Més tard, quan calia dur a la pràctica el comunicat de Mwanza, vaig formar part de la delegació que havia de negociar l'alto-el-foc. Aquestes negociacions, que van tenir lloc el març de 1991 a Kinshasa, van permetre d'anar a parar a l'Acord d'alto-el-foc signat a Nsele (Zaire), el 29 de març de 1991. Aquest acord contenia decisions importants, entre les quals:
* L'alliberament de totes les persones arrestades en relació amb la guerra.
* L'aturada de totes les hostilitats.
El FPR va refusar respectar l'acord mentre que el Govern ruandès complia les seves obligacions, sobretot l'alliberament de totes les persones arrestades en relació amb la guerra.
El rol important que vaig jugar en les negociacions preliminars amb el FPR, mostren suficientment que estava animat d'un esperit real de coexistència pacífica amb els tutsi. Si, per contra, hagués estat etnista i anti-tutsi, hauria d'haver militat, pel que fa a la intransigència i el refús a les negociacions, amb el FPR, dominat pels fills dels feudals tutsi. És cert, tanmateix, que combatia fermament la idea de presa del poder per la força i d'instauració d'un poder minoritari tutsi.
Quant a les negociacions polítiques previstes abans de la instauració de l'alto-el-foc, estava persuadit que havien d'abordar, en primer lloc, la qüestió de la unitat nacional que ocupa, al meu parer, "el lloc central, ja que està a l'origen del mal i només un examen minuciós sense giragonses i amb franquesa, permetrà entreveure solucions a la crisi"190. Considero, d'altra banda, que "no és gràcies a la guerra que els seus drets (refugiats tutsi) seran garantits sinó, abans que res, gràcies a la pau i la reconciliació nacional, condicions prèvies perquè regni la unitat nacional"191.
Així doncs, abans de la guerra i encara més amb ella, malgrat l'exacerbació dels dimonis de l'odi, mai vaig abandonar la filosofia de coexistència pacífica de les ètnies i de la necessitat d'una reconciliació nacional real i franca.
La ideologia del CDR, del qual en sóc membre fundador, no contradiu gens aquest credo. Al contrari, li dóna suport i popularitat en el si de la gran massa, amb les declaracions, escrits i discursos públics. El Manifest-programa del CDR consagra, sobretot, la idea de coexistència pacífica de les ètnies a Rwanda; els principis de presa del poder per mitjans democràtics, protecció de les minories i respecte dels seus drets. La única ferida és que els extremistes tutsi no volien una solució pacífica del conflicte. Estaven determinats a prendre el poder per la força. Per amagar els seus objectius hegemònics, van tornar a treure la teoria nihilista. Aquesta teoria va ser avançada pels senyors feudals cap a mitjans dels anys 50 per combatre les reivindicacions de les masses hutu. La teoria nihilista, desenvolupada per monsenyor Bigirumwami, notable tutsi, així com pel mateix rei Mutara, deia que les ètnies no existien a Rwanda, ja fos perque només hi ha un sol poble ruandès (Mutara), o perquè les ètnies havien deixat d'existir a base d'interpenetració (Bigirumwami). Els esdeveniments que van seguir van mostrar que aquesta teoria no reposava sobre cap base sociològica. Hi hagué, en efecte, la Revolució social de 1959 i l'èxode de nombrosos tutsi cap a l'exterior; les guerres contrarevolucionàries (de 1960 a 1967), seguides de represàlies sagnants contra els tutsi que es van quedar a l'interior; els disturbis interètnics de 1973 i la recent guerra d'octubre de 1990, amb totes les conseqüències desastroses per a les relacions interètniques.
Els fills o néts dels feudals, entre els quals hi ha els responsables del FPR, són els continuadors de la teoria nihilista. Per a ells, les ètnies no existeixen, només hi ha els ruandesos. Segons ells, tots els que parlen d'ètnia són racistes que haurien de comparèixer davant la justícia. La seva teoria, tot i ser tan estrambótica, ha trobat defensors en el si de la comunitat internacional, treballada per una propaganda prou eficaç. Entre aquests defensors, s'hi troben governs, organitzacions no governamentals i personalitats que potser van amb bona fe, però ignorant la realitat soclògica ruandesa. Entre aquestes darreres, es pot citar René Degni Segui, relator especial per a Rwanda, que preconitza, en el seu informe, reprimir severament "aquells que fan simple referència a l'ètnia"192.
René Degni Segui introdueix, així, una altra dimensió a la teoria nihilista. Constatant que seria contrari a la realitat ignorar l'existència de les ètnies - si no, com hauria pogut establir que hutus van massacrar a tutsis o a l'inrevés -, preconitza que mai es faci referència a aquesta realitat sociològica, sota pena de ser objecte de severa repressió judicial.
El FPR va desenvolupar la teoria nihilista de cara a permetre als tutsi acaparar el poder, sense cridar l'atenció de l'opinió mal informada sobre les realitats ruandeses. Això els hi va anar bé per a les negociacions d'Arusha. El FPR vol continuar enganyant el món, ara que la minoria tutsi domina el poder a Kigali. Ja que per al FPR les ètnies no existeixen, no es pot parlar del poder de la minoria tutsi. És per això que més del 90% de l'Exèrcit està format per tutsis. Aquests dominen el Parlament (40 diputats sobre 70) així com el Govern i l'Administració central. Controlen l'administració teritorial en un 100% i gairebé tota la diplomàcia ruandesa. Tot i així, només són, aproximadament, un 9% de la població ruandesa!
Aquest és el falsejament que justifica la teoria nihilista, pel que fa referència a les ètnies a Rwanda.
El relator especial per a Rwanda contribueix a aquest engany proposant reprimir severament qualsevol que faci referència a l'ètnia. Això, permetrà als tutsi manar sense compartir, o reservar unes engrunes als hutu individualistes, triats per la seva lleialtat al FPR o per la seva docilitat i incapacitat de contestar l'hegemonia tutsi.
Pel que fa a mi mateix, penso, com ho vaig escriure el 1993 sota un pseudònim, que "el fet d'ignorar l'existència de les ètnies no anul.la, de cap manera, els complexes que en provenen, així com la seva coexistència conflictual. La millor manera de fer-ho és reconèixer l'evidència i mirar de minimitzar i suprimir els conflictes, proposant solucions democràtiques als problemes que es plantegen"193.
Voldria, d'altra banda, respondre al Sr. René Degni Segui, que no és la constatació de la diferència ètnica el que constitueix en si un comportament etnista que, en ell mateix, ha d'ésser efectivament reprimit.
En efecte, segons les investigacions de les que se n'ha fet ressó la gran Enciclopèdia Larousse, ed. 1975, quatre elements essencials estan a la base d'un comportament etnista o racista:
1. "Les diferències efectives o imaginàries entre el racista i la seva víctima.
2. La valoració d'aquestes diferències en profit del racista i en detriment de la víctima.
3. La generalització d'aquestes diferències, considerades com definitives i absolutes.
4. La legitimació de l'agressió en contra de la seva víctima o del privilegi acordat en el seu detriment"194.
La Convenció internacional sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació racial, dóna una definició clara del comportament que és reprensible pel que fa referència a la raça o l'ètnia: "la discriminació racial que té en compte tota mena de distinció, exclusió, restricció o preferència, fundada sobre la raça, el color, l'ascendència o l'origen nacional o ètnic, que té per objectiu o efecte destruir o comprometre el reconeixement, la fruïció o l'exercici en condicions d'igualtat, drets de l'home i llibertats fonamentals, en els camps polític, econòmic, social i cultural o en tot altre camp de la vida pública".195
La recomanació de René Degni Segui va manifestament en contra d'aquesta Convenció, igual que la teoria nihilista del FPR, pel fet que les dues idees neguen, a tota persona lesionada en els seus drets per la seva pertinença ètnica, el dret de reivindicar.
De tot això, en resulta que estic profundament en contra de la força i la violència com a mitjà de presa del poder i que mai he alimentat un sentiment etnista que em pogués incitar a odiar els tutsi i voler la seva exterminació.
Primer de tot, sóc partidari de la coexistència pacífica de les ètnies i de la unitat nacional, basant-se no sobre "la mentida i la demagògia, sinó sobre el consens nacional, l'únic que ens permetrà assumir la nostra història, les nostres diferències i bastir plegats el nostre esdevenidor sobre bases noves, a l'ombra d'una democràcia pluralista".196
La meva adhesió a la democràcia exclou, d'altra banda, l'adhesió a tota lluita contra els opositors i encara menys la seva exterminació.
En efecte, no hi ha democràcia real sense oposició política. L'única oposició que reprovo i combato és l'oposició armada a un règim democràticament establert o acceptat per la majoria de la població.
Mai he estat partidari de la intolerància política i menys pel fet que el meu partit n'era víctima. És en aquest marc que hem denunciat, en el si del nostre partit, la intolerància proclamada pel FPR respecte al CDR, durant les negociacions d'Arusha i al final d'aquestes.
El meu partit sempre ha combatut igualment l'exclusionisme, que és la conseqüència de la intolerància i el refús de col.laborar amb un adversari polític per a l'interès comú. Sempre hem preconitzat aquesta col.laboració, malgrat les diferències d'atansament.
He expressat públicament, el 1993, aquesta visió política a "Le Courrier du Peuple", sota un pseudònim, quan demanava al president Habyarimana formar un Govern d'unitat nacional.
Deia que "si Habyarimana creu en la democràcia, com