La base ideològica de la guerra desencadenada per la minoria tutsi, l'octubre de 1990, resideix en la teoria de la raça superior, que es traslluïa encara en els discursos dels dignataris tutsi a la vetlla de la Revolució Social de 1959. Tot el pensament ideològic i polític de la minoria tutsi està resumit a la carta de la Unió Nacional Ruandesa (UNAR), partit que reagrupava, des de 1958, l'elit feudal tutsi, enfront del PARMEHUTU (Partit del Moviment de l'Emancipació Hutu) i l'APROSOMA (Associació per a la Promoció de la Massa), de l'elit republicana hutu.
Pierre Erny ens en dóna un extracte molt significatiu:
"Tot i que la societat ruandesa estigui formada per individus de valor desigual, i que no és equitatiu donar el mateix valor al pensament vulgar de l'home ordinari que al judici perspicaç de l'home capaç..., tot i que el sufragi universal portarà, infal.liblement, a la servitud de la minoria lletrada per la majoria inculta, situació que perllongarà l'esclavatge... és, tanmateix, impossible refusar el sufragi universal als bahutu" 171.
Aquesta ideologia de l'elit feudal tutsi es manté actual. El hutu és considerat, sempre, com "un home ordinari de pensament vulgar" mentre que el tutsi és "l'home capaç" de "judici perspicaç". El que ha canviat és que la massa hutu ja no és del tot "inculta" i que els tutsi ja no són els únics "lletrats". Aleshores, el FPR no podia admetre que els hutu, ja lletrats, poguessin dominar un poder que retorna als tutsi, segons els mites i les creences de la Rwanda feudal, poder que aquests hutu els van arrabassar el 1959.
De fet, la guerra del FPR buscava, com a primer objectiu, prendre el poder als hutu. Però amb la victòria militar no n'hi havia prou per a conquerir i mantenir el poder. El FPR, com la UNAR dels anys 60, havia de buscar les vies i els mitjans d'impedir a la majoria hutu, aquesta vegada suficientment lletrada, d'accedir a la democràcia i al sufragi universal. Per això, la millor via era la de neutralitzar i, fins i tot, eliminar els líders polítics i intel.lectuals hutu i bandejar tots els partits polítics que formessin l'oposició a l'hegemonia tutsi. És així que, molt abans de les massacres que van tenir lloc a Rwanda, el FPR havia procedit a l'eliminació de líders hutu, dels quals n'hem parlat en els capítols precedents.
Al començament, eren els dirigents del MRND i del CDR els que estaven en el punt de mira, sobretot aquests últims, a causa de la seva oposició manifesta als objectius hegemònics del FPR. Més tard, a les llistes ja confeccionades dels líders polítics a eliminar, s'hi van afegir els líders dels partits de l'oposició (MDR, PL, PSD) no infeudats al FPR.
Actualment, la minoria tutsi, després d'haver massacrat més de dos milions de hutus en un genocidi menyspreat i inexistent pels mitjans internacionals, busca d'altres mecanismes més subtils per a eliminar els major nombre possible de hutu.
Primer, hi ha la mort que colpeix cada dia en els camps de refugiats, on s'aglutinen més de tres milions de hutu miserables, incapaços d'alimentar-se suficientment o protegir-se de la intempèrie, sovint capritxosa a la regió. Els organismes humanitaris que els assisteixen estan cansats. Alguns s'han indignat i han marxat per haver fracassat en les seves temptatives de sotmetre les masses hutu al nou règim de Kigali. Han rebutjat alimentar gent que estarien a punt de "preparar un nou genocidi" contra els tutsi i "fomentar la desestabilització del nou poder de Kigali". Així, per aquests organismes, aquests hutu poden morir. El FPR no podia trobar millor argument per a bloquejar els aliments destinats a aquests milions de refugiats i obtenir, així, sense gaire despesa, la mort lenta de milers de hutu.
Els que no es volen morir de gana i que gosen tornar a Rwanda, són rematats pels agents del FPR abans d'arribar als seus turons o lapidats pels seus "nous" veïns vinguts de fora. D'altres, més "afortunats" són llançats a les presons immundes i d'altres centres de detenció superpoblats, amb el pretext que haurien participat en les massacres dels tutsi. Però això només és una pròrroga per a ells, ja que tard o d'hora la mort arribarà després de la tortura, els maltractaments i les condicions inhumanes, mantingudes deliberadament en aquests llocs pel règim minoritari tutsi de Kigali.
Segons les informacions que arriben de Rwanda, les autoritats de Kigali es neguen a jutjar aquestes persones, la major part de les quals han sigut arrestades per una simple denúncia, sense que s'hagi fet cap inculpació precisa i motivada contra ells. Posen per excusa la falta de jutges, però se'ls hi veu una manca de voluntat evident per a acceptar-ne d'estrangers, malgrat les assistències rebudes de països i organismes internacionals. El Director de Gabinet del primer ministre del govern de Kigali , que va dimitir el 12 de juny de 1995, va condemnar aquesta situació en la seva carta de dimissió. La Creu Roja Internacional, Metges sense Fronteres i d'altres organismes humanitaris s'han alarmat en va de les condicions inhumanes que hi ha a les presons ruandeses.
En lloc de solucionar el problema de base, procedint, sobretot, a la instrucció dels expedients dels detinguts a fi de deixar anar els innocents i jutjar els altres, als quals se'ls hi trobessin seriosos indicis de culpabilitat, les autoritats del FPR han decidit, primer, construir noves presons. Pretenen que les detencions seran més selectives a fi d'empresonar només a persones, de les quals es tinguin proves de culpabilitat. En prenem acta. Però sense judicis, les noves presons estaran igualment abarrotades i insalubres ràpidament ja que, pràcticament, tots els hutu són sospitosos, segons el FPR. Sempre hi haurà tutsi"supervivents" per a denunciar els seus veïns hutu. El calvari dels detinguts hutu no desapareixerà amb l'increment del nombre de presons. Al contrari, s'estendrà a un major nombre de hutu. Hi haurà més detinguts i sobretot més morts, ja que la tortura i els maltractaments no pararan. Les presons són, doncs, la nova troballa de la minoria tutsi per a eliminar els hutu, sense que això sigui qualificat de genocidi, quan realment ho és.
El darrer mecanisme que porta a un genocidi tranquil i subtil és l'hostilització constant i omnipresent de l'elit hutu dispersada pel món. El FPR ha reeixit, gràcies a la propaganda mediàtica, a fer admetre una falsedat a l'opinió pública internacional, segons la qual només els tutsi han estat morts, massacrats pels hutu, que serien, col.lectiva i individualment, culpables d'aquestes masacres. Des d'aleshores, no té cap dificultat per a convèncer aquesta opinió, encara sota el xoc d'un "genocidi planificat", segons ells, que aquests hutu han de ser acorralats arreu, perseguits, detinguts i empresonats per simple denúncia. Ha confeccionat, per això, les llistes de persones, no només sospitoses sinó condemnades ja per ells, per aquests crims en què encara no han sigut jutjats ni, fins i tot, inculpats.
Milers de líders hutu continuen errant pel món, expulsats aquí, perseguits allà i, a vegades, arrestats. Ningú pot trobar treball, ni una beca d'estudis, ni un racó tranquil on viure en pau. L'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats refusa, fins i tot, la protecció per alguns, sense investigacions serioses. Subvénen, amb prou feines, a la seva subsistència. Els que aconsegueixen marxar dels miserables camps del Zaire, Tanzània o Burundi, de vegades tenen la sort d'ésser acollits per països amics, com Camerun, la RCA, Gabon, Kenya, Zàmbia... Però l'hostilització del FPR els persegueix. El Ministre d'Afers Estrangers del FPR ha fet una gira africana, el mes de maig de 1995, no per convèncer els refugiats de tornar a Rwanda sinó, més aviat, per persuadir els països d'acollida de perseguir-los, empresonar-los o extradir-los cap a Kigali, on els càstigs "apropiats" els esperen, davant de l'hipotètic judici.
Així, a costat del genocidi intel.lectual, al qual són sotmesos els refugiats hutu amb els seus fills, el govern de Kigali els vol condemnar a errar i morir per falta de mitjans de subsitència. S'ha vist mai, a la història de la humanitat, un govern que odiï fins aquest punt el seu propi poble i que desitgi, ardentment, la seva desaparició? El govern de Kigali, dominat per la minoria tutsi, és un exemple únic en aquest gènere. Això explica la profunditat de l'odi visceral, que oposa, des de fa segles, els tutsi als hutu, i la voluntat ferma de la minoria tutsi de resoldre els desequilibris numèrics per mitjà de noves formes de genocidi.
Pertanyent a aquesta elit de "condemnats", que el FPR vol eliminar, hi sóc jo, i en un bon lloc.