El Front Patriòtic ruandès (FPR) es va crear en una època en què la ideologia marxista-maoista estava en decadència en el món i a l'Àfrica, però en aquell moment alguns adeptes van provar encara d'experimentar certes teories lligades a aquesta ideologia. Yoweri Museveni estava entre aquests homes que, empesos per una obstinació cega i plens d'una megalomania sense parió, es creien obligats a nedar contracorrent. Així, en el moment en què tot el món, inclosos els antics teòrics del marxisme-leninisme i també els maoistes, lloaven les virtuts del pluralisme polític, Yoweri Museveni somiava d'instaurar un règim sense partits i per tant, sense oposició política.
Els dirigents dels FPR van estar molt de temps a l'escola ideològica del Moviment de Resistència Nacional (National Resistance Movement) creat a la guerrilla per Yoweri Museveni en lluita contra el poder central de Kampala. En efecte, ells van estar amb els homes de Museveni, pouant a les mateixes fonts ideològiques, rebent els mateixos ensenyaments sobre la guerrilla i sobre allò que els marxistes-leninistes-maoistes anomenen la "guerra d'alliberament". Els principis que justifiquen aquest gènere de guerra reposen sovint sobre axiomes i dogmes massa simplistes. Es poden remarcar dos principis majors que van jugar un rol fonamental en la lluita del FPR contra el poder central de Kigali, a saber:
1. La guerra contra els règims anomenats reaccionaris o dictatorials, és una guerra justa i justificada contra l'explotació econòmica del poble i el seu adoctrinament ideològic.
2. Aquells que no participen en el combat al costat dels revolucionaris són enemics que han d'ésser exterminats o sotmesos, de bon grat o per força.
Els ideòlegs del FPR, en fi, van aprendre a la perfecció allò que els comunistes van ser durant molt de temps abans que el seu imperi s'esfondrés, o sigui: "els afaiçonadors de sofismes, els pensadors de saló que elaboraven eslògans fets sense cap relació amb la veritat"(4). Aquesta lliçó serà d'una importància capital per a la manipulació dels mitjans de comunicació i la mistificació de l'opinió pública, fins que les seves muralles caiguin.
Després de la presa de Kampala el 1986, el President Museveni es va afanyar a experimentar aquests principis. Va suspendre les activitats dels partits polítics i va emprendre una croada contra les concepcions capitalistes o occidentals de la democràcia. Així, es va oposar a la idea segons la qual la democràcia reposaria sobre el pluralisme polític que implica diversos partits polítics englobant una oposició democràtica al partit o partits polítics en el poder. Va comminar a tots els polítics ugandesos a adherir-se al seu moviment, el NRM, o a desaparèixer. Molts van ser forçats a sotmetre's, com Semoggerere, President del Partit Democràtic (DP)(5) que actualment es troba reduït a un silenci polític profund i per aquest fer fortament contestat per la seva base. Molts d'altres van ser assassinats o exilats per un llarg període a països llunyans.
Després d'haver reduït al silenci als homes polítics ugandesos, opositors reals i potencials contra el seu règim, el President Museveni prova ara de persuadir al seu poble i al món que té mitjans per a crear una democràcia acceptable sense partits polítics. Fa servir els mateixos sofismes, els mateixos eslògans que els antics comunistes per a mistificar el món. Això li ha sortit bé fins ara gràcies a l'interès que hi tenen certes potències occidentals, en particular Gran Bretanya i els Estats Units.
El FPR, que ha après bé la lliçó, no podia trair la memòria del seu mestre de pensament, que és el seu principal padrí en la guerra contra Rwanda. Ha establert una estratègia minuciosa per a fer creure que era una guerra justa, per a posar als polítics ruandesos de la seva banda, de bon grat o per força, i condemnar a mort als opositors reals o potencials. És així com molts líders polítics oposats a la seva orientació etnista i a la seva determinació a prendre el poder per la força, van ser eliminats per no haver acceptat la submissió. El cas més flagrant és l'assassinat de Gapyisi Emmanuel, que va ser objecte d'amenaces greus abans de caure sota les bales dels agents del FPR. Algunes d'aquestes amenaces li van ser comunicades per escrit en la carta que, en el nom del FPR, Ntare Simon li va adreçar(6). En aquesta carta, Ntare va intentar de demostrar, sense convèncer, que el "Fòrum Pau i Desenvolupament", una associació amb fins no lucratius en la que Gapyisi n'era el president, estava equivocat a l'afirmar que el FPR volia prendre el poder per la força. De fet, aquesta carta no tenia pas per objectiu demostrar que el FPR no volia prendre el poder per la força ja que confirma sobretot l'anàlisi del "Fòrum Pau i Desenvolupament". En efecte, el FPR afirma que la guerra que realitza contra "Habyarimana i el seu sistema" és el seu "dret inalienable"(7). D'altra banda, per al FPR, no es pot trencar la resistència de "l'altre pilar de l'edifici dictatorial de Kigali, l'exèrcit, per mitjans pacífics"(8). La carta apunta així un altre objectiu que Ntare Simon amaga en una perífrasi. Escriu que aquell que no està amb el FPR està "del costat de la dictadura"(9). És el diari "La Nation", un dels propagandistes i qui fa les lloances de la ideologia del FPR, el que revela el sentit amagat d'aquesta regla, o sigui que tot opositor del FPR ha d'ésser destruït i llençat "als inferns"(10). Onze dies després, aquestes amenaces gairebé revelades a la carta de Ntare Simon i explicitades per "La Nation", varen ser executades contra Gapyisi Emmanuel, llençat "als inferns" el 18 de maig de 1993 davant de casa seva.
Van seguir molts assassinats i atemptats semblants. Cal remarcar sobretot l'assassinat, el 21 de febrer de 1994, de Gatabazi Félicien, Ministre i Secretari General del Partit Social Demòcrata, a qui el FPR no va perdonar el seu viratge a favor del grup dels "Republicans", oposats a la dominació pel FPR del poder de transició eixit de les negociacions d'Arusha (Tanzània). La tortura i l'execució del President de la Coalició per a la Defensa de la República (CDR) l'endemà de la mort de Gatabazi, tenien un doble objectiu: desfer-se d'un gran adversari ideològic i fer creure que era el CDR qui havia assassinat Gatabazi, d'on se'n seguia la venjança dels membres del PSD sobre el President del CDR. Els ministres Mugenzi Justin i Mbonampeka Stanislas, President i segon vice-President del Partit Lliberal, van escapar-se d'atemptats assassins que intentaven eliminar-los de l'escena política i conduir així tot el Partit Lliberal a la falda del FPR. Aquestes dues personalitats refusaven igualment d'admetre el control del FPR sobre el poder de transició. L'assassinat del President Habyarimana, que va ser l'origen de l'obertura de la caixa de Pandora, representa també la mateixa obstinació del FPR per eliminar els seus adversaris polítics.
Aquesta doctrina del FPR, inspirada per Museveni, s'assembla estranyament a la doctrina actualment antiquada, del partit comunista soviètic, segons la qual "qui no s'adhereix al partit, el critica, qui el critica és un sequaç de l'imperialisme, ningú l'ha de creure. Es mereix el gulag o la mort"(11). És evident que després de la victòria militar i la presa de poder a Kigali, ni es planteja que el FPR toleri l'oposició. Com el President Museveni a Uganda el 1986, els dirigents del FPR s'han afanyat a suspendre les activitats dels partits polítics a Rwanda. És doncs, a partir d'aquesta ideologia totalitària basada sobre el refús de tota contradicció i de tota oposició, que el FPR ha fet llistes de persones a abatre. Aquestes llistes persegueixen pràcticament a tots els líders hutu oposats als objectius hegemònics del FPR.
NOTES:
4. ERWAN BERGOT, Les marches vers la gloire, Presse de la cité, 1993, p. 724.
5. Va dimitir el maig de 1995, del seu càrrec de Ministre d'Afers Estrangers.
6. Carta de Ntare Simon del 6 de maig de 1993, responent al "Fòrum Pau i Desenvolupament".
7. Carta de Ntare Simon, op. cit. p. 8.
8. Ibidem p. 7.
9. Ibidem p. 8.
10. La Nation.
11. ALAIN DECAUX, Histoire de Victor Kravichenko, a Nouvelles histoires extraordinaires, 1994.