El FPR i els seus aliats, sobretot anglosaxons mantenen una ficció sobre els preparatius de guerra i els entrenaments de les FAR i les "milícies hutu", qye estarien determinades a reprendre el poder per la força.
De fet, com es diu abans, els refugiats ruandesos, incloent-hi els militars, no volen sentir parlar de guerra. Dessitgen el diàleg i les negociacions per a resoldre els problemes que estan a l'origen del seu exili i que els impedeixen tornar. Així és que han establert un portaveu, l'Assemblea per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda (RDR). Aquest, sostingut fermament per les FAR, parla del retorn pacífic i les condicions a negociar amb les autoritats de Kigali.
Aquells que pensen, doncs, que els refugiats i, en particular, les FAR, preparen una altra guerra de noves massacres, tenen objectius inconfessats. Busquen, segurament, mantenir el "mite genocida" entre l'opinió occidental a fi de perpetuar la dictadura de la minoria a Kigali i eludir la qüestió de la partició real del poder i el pluralisme democràtic. No és per res que el FPR i els seus aliats, amb els Estats Units al capdavant, han fet pressions sobre els socis capitalistes a fi que donin ajudes massives al Govern de Kigali, fins i tot abans que proporcioni garanties serioses sobre el retorn dels refugiats i sobre la instauració a Rwanda d'un règim democràtic.
En el mateix ordre d'idees, els Estats Units van fer pressió de cara al Govern del FPR a fi que el Consell de Seguretat aixequés l'embargament militar decidit el 17 de maig de 1994 contra Rwanda. Això ja seria arrissar el ris. Amb l'assistència financera promesa (prop de 600 milions de dolars) els Estats Units pensen poder consolidar el règim minoritari tutsi del FPR. Aquest podrà defensar-se contra qualsevol atac dels hutu o, fins i tot, encalçar-los allà on estan refugiats amb les armes sofisticades que el Govern de Kigali podrà comprar, sobretot als Estats Units. L'història hauria de retenir aquestes maniobres, a fi que els genocidis i massacres que han de venir no siguin carregats en el compte dels refugiats hutu, que no tenen ni mitjans ni voluntat per a provocar una nova guerra a Rwanda.
Només, això sí, si els Estats Units i els altres aliats del FPR s'obstinen a voler mantenir la dictadura de la minoria per la força, si l'apropament triat pel FPR de fer una tria unilateral d' "aquells que poden participar" i d'aquells que estan "desqualificats", sobretot si continua considerant les seves forces militars com l'exèrcit nacional "si l'apropament triat és fix i inamovible, es podrien crear greus problemes estructurals" 141.
D'altres personalitats importants remarquen que la minoria no pot governar sola a Rwanda. Per a Herman Cohen, antic Sots-secretari d'Estat d'Afers Africans en el Departament d'Estat, s'ha d'afavorir un règim basat sobre la regla de la majoria, amb garanties constitucionals per a la minoria. En efecte, segons ell "el camí de l'estabilitat resideix en l'establiment d'un sistema democràtic basat sobre la regla de la majoria, amb un màxim de garanties per a les minories, a través dels drets constitucionals reconeguts a tots els ciutadans; aquest sistema ha de preveure parapets constitucionals per a les minories, així com una partició real del poder". En tot cas, conclou, "si la massa dels hutu no és tranquil.litzada, Rwanda no coneixerà mai una pau durable"142. En lloc de seguir aquesta anàlisi pertinent d'un polític experimentat que coneix bé l'Àfrica, els americans continuen donant cops al costat a l'acarnissar-se sobretot contra els hutu, que els assimilen a tots als massacradors.
L'informe que acaba de publicar "Human Rights Watch" 143, del qual els mitjans de comunicació anglosaxons se n'han fet ampli ressò des del 30.05.95 (BBC, VOA...), denota aquesta estratègia cega. Aquest informe pretén que 50.000 soldats de les antigues Forces Armades Ruandeses, reforçades per "milicians" s'estarien entrenant en els camps de refugiats del Zaire per anar a exterminar els tutsi a Rwanda. Les armes els hi serien subministrades per França, Xina i la República Sudafricana, ja sigui oficialment o per camins amagats. "Human Rights Watch" no dóna, evidentment, cap prova tangible d'aquestes afirmacions. L'ONG americana de defensa dels drets de l'home demana, aleshores, a la comunitat internacional d'enviar observadors internacionals en els camps del Zaire per a impedir aquests entrenaments. Recomana, d'altra banda, la vigilància de tots els aeroports zairesos susceptibles de rebre armes per als refugiats ruandesos i, més particularment, els de Goma, Bukavu i Uvira.
És lamentable, d'entrada, constatar que "Human Rights Watch", que pretén defensar els drets de l'home, no recomana res en el que concerneix a la solució durable del problema ruandès i, particularment, el retorn dels refugiats, que només pot permetre evitar tota temptació possible d'una guerra de revenja. Per contra, "Human Rights Watch" està molt preocupada per l'estabilitat del règim minoritari tutsi de Kigali i, d'altra banda, s'està de criticar-lo seriosament, excepte alguna vegada per a despistar els observadors. Hom ha notat, per exemple, el silenci còmplice d'aquesta ONG humanitària sobre el bloqueig sistemàtic pel FPR dels combois d'aliments destinats als refugiats ruandesos. "Human Rights Watch" no ha fet gaire cabal dels horrors de Kibeho on, en menys d'una setmana, l'abril de 1995, els militars del FPR, amb l'assentiment de les autoritats de Kigali, van massacrar més de 10.000 persones. Aquesta ONG no va comentar objectivament l'informe d'una comissió internacional d'investigació sobre els horros de Kibeho, pretenent que el govern de Kigali no té cap responsabilitat ens aquestes massacres de desplaçats hutu sense defensa. "Human Rights Watch" guarda, en fi, un silenci incomprensible, per a un organisme de defensa de drets de l'home, sobre les detencions arbitràries dels hutu i sobre els assassinats que es cometen contra ells a les presons abarrotades de Rwanda.
Qui és el el que mou, de fet, "Human Rights Watch"? Els analistes polítics pensen que el Govern americà, l'entorn del President Clinton en particular, no vol admetre que s'ha equivocat de camí al posar la minoria tutsi en el poder. És per això que utilitza tots el mitjans per a defensar les seves titelles amenaçades de l'interior, fins i tot allà on no aconsegueixen assentar el seu poder i dirigir el país. És evident que la minoria tutsi no pot dirigir sola Rwanda i, sobretot, contra la majoria hutu. Aquesta, segons l'adminitració Clinton, és un perill permanent que cal neutralitzar a qualsevol preu. Només el president Clinton i els seus consellers fan semblant de no veure que el cuc es troba en el mateix fruit. Caldrà, aleshores, que els refugiats hutu esperin 30 anys per a tornar també per les armes?
Els americans, que tendeixen tant al poder dels tutsi, haurien de trobar un mitjà de tornar-los a acostar als seus germans hutu, en lloc de continuar allunyant-los sota el pretext del "síndrome genocida"que paralitza a la comunitat internacional.
Sigui el que sigui, els refugiats ruandesos desitgen tornar en pau a Rwanda sempre que hi hagi garanties de seguretat i democràcia basada sobre el pluralisme polític, així com la partició equitativa del poder, convinguda prèviament entre les dues parts. De tota manera, és una pura mentida afirmar que els refugiats ruandesos s'entrenen per a massacrar els tutsi. No tenen ni els mitjans ni la voluntat de reprendre la guerra. Fins i tot Colette Braeckman, malgrat tot defensora del FPR, ho reconeixia. Segons ella..."és dubtós que l'antic exèrcit governamental, malgrat les declaracions bel.licoses dels seus dirigents, pugui reorganitzar-se mai al Zaire"144. En tant que "especialista" de la regió dels Grans Llacs, sap el què diu.
Els americans, com els britànics algunes setmanes abans d'ells, recorren a aquesta mistificació de preparació d'una invasió hutu contra Rwanda a fi d'aconseguir dos objectius: continuar diabolitzant els refugiats hutu, assimilats tots als massacradors; tenir el camp lliure per a reforçar el suport militar al règim de Kigali, obligat a governar amb el terror i la violència. No és per res que els mateixos americans i britànics, amb el suport dels altres anglosaxons, hagin forçat el Consell de Seguretat, que ha suspès l'embargament militar contra Rwanda. Mentre que demanen l'aixecament d'aquest embargament contra el règim tutsi de Kigali, exigeixen el reforç del control del subministrament (hipotètic) d'armes als refugiats. Ja està vist: embargament contra el Govern hutu el maig de 1994, mentre que el FPR rebia, de les potències occidentals, grans quantitats d'armes, via Uganda.
El món continuarà, segurament, deixant-se manipular per la minoria tutsi, mentre que darrera d'ella es perfila l'ombra del gegant americà145.
En el moment en què acabem el manuscrit d'aquesta obra, veiem que el Govern del FPR ha demanat al Consell de Seguretat, el 5 de juliol de 1995, d'aixecar l'embargament imposat a Rwanda el 17 de maig de 1994. Aquest Govern suggereix, exactament com "Human Rights Watch", el control dels aeroports zairesos a fi que les FAR i les "milícies hutu" no siguin proveïdes d'armes146. Aquest guió correspon exactament a la nostra anàlisi, segons la qual la manipulació ha de seguir l'esquema següent:
1) Campanya sobre el rearmament (hipotètic) de les FAR i de les milícies hutu, orquestrada pels Estats Units i Gran Bretanya, via les ONG i els mitjans de comunicació internacionals.
2) Demanada d'aixecament de l'embargament contra el Govern de Kigali.
3) Subministrament d'armes al FPR, sigui quina sigui la decisió del Consell de Seguretat.
4) Atacs contra els refugiats amb dos objectius, a saber, l'assassinat de líders i intel.lectuals hutu en els camps i la desestabilització del Zaire. Una campanya de preparació psicològica ja ha començat. En efecte, els mitjans de comunicació internacionals comencen a dirigir la seva atenció sobre els líders i intel.lectuals hutu instal.lats en els camps, especialment al Zaire, per a demanar la seva detenció i empresonament. Un repersentant de l'ACNUR ha abundat en aquest sentit, el juliol de 1995. En segon lloc, el FPR podrà atacar els camps per a fer la seva justícia. Segurament que aquests disturbis seran imputats a les FAR i "les milícies hutu". El FPR pretendrà que aquests darrers han dirigit atacs contra pacífics ciutadans en territori ruandès, cosa que haurà provocat una persecució en calent (hot poursuit), i els no iniciats no hi veuran més que foc.
Al mateix temps, un foc altrament més estès podria ésser encès a l'est del Zaire. Així, començaria la fase última del conflicte ruandès, considerat com una ganga per les potències occidentals per a desestabilitzar la sots-regió dels Grans Llacs i més especialment el Zaire de Mobutu.
Així, el pla preparat pels americans i els britànics (hom ignora si els belgues estan associats a aquesta escalada del conflicte, ja que semblen estar apartats a Kigali) acaba d'ésser executat en les seves dues primeres fases. Les dues altres no tardaran, segurament, a seguir. Signes precursors comencen a remarcar-se.
La resta de la comunitat internacional i particularment la Unió Europea hauria de denunciar aquesta escalada del conflicte, que perilla d'encendre indefectiblement la regió dels Grans Llacs a causa de la megalomania anglosaxona. França hauria de desvetllar-se i jugar el rol que li toca en aquesta regió històricament francòfona. Caldria ajudar el Zaire a desbaratar aquest vast complot, tot i preservant els interessos dels refugiats ruandesos, incloent-hi el retorn voluntari i pacífic en un país democratitzat. Molts observadors pensen, tanmateix, que la Comunitat Internacional, sota la vigilància dels Estats Units, es preocupa poc actualment de la sort dels refugiats. Per als Estats Units, en efecte, cal preservar contra vents i marees el règim actual de Kigali, encara que tots els hutu hagin de ser exterminats. Les informacions donades pels mitjans de comunicació sobre la situació a la regió dels Grans Llacs corroboren aquesta anàlisi.
És al voltant de les 22h 04 TU, del 11.09.95, quan Africa nº1 anuncia que més de 100 camperols hutu, de la comunitat de Kanama, acaben d'ésser massacrats.
L'endemà, totes les grans cadenes internacionals, la BBC, RFI, la VOA, la Veu d'Alemanya, Canal Àfrica, Ràdio Vaticana... precisen que aquests camperols hutu haurien sigut víctimes de represàlies per part de l'exèrcit del FPR, atacat per les milícies o les antigues FAR, "que van organitzar, l'any passat, el genocidi contra els tutsi".
Paul Kagame, "l'home fort" de Kigali reconeixia molt ràpidament que els seus homes "van fer servir excessivament la força". Les Nacions Unides diuen estar satisfetes d'aquesta confessió!
La BBC i la VOA, no s'estan d'informar els seus oients que la regió de Kanama està habitada principalment pels hutu, aquests "genocides" que col.laboren amb els hutu infiltrats del Zaire per a desestabilitzar el règim de Kigali.
Dos mesos abans, exactament el 13.07.95, a les 12h 45 TU, RFI havia donat la paraula a un "pseudo-demògraf"que, no prou content de servir una contra-veritat als oients francòfons, segons la qual Rwanda no va conèixer mai cap problema demogràfic, no dubta a llançar una crida a l'assassinat. Segons ell, "al nord de Rwanda, els 'genocides' (cal llegir els hutu) han tornat o encara hi són, estan tranquils. No hi ha ningú per a denunciar-los!".
Així, després d'haver delmat els hutu de l'est, del centre i el sud, on els darrers espècimens van ser exterminats a Kibeho, en total 2'1 milions de persones, incloent-hi 600.000 hutu massacrats des de tan sols el 19 de juliol de 1994 (data de l'establiment del Govern del FPR), el FPR és autoritzat, invitat, fins i tot, a utilitzar la seva falç contra els "genocides" que ballen sense inquietud, segons "Metges sense Fronteres", als camps del Zaire, Burundi i Tanzània, o que es troben a Rwanda (nord), si hem de creure a la RFI.
Per als mitjans de comunicació internacionals i l'opinió internacional manipulada per ells, tot hutu ruandès, sigui qui sigui o on sigui, és "genocida" o "còmplice" del genocidi perpetrat contra els tutsi el 1994. Quant als tutsi, només són víctimes innocents. Els pocs hutu morts pels tutsi i el FPR no són més que criminals unàniment condemnats sense judici i executats!, segons els termes de Rene Degni Segui, Relator Especial per als Drets de l'Home a Rwanda.
Reporters sense Fronteres (RSF) admet aquesta visió del drama ruandès, excepte per una sola persona, mossèn André Sibomana. Per a RSF, André Sibomana és l'únic hutu que es pot acceptar com a innocent, malgrat les acusacions del FPR i de la revista catòlica "Golias", que s'ha transformat en delatora dels religiosos. Caldria, aleshores, que RSF trobi també una dona i que André Sibomana accepti de penjar els hàbits -si el FPR encara no l'ha executat- perquè l'ètnia hutu no desaparegui a Rwanda. Però, qui se'n preocupa? A qui, doncs, jutjarà el Tribunal Internacional per a Rwanda, després que el FPR hagi executat tots els "culpables" ja identificats abans del judici?
Amb qui es reconciliaran els tutsi quan tots els "genocides" hauran sigut executats, ja que aquells que resten als camps són irresistiblement empesos sota la destral del botxí, ja sigui per la força o per un "voluntariat forçat"? si és que volen tant una reconciliació.
Que els hutu morin, mentre que els dirigents de Kigali, sobretot Paul Kagame (Ponç Pilat pels ugandesos), reconeguin que aquests hutu han sigut executats pels esquadrons de la mort del FPR. En efecte, per les Nacions Unides, manipulades per les potències que donen suport al FPR, la sang hutu, al costat de la sang tutsi, no és gota vermella. És negra. Pot, doncs, ésser vessada sense conseqüències greus! I la terra continuarà girant.