Sensible a la propaganda del FPR, la Comunitat Internacional va adoptar la tesi segons la qual la població ruandesa va ser empesa a l'exili pel Govern ruandès, les Forces Armades Ruandeses (FAR) i la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons (RTLM). Els mateixos haurien impedit i a vegades forçat la població a no tornar a Rwanda. Tot observador objectiu constatarà que aquesta tesi no té fonament. En efecte, la població ruandesa va patir les massacres del FPR des del començament de la guerra i, particularment, a partir de novembre de 1990. Fins a l'ofensiva del FPR del 8 de febrer de 1993, hi havia ja 300.000 desplaçats de guerra, algunes desenes de milers de persones deportades a Uganda o en els camps de concentració erigits a les zones ocupades pel FPR 130. Al voltant de 50.000 havien sigut executades individual o col.lectivament pel FPR.
Després de l'ofensiva de febrer-març de 1993, els desplaçats de guerra arribaven a un milió mentre que les persones massacrades passaven de les 150.000.
El 06.04.94, alguns desplaçats havien tornat a casa seva però encara en quedaven més de 600.000 en els camps.
Davant de l'ofensiva del FPR del 07.04.94 i l'assassinat del President Habyarimana, molts desplaçats que havien tornat a casa van ser massacrats, a Bwisige, Kirambo i d'altres llocs. Amnistia Internacional va recollir restimonis eloqüents al respecte: "Les informacions provinents (entre d'altres) de testimonis oculars ruandesos indiquen que centenars, àdhuc milers de civils desarmats i opositors del FPR fets presoners, han sigut sumàriament executats o assassinats, de manera deliberada i arbitrària, des de la recrudescència de les massacres i altres actes de violència que han seguit a la mort del President Habyarimana el 06.04.94, i apuntant essencialment a grups de civils hutu" 131.
Des de l'ofensiva del 07.04.94, el FPR caçava sistemàticament "els grups de civils hutu" com informa Amnistia Internacional. No és, doncs, sorprenent que, a principis de maig, hi hagués 300.000 refugiats provinents de les prefectures de Byumba i Kibungo, ja ocupades pel FPR 132, 250.000 dels quals van travessar només en dos dies la frontera de Tanzània. Els nous arribats que aconseguien, malgrat tot, esmunyir-se a través de la frontera (tancada pel FPR el 29.04.94) estaven "fortament traumatitzats" i alguns estaven ferits de bala o per cops de matxet, segons va indicar Rupert Colville, portaveu de l'ACNUR 133.
Les mateixes escenes de massacres de població i represàlies van ser assenyalades en el centre del país, en el sud i sud-oest. L'informe esmentat d'Amnistia Internacional i el de Filip Reyntjens se'n fan ressò sobradament.
Així doncs, són afortunades les poblacions que van poder escapar d'aquestes massacres sistemàtiques del FPR, ja sigui esmunyint-se entre les seves línies o eludint la vigilància dels massacradors, ja sigui buscant refugi en un altre lloc abans de l'arribada d'aquests botxins del poble. Els que volien que els hutu no haguessin fugit, desitjaven de fet que el FPR els pogués castigar, a la seva manera, pel crim de genocidi que se'ls hi havia atribuït. És la posició sostinguda sobretot per African Rights, que pretén que el FPR tenia el deure moral i la legitimitat legal de vèncer militarment aquells que anomena els "autors del genocidi" i castigar-los pels seus crims. African Rights desenvolupa amplament, en 24 pàgines, una argumentació a favor del FPR en aquest sentit, i una apologia malaltissa i lluny d'ésser innocent de la política d'aquesta organització terrorista que, de sobte, és transformada en justiciera, coratjosa i íntegra 134. Sigui el que sigui, la població ruandesa hutu va fugir de les exaccions del FPR, així com de la dictadura feudo-anàrquica basada sobre la minoria tutsi que volia imposar després de la seva victòria militar.
Els esdeveniments van mostrar que aquesta opció era justa. En efecte, no només les poblacions encerclades a l'interior per la soldadesca del FPR van patir pèrdues i exaccions enormes, sinó que molts dels que es van aventurar a tornar a Rwanda després de la propaganda de certes ONGs, van ser massacrats sense pietat. El mateix informe d'Amnistia Internacional hi aporta testimonis: "cap a finals de maig de 1994, soldats de l'APR (exèrcit del FPR) haurien procedit a arrestar nombrosos hutu que havien marxat de Burundi per a tornar a casa seva, a la regió de Mututu (sud). Gairebé totes les persones interpel.lades haurien sigut lligades segons el mètode dels 'tres lligams'. És així com una desena de soldats i civils tutsi armats, recentment tornats de l'exili, haurien arrestat i lligat tots els homes adults i adolescents de Mututu. Aquests haurien estat retinguts en un tancat, pertanyent a Rutetekereza, abans d'ésser assassinats. Entre les víctimes hi havia Léodomir Kazadi, el cap del qual hauria sigut esclafat amb un objecte contundent, probablement una aixada. D'altres víctimes haurien sigut assassinades de la mateixa manera" 135.
El setembre de 1994, moltes desenes de camperols de Ruhengeri (nord) tornant a casa seva van ser massacrats a la selva del volcà Sabyinyo. El mateix període, moltes persones que havien tornat a la prefectura de Gisenyi van ser sumàriament executades, incloent-hi membres pròxims de la família de l'autor de la present obra 136.
El 30 d'octubre de 1994, 36 camperols repatriats van ser massacrats a Bugoyi, a la prefectura de Gisenyi, per soldats del FPR.
El novembre de 1994, els militarts del FPR van assassinar amb granades 12 camperols hutu repatriats a Cyangugu.
El 9 de gener de 1995, un nou atac va ser llançat contra un camp de refugiats al Kivu-Sud. Hi va haver 37 morts i molts ferits.
Al mateix temps, el FPR va hostilitzar els desplaçats reagrupats en els camps a l'interior del país. Els camps es van desmantellar i la gent enviada, a la força, sovint cap a destinacions desconegudes. Aquestes hostilitats van anar a raure al drama de Kibeho, un camp de refugiats on les tropes del FPR van massacrar més de 10.000 persones 137 amb baionetes, kalashnikovs, metralletes i, fins i tot, morters, als mateixos nassos de la MINUAR, que era l'encarregada de protegir-los.
El 11 de setembre de 1995, més de 500 camperols repatriats van ser massacrats pels militars del FPR al municipi de Kanama. El batlle hutu d'aquest municipi també va ser assassinat.
La població que es va quedar a l'interior no va pas rebre més bons tractes, com ho afirmen molts testimonis privilegiats de l'ACNUR, Amnistia Internacional i fins i tot la MINUAR. Les autoritats ruandeses no poden continuar negant l'evidència, però només parlen de rebaves aïllades. I amb tot, aquestes "rebaves" s'han endut centenars de milers de camperols hutu innocents i intel.lectuals, acusats de qualsevol manera de ser autors de massacres! Cal notar, d'altra banda, que aquestes massacres, perquè cal sobretot parlar de massacres, són selectives i s'estenen sobre tot el país. Amnistia Internacional informa que "els combatents del FPR haurien perseguit els hutu i abatut o assassinat, a cops de baioneta, un gran nombre de membres d'aquesta ètnia" 138.
Amnistia nota, a més a més, que "la major part dels assassinats imputats al APR i que no semblen haver estat denunciats, aparentment van tenir lloc al nord-est de Rwanda, a mitjan abril de 1994. D'altres massacres van ser perpetrades al sud i a l'oest del país, quan l'APR va prendre el control d'aquestes regions el maig i juny de 1994". Algunes fonts van afirmar, igualment, que membres del FPR van assassinar nombrosos civils desarmats l'agost i setembre de 1994, al sud-est de Rwanda. Alguns cossos haurien sigut llançats a la Kagera, un riu que separa Rwanda i Tanzània 139.
Són, entre d'altres, aquestes execucions sumàries i aquestes massacres sistemàtiques les que dissuadien els refugiats de tornar. El mateix ACNUR, conscient de la gravetat de la situació, havia parat d'encoratjar els repatriaments de la població fins que el Govern de Kigali no pogués garantir-ne la seguretat.
Malauradament, aquest Govern no dóna cap mostra de bona voluntat respecte a això, com ha subratllat Kengo Wa Dondo, Primer Ministre del Zaire, el gener de 1995 i el juny de 1995. Al contrari, tota la seva política està dirigida contra el repatriament dels refugiats. Es poden remarcar, pel que fa a això, els fets i accions següents:
* Manca de voluntat política per a reprimir seriosament i amb determinació les massacres, les execucions sumàries, els segrestos i d'altres exaccions.
* Amalgama deliberada entre els criminals probables i els innocents. Per als tutsi i el FPR, tots els hutu són uns "genocides".
* Amenaça de càstigs greus, incloent-hi la pena de mort, per a les persones que hagin participat, de prop o de lluny, en les massacres o, simplement, siguin sospitosos d'haver incitat la gent a les massacres.
* Empresonament massiu de persones d'ètnia hutu sospitoses, sovint sense proves, d'haver participat en les massacres.
* Tolerància de l'integrisme tutsi.
* Tolerància i, fins i tot, encoratjament de l'ocupació il.legal dels béns mobles i immobles dels hutu refugiats a l'exterior.
* Absència de pluralisme democràtic, llibertat d'expressió i dictadura de la minoria tutsi fonamentada sobre la força armada.
A més de la inseguretat i la injustícia, els dos darrers elements són els obstacles majors per al retorn dels refugiats a Rwanda. Filip Reyntjens reconeixia que la ocupació il.legal i anàrquica dels béns mobles i immobles dels refugiats, pels agents i simpatitzants del FPR, "no és només generador de violació dels drets humans (assassinats, detencions, "desaparicions" de propietaris), sinó que també constitueix un obstacle important per al retorn dels "nous" refugiats" 140.
De fet, els refugiats volen tornar tots. Les condicions miserables i precàries en les que viuen els han d'incitar a retornar al país; cap polític no els hi podria impedir si les condicions de seguretat, justícia i equitat, així com els preludis necessaris per a l'establiment d'una veritable democràcia a Rwanda s'acomplissin. Desitgen, pel que fa a això, instaurar un diàleg amb les autoritas ruandeses, de cara a l'establiment d'un Govern d'unitat nacional de base àmplia que no exclogui cap força política. Només aquest govern és capaç de tranquil.litzar totes les parts i afavorir el retorn de tots els refugiats, incloent-hi els membres de les Forces Armades Ruandeses, la fusió de les quals amb l'APR ha d'ésser prèviament convingut abans dels repatriament dels refugiats. Aquest diàleg ha d'estar ben garantit per les Nacions Unides, que establirien a Rwanda una força internacional de manteniment de la pau abans d'afavorir l'establiment de les institucions de transició, la fusió dels dos exèrcits i les eleccions generals pluralistes. Aquesta força tindria suficients mitjans i autoritat per a evitar nous enfrontaments entre els dos exèrcits, que primer cal desarmar i acantonar ens llocs estrictament controlats fora de la capital, Kigali.