Les massacres interètniques de 1994 van començar poc després de l'assassinat del President Habyarimana i arran de l'ofensiva generalitzada del FPR. Aquestes massacres, aparentment, van començar al mateix temps que la neutralització dels elements infiltrats del FPR, evaluats en 3.000, i dels seus còmplices, sobretot a la capital, Kigali. Les Forces Armades Ruandeses, tanmateix, van cometre l'error fatal de no neutralitzar, amb el mínim temps, el contingent dels 600 militars d'elit del FPR, situats a l'edifici del Parlament ruandès. Així, aquest contingent va poder desplaçar-se còmodament per l'interior de la capital per a ocupar llocs estratègics, identificats des de feia temps amb l'assistència del contingent belga de la MINUAR, i també poder reforçar la resistència dels seus combatents infiltrats a la ciutat i, en fi, per a procedir a l'eliminació sistemàtica de tots els intel.lectuals hutu, començant pels adversaris polítics. En aquest moment, el caos regnava en el país ja que el Cap de l'Estat, el Cap del Govern i el Cap de l'Estat Major de les Forces Armades Ruandeses, acabaven de desaparèixer.
Va ser només tres dies després de l'assassinat del President Habyarimana, o sigui el 09.04.94, que un nou govern va ser establert i que un Cap d'Estat Major interí va ser nomenat en bona forma. Durant aquests tres dies, les massacres interètniques havien pres proporcions incomparables. El FPR, des del 07.04.94, havia utilitzat la seva màquina de guerra, reforçada per tropes d'elit de l'exèrcit ugandès, contra les poblacions de Byumba.
Les Forces Armades Ruandeses del nord-est, sorpreses per una ofensiva generalitzada, per la qual no estaven manifestament preparades, van ser ràpidament empeses per una màquina de guerra ben untada, ben equipada i suficientment motivada. Les poblacions de Byumba, que començaven a penes a plorar el seu President assassinat, van ser impedides d'acomplir el seu dol. La major part van ser massacrades, abans fins i tot de saber el que havia passat. Mentrestant, els hutu dels llocs més allunyats del camp de batalla s'organitzaven en grups d'autodefensa, en què la primera missió era desemboscar i neutralitzar les brigades formades pels agents infiltrats pel FPR a tot el país.
Després de la seva instal.lació, el govern Kambanda va cridar la població a la calma, a parar les massacres interètniques i a la unitat per a combatre l'enemic comú, el FPR, que acabava de tornar a desencadenar la guerra, en violació de l'Acord de Pau conclòs a Arusha el 04.08.93. Al mateix temps, el Govern llançava una crida al FPR per a un diàleg franc a fi de cessar les hostilitats i reprendre les negociacions per a l'establiment de les institucions de la transició, segons els Acords d'Arusha.
Però el FPR va respondre negativament a aquesta crida, precisant que no podia dialogar amb els "autors de les massacres". El FPR va ser encoratjat, en el seu rebuig al diàleg i parada de les hostilitats, pels seus aliats, començant per la Uganda de Museveni. Així, quan la delegació ruandesa i la del FPR es van retrobar a Arusha, cap el 22.04.94, el President Museveni va telefonar al FPR per a donar-li l'ordre de no signar l'alto-el-foc. Segons el diari de Tanzània "Family Mirror", el President Museveni va declarar, en una conversa telefònica amb el FPR, enregistrada per les autoritats tanzaneses, "no signeu l'acord de pau. Torneu immediatament a Mulindi"(quarter general del FPR, prop de la frontera ruando-ugandesa). El President ugandès va privilegiar, així, la continuació de la guerra i les massacres.
Les potències occidentals interessades per la guerra a Rwanda, no tenien una posició allunyada de la de Museveni. S'abstenien de fer pressió sobre el FPR perquè acceptés l'alto-el-foc i el diàleg amb el nou govern ruandès. Al contrari, ho feien tot per aïllar aquest govern que, d'altra banda, es negaven a reconèixer. Bèlgica, Gran Bretanya i, sobretot, els Estats Units, assimilaven aquest govern amb els autors de les massacres", segons la qualificació del FPR, i es negaven a rebre els seus emissaris.
Hem evocat, abans, la protesta quant a això de l'ambaixador Uwimana Aloys, en la seva nota del 16.05.94 a l'honorable Harry Johnston, President del sots-comitè per a l'Àfrica en la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units. Però el Govern americà havia optat, manifestament, per la victòria militar del FPR. La conversa que l'ambaixador Uwimana Aloys va tenir, el 10 de maig, amb el senador Kassebaum, membre del Comitè de Relacions Exteriors del Senat americà és prou significativa pel que fa a això. En efecte, a la demanda d'intervenció dels Estats Units per a suscitat el cessament de les hostilitats i el diàleg entre les parts, el senador Kassebaum va replicar substancialment amb aquests termes: "si desitgeu la intervenció americana, l'exèrcit ruandès ha de capitular o nosaltres esperarem que el FPR prengui la capital per a urgir l'exèrcit a negociar".
El Govern americà, a més a més, ho va fer tot per aïllar el Govern ruandès intentant, sobretot, sostreure l'exèrcit ruandès de les seves responsabilitats: incitació al FPR a negociar només amb l'exèrcit, contactes directes del Departament d'Estat amb l'Estat Major de l'exèrcit ruandès, en violació de tots els usos internacionals 128.
Feia anys i panys que les autoritats britàniques havien rebutjat rebre les autoritats ruandeses, cocretament des de l'agressió d'Uganda. Cap visita oficial d'una alta autoritat ruandesa no va ser mai accepatada a Gran Bretanya. Quant a Bèlgica, exigia, en primer lloc, del govern ruandès, una declaració on digués que no havia participat, ni de prop ni de lluny, en l'assassinat del President Habyarimana, abans de rebre les seves delegacions. Els belgues contestaven, d'altra banda, públicament i amb molta publicitat, la legitimitat del Govern Kambanda.
A les Nacions Unides, era el mateix repic de campanes, els anglo-saxons reagrupats al voltant de Gran Bretanya i els Estats Units, Bèlgica i alguns països de la Unió Europea instats per aquesta mateixa, feien grans maniobres per a evitar l'alto-el-foc.
Quant al mateix Govern ruandès, persuadit que la guerra era la causa de les massacres i que aquestes eren l'efecte o la conseqüència d'aquella, insistia sobre l'alto-el-foc, que implicaria, a l'acte, la parada concomitant o, en tot cas, subsegüent de les massacres. Se'n desprenia, des d'aleshores, una polèmica ociosa sobre si era primer l'ou o la gallina. Els observadors pensen, tanmateix, a l'analitzar el seguit d'esdeveniments, que els americans, els belgues i els britànics, desitjaven abans la victòria militar del FPR. La seva insistència sobre l'aturada de les massacres sense cessar les hostilitats era, manifestament, una maniobra dilatòria astuta que els hi permetia d'obtenir l'element que faltava per a assegurar la victòria del FPR: l'embargament sobre les armes sobre el Govern ruandès, a qui s'atribuïa la responsabilitat de les massacres. Aquest embargament va ser decidit sense dificultat pel Consell de Seguretat el 17 de maig de 1994, en la seva resolució 918, malgrat la protesta i l'oposició de la delegació ruandesa conduïda pel Ministre d'Afers Estrangers, Bicamumpaka Jerôme. Aquest va advertir al Consell de Seguretat que imposar l'embargament a Rwanda sense fer el mateix amb Uganda seria un suport directe a l'agressió que aquest país feia contra Rwanda. "Així, el FPR continuarà rebent armes i municions i no pararà de massacrar les poblacions civils fins que prengui el poder per la força"129. En lloc d'escoltar aquesta veu de la raó, que recomanava vivament al Consell de Seguretat d'imposar l'alto-el-foc i el diàleg a les dues parts en conflicte, les potències occidentals la van ofegar servint-se del poder del Consell de Seguretat. No cal, doncs, buscar els responsables de la continuació de la guerra i les massacres a Rwanda després de l'assassinat del President Habyarimana.
El que és evident és que el Govern Kambanda no és responsable, de cap manera, d'aquestes massacres. Només cal notar que el seu establiment es va fer tres dies després del començament dels disturbis i la represa de la guerra i les massacres pel FPR. Va provar de parar-les però forces més poderoses li van ficar bastons a les rodes i van afeblir el seu marge de maniobra entre la població ruandesa, encesa per la guerra i les massacres perpetrades pel FPR contra la població hutu.