Hem conclòs, en l'apartat anterior, que el Govern del moment, el de la senyora Uwilingiyimana Agathe, estava dividit. No podia, com a tal, ni planificar ni incitar la gent al genocidi contra els tutsi, sobretot perquè aquests en formaven part. Encara era menys possible que aquest govern cridés a la massacre dels hutu anomenats "moderats", ja que aquests últims també en formaven part i ocupaven, fins i tot, càrrecs molt importants, entre ells el de Primer Ministre.
Però de fet, a què fa referència l'expressió hutu moderat? Aquesta, surt dels mitjans de comunicació i dels ambients polítics occidentals, que consideraven com a moderats els hutu que col.laboraven amb el FPR, o que no oposaven gaire resistència a les seves exigències. Els altres són, simplement, qualificats "d'extremistes".
Entre els hutu "moderats" es cita, entre d'altres, Faustin Twagiramungu, Uwilingiyimana Agathe, Rugenera Marc, Ngulinzira Boniface, Gasana Anastase, Gafaranga Théoneste... que eren tots col.laboradors reiterats del FPR. Assenyalem que Mugenzi Justin, Mbonampeka Stanislas, Murego Donat, Karamira Froduald, van deixar de ser considerats com a moderats des que es van oposar als dictats del FPR. Abans, Gatabazi Félicien, considerat també com a moderat, havia sigut simplement liquidat pel fet que impedia el PSD bascular del costat del FPR.
Lògicament doncs, aquest Govern, controlat pels "moderats", no podia incitar les milícies a cometre el genocidi contra els tutsi, base popular del seu aliat, el FPR, ni provocar la seva pròpia massacre. Aquests "moderats" pretenien, d'altra banda, que aquest genocidi i aquestes massacres haurien sigut provocades pels seus adversaris, els "extremistes hutu".
Cal precisar que el terme extremista no té aquí el sentit clàssic que es descriurà després(121). Segons els mitjans de comunicació i ambients occidentals pròxims al FPR, és extremista aquell que s'oposa als objectius bel.licosos del FPR i que contesta les seves reivindicacions desmesurades, així com la seva orientació etnista.
Així, segons el mètode Coué, ells mateixos aliats del FPR, es conclou que només els "extremistes" podien imaginar i executar el genocidi contra els tutsi i les massacres dels "hutu moderats". Els arguments utilitzats, havent sigut analitzats i contestats abans, ara pensem que seria enutjós tornar-hi. Afegim, tanmateix, que aquells que són anomenats "extremistes" són, de fet, la veritable oposició als dictats del FPR. Sempre van estar imbuïts de sentiments democràtics i globalment oposats a la presa del poder per les armes i la violència. És, doncs, poc probable, que fossin ells els que haguessin provocat la nova guerra i les massacres que la van acompanyar. Quant als "moderats", segons ho entenen els FPR i els seus aliats, sortosament no són gaire nombrosos entre els hutu. No van formar mai un grup important. Això es comprèn, d'altra banda, ja que enlloc, en cap poble, els traïdors mai han sigut gaire nombrosos. Són, sovint, marginals i rebutjats per la societat, de la qual fugen, generalment, per por de ser descoberts. Hom comprèn, des d'aleshores, per què la majoria d'aquests famosos "moderats" van fugir envers el FPR o els aliats quan la guerra va esclatar. D'altres van morir, treballant o combatent pel FPR.
Precisem, en fi, que les massacres interètniques, que van tenir lloc a Rwanda, són la continuació i la conseqüència de la guerra provocada pel FPR, havent sigut, l'assassinat per ells del President Habyarimana, la gota que va fer vessar el got. Els agents armats i els còmplices del FPR, que són, com hem vist, veritables combatents segons el Dret Internacional, no es poden considerar com civils innocents. Cal, tanmateix, deplorar que la gravetat de les tensions interètniques vagi empènyer algunes persones tutsi i hutu a massacres d'innocents, incloent-hi nens. D'aquestes massacres, n'han d'ésser condemnats i castigats enèrgicament.