El arguments del Relator Especial, com els d'African Rights sobre els planificadors de les massacres, arguments que comparteixen d'altres detractors de l'elit hutu, no resisteixen la crítica. Deixen amb les ganes els observadors objectius que estan àvids per la veritat. D'aquí la necessitat d'una anàlisi objectiva dels fets i els esdeveniments per a identificar aquells que van planificar realment les massacres.
Fins aquí, gairebé tothom està d'acord en reconèixer que l'assassinat del President Habyarimana va ser la gota d'aigua que va fer vessar el got. Fins i tot el Relator Especial ho reconeix. Segons ell, "la mort del President Habyarimana serà l'espurna que encendrà la polvora, desencadenant així les massacres de civils".
Per això, es pot afirmar, parafrasejant l'adagi: diguem qui ha mort el President Habyarimana i et diré qui va planificar les massacres.
El Relator Especial passa per circumloquis per a acusar implícitament "les milícies i els extremistes hutu" d'haver comès l'atemptat contra l'avió del President Habyarimana. Ho fa en dues etapes:
* Primera etapa: els tutsi van ser objecte del genocidi per les "forces armades ruandeses i els extremistes hutu, que van procedir també a les massacres dels 'hutu moderats' ".
* Segona etapa: Hi ha vincles entre els que van comandar l'atac contra l'avió presidencial i els responsables de les massacres.
René Degni Segui, que havia promès, en el seu primer informe preliminar, d'examinar aquesta qüestió degut al seu vincle amb les massacres, va oblidar definitivament l'expedient. Les seves primeres conclusions no van inspirar menys els aliats del FPR.
Així, Colette Braeckman, afirma categòricament que l'atemptat va ser executat pels francesos i comandat per la Coalició per a la Defensa de la República (CDR)(91), partit que el Relator Especial ha citat entre els autors de les massacres. Quant a African Rights, acredita la tesi segons la qual és el Coronel Bagosora, Director de Gabinet del Ministeri de Defensa, qui seria responsable de l'atemptat contra l'avió presidencial.
Des del principi, el FPR va fer circular la informació amb la intenció de fer creure que el President Habyarimana va ser assassinat pels extremistes de l'exèrcit i els partits polítics MRND i CDR, oposats als Acords d'Arusha. Aquesta tesi va ser divulgada per la MINUAR. En efecte, quan em vaig posar en contacte amb la MINUAR, cap a les 21 h. i alguns minuts, per a saber si la informació sobre l'atemptat contra l'avió presidencial era justa, Khan, el conseller polític de Roger Booh Booh, Representant Especial del Secretari General de l'ONU a Rwanda, em va dir que més aviat hi havia rumors, com que el camp de Kanombe estava amotinat i que s'estava preparant un cop d'Estat. Ell tenia aquesta informació del comandament de la MINUAR. Heus aquí la tesi teixida pels que van manar l'assassinat del President Habyarimana i divulgada pel General Dallaire, amic del FPR i comandant de la MINUAR a Rwanda.
Els que mantenen aquesta tesi van precisar més tard que Habyarimana havia estat liquidat "perquè, en última instància, havia cedit a les pressions i acceptat la moderació".
Aquesta tesi no resisteix de cap manera la crítica, ja que no té en compte molts elements:
* L'estat de les relacions entre el President Habyarimana, d'una part amb els polítics anomenats "extremistes" del seu partit, el MRND, i del CDR, i de l'altra part amb el que seria l'ala dura del seu exèrcit, representat, segons African Rights, pel coronel Bagosora.
* El mòbil. Quines eren les motivacions i els objectius que haurien buscat aquests extremistes hutu i com esperarien arribar-hi.
* El factor temps i els mitjans disponibles. Els "extremistes" del MRND o del CDR, o els de l'exèrcit, disposaven de temps i mitjans necessaris per a executar l'atemptat? Com s'ho van fer per a executar el seu pla, si és que n'hi havia?
Intentem examinar tots aquests punts.
Les relacions entre el President i el seu partit eren bones. Fins i tot, si Habyarimana hagués abandonat la presidència, era considerat com el líder incontestat del partit, del qual n'era el fundador. Tret d'algunes querelles de persones, que es disputaven la posició en el si de la jerarquia del partit, no es pot dir que hi havia tendències antagonistes o competitives en el seu si, contràriament al que va passar en el si del MDR, del PL, del PSD i del FPR, on la bipolarització ètnica era real o potencial.
Cap personalitat del MRND disputava el lideratge a Habyarimana. Fins i tot, no hi havia ningú a la vista per a la seva successió. Era el candidat natural del partit. Sens dubte, no mancaven ambiciosos per al relleu, però aquest relleu només era possible després de la retirada del Fundador. Aquesta només era concebuda per a la fi de la transició. En efecte, per a la direcció del MRND i els seus militants, no hi havia millor candidat per a vèncer l'oposició a les elccions generals, que havien de tancar la transició decidida pels Acords d'Arusha, que Juvénal Habyarimana. Ningú al MRND contestava, en aquest moment, aquesta estratègia política.
Àdhuc, si el CDR era crític respecte el règim de Habyarimana i lloava l'alternança per les vies pacífiques i democràtiques, era contrari als atacs contra els individus com estratègia política. A més, a la guerra desencadenada pel règim de Museveni i els extremistes tutsi del FPR, el CDR considerava que la minoria tutsi atacava Habyarimana, no com a "dictador", sinó com a símbol i representant d'un poder republicà que havia foragitat els feudals tutsi del poder el 1959-60. És per això, que el CDR havia estat, en un moment donat, aliat al MRND per a combatre la presa del poder per la força o per maniobres no democràtiques (del novembre de 1992 al març de 1993). En fi, el partit CDR havia apreciat, en el seu just valor, la fermesa del President Habyarimana, que va refusar cedir al xantatge del FPR i a les pressions diverses per a excloure aquest partit del Parlament de transició, en violació dels Acords d'Arusha. Les relacions entre el CDR i el MRND, com amb el President Habyarimana, eren doncs, correctes. Fins i tot, van ser millorades i reforçades després de la bipolarització que va aparèixer a la societat ruandesa.
Tot i que Habyarimana s'havia retirat de l'exèrcit, era ben respectat per la jerarquia militar, que el considerava sempre com el cap, no en la seva qualitat de Cap de l'Estat, sinó a causa del seu ascendent i de la seva popularitat en el si de l'exèrcit. És cert que l'exèrcit havia patit la influència d'escissions polítiques, basades sobretot en la pertinença regional o ètnica, però no era perceptible cap queixa que pogués conduir a una rebel.lió o a un cop d'estat. Àdhuc, a la vetlla de l'assassinat del President Habyarimana, no hi havia rumors en aquest sentit.
Els "extremistes" hutu del MRND, els del CDR o els militars, podien tenir un mòbil per assassinar Habyarimana? Si hem de creure a Colette Braeckman, Habyarimana hauria estat liquidat perquè hauria fet, a Dar-Es-Salaam, concessions aparentment inacceptables pels "extremistes" hutu.
Quines són aqueste concessions?
Colette Braeckman no les precisa, evidentment. Segurament que no les coneixia. Explica allò que li han dit. No es poden fer més que especulacions, ja que Habyarimana no ha sobreviscut per a dir-nos exactament el que hauria acceptat com a concessions a Dar-Es-Salaam. És evident que, els que van participar en aquesta reunió, en saben alguna cosa més, vista la gravetat de la situació i la delicadesa del motiu; és difícil donar fe al què en diran, sobretot en nom del desaparegut.
Quines són, doncs, les concessions inacceptables per als hutu, que Habyarimana hauria pogut fer? De fet, no es tractava de concessions, ja que n'havia fet moltes, fins i tot massa. És que havia acceptat de ser despullat de tots els poders transferits al Govern i al Parlament de transició? Amb l'establiment dels Acords d'Arusha, va esdevenir un Cap d'Estat d'aparat, dedicat a inaugurar només els crisantems i prou.
Hi havia, doncs, les exigències suplementàries successives del FPR, que esdevenien cada cop més inacceptables i, àdhuc, convertien en impossible l'establiment estricte dels Acords d'Arusha.
Es poden remarcar, sobretot, les exigències següents:
* Reunificació dels partits polítics escindits en dos, en aquest cas el MDR i el PL.
* Acceptació dels candidats a diputat, presentats per les faccions pro-FPR del MDR i del PL, és a dir, les faccions Twagiramungu Faustin i Ndasingwa Landoald.
* Acceptació del candidat a diputat presentat per la facció pro-FPR del partit PDI (musulmà), Bumaya André.
* Refús d'incloure el CDR entre els partits que havien de formar l'Assemblea Nacional de transició.
El President Habyarimana estava, lògicament, en la impossibilitat d'ordenar la reunificació dels partits escindits en dos. Només els òrgans dirigents d'aquests partits ho podien fer. Però, aparentment, totes les temptatives havien fracassat, àdhuc els dels medis religiosos i diplomàtics.
Quant a l'acceptació dels candidats a diputats de les faccions pro-FPR, dels partits MDR, PL i PDI, no es veu com Habyarimana podia substituir als òrgans dirigents d'aquests partits per a fer-ho.
Quant a l'exclusió del CDR del Parlament de transició, fins i tot els ambients diplomàtics i religiosos més hostils a aquest partit, havien reafirmat el seu dret d'ocupar el seient que els Acords d'Arusha li atribuïen. Hom no veu perquè Habyarimana hauria optat per la violació dels Acords d'Arusha, contràriament a tota lògica i als sentiments dels medis polítics, religiosos i diplomàtics de Kigali.
Però prenguem com a hipòtesi d'escola que Habyarimana hagués acceptat de satisfer les tres darreres exigències; això hauria pogut comportar el seu assassinat pel seu propi partit, el MRND, o per la seva pròpia gent o, en fi, pel CDR?
Si s'analitza com el MRND havia seguit amb fidelitat les decisions del President Habyarimana en el que fa referència a les negociacions i els Acords d'Arusha, considerant que en el MRND no hi havia tendència dura oposada a Habyarimana, ningú en el seu partit hauria pensat assassinar-lo pel fet que hagués cedit a les darreres exigències del FPR, sota pressió dels països limítrofs i de les potències estrangeres. De totes maneres, lògicament, el MRND perdia el seu trumfo polític més important amb la mort de Habyarimana, el seu candidat més representatiu. Aquest partit, doncs, no tenia cap mòbil per assassinar-lo.
Quant a la gent de Habyarimana, els seus propers o els de l'exèrcit, ells mateixos no tenien cap interès en veure desaparèixer Habyarimana. Per als propers, era una gallina dels ous d'or, que calia covar constantment, a fi que no arribés res de dolent. Així doncs, són ridículs i, àdhuc, cínics, aquells que avancen, sense parpellejar, la hipòtesi que Habyarimana hauria estat assassinat per la seva esposa, Kanziga Agathe, o que aquesta seria còmplice d'un complot contra el seu marit. Les insinuacions malvolents de Colette Braeckman(92) són, doncs, estrafolàries i desproveïdes de tot fonament i tota lògica. De fet, què hi hauria guanyat la Sra. Habyarimana amb l'assassinat del seu marit, fins i tot en el cas, poc probable, de manteniment en el poder dels seus partidaris? Potser una simple pensió de vídua d'un Cap d'Estat que va tenir el seu període de glòria. I els pròxims, què n'haurien tret, si no és esdevenir gent ordinària com els altres i, sens dubte, obligats a comparèixer davant la justícia pels crims que haurien comès i, probablement, d'altres infraccions, ofegades fins aleshores? No. Ells tampoc tenien cap mòbil en l'assassinat del President Habyarimana.
La designació d'autor de l'assassinat entre les Forces Armades Ruandeses, denota també manipulació i desinformació. Les FAR no tenien cap interès en dividir-se més davant les amenaces reals de l'enemic. En tot cas, no són els propers del President Habyarimana, opositors aferrissats a la presa del poder pel FPR, els que havien de fer accions susceptibles d'afeblir l'exèrcit nacional.
També creiem, que el Coronel Bagosora, designat per African Rights i certs medis pro-FPR com l'autor de l'assassinat del President Habyarimana, no podia, manifestament, tenir cap interès en aquest assassinat.
El Coronel Bagosora era una persona propera a Habyarimana, amb qui mantenia lligams d'una vella i sincera amistat. Bagosora havia donat mostra d'una gran fidelitat envers el seu cap militar primer i, després, el seu Cap d'Estat. Tot i que dotat d'un caràcter fort i un esperit independent, el Coronel Bagosora no va fallar mai al seu deure d'obediència i fidelitat envers els seus superiors. Mai va formar part de cap grup d'intrigants de l'exèrcit.
Els seus detractors diuen que hauria volgut fer un cop d'estat. Però, per què fer un cop d'estat? Amb qui?
En la situació socio-política en la que es trobava Rwanda, no era un cop d'estat, ni civil ni militar, el que feia falta, sinó un consens nacional per a portar al millor possible, i sense exclusió, la transició decidida a Arusha. Feia falta posar-se d'acord sobre les condicions millors i les modalitats pràctiques d'establiment estricte dels Acords d'Arusha. Un cop d'estat no era ni útil ni desitjable, ja que excloïa el consens necessari. Era, a més a més, impossible de realitzar, fins i tot en el si de l'exèrcit, on les divergències de punts de vista, de caràcter polític, eren manifestes en el si de l'alta jerarquia militar. Aleshores, Bagosora, amb qui havia de fer aquest cop d'estat, lògicament inútil i inacceptable, tant a l'interior com a l'exterior?
Un cop d'estat com aquest, més aviat hauria sigut la via reial, permetent al FPR de prendre el poder a Kigali. El Coronel Bagosora, era capaç de cometre un error com aquest, d'entregar el poder al FPR sobre una safata d'argent? La resposta la donen els seus detractors mateix, que diuen que a les negociacions d'Arusha es va oposar amb energia a les concessions exorbitants que Ngulinzira Boniface, el cap de la delegació governamental, feia al FPR.
Aquest cop d'estat imaginari s'assembla molt als cops d'estat realitzats sovint pels dictadors del Tercer Món, africans en particular, per a desempellagar-se de col.laboradors molestos. És clar que hi ha qui es vol desempellegar del Coronel Bagosora. Aquest és víctima de la seva fermesa enfront de les exigències hegemòniques del FPR. En això, s'afegeix als líders polítics del corrent republicà que el FPR està determinat a liquidar. Però Bagosora representa, aparentment, un perill per a certs medis occidentals. En efecte, perquè una organització tan important com African Rights, accepti tan fàcilment la hipòtesi menys lògica dels desenvolupament dels fets, cal que hi hagi una força major. Perquè un jutge belga respectable consenteixi a donar una ordre d'arrest internacional contra una persona, de la qual, amb el cor a la mà i en tota lògica, no està segur de trobar indicis seriosos de culpabilitat, és que Bagosora constitueix una presa d'una importància capital. Les informacions que posseïm, ens permeten afirmar que Bagosora va servir de boc expiatori per amagar els veritables assassins del President Habyarimana, que són a l'origen de les massacres consegüents. D'aquí la publicitat cridanera al voltant de la seva inculpació per la justícia belga.
El CDR, estaria entre els autors d'aquest assassinat, com ho afirmen els seus enemics? Abans hem exposat que el CDR no tenia greuges contra el President Habyarimana que poguessin conduir al seu assassinat. Nogensmenys, alguns podrien creure que el CDR hauria pogut executar aquest atemptat, assabentats que Habyarimana havia cedit a les darreres exigències del FPR, incloent-hi la seva exclusió del Parlament de transició.
En els seus anàlisis anteriors al drama, el CDR havia cregut que Habyarimana no acceptaria serrar la branca sobre la qual estava assegut. Aquests anàlisis van ser, malauradament, desmentits, ja que va acceptar el Protocol sobre la partició del poder, signat el 9 de gener de 1993. És en aquell moment, si realment hi havia pensat, que el CDR hauria hagut d'eliminar Habyarimana, considerat com a traïdor a la causa republicana.
No és en el moment en què els partits republicans estrenyien les files enfront de l'enemic comú, el FPR ( aquest era un dels objectius i, fins i tot, la raó d'ésser del CDR), que el CDR decidiria eliminar el líder carismàtic d'un d'aquests partits. El CDR sabia, d'altra banda, que Habyarimana constituïa encara un baluard eficaç contra la presa del poder pel FPR. Això, ho reconeixia el mateix FPR. Seria doncs paradoxal que fos el CDR qui decidís netejar el camí per al FPR, per tal com no hi havia, en la classe política ruandesa, cap líder hutu capaç d'omplir immediatament el buit. Així, fins i tot si Habyarimana havia fet les concessions esmentades abans, el CDR no podia pensar en eliminar-lo. A més a més, què hi hauria guanyat? Àdhuc, si la mort de Habyarimana no hagués estat seguida de massacres i la successió s'hagués desenvolupat bé, segons els Acords d'Arusha, el CDR no hi hauria guanyat res. Fins i tot, s'hauria exposat a ésser dissolt tot seguit, per exigència del FPR, el seu enemic implacable. En tot cas, hauria perdut el seu únic escó en el Parlament de transició, ja que res garantia que el nou President hagués estat tan ferm, pel que fa a això, que Habyarimana. El CDR, ni tan sols podia pretendre influenciar en la designació del nou Cap d'Estat. Així doncs, no hi tenia res a guanyar amb l'assassinat del President Habyarimana, sinó més aviat, tot a perdre.
Prenguem, tanmateix, la hipòtesi improbable que el CDR o el MRND o, fins i tot l'exèrcit o els pròxims a Habyarimana, haguessin alimentat realment la intenció d'assassinar Habyarimana, podien disposar de temps i mitjans necessaris per a fer-ho?
Entre la fi de la cimera de Dar-Es-Salaam i el retorn del President Habyarimana, hi va haver, amb prou feines, dues o, posem tres hores. És possible en un lapse de temps tan curt, organitzar i realitzar un atemptat contra un Cap d'Estat?
A menys que es tractés d'un complot planificat des de feia molt temps, lògicament és impossible organitzar i executar un atemptat contra un Cap d'Estat, sobretot un atemptat contra un avió, que demana una preparació i una experiència especials. Ja que aquells que designen els "extremistes hutu" o els militars com autors de l'atemptat, pretenen que la causa està en les concessions que Habyarimana hauria fet en la Cimera d'Arusha, això vol dir que l'assassinat hauria estat concebut i organitzat a la sortida d'aquesta Cimera. Això és pràcticament impossible.
Si per contra, hi havia d'altres motius per a l'assassinat del President Habyarimana, al nostre parer, els "extremistes hutu" o els seus parents o l'exèrcit, haurien pogut trobar moments més propicis i mitjans menys sofisticats per a fer-ho.
Podien disposar, d'altra banda, dels mitjans utilitzats per abatre l'avió presidencial, els famosos míssils SAM 7? Ni l'exèrcit ruandès, i encara menys el MRND o el CDR, disposaven de tals armaments. És per a respondre a una objecció com aquesta, que els mantenidors de la tesi esmentada abans, com Colette Braeckman, acusen els francesos d'haver executat l'atemptat, a petició del CDR. Però aquesta al.legació no resisteix gens la crítica. En efecte, els francesos van estar, des del començament de les hostilitats, al costat de Rwanda, agredida de l'exterior. Estaven més ben situats que ningú per a saber la importància de l'engatjament ugandès a la guerra. En efecte, ells havien fet investigacions sobre la implicació d'Uganda en aquesta guerra, a petició dels Governs dels dos Estats. França, lligada per un acord de cooperació militar amb Rwanda, va vetllar, doncs, a fi que les seves obligacions s'acomplissin, entre d'altres l'assistència tècnica militar i el proveïment d'equipaments a Rwanda per a la seva legítima defensa.
El mantenidors de la tesi dels "extremistes hutu" com autors de l'assassinat, reconeixen ells mateixos les bones relacions que existien entre l'Eysée i Habyarimana.
Així, França és el darrer país que hauria contribuït o abonat la desestabilització de Rwanda, en el moment en què naixia l'esperança del retorn de la pau i del reforç ulterior de la democràcia.
Colette Braeckman, sense excloure la participació del Govern francès en l'assassinat, pensa en mercenaris francesos. Però qui hauria, doncs, pagat aquests mercenaris? Colette Braeckman no ho diu. Simplement perquè això no es va donar mai. Ella s'obstina, tanmateix, en veure la mà dels francesos en aquest innoble assassinat, pretenent que va entrar en contacte amb un testimoni decisiu. Però, miracle!, aquest testimoni ja hauria mort abans de confirmar això que hauria escrit(93).
Colette Braeckman parla també d'un misteriós home, "versemblablement francès"(94), que seria el cervell del grup que hauria comès l'atemptat. Però, aparentment, ella va ser incapaç d'enxampar aquest misteriós francès, que es mouria sense parar! És curiós, amb tot, que ella no aconseguís que la justícia belga llancés una ordre d'arrest internacional contra ell, si disposava d'indicis seriosos de la seva complicitat en el drama ruandès.
En les seves acusacions contra els francesos, proclama un sentimentalisme no dissimulat. Sembla molesta pel fet que el seu país, Bèlgica, va abandonar les seves antigues colònies, que van ser englobades en la família francòfona per França(95). Retreu, doncs, a França, que ocupés el terreny abandonat per Bèlgica. Per això, el seu judici no pot ser objectiu. Més endavant, veurem que omet notificar judiciosament, moltes informacions que posseïa, per a privilegiar l'acusació contra els hutu i França.
Així doncs, aquells que van creure que el President Habyarimana hauria estat assassinat pels "extremistes hutu" o per l'exèrcit ruandès, o pels seus parents, estan faltats d'arguments convincents. Cap mòbil hauria empès aquesta a abatre l'avió del President Habyarimana. Per contra, no en falten que desitgessin l'eliminació de Habyarimana: a primera fila, hi ha el FPR i Museveni, el americans i els britànics i alguns medis governamentals belgues.
Seria cansat recordar totes les vegades en què el FPR va declarar voler la desaparició de Habyarimana i el seu sistema. N'hi ha prou de recordar quin era el seu credo. Tota l'estratègia militar i política del FPR estava concebuda al voltant d'aquest objectiu. Fins i tot, l'acord de col.laboració, conclòs el juny de1993 entre el FPR i les Forces Democràtiques per al canvi (MDR, PL, PSD) anava en aquest sentit. El FPR va utilitzar els seus aliats de l'interior per abatre Habyarimana, ni que fos en el pla polític, però això no va reeixir. Només les negociacions d'Arusha van permetre d'assentar les bases de la caiguda política de Habyarimana. El remodelatge polític que va conduir a la bipolarització, va reduir al no-res l'esperança del FPR de dominar la transició, a fi d'aixafar més tard Habyarimana i el seu sistema(96). És en aquest moment, que el FPR va concebre el pla d'eliminar físicament Habyarimana, a fi d'aprofitar el caos creat per a prendre el poder per la força(97).
Després d'haver enllestit aquesta estratègia, el FPR va decidir dur a terme una vigorosa campanya, per a fer creure al món que l'únic obstacle per a l'aplicació dels Acords d'Arusha era Habyarimana Juvénal. Al mateix temps, calia buscar un pretext per a revifar el conflicte.
Quant a la campanya mediàtica, el FPR havia experimentat, des de feia molt de temps, un mètode prou eficaç: provocar incidents o incompliments i després alertar immediatament a la premsa per a dir que l'altre n'és el causant. Així va ser en el que fa referència al retard en l'aplicació dels Acords d'Arusha.
Les principals raons del retard en l'aplicació dels Acords d'Arusha són conegudes. En tot cas, no són degudes al President Habyarimana. En primer lloc, aquest retard va ser causat per l'absència perllongada de les forces de la MINUAR, element indispensable en el començament de l'aplicació dels Acords. Després, quan es va tractar de partir-se els càrrecs deguts als partits polítics, en el si del Govern i de l'Assemblea Nacional de transició, la situació va ser bloquejada pel fet que certs partits estaven escindits en dues tendències antagòniques, cadascuna de les quals ho volia acaparar tot o els tros més gros del pastís. La desgràcia és que aquest punt mort es va donar en dos dels quatre partits cridats a participar en el Govern amb el FPR i a proporcionar 22 diputats sobre 70.
Evidentment, no es pot ser tan ingenu, com Colette Braeckman, per a creure que les escissions ètniques, sobretot van ser introduïdes en els partits pel President Habyarimana. Qui ignora que el MDR tenia la tendència Parmehutu en el seu si, des de la seva creació? El mateix FPR no parava de dir-ho. Qui no sap que la bipolarització en en si del PL va ser introduïda per Ndasingwa Landoald, que no amagava que el PL estava destinat a ser un partit de majoria tutsi? No havia traçat una forta campanya, al costat dels seus congèneres tutsi, per arribar a aquest resultat? Les seves declaracions etnistes a Kibungo, al Bugesera, a Nyanza, a Butare, a Kibuye i en els ambients de Kigali, són ben conegudes en cercles polítics ruandesos.
Tret de les escissions en el si dels partits polítics, el FPR va saber trobar un altre obstacle en l'aplicació de les institucions de la transició. Va decidir oposar-se a la presència del CDR en el si de l'Assemblea Nacional de transició, en violació sobretot dels articles 61 i 62 del Protocol d'Acord sobre la partició del poder, de 9 de gener de 1993, i en contradicció amb la llista decretada a Arusha el 4 d'agost de 1993.
Més greu encara, el FPR es va oposar a les temptatives del President Habyarimana, d'emmenar les direccions dels partits afectats per les divisions a trobar un consens. Sobta, sobretot, l'entesa a la qual van arribar els dirigents de les dues tendències del Partit Lliberal, creient-se en el dret de determinar el que és bo per a un partit polític, que hom creia autònom i independent.
Malgrat aquestes maniobres dilatòries iniciades pel FPR, el President Habyarimana no fou menys designat pels seus detractors com l'obstacle major a l'aplicació dels Acords d'Arusha, després de la campanya mediàtica portada en aquest sentit pel FPR.
Al mateix temps, els esquadrons de la mort del FPR es van posar a treballar per a buscar un pretext per a una intervenció armada:
* Massacre de poblacions a tota la zona tampó.
* Assassinats d'una desena de persones a Bwisigwe-Byumba.
* Assassinats de tots els elegits del MRND a la sots-prefectura de Kirambo-Ruhengeri.
* Assassinat d'una vintena de camperols a la comuna Mutura-Gisenyi.
* Assassinat de Rwambuka Fidèle, ex-batlle de Kanzenze.
* Assassinat del Ministre Gatabazi, Secretari General del PSD.
* Assassinat de Bucyana Martin, President del CDR.
* Assassinat d'Ingabire Alphonse, anomenat Katumba, un dels líders de la joventut del CDR.
Tots aquests atemptats i assassinats, alguns dels quals eren massacres sistemàtiques, apuntant selectivament les poblacions hutu, tenien per objectiu provocar represàlies contra els tutsi. Això, hauria donat un pretext al FPR per a una ofensiva punitiva, segons l'esquema experimentat per ell mateix, el febrer-març de 1993.
El FPR, per aquest cantó, es devia desanimar, ja que instruïts pel passat, les poblacions i les autoritats ruandeses no volien donar-li cap pretext. Havent esgotat totes aquestes maniobres, però determinat a acabar amb Habyarimana i el seu sistema, el FPR va decidir recórrer al seu darrer cartutx: l'eliminació física de Habyarimana.
Però veient l'empresa molt complicada, després del reforç de la seguretat al voltant del President, els seus serveis van adonar-se d'un complot probable: el FPR devia recórrer als seus aliats propers (Uganda) o llunyans (Gran Bretanya, Estats Units i Bèlgica)(98), per a realitzar els seus vils designis. És en aquest marc, que els americans van arribar a Rwanda amb els belgues per a fer les últimes pressions sobre Habyarimana, a fi que acceptés les exigències del FPR(99), mentre que els britànics enviaven els seus experts estrategues a Mulindi, quarter general del FPR, situat a la frontera ruando-ugandesa(100).
Caldria, aleshores, analitzar minuciosament la severa advertència feta pel Ministre d'Afers Estrangers belga, Willy Claes, arran de la seva visita a Kigali (febrer-març de 1994), i segons la qual, el President Habyarimana havia d'actuar de pressa perquè era "mitjanit menys cinc"(101). Al mateix temps, era significativa l'amenaça proferida pel Ministre de Defensa belga, Leo Delcroix, que deia a Habyarimana, el 12 de març de 1994, "preneu una iniciativa i preneu-la de pressa"(102).
Colette Braeckman afirma, d'altra banda, que el Govern belga sabia que "alguna cosa es preparava"(103). Nota, a més a més, l'activisme del gabinet del Ministre Willy Claes, així com el de l'ambaixador belga a Kigali(104).
Els belgues sabien, efectivament, que el FPR preparava una gran ofensiva, si es creu a Bernard Schyws, logista de la Creu Roja de Bèlgica a la zona de combat. Aquest va revelar a una amics ruandesos, el 4 d'abril de 1994, o sigui dos dies abans de l'assassinat del President Habyarimana, que la Creu Roja de Bèlgica sabia que la guerra anava a reprendre's ben aviat.
Revelacions semblant havien sigut fetes abans per un sot-oficial del contingent belga de la MINUAR. Havia declarat haver carregat i escortat armaments del FPR, de Mulindi (QG del FPR) a Kigali. Per a ell, les FAR no podrien pas contenir l'assalt del FPR.
L'assassinat del President havia de donar, doncs, el senyal del desencadanament de les hostilitats pel FPR i de l'assalt sobre Kigali.
Mentre que el mòbil de l'assassinat és evident en el que fa referència al FPR i Museveni, a saber, la presa del poder a Kigali pel primer, Colette Braeckman i els redactors de la carta del Sud ens revelen el mòbil dels belgues, americans i britànics.
Segons Colette Braeckman, "a la vetlla de la descolonització del Congo, en ple període de rivalitat Est/Oest, és important per a Bèlgica conservar, prop del Zaire i dels seus fabulosos recursos en primeres matèries, un país que pogués servir eventualment de base estratègica"(105). Aquesta afirmació és ben actual ja que, efectivament, Bèlgica busca desesperadament reimplantar-se al Zaire, via Rwanda, encara que sigui per la subversió o la força. El govern Habyarimana va refusar moltes vegades de servir de base de subversió contra Zaire, sobretot rebutjant mercenaris belgues que volien introduir-se al Zaire, via Rwanda. Els belgues, d'altra banda, mai van apreciar l'amistat entre Habyarimana i Mobutu, obstacle major del seu control econòmic sobre el Zaire. Per d'altres raons, com diu abans, els belgues no van digerir la presència invasora, segons ells, de França, en la seva estança anterior. L'amistat entre Rwanda i França era mal vista pels belgues. És així que van decidir apostar per gent que no porten França en el seu cor, el del FPR(106). Quant als britànics i els americans, alimentaven les ambicions d'incrementar les seves zones d'influència, transformant Rwanda en un país pràcticament anglòfon a través de la influència d'Uganda.
Segons Colette Braeckman, britànics i americans "desitjarien reprendre el vell somni de Cécil Rhodes: traçar una línia de continuïtat en vertical, a través del continent africà, d'Uganda a l'Àfrica del Sud"(107).
Però, més enllà d'aquestes causes romàntiques, se'n troben de més prosaiques i més pròximes a l'estratègia americana de domini del món:
* Els britànics i els americans volen el reforç del règim de Museveni, que penja d'un fil en el seu país; un règim favorable a Museveni, instal.lat a Kigali, podria contribuir a la seva estabilitat i incrementar el seu lideratge a la regió.
* A més, Washington considera Uganda com el darrer baluard contra "el proselitisme religiós sudanès"(108); d'aquí, la necessitat de reforçar pel sud el règim de Museveni.
* Els american, també cobegen els fabulosos recursos del Zaire; Rwanda hauria de servir de trampolí.
* En fi, Rwanda hauria sigut triat pels americans com a base estratègica pel control de l'Àfrica de l'Est i del Centre, així com de l'Àfrica Austral i, fins i tot, el Pròxim Orient. Per a fer això, el FPR hauria acceptat de concedi'ls-hi un terreny al Bugesera (sud-est) per a la construcció d'una base militar, cosa que Kayibanda i Habyarimana, els primers presidents (hutu) des de la independència, els hi haurien refusat.
Aquests països tenien raons suficients per a instal.lar a Kigali un règim favorable a Museveni, que els permetés satisfer les seves ambicions geo-estratègiques. L'obstacle era Habyarimana; no podien, doncs, més que subscriure's al projecte del seu assassinat pel FPR o, fins i tot, per què no, suggeri'ls-hi.
Els fets i gestos constatats poc abans i després del drama, mostren la seriositat de la hipòtesi d'assassinat de Habyarimana pel FPR, amb la complicitat i l'assistència activa d'Uganda, Bèlgica, Gran Bretanya i Estats Units.
Immediatament després de l'assassinat de Habyarimana, abans mateix que el drama fos conegut, el FPR va procedir a un atac generalitzat a les línies de defensa de l'exèrcit ruandès. Aquest atac, va posar en moviment més de vint mil soldats del FPR, reforçats per brigades senceres enviades per Museveni, incloent-hi tropes d'elit de l'exèrcit ugandès. Molts materials militars, lleugers i pesants, ja havien sigut entregats per Bèlgica i Gran Bretanya, estant assegurat el finançament per la CIA americana.
Aquest atac, considerat com l'assalt final, havia sigut preparat minuciosament: el FPR havia procedit a reclutaments massius des de 1993. Bèlgica i Gran Bretanya van assegurar els entrenaments de les tropes d'elit. Les infiltracions a l'interior del país van continuar, violant l'Acord d'alto-el-foc del 12 de juliol de 1992, i es van intensificar el 1993, sobretot en direcció a la capital.
Aquestes infiltracions són atestades pels mateixos amics del FPR. Colette Braeckman revela, sobretot, que els belgues sabien que el FPR "infiltra algunes casernes" de Kigali amb armes, el març de 1994. Però aquests últims no van alertar el govern ruandès, ni actuar per a impedir aquestes infiltracions. Això és una prova que estaven en connivència amb el FPR. Informacions concordants circulaven en aquest moment a la ciutat, com que els cascos blaus belgues ajudaven el FPR a portar homes i armes de Mulindi, quarter general del FPR, a la ciutat de Kigali. Van ser confirmades pels cascos blaus belgues, havent escortat les tropes de relleu del FPR. Les autoritats belgues sabien tot això. Aquesta és, potser, l'explicació de les amenaces proferides a les autoritats ruandeses perquè acceptessin les exigències del FPR, abans que no fos massa tard. "El Govern belga sap que alguna cosa es prepara" i no fa res. Demana, més aviat, l'ampliació del mandat de la MINUAR, a fi que les seves accions fossin més autònomes respecte al Govern ruandès.
La continuació dels esdeveniments aclapara els belgues. Immediatament després de l'atemptat, soldats belgues van ser vistos per la població prop de l'indret d'on van partir els míssils que van abatre l'avió. Colette Braeckman pretén que aquests militars belgues tornaven de l'aeroport, on havien d'acollir un C130, desviat després de Nairobi. Aquesta, contradiu la seva altra versió, segons la qual, la població hauria vist, més aviat, militars francesos disfressats de paracomandos belgues.
Convindria, d'altra banda, analitzar seriosament la recomanació que un cooperant militar belga hauria donat al FPR, per missatge de ràdio: feu per manera "de no provocar un nou accident". Colette Braeckman parla d'un incident que hauria tingut lloc abans de l'atemptat. El que és intrigant, és que l'edifici del Parlament ruandès, en el qual hi havia el contingent de 600 homes del FPR, no és ni en l'eix d'aterratge ni en el d'enlairament dels avions sobre l'aeroport internacional de Kanombe. No es comprèn com aquest incident anterior hauria pogut tenir lloc al damunt del palau del Parlament. La participació dels belgues en l'assassinat del President Habyarimana està, doncs, clarament establerta.
La gent es pregunta, a més a més, per què els cascos blaus belgues s'haurien precipitat per anar a buscar la caixa negra de l'avió, si no tenien res a retreure's? Van ser els trets de la guardia presidencial el que els va repel.lir. I després, per què aquests mateixos belgues haurien lluitat al costat dels soldats del FPR, contra les Forces Armandes Ruandeses, si no perseguien els mateixos objectius? S'ha assenyalat, en fi, que els cascos blaus belgues van deixar, fins i tot, les armes, sobretot armes pesants, a més de municions, al FPR, i li van cedir les seves posicions estratègiques a la ciutat de Kigali abans de la seva retirada.
Quant a l'Uganda de Museveni, va ser l'arquitecte de tota la guerra del FPR i de l'assassinat del President Habyarimana. Seria Museveni qui hauria demanat, per instigació dels americans, que la Cimera de Dar-Es-Salaam es pogués fer. Durant la seva estada a Uganda, els soldats americans van suggerir a Museveni de convèncer el President Mwinyi de Tanzània per a organitzar una trobada de Caps d'Estat de la regió. Aquesta reunió havia de portar els "dictadors esmentats" a anar a Dar-Es-Salaam i a caure en el parany(111). Havent-se assabentat que es tramava alguna cosa, el President Mobutu va refusar d'anar a Dar-Es-Salaam, mentre que el President Moi, de Kenya, va desistir al darrer minut(112).
Habyarimana i Ntaryamira, que hi van anar, van morir a l'avió que els tornava de Dar-Es-Salaam, abans, fins i tot, que tinguessin temps d'informar els seus pobles respectius dels resultats de la Cimera.
El President Museveni, que era amb ells a Dar-Es-Salaam, tingué una reacció sospitosa, a propósit de la desaparició de Habyarimana. A un interlocutor, el diumenge 10 d'abril (1994), el Cap de l'Estat ugandès explicarà, llargament, la bona fonamentació de la reivindicació dels exilats tutsi i retreurà a Habyarimana de no haver tingut la seva pròpia iniciativa ni haver buscat el diàleg amb ells, malgrat les seves múltiples recomanacions. Després acabarà dient: "You know, it was time to solve the matter" - "s'havia acabat el temps"(113).
Després de l'atemptat, els Estats Units i Gran Bretanya van desplegar maniobres significatives per a permetre al FPR reeixir en els seus projectes:
* Reducció del contingent de la MINUAR.
* Refús d'exigir l'alto-el-foc.
* Embargament contra el govern ruandès.
* No reconeixement del nou govern dirigit per Kambanda.
* Reconeixement precipitat de l'autoritat del FPR.
* Suport incondicional al règim minoritari de Kigali.
* Hostilització dels líders hutu refugiats a l'exterior.
És sota l'impuls dels Estats Units, Bèlgica i Gran Bretanya que el Consell de Seguretat va reduir, l'abril de 1994, el contingent de la MINUAR, de més de deu mil homes a només 444. L'objectiu era de no molestar el FPR en les seves operacions, de les quals estaven segurs que en sortitia vencedor, vist els mitjans posats a la seva disposició.
D'altra banda, van ser els mateixos americans els que van posar obstables al desplegament ràpid de la MINUAR II, en la resolució 918(114). El desplegament es va dividir en dues fases. La primera, referent només al redesplegament dels observadors que es trobaven a Nairobi, o sigui 179 homes.
La segona fase, concernint 4.870 homes sobre els 5.500 autoritzats, va ser suspesa a voluntat de les parts en conflicte, incloent-hi el FPR, oposat, malgrat tot, al desplegament de la MINUAR! Els americans, de fet, no volien aquest desplegament abans de la victòria del FPR.
Això també explica les raons que van impel.lir els Estats Units i Gran Bretanya a refusar l'alto-el-foc abans de la victòria del seu poltre. Per contra, van assetjar el Consell de Seguretat per a obtenir un embargo militar contra el Govern ruandès, mentre que el FPR rebia armes i municions via Uganda. L'embargament va ser decidit el 17 de maig de 1994. L'acabament de la guerra estava decidida des d'aleshores. Colette Braeckman assenyala, pertinentment, que "a l'acabament de la guerra, mentre que els seus adversaris patien l'embargament sobre les municions, es podien veure combatents del Front circular dalt de vehicles militars nous de trinca, matriculats a Uganda"(115).
A més d'aquest embargament militar, els Governs americà, britànic i belga, van imposar un bloqueig general contra les autoritats ruandeses establertes després de l'assassinat de Habyarimana i que aquests països no havien volgut reconèixer.
Els americans, especialment, van refusar d'acollir, el maig de 1994, el Ministre d'Afers Estrangers del nou Govern, però van rebre amb els braços oberts, en el mateix període, la delegació del FPR. Aquesta actitud discriminatòria va ser estigmatitzada per l'ambaixador de Rwanda a Washington, en la seva nota a l'honorable Harry Johnston, President del Sots-comitè per a l'Àfrica, a la Cambra dels representants del Congrés dels Estats Units. L'ambaixador ruandès assenyala que "la tendència del Govern dels Estats Units a isolar el Govern provisional -l'altre signatari de l'Acord d'Arusha- i a no condemnar el FPR, és perillosa i encara complica més el problema. Incita el FPR a prosseguir la guerra i a refusar tot compromís en les negociacions d'alto-el-foc. Priva el Govern americà de la possibilitat d'actuar com a mitjancer entre les dues parts, com ja havia passat abans, i crea dubtes respecte a la seva neutralitat"(116).
Aquest ambaixador pesat, va ser expulsat del seu despatx, contràriament a tots els usos diplomàtics i al dret internacional. L'ambaixada de la República ruandesa fou tancada, per decisió del Govern americà, abans mateix de l'establiment del govern del FPR.
Després, els Estats Units van ser a primera fila entre els Estats que van reconèixer immediatament el règim minoritari del FPR instal.lat a Kigali. Ells farien la principal aportació, amb Gran Bretanya i d'altres països anglo-saxons, enviant tropes per a protegir i consolidar el règim del FPR: 3.000 militars americans s'embarcaren cap a Rwanda, amb el nom en codi de "support Hope"; Gran Bretanya n'hi envià 500. També hi havia irlandesos i australians.
Aquests contingents van ser desplegats amb una celeritat manifesta i amb mitjans exorbitants, mentre que el desplegament de la MINUAR II es va fer amb més de dos mesos. Es diu que molts militars americans es van quedar a Rwanda després de la partença oficial del contingent "support Hope". Vetllaven a la capçalera d'un règim, amenaçat de mort súbita, tot just sortit de les mans màgiques de l'oncle SAM.
Els americans desplegaven esforços enormes per a mantenir en vida aquest règim, que no es podrà aguantar mai amb les seves pròpies cames: pressió sobre la Banca Mundial, que atorgava 50 milios de dolars al Govern del FPR (desembre de 1994); organització d'una Taula Rodona que permetés, a aquest Govern, obtenir una promesa d'assistència d'una quantitat espaterrant, del voltant de 600 milions de dolars (gener 1995); anunci del reforç de la cooperació USA-FPR, en el moment en què els altres socis capitalistes paraven la seva assistència directa, després de la massacre de poblacions hutu en el camp de desplaçats de Kibeho, on al voltant de 10.000 civils innocents van ser assassinats fredament pels militars del FPR.
Al costat d'aquests esforços per a reforçar el règim minoritari de Kigali, els americans, ajudats per Gran Bretanya i per d'altres països anglo-saxons, es van moure per a desorganitzar i neutralitzar els líders hutu susceptibles de constituir una oposició política creïble contra el FPR: després d'haver acusat tots els hutu d'haver concebut i organitzat el genocidi dels tutsi, van fer pressions enormes sobre el Consell de Seguretat a fi que ordenés el seu arrest, fins i tot abans d'aplegar indicis seriosos de culpabilitat: després van fer que, organismes auto-anomenats defensors dels drets de l'home, fessin investigacions pre-decidides, fent creure que els refugiats hutu rebien armes per anar a desestabilitzar el règim de Kigali i massacrar una altra vegada els tutsi.
Tot porta, doncs, a creure que, els USA, Gran Bretanya, Bèlgica i, ben segur, Uganda, van jugar un paper decisiu en la presa del poder a Kigali pel FPR, passant per l'assassinat del President Habyarimana.
El FPR va fer servir el seu art de la manipulació, sempre amb la complicitat dels mitjans de comunicació internacionals, per a fer creure que el crim va ser comès per la gent de Habyarimana mateix, els "extremistes hutu", civils i militars.
Segons Africa International, "immediatament després de l'atemptat reeixit contra Juvénal Habyarimana, la direcció del FPR, conscient de les repercussions desastroses d'aquest acte en les seves relacions amb la majoria hutu, va establir una eficaç estratègia mediàtica: carregar el mort al camp governamental i als seus 'extremistes'. En realitat, l'assassinat del President beneficia, evidentment, el FPR, que es va escarrassar, les setmanes precedents, a presentar arreu, el President ruandès, com l'obstacle principal per a l'aplicació dels Acords d'Arusha (sens dubte, enterrats amb la víctima) que afavorien, particularment, els rebels."(112).
La pista dels "extremistes hutu" com assassins del President Habyarimana i planificadors de les massacres, no s'aguanta dempeus. Els mantenidors d'aquesta tesi, no disposen de cap element seriós i creible(118).
Per contra, la hipòtesi de l'assassinat del Cap de l'Estat ruandès pel FPR i els seus aliats ugandesos, belgues, americans i britànics, és la més seriosa ja que troba arguments imparables.
A més, mentre que "els extremistes" no tenien cap mòbil per a cometre l'atemptat, el FPR ho tenia tot a guanyar amb la mort del President Habyarimana. Tenia, a més, els mitjans proporcionats pels seus aliats, amb els quals havia establert minuciosament l'estratègia de presa del poder per la força amb la mort del President. D'altra banda, els "extremistes hutu" no tenien ni els mitjans ni el temps material necessaris per a concebre i executar un atemptat com aquest. I després, si aquest hagués estat el cas, haurien pogut, a la manera del FPR, preparar-se per a tornar a prendre el poder, reduïnt al mínim les conseqüències indesitjables que hauria comportat l'eliminació del President Habyarimana. En tot cas, ho haurien fet tot per a preparar-se a la reacció violenta del FPR, sabent que les massacres dels tutsi havien de conduir, necessàriament, a la represa de les hostilitats. Ara bé, tot i que els hutu es van preparar per a l'auto-defensa contra el FPR, sobretot distribuïnt armes a les poblacions de les zones de combat i a les joventuts hutu, no es va fer res per a preveure l'assalt final del FPR, sota la forma d'un atac coordinat amb les forces armades ugandeses, sostingudes per potències estrangeres.
Al contrari, es va fer tot per afeblir les capacitats de defensa de l'exèrcit ruandès i per a impedir-li de comprar armaments apropiats i municions en quantitat suficient:
* L'oposició propera al FPR, que tenia les regnes del poder executiu, va fer una forta campanya per a fer creure en la bona fe del FPR i dissimular els preparatius d'aquest últim per a la guerra, en violació de l'Acord de Pau d'Arusha.
* El Ministre de Finances, pertanyent al corrent FPR, Marc Rugenera (actualment Ministre de Finances del FPR) va bloquejar els fons per a la compra de municions, malgrat les amenaces reals de l'enemic.
* França va parar els seus proveïments militars després de la signatura de l'Acord de pau.
* La MINUAR va prendre el control de les armes pesants i dels dipòsits d'armaments de les Forces Armades Ruandeses, sobretot a la capital.
* És la MINUAR qui controlava la seguretat a Kigali i no les FAR.
Les FAR, doncs, no estaven preparades per a les hostilitats. Estaven condicionades per a la pau. Algú em va informar d'un incident significatiu a aquest respecte i que, potser, va decidir el tombant de la guerra: a Mutara, quan un artiller va voler disparar el seu "orgue d'Stalin" (l'únic a la regió) després de l'atac del FPR, els obusos no van sortir, l'arma estava encallada per falta de manteniment. Ara bé, van ser les tropes de Mutara les primeres a retirar-se, sota l'embranzida dels agressors del FPR/NRA.
Els planificadors de les massacres són, doncs, el FPR i els seus aliats. Els executors són les tropes del FPR i els mercenaris estrangers, sobretot d'Uganda, Tanzània i Burundi.
De cop, la qüestió del genocidi contra els tutsi es torna a trobar en el seu lloc. És clar que els hutu van reaccionar autodefensant-se contra els atacs dels tutsi i del FPR, que havien organitzat brigades especials a tot el país per a eliminar l'elit hutu. Des d'aleshores, no es pot parlar només de massacres de tutsi, massacres que, és cert, en alguns casos van depassar els límits d'una simple autodefensa, transformant-se, més aviat, en represàlies contra les massacres sistemàtiques de hutu pel FPR a les prefectures de Byumba i Kibungo.
En fi, cal reconèixer que quan hom confronta totes les idees, tots els fets i tots els esdeveniments que van succeir des de l'u d'octubre de 1990, arribem a la conclusió que el FPR i els seus còmplices van buscar i busquen sempre (els esdeveniment de Kibeho i Kanama ho acrediten) de "destruir tot o part de l'ètnia hutu com a tal", començant per la seva elit política i intel.lectual. L'amplada de les massacres selectives (es parla de més de dos milions de hutu assassinats) efectuades pel FPR, és condemnada pel informes concordants de molts organismes seriosos i creïbles de defensa dels drets de l'home, com Amnistia Internacional i, fins i tot, organismes pro-FPR com "Human Rights Watch", així com per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats. Les massacres comeses pel FPR contra les poblacions hutu, han de ser, doncs, qualificades de genocidi i reprimides com a tals. També la comparació, pel FPR, de les massacres dels tutsi a l'holocaust, del qual van ser objecte els jueus durant la 2ª guerra mundial, és una impostura i una falsificació de la realitat.
Si considerem el fet que aquestes massacres van ser falsament qualificades de genocidi, mentre que l'holocaust és el pitjor dels genocidis que mai hagi tingut lloc en el món, si interroguem la història, constatem que fer la comparació entre la situació dels tutsi i la dels jueus denota una enorme superxeria, de cara a recuperar la simpatia de tots aquells que s'horroritzen de l'holocaust. Convé, en primer lloc, recordar que el poble jueu va ser objecte de persecució constant pels cristians, que veien en ells els assassins de Jesúcrist. Van ser, en primer lloc, forçats a l'exili pels emperadors romans després de la massacre de milers d'ells. Expulats de Jerusalem l'any 130 per Adrià, "van quedar sense país. Van quedar sense temple. Van quedar escampats arreu del món"(119).
Després van ser massacrats per les Croades, ja que els cristians veien en ells els còmplices d'aquells que havien crucificat Jesús(120). També van ser víctimes de la xenofobia a aquest respecte, i de la gelosia degut als seus èxits i la seva solidaritat. D'ençà, van ser perseguits arreu, sobretot a l'Europa de l'Est (Rússia, Polònia, Romania...) i després a tota l'Europa conquerida per l'Alemanya nazi i antisemita. Van ser tancats en els camps de concentració i els "ghettos" per a isolar-los dels altres.
És important assenyalar que els jueus van ser, en primer lloc, perseguits a causa de la seva religió. Tot seguit, van ser víctimes de la doctrina de la supremacia de la raça germànica, desenvolupada pels nazis i aplicada per Hitler, que va decidir, entre d'altres coses, exterminar els jueus. Així, en els camps de concentració en van morir sis milions, pel gas i el foc. Aquest va ser l'horror de l'holocaust.
Quant als tutsi, mai han sigut perseguits, eren ells els perseguidors. No han conegut mai camps de concentració ni forns crematoris i encara menys cambres de gas. Van sotmetre la majoria del poble ruandès, format principalment pels hutu (85%, després 90%), durant més de quatre segles fins el 1959. Des d'aquesta data, van fer guerres contrarevolucionàries per a tornar a prendre el poder als hutu, que els hi havien pres després d'una revolució social (1959) i unes eleccions democràtiques (1960-1961).
Les massacres de les quals els tutsi van ser objecte van venir després, no només de la darrera d'aquestes guerres contrarevolucionàries de caràcter ètnic que van desencadenar l'u d'octubre de 1990 amb la complicitat d'Uganda, sinó també després de l'assassinat del darrer President hutu, Juvénal Habyarimana, i de les massacres selectives de població hutu.
Amb els jueus, la persecució, les massacres, els genocidis, mai van ser causats per una provocació qualsevol de part seva. Amb els tutsi, per contra, la dominació, els assassinats i les massacres selectives dels hutu, van provocar mesures d'autodefensa i represàlies per part d'aquests darrers. Els hutu, mai han elaborat una doctrina de cara a exterminar els tutsi, com els nazis. Les reaccions dels hutu entren dintre de la legítima defensa i en cap cas poden ser qualificades de genocidi. No es pot tolerar cap comparació amb l'holocaust. Aquells que anomenen els hutu, nazis d'Àfrica (els agents del FPR), no són més que mentiders empedreïts a sou dels "Khmers negres", exterminadors del seu propi poble. És, més aviat, el poble hutu el que, confós, expulsat i perseguit arreu per crims no comprovats, pateix el martiti de l'exclusió, comparable a la que va patir el poble jueu. Però la comparació s'acaba aquí.
En fi, la pretensió de les autoritats de Kigali de voler-se aprofitar de l'experiència dels jueus en la caça i judici dels nazis, expressada en ocasió d'un "col.loqui internacional" sobre el drama ruandès (Kigali, novembre 1995), denota una superxeria a penes creïble.
En primer lloc, els jueus van perseguir els nazis comprovats que havien escapat de la justícia, mentre que el règim del FPR pretén perseguir persones, no pels seus crims provats, sinó per la seva pertinença ètnica hutu. A més, els jueus no van tenir cap responsabilitat en les exaccions comeses per Alemanya i els seus aliats durant la 2ª guerra mundial, mentre que els tutsi i el FPR tenen una greu responsabilitat en les massacres que van tenir lloc a Rwanda. Les autoritats de Kigali, sortides del FPR, no estan, doncs, gens qualificades per a jutjar els hutu, ja que jurídicament no poden ser jutge i part.
Les detencions a les que aquestes autoritats procedeixen, en relació amb el drama ruandès, són massa precipitades i massa arbitràries. Els caçadors de nazis procedien, primer, a un treball de formiga, de verificació de documents, d'indicis i proves abans de detenir i jutjar o, fins i tot, executar tal nazi o tal altre. La gent del FPR no té cura de proves materials; amb algunes denúncies, sovint teledirigides, n'hi ha prou. Això és molt fàcil, ja que tot hutu és considerat culpable, per al règim de Kigali. Quant als jueus, rebutgen la criminalització col.lectiva. Busquen els criminals individualment, sense consideracions d'ètnia o nacionalitat. No es pot, en el marc d'aquest treball, exhaurir el tema i analitzar totes les diferències entre l'holocaust i el drama ruandès, però s'ha dit l'essencial.
Podem remarcar, tanmateix, una semblança important. Mentre que els jueus van lluitar per a l'establiment d'una llar nacional, després un Estat independent, objectiu aconseguit el 1948 amb la creació de l'Estat d'Israel, ara els tutsi estan decidits a crear un Estat tutsi després d'haver foragitat els hutu de Rwanda. El règim tutsi de Kigali es recolza, malauradament, sobre la doctina de la raça superior, que va estar a l'origen de l'holocaust i va portar a la 2ª guerra mundial, amb tots els seus horrors. Kagame i els seus, van doncs, en la línia de Hitler i els seus partidaris nazis, essent el FPR perfectament comparable al Partit Nacional-Socialista. La política d'acomodament de les potències europees respecte a l'ascensió del nazisme i les seves primeres conquestes (1938-39) és la que aquestes mateixes potències -a les quals s'hi afegeixen els Estats Units- fan respecte el règim de Kigali. L'explosió en cadena de les violències...i de la guerra, a la regió dels Grans Llacs, són ja una realitat palpable. Però els hutu, aguantaran patir l'holocaust de part de Paul Kagame i els seus "Khmers negres", a la manera dels jueus respecte a Hitler i els seus nazis?