El FPR, els seus aliats i els seus simpatitzants van afirmar, a còpia de molta publicitat, que les autoritats ruandeses, els líders polítics hutu i les Forces Armades Ruandeses van planificar les massacres dels tutsi. En el seu informe preliminar de 28 de juny de 1994, el Relator Especial per a Rwanda va declarar que les massacres de tutsi, que ell assimila a genocidi "fan la impressió d'haver sigut planificades, sistemàtiques i atroces"(74).
Després d'aquesta afirmació, reconfirmada i precisada més tard, els aliats del FPR, molts simpatitzants dels tutsi, en fan fer molt ressò. Hom pot citar, sobretot, Colette Braeckman, periodista del diari belga "Le Soir", Pascal Krop, periodista a "l'Evénement du jeudi" i sobretot, Alain Destexhe, Secretari General de Medécins Sans Frontières. Totes aquestes persones i d'altres, es van afanyar a escriure llibres per a fer l'apologia del FPR i dels tutsi i per a condemnar, sense pal.liatius, els hutu, assimilats tots als "genocides" i "autors de les massacres"(75). Tot aquests llibres, plens d'errors i mentides deliberades, van ser produïts a correcuita per a manipular la veritat i, sobretot, per a dissimular les greus exaccions comeses pel FPR. Per això no és sorprenent que un d'aquests autors, Alain Destexhe, ataqui apassionadament Amnistia Internacional, que va revelar i denunciar les massacres del FPR. Per l'autor, aquestes massacres són poc importants i al costat de les comeses contra els tutsi no serien res.
A més de persones físiques, també hi ha hagut Estats, com Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica i d'altres aliats del FPR, per a prendre al peu de la lletra les afirmacions de René Degni Segui. Aquests països van fer pressió sobre els tres experts de les Nacions Unides i sobre el Secretari General, Boutros Boutros Ghali, a fi que les conclusions de l'informe de l'expert no diferissin massa de les del Relator Especial. Per a reeixir en aquesta prova de força, es va refusar als tres experts el temps necessari per a fer investigacions decisives i exhaustives, sobretot en el nord-oest, el nord-est i el sud-est de Rwanda, així com en els camps de refugiats amb persones supervivents de les massacres del FPR. Les seves conclusions, sens dubte, haurien pogut ser diferents de les de Degni Segui. De fet, el seu treball va resultar una doble feina inútil.
Algunes ONGs, consagrades en cos i ànima al FPR, van agafar l'ocasió al vol per a caure amb tota la força sobre els hutu, el seu govern i el seu exèrcit i acusar-los de tots els mals. African Rights es va destacar en aquest exercici. Va produir un document de prop de mil pàgines per a condemnar, sense pal.liatius, els hutu i fer una apologia en regla de l'acció dels tutsi i el FPR.(77). És aquest document i les conclusions del Relator Especial, les que serviran de base al nostre anàlisi sobre la qüestió de la planificació del "genocidi" i les massacres.
Provem, en primer lloc, de resumir els arguments desenvolupats i que afirmen que els hutu, el seu govern, els seus partits polítics, així com les FAR, haurien planificat els esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda a partir del 06.04.94.
a) Campanya d'exhotació a l'odi ètnic i a la violència, orquestrada pels mitjans informatius del govern o pròxims a ell, com Radio Rwanda i sobretot la Radio Télévision Libre des Mille Collines (RTLM). African Rights parla també de diaris escrits pro-hutu: Kangura, Médaille Nyiramacibiri, Kamarampaka, Interahamwe, Umurangi, Vérités d'Afrique, Ijambo, Ikindi, així com artistes hutu com Bikindi Simon.
b) Mobilització de la massa, sobretot per:
* la creació de milícies;
* la distribució d'armes a les poblacions civils i a les milícies.
c) Creació d'esquadrons de la mort.
d) Terrorisme de les milícies i assassinats de personalitats polítiques.
e) Rapidesa dels esdeveniments després de l'assassinat del President Habyarimana.
f) Existència d'una llista de persones a executar.
Ara examinem els fets
a) Campanya d'exhortació a l'odi ètnic i a la violència
El Relator Especial, African Rights i tots aquells que pensen com ells, ignoren deliberadament la situació que prevalia a Rwanda després de l'agressió d'Uganda i del FPR. Objectivament, no es pot oblidar que Rwanda estava en guerra. Aquesta guerra havia provocat una bipolarització de la societat ruandesa al voltant de les dues grans ètnies, els hutu i els tutsi. La bipolarització era neta i irreversible, sobretot després de la signatura dels Acords d'Arusha. Des d'aleshores, no és sorprenent que els mitjans informatius hutu facin una propaganda encarada a la denúncia de l'enemic del poble ruandès, sostingut incondicionalment pels tutsi.
De la seva banda, els mitjans informatius tutsi feien una forta propaganda contra el règim de Habyarimana, considerat com a baluard i símbol del poder hutu instal.lat després de la Revolució Social de 1959. Aquests mitjans tutsi donaven suport unàniment al FPR i els seus objectius de prendre el poder per la força.
De primer, si René Degni Segui, African Rights i tots els altres amics del FPR, haguessin fet una anàlisi més objectiva i menys partidista de la situació, haurien conclòs, de fet, amb una propaganda paral.lela i oposada, en què l'iniciador és simplement el FPR, que va desencadenar la guerra.
Així doncs, si la propaganda pot ésser assimilada a la planificació de les massacres, és manifest que el FPR és el veritable planificador; els altres, no feien més que reaccionar a la seva ofensiva, per legítima defensa.
De fet, quan hom examina la successió dels esdeveniments, en allò que concerneix a aquesta propaganda, hom veu que el FPR i els tutsi van sempre agafats de la mà:
1986-1989:
Campanya violenta dels refugiats tutsi contra el poder republicà a Rwanda i apologia de l'època monàrquica pels diaris i revistes tutsi: Impuruza(78), Intego, Munyarwanda, Inkotanyi, Huguka, Isangano, Umurinzi i d'altres.
1989-principis de 1990
Inici d'una campanya internacional insidiosa contra el règim de Habyarimana, en preparació de la invasió del FPR. Aquesta campanya és portada pels refugiats tutsi, que es serveixen d'alguns mitjans occidentals. Brussel.les esdevé la plataforma d'aquesta campanya amb l'entrada en escena de Marie France Cros, periodista al diari "La Libre Belgique". El règim de Habyarimana és presentat com una dictadura hutu que aixafa els tutsi, però també els hutu del sud. La qüestió dels refugiats tutsi és desempolsada.
1990
El diari Kanguka és tret per Kageguhakwa Valens, abans de la invasió del FPR, per a preparar l'opinió.
Ruptura entre Ngeze Hassan i Rwabukwisi Vincent (RAVI), col.laborador en el diari Kanguka. Ngeze Hassan va fer unes revelacions sobre les connexions de Kanguka amb els refugiats tutsi que preparaven la invasió de Rwanda. Malauradament està empresonat, com el seu col.lega Ravi, per alta traïció.
Kageguhakwa Valens va passar el relleu de la propaganda dels refugiats tutsi i tot seguit, acompanyat de Bizimungu Pasteur, va marxar de Rwanda i s'afegí al FPR, que estava ultimant els preparatius de guerra amb el suport actiu del President Museveni.
01.10.90
Invasió de Rwanda pels militars de l'exèrcit regular ugandès, entre els quals hi ha refugiats tutsi, membres d'aquest exèrcit. Fixem-nos que fins aquesta data, els únics mitjans d'informació pro-governamentals que existeixen són Radio Rwanda, Imvaho i La Relève.
Principis de 1991
Creació de Radio Muhabura, punta de llança de la propaganda dels tutsi i del FPR. La seva estratègia és simple: fer una campanya d'informació i desinformació per a batre l'enemic i reinstaurar el règim tutsi a Rwanda. A aquests efectes, centra la propaganda als voltant dels punts següents:
* Desmoralitzar les Forces Armades Ruandeses.
* Denigrar el règim del moment i el procés de democratització ja encetat, per a guanyar l'opinió a la causa del FPR.
* Dividir els hutu fent creure que el FPR lluita tan sols contra el poder dels hutu del nord.
* Convèncer i encoratjar els tutsi perquè donin suport al FPR en l'interior i allistar-en molts a les seves files.
Aquesta propaganda de Radio Muhabura, junt amb d'altres maniobres dels tutsi i del FPR, va fer els seus estralls en el si de la societat ruandesa, més que els diaris tutsi o els mitjans de comunicació internacionals:
* Les rivalitats entre els hutu del nord i del sud van ser exacerbades. Alguns, entre aquests darrers, fins i tot van alimentar l'esperança de col.laborar amb el FPR per a capgirar "la dictadura" dels nordistes.
* El procés democràtic va descarrilar i es va transformar en combat de caps, delerosos per omplir les seves panxes i disposats a vendre's a no importa quins diables.
* La bipolarització de la societat ruandesa en dos corrents político-ètnics: d'una part els tutsi pro-FPR més alguns col.laboradors hutu, i de l'altra els hutu pro-republicans, que van aconseguir trencar la cadena de la divisió regional. Aquesta bipolarització es va clarificar des que els Acords d'Arusha no van resistir la partició real del poder entre els diferents rapinyaires, que eren els líders polítics.
Al mateix temps, Radio Rwanda, que va arribar, en el primer mes de la invasió, a mobilitzar tota la població ruandesa, sense distinció d'ètnia ni regió, contra els agressors, va ser completament paralitzada per les querelles partidistes. El FPR va maniobrar astutament per a neutralitzar al seu favor aquest mitjà nacional. En un cert moment, els adversaris del FPR van ser boicotejats i prohibits per l'emissora o, en tot o en part, seriosament censurats. Els Inkotanyi, tot i ser els agressors, tenien el bon paper mentre que Radio Muhabura continuava escampant la seva propaganda altament danyosa, divisionista, racista i incitadora a l'assassinat dels adversaris, que constantment eren citats per l'emissora.
Amb l'autorització del multipartidisme, el juny de 1991, d'altres diaris van veure la llum. Però l'abundor de mitjans traïa la bipolarització, que rosegava la societat ruandesa. Al voltant del veterà Kanguka, d'altres diaris pro-FPR naixien cada dia: Rwanda Rushya, le Tribun du peuple, le Messager-Intumwa, Kiberinka, d'Ere de Liberté, la Nation, Kanyarwanda, le Flambeau... Alguns d'aquests diaris, actualment, són els únics -signe dels temps- que tenen casa pròpia a Rwanda, sota el poder del FPR(79). Són aquests mateixos diaris els que fan el relleu de Radio Muhabura, per a denigrar els hutu en general o per oposar els del nord als dels sud. Alguns representaven els hutu, sobretot amb forma de goril.les, amb el nas ample i només tres dits als peus, amb cometaris malvolents, provocadors i manifestament racistes (le Tribun du Peuple); d'altres, treballaven conscienciosament per a soscavar la solidaritat dels hutu contra la guerra del FPR (Rwanda Rushya).
Remarquem que periodistes massa zelosos van, fins i tot, suggerir de caçar els hutu provinents del nord i residents a Kigali, si era necessari mitjançant la violència. Unes llistes van ser confeccionades i les amenaces van començar a ser executades ja el 1992. Però, al costat d'aquests diaris tutsi, hi havia diaris hutu nascuts darrera de les seves passes, menys per assegurar la pluralitat d'opinions que per anar a la contra de la campanya ofegosa dels diaris tutsi i per a suplir la carència de Radio Rwanda, en la defensa dels interessos de les masses populars.
La bipolarització era nítida i l'antagonisme remarcable per aquell que volia veure i constatar la realitat. Tanmateix, al començament, el diaris hutu reflectien dues tendències: les pro-Habyarimana i les anti-Habyarimana de l'oposició. Aquests darrers eren molt complaents amb el FPR i queien, de vegades, en els paranys dels tutsi, sobretot els de combatre sense discerniment tots els hutu del nord, inclosos aquells que pertanyien al seu propi corrent polític (Isibo). Era la manifestació flagrant del principi maquiavèl.lic de "devide ut imperes" (divideix per a regnar), que va estar a la base del poder de l'Imperi Romà i dels imperis colonials. Aquests hutu no van arribar a descobrir el seu monumental error fins a la darreria de 1993, quan la partició real del poder amb el FPR va esdevenir impossible. I va ser en aquest mateix moment que va néixer la Radio Télévision Libre des Mille Collines, exactament tres anys després de la creació de Radio Muhabura.
Quant als artistes hutu que African Rights incrimina, com Bikindi Simon, ningú ignora que la comunitat tutsi tenia els seus aedes, que mantenien la flama de la venjança contra els hutu, molt abans de les prestacions patriòtiques de Bikindi. Hom pot citar, sobretot, la cèlebre Kayirebwa Cécile. Molts grups musicals tutsi es van formar a Burundi, Uganda, a Rwanda mateix, per a donar suport a la guerra del FPR. Per què Bikindi Simon i d'altres artistes hutu no haurien tingut el dret de combatre l'agressor?
Hom pot demanar-se, legítimament, des d'aleshores, qui és culpable de propaganda reprensible, l'agredit o l'agressor?
Si René Degni Segui i tots aquells que van seguir la seva lògica, o els que van anar més enllà, com African Rights, haguessin volgut analitzar bé, sense haver pres partit prèviament, les produccions dels mitjans de comunicació dels dos corrents ètnico-polítics, haurien pogut remarcar que els mitjans pro-hutu no feien més que replicar a la propaganda dels mitjans tutsi i pro-FPR. En fi, si René Degni Segui i tots els detractors dels hutu haguessin tingut un cert sentit de justícia i equitat, haurien pogut concloure que, a Rwanda, més aviat hi regnava una tensió ètnica malsana i perillosa, susceptible de transformar el conflicte, que veritablement encara no estava ben enfocat malgrat els Acords d'Arusha, en una guerra civil generalitzada sense treva.
Però el Relator Especial va preferir veure els esdeveniments amb un sol ull, com algú que patís d'estrabisme. Tots aquests informes van tendir a fer creure que només hi havia un sol causant del desordre, el hutu, l'agredit, i una sola víctima, el tutsi, el FPR. Els altres no van fer més que seguir l'evangeli segons Sant René Degni Segui, apòstol de Kagame, defensor infatigable del Musevenisme i atacant de la democràcia fonamentada sobre la regla "nyamwinshi" (regla de la majoria).
Veiem ara el segon element que el Relator Especial i els seus deixebles posen entre els índícis de planificació de les massacres.
b) Mobilització de la massa
* Creació de les milícies
En cas d'agressió, la mobilització de la massa per a l'autodefensa i la defensa de la pàtria no és il.lícita, segons el dret internacional. També, African Rights perd completament la seva credibilitat al refusar als ruandesos el dret de mobilitzar-se contra l'agressor i els seus còmplices, i presentant l'anàlisi del Ministeri de Defensa de 29.09.91 en aquest sentit, com un indici de planificació de les massacres(80).
La creació de "milícies" per a combatre el FPR i els seus aliats i còmplices que preparaven una nova ofensiva, l'assalt final segons deien ells, és un acte legal i legítim. Per contra, el que és il.legal i reprensible, és l'aliança amb l'enemic o la col.laboració amb ell. En el curs de la segona guerra mundial, aquests traïdors patien càstigs exemplars, sobretot quan queien a les mans dels "resistents" o dels "partisans".
African Rights hauria de saber fer, d'altra banda, la diferència entre les "milícies" que van combatre valentament contra el FPR, els seus aliats i els seus còmplices i els Interahamwe o els Impuzamugambi, joventuts respectives del MRND i CDR. Si alguns entre aquests joves van prendre les armes per a defensar la pàtria, no ho van fer com a joventuts del partit, sinó com a patriotes ruandesos. Vol ignorar, deliberadament, per a les necessitats de la causa, que d'altres partits polítics tenien joventuts, a més dels dos citats: la joventut liberal (PL), Abakombozi (PSD), Inkuba (MDR).
Els membres d'aquestes joventuts, gairebé tots, van estar ficats en la guerra, els uns (la joventut liberal i una part dels Abakombozi) del costat del FPR i els altres (Inkuba, Impuzamuganbi, Interahamwe i la majoria dels Abakombozi) dels costat del corrent republicà.
És inexacte, doncs, continuar creient que només els Interahamwe i, accessòriament, els Impuzamugambi, van combatre per al país.
Cal saber, tanmateix, que aquestes joventuts van ser creades per a reforçar la lluita política dels seus partits i la seva extensió territorial. Només la joventut lliberal (al menys el seu component tutsi, el més important) havia estat creada per ajudar el FPR en el seu combat per a la conquesta del poder per la força i la violència.
* Distribució d'armes a les poblacions civils i a les milícies
Reconeixent que l'autodefensa és legítima, a la vista del dret internacional, i que el reclutament de les masses és un dret i un deure de cada Estat agredit, les autoritats ruandeses, en aquest cas el Ministeri de Defensa, no han comès cap crim quant a la distribució d'armes a les poblacions de les zones de combat o als joves compromesos a defensar la pàtria des de la represa de la guerra.
El Relator Especial i els seus deixebles, més aviat haurien de buscar els assassins del President Habyarimana i aquells que van aprofitar-se del caos consecutiu a aquest assassinat per a llançar-se a l'últim assalt per a prendre el poder per les armes, obligant així a la població civil i la joventut ruandesa a prendre les armes per a defensar les adquisicions democràtiques. Cal, tanmateix, malfiar-se de les informacions fantasioses, com les donades per la periodista Colette Braeckman, la qual pretén que, el març de 1994, hi havia 50.000 fusells només a la ciutat de Gitarama, que tindria uns 144.000 habitants(81). Ara bé, Gitarma tenia, com a màxim, 20.000 habitants.
c) Creació dels esquadrons de la mort
Aquest terme d'esquadró de la mort és una traducció de l'expressió anglesa "death squads" o "squad killers". Aquesta expressió ens ha arribat d'Uganda, importada pel oficials del FPR que, majoritàriament, eren membres dels esquadrons de la mort d'Idi Amin i després de Museveni.
El major Paul Kagame, esdevingut general sense transició i Vice-president i, al mateix temps, Ministre de Defensa del règim minoritari tutsi de Kigali, va ser, durant molts anys, director dels serveis de seguretat de l'exèrcit ugandès i cap dels "death squads". Va tornar-se tristement cèlebre amb la repressió contra els opositors ugandesos, en la qual molts van morir sota les tortures dels seus esbirros. A Paul Kagame li agradava fer servir, sobretot, els mètode dels "tres lligams" o kandoya, que Amnistia Internacional va retrobar a Rwanda entre els arsenals de tortura del FPR(82).
Els primers a parlar d'esquadrons de la mort, a Rwanda, van ser els tutsi, agents del FPR. Aquesta expressió no va aparèixer fins després de la invasió d'octubre de 1990. Abans no existia a Rwanda.
Els extremistes tutsi a sou del FPR, van utilitzar els seus talents de membres d'esquadrons de la mort del FPR, per a sembrar el terror en la població des de 1991(83). Atemptats assassins van assolar el país, pràcticament fins a la represa de les hostilitats, el 7 d'abril de 1994. Els assassinats dels líders hutu van ser sàviament organitzats. Però els dirigents del FPR, que estaven experimentats des de la campanya ugandesa, en l'organització d'atemptats terroristes i assassinats, van adoptar una tàctica astuta: endossar els crims al adversari abans que aquest reaccionés, després orquestrar una gran publicitat al voltant d'aquesta acusació. Així, encara que l'adversari ho desmenteixi, sempre hi haurà qui ho posarà en dubte i es creurà la primera versió dels fets. El FPR, ha esdevingut mestre en la manipulació dels fets i l'opinió, i la víctima, com per encantament, el seu propi botxí. El FPR va "mostrar les seves facultats de manipulació de l'opinió estrangera"(84), reconeixia la periodista belga Colette Braeckman.
Així, arran del seu sojorn a Rwanda del 7 al 21 de gener de 1993, la Comissió Internacional d'Investigacions sobre les violacions dels Drets de l'home a Rwanda, va recuperar la informació llançada abans pel senador belga de Kuijpers i els seus companys, segons la qual el President Habyarimana tindria un esquadró de la mort (o xarxa zero)(85) formada pels membres de la seva família i pels seus pròxims col.laboradors.
Evidentment, no es va aportar cap prova per a justificar aquesta acusació. L'única persona que va confessar ser membre del suposat esquadró de la mort de Habyarimana Juvénal, és Africa Janvier, un antic membre dels serveis ruandesos d'informació, que s'ha transformat en "periodista" en favor de l'obertura al pluralisme polític. Aquesta persona, que va vendre la seva "confessió" als mitjans de comunicació internacionals i als detractors del President Habyarimana, curiosament no està preocupada pel FPR. Al contrari, aquest últim l'ha ajudat a sortir de Rwanda per a declarar-se "refugiat" al Camerun, on és mantingut per l'ACNUR i per Reporters Sans Frontières. Es presenta com a corresponsal de molts diaris del lloc, fins i tot diaris seriosos com "Liberation", quan, amb prou feines, pot entendre i parlar francès i encara menys escriure'l.
Hom no pot més que posar en dubte aquesta "confessió" política, ja que no va donar lloc a cap persecució, ni per part d'aquells que haurien estat ferits per l'esquadró de la mort de Habyarimana, ni per aquells que s'han erigit en defensors de la causa tutsi.
La llista de presumptes membres de l'esquadró de la mort es va allargar indefinidament; el FPR hi intriduïa tots aquells que volia neutralitzar o senzillament eliminar. És amb aquesta òptica que va presentar, el 2 de febrer de 1993, a les negociacions d'Arusha, una llista de 29 funcionaris de l'Estat, que acusava de pertànyer a l'esquadró de la mort del President Habyarimana. Exigia el llicenciament d'aquests funcionaris, però sense donar cap prova de les seves acusacions. No havent trobat satisfacció a la seva exigència, el FPR va emprendre l'eliminació d'aquestes persones amb els seus esquadrons de la mort:
* Gasana, batlle de Kinigi, va ser executat el 8 de febrer de 1993.
* El mateix any, Gacinya, comandant de la polícia de la Prefectura de Kigali, va ser eliminat i, després, Rwambuka Fidèle, batlle de Kanzenze.
* El pare de Bizimungu Côme, Prefecte de Gisenyi i després de Kigali, va ser assassinat.
* Gatete Jean-Baptiste, batlle de Murambi, i Serubuga Laurent, Coronel a la reserva, van escampar d'uns atemptats.
* El 22 de febrer de 1994, Bucyana Martin, President del CDR, va ser assassinat. Una mica abans, el 30 de gener de 1994, Barayagwiza Jean-Bosco va estar a punt de ser assassinat en el seu domicili.
Totes aquestes persones figuraven en la llista del FPR del 2 de febrer de 1993.
Els esquadrons de la mort (death squads) del FPR, també es van destacar per assassinats de persones que, tot i no figurar a les llistes negres dels extremistes tutsi, no estaven pas menys en el seu punt de mira. Es tractava sobretot de Gapyisi Emmanuel, un dels líders carismàtics del MDR i Gatabazi Félicien, Ministre d'Obres Públiques i Energia i puixant Secretari General del PSD.
El primer, va ser executat pel fet que havia optat decididament a combatre aquells que volien prendre el poder per la força (el FPR i els seus aliats i còmplices) i tots els altres que no acceptaven fàcilment l'alternança (Habyarimana i els seus aliats).
El Ministre Gatabazi va ser liquidat, tal com hem precisat abans, perquè constituïa un gran perill pel FPR, que perillava de perdre l'hegemonia que esperava en els òrgans de transició. Concretament, com que Gatabazi controlava la base i l'economia del partit, ho havia fet tot per a neutralitzar els pro-FPR (el President Nzamurambaho i el Vice-president Ngango) del seu partit. Així, sobre els 11 diputats del seu partit, només en va quedar un que fos pro-FPR.
El FPR, havent perdut ja l'aliança amb els partits MDR i PL, escindits en dues tendències antagonistes, no podia tolerar la pèrdua del PSD, amb el qual, d'altra banda, planificava fusionar-s'hi més endavant. L'eliminació de Gatabazi era un imperatiu per a parar les defeccions i capgirar el vapor.
En fi, cal remarcar que els atemptats perpetrats a l'interior del país, els assassinats de poblacions a les zones de combat (Bwisige, Mutura, Kirambo i d'altres), així com els assassinats de líders polítics, tots aquests crims perpetrats abans de l'assassinat del President Habyarimana de Rwanda i Ntaryamira de Burundi, només van caure damunt de personalitats hutu. Tret dels disturbis interètnics de Bigogwe, Kibilirira i Bugesera, que van causar la mort d'alguns tutsi, cap líder tutsi, d'envergadura nacional o fins i tot regional, no va ser assassinat entre la invasió de Rwanda pel FPR (01.10.90) i l'assassinat del President Habyarimana (06.04.94), mentre que moltes desenes de líders carismàtics hutu, d'envergadura regional i nacional, van ser liquidats, incloent-hi el President de la República!
Lògicament doncs, els esquadrons de la mort que van operar fins aquí, a Rwanda -resten actius, fins i tot actualment, si s'ha de creure els informes d'Amnistia Internacional i Filip Reyntjens, citats abans, i, segons Faustin Twagiramungu, del temps en què era Primer Ministre del FPR- són els famosos "death squads" o "killer squads", pertanyents al FPR.
L'esquadró de la mort del President Habyarimana és una fabulació, en la qual creien, sense proves, els amics del FPR. Per què no hauria servit mai per a liquidar, si existia, els líders polítics tutsi, aliats de l'enemic, o els líders hutu còmplices declarats del FPR?
El Relator Especial i els seus deixebles es van equivocar, conscient o inconscientment, sobre l'origen i la pertinença dels esquadrons de la mort.
d) Terrorisme de les milícies i assassinat de personalitats polítiques
El Relator Especial parla del "terror sembrat pels milicians i l'assassinat de personalitats polítiques" com a indici de planificació de les massacres, però no precisa en què consisteix aquest terror i no indica les personalitats assassinades per les milícies hutu. Quant a African Rights, parla de violències que els interahamwe, joventuts del partit MRND, haurien provocat durant els anys 92 i 93. Segons aquesta ONG, "els atacs contra els tutsi i l'oposició hutu eren freqüents"(56). No ensenya, tanmateix, en què, aquestes violències, preparaven les massacres d'abril-juliol de 1994. Omet, a més a més, deliberadament, que durant els anys 91, 92 i fins i tot el 93, les violències que van tenir lloc venien de tots els partits polítics que es disputaven la supremacia, cada partit buscant assegurar la seva hegemonia i la seva presència territorial. La violència no venia només del MRND, i encara menys del CDR, que encara no havia nascut quan van esclatar aquestes violències.
Aquells que van seguir l'evolució política de Rwanda saben, pertinentment, que van ser els partits de l'oposició (MDR, PSD, PL) els que començaren a utilitzar la violència en el seu combat polític, cap el 1991. És, entre d'altres, a causa d'aquestes violències, que l'oposició va poder imposar-se com a col.laborador en la gestió del país. El President Habyarimana va haver de decidir-se a acceptar la partició del poder amb l'oposició. Un govern de coalició, format pels partits MRND, MDR, PSD, PL i PDC va ser establert l'abril de 1992, després de laborioses negociacions.
Però malgrat i, potser, degut a aquesta presència en el govern, alguns partits polítics com el MDR, en què el Primer Ministre Nsengiyaremye n'era el Vice-president, van intentar imposar-se a la població per la força. El MDR, va establir, des de 1992, la política de "Kubohoza"(87), impulsada pel Primer Ministre Nsengiyaremye. Aquesta política va consistir en reclutar militants d'altres partits polítics, sobretot els del MRND, mitjançant amenaces i violències. Molts béns públics van ser destruïts en aquesta època, en nom d'aquesta política: boscos cremats, oficines municipals i d'altres edificis destruïts o danyats, ponts destruïts..., moltes persones van ser assassinades, sobretot a la Prefectura de Gitarama, on el MDR volia fer fora tots els altres partits polítics, sobretot el MRND, el partit CDR i el PSD.
La política de "Kubohoza" va ser un dels greuges principals contra Nsengiyaremye Dismas, que els partits PSD, PL i MRND van evocar, per a justificar el seu refús d'acceptar aquest darrer com a candidat al càrrec de Primer Ministre del Govern, de base àmplia, sortit de les negociacions d'Arusha.
En el seu memoràdum del 12 de juliol de 1993, sobre "els motius de refús de la candidatura del Dr. Nsengiyaremye Dismas al càrrec de Primer Ministre del Govern de transició, de base àmplia", el PSD escriu, entre d'altres; "el nostre país ha conegut molts patiments, sobretot a causa de l'unipartidisme de fet (durant la Primera República), i de dret (durant la segona República). Tota la nació ruandesa n'és conscient. Hom podria dir, fins i tot, que és l'unipartidisme qui està a l'origen primer d'aquesta guerra que ha omplert de dol el país. El PSD lluita i lluitarà perquè aquest mal sigui deshonrat per sempre. No podrà tolerar cap actitud que tendeixi a impedir la lluita democràtica honesta, en un multipartidisme obert. És en aquest sentit, que no pot donar suport a la candidatura del Dr. Nsengiyaremye Dismas que, durant 15 mesos, no ha fet més que demostrar que el seu gran desig no és el d'afavorir el canvi esperat en el sistema de govern per a tota la comunitat nacional, sinó de substituir el MRND, en tant que partit únic, pel seu propi partit, i ell mateix de reemplaçar Habyarimana, seguint els mateixos mètodes. Així, per assolir el seu objectiu, el Dr. Nsegiyaremye va instaurar, a la seva pròpia regió, el mètode insuportable de "Kubohoza", o sigui, afiliar els habitants en el seu partit per la força, sovint amb amenaces. Cal subratllar que algunes amenaces van ser executades. Així, per exemple, plantacions de fusta van ser incendiades, consellers municipals van veure el seu mandat escurçat abusivament. És aquesta afiliació per la força la que justifica les dimissions massives de batlles a la Prefectura de Gitarama"(88).
El PL va remarcar que "el comportament del Primer Ministre Nsengiyaremye Dismas envers els altres partits, particularment a la seva prefectura d'origen, Gitarama, es va caracteritzar per la seva intolerància cap a les altres tendències en competència amb el seu partit, el MDR". Això es va accentuar particularment després de les seves operacions de "Kubohoza" (adhesió forçada al MRND)(89).
El MRND va declarar, respecte a això, el següent: "La seguretat de les persones i dels béns és una prioritat per a tot el Govern. Per a garantir-la d'una manera eficaç, cal començar per la prevenció. Qui diu prevenció diu informació. És lamentable que els serveis d'informació que, recordem-ho, depenen directament del Primer Ministre, fins el moment no hagin pogut contribuir, de manera tangible, a prevenir els disturbis i el terrorisme, que han sotraguejat gairebé la totalitat de les prefectures del país. Res de sorprenent en això, ja que els mitjans que havien de fer servir aquests serveis estan consagrats a l'execució de la política de desobediència civil i violència, comunment anomenada Kubohoza, arma política estimada pel Dr. Nsengiyaremye."(90).
A més de les violències causades pel MDR, en el marc de Kubohoza, hi havia trencadisses i violències sobre persones, organitzades regularment i conjuntament pels tres partits de l'oposició, que duien el nom de "Forces Democràtiques per al Canvi". Aquestes violències apuntaven sobretot els militants del MRND i els membres del CDR, així com els seus béns. Remarquem que la joventut liberal del PL (ala interior del FPR) era particularment virulenta i violenta contra els Impuzamugambi (membres del CDR). El 1992, van saquejar completament la seu nacional del CDR. En les seves expedicions assassines, es feien acompanyar per l'ala tutsi de la joventut del partit PSD-Abakombozi i per tots els brètols i desocupats de la capital, pagats per a la circumstància.
Segons les declaracions de Ndasingwa Landoald, Vice-president del PL, van ser els discursos incendiaris i els actes de provocació dels dirigents del seu partit, els que van provocar les violències interètniques que van tenir lloc al Bugesera, el març de 1992. Aquestes declaracions van ser recollides després d'una entrevista que Landoald Ndasingwa va donar, el 25 de setembre de 1993, a la RTLM, i passada el mateix dia per les antenes d'aquesta mateixa ràdio.
El Relator Especial i African Rights estan, doncs, tocats d'estrabisme, com tots aquells que emprenen la mateixa via en l'anàlisi dels esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda abans de l'assassinat de Habyarimana. Ben cert que hi va haver violències, però aquestes violències tenien, sobretot, un caràcter intern als partits polítics naixents i eren degudes, en gran part, a la intolerància política. Algunes violències estaven lligades a la guerra en curs, com les de Bigogwe, Kibilira i Bugesera. Però ni les primeres ni les segones prefiguren la catàstrofe que va tenir lloc el 6 d'abril de 1994. És veritat, tanmateix, que aquestes violències van afegir alguna cosa a l'agreujament de l'odi entre els tutsi i els hutu, que la guerra del FPR va desvetllar i exacerbar, així com la divisió entre els hutu del sud i del nord.
e) Rapidesa dels esdeveniments després de l'assassinat del President Habyarimana
El Relator Especial està convençut que "la celeritat amb la qual els esdeveniments van començar, després de la mort del President ruandès", constitueix un indici de planificació de les massacres. Assenyala a aquest propòsit el següent:
* "El nou govern es va constituir dues hores després de l'accident" informa una personalitat ruandesa.
* "Les barricades van ser posades entre 30 i 45 minuts després de l'accident d'avió i abans mateix que la notícia de l'accident hagués estat anunciada per la ràdio nacional".
Referent al punt relatiu a la constitució del Govern, el Relator Especial va mostrar una manca de rigor incomprensible -falla que, malauradament, va caracteritzar totes les seves conclusions ulteriors- per a un investigador internacional. En efecte, no era difícil saber que el Govern no va ser constituït fins el 9 d'abril de 1994, tres dies després de l'assassinat del President. El Primer Ministre no va ser nomenat fins el 8 d'abril de 1994, dos dies després del drama. I, fins i tot, si l'afirmació de René Degni Segui fos justa, on seria el lligam de causa a efecte entre la celeritat en l'establiment del Govern i la planificació de les massacres? El que seria veritat, per contra, és que si efectivament el Govern hagués sigut establert només dues hores després de l'assassinat, hom es preguntaria, en primer lloc, si els formadors d'aquest Govern no tindrien res a veure amb l'atemptat contra l'avió presidencial.
Quant a les barricades, aquí també el Relator Especial sembla obnubilat pel seu mètode, consistent en posar una tesi, en aparença lògica, i acontentar-se, per a justificar la seva tesi, amb arguments gens sòlids i alguna vegada, fins i tot, falsos, induïnt així al error els destinataris d'aquesta anàlisi.
René Degni Segui intenta provar que aquells que van erigir les barricades estaven entre els planificadors de l'assassinat del President Habyarimana i, tot seguit, de les massacres, "en la mesura en què pot haver-hi lligams entre aquells que van dirigir (l'atac contra l'avió presidencial) i els rsponsables de les massacres".
A les administracions ben organitzades, quan hi ha un accident greu en què calen metges o bombers, la policia hi va immediatament i erigeix, de vegades, barricades per a poder dirigir les seves investigacions còmodament.
L'accident en qüestió concernia el President de la República. Havia tingut lloc a la nit, prop de les 20'30, a l'aeroport situat entorn de 10 kms. de la ciutat, gairebé al damunt del camp militar més gran del país (camp Kanombe). La carretera era bona i desembussada. El temps era serè. La policia o la gendarmeria que hagués arribat en el lloc 30 minuts després d'un accident com aquest, hauria estat desqualificada.
En primer lloc, els membres de la Guàrdia Presidencial es trobaven ja a l'aeroport per assegurar la protecció del President. Després, com he dit abans, l'atemptat va tenir lloc gairebé al damunt del camp militar de Kanombe. El camp militar de la Guàrdia Presidencial és allà mateix, situat a uns 6 kms. de l'aeroport i el camp de la gendarmeria a 7 kms. En fi, Rwanda estava en una situació de tensió extrema. Hi havia amenaces de guerra i, fins i tot, d'assassinat sobre la persona del President de la República. El mateix Relator Especial reconeixia que "en el moment en què l'avió presidencial va explotar, la situació interna ruandesa era tibant i explosiva...". No és sorprenent que l'exèrcit ruandès estigués en alerta i reaccionés ràpidament a l'atemptat del President de la República. El que és més aviat sospitós és que el Relator Especial posi fàcilment, i sense que cap fet material li dictés, aquesta celeritat, d'altra banda relativa, en el compte del coneixement previ de l'atemptat o de la seva planificació.
f) Existència d'una llista de persones a executar
El Relator Especial parla d'una llista en la qual figuraven el nom de les persones a executar. Li sembla que és "sobre la base d'aquesta llista, que diversos líders d'opinió van ser assassinats".
Aparentment, el Relator Especial va fer el seu informe abans de conèixer a fons l'evolució de la situació a Rwanda, a menys que l'hagi ignorat deliberadament. Malauradament, és sobre la base de conclusions precipitades que va bastir totes les seves conviccions, les quals van orientar totes les investigacions ulteriors, sobretot les dels tres experts de les Nacions Unides, o de certes ONGs humanitàries, com African Rights.
Si René Degni Segui no s'hagués acontentar amb informacions i testimonis eixits d'una sola part, el FPR i els hutu "moderats" que Colette Braeckman anomena "hutu alibi", hauria pogut saber que va ser el FPR el primer en la difusió de les llistes de persones a eliminar. La seva primera llista, on hi figuraven 36 persones, data del 18 de setembre de 1992. A la segona llista n'hi havia 35, ja que una persona, en aquest cas el comandant Gacinya, cap de la policia de la Prefectura de Kigali, acabava d'ésser assassinada pels esquadrons de la mort del FPR.
Després, el FPR va publicar, el més oficialment del món, i va distribuir durant les negociacions d'Arusha, el 2 de febrer de 1993, la llista de 29 persones a eliminar, a més d'una llista de 10 persones acusades, sense proves, de formar part dels esquadrons de la mort del President Habyarimana. Aquest mateix, figurava en aquesta llista com enemic número 1 a abatre. Aquesta llista, va ser regularment posada al dia, pel fet que certes persones eren assassinades o que d'altres devien afegir-s'hi.
Les llistes del FPR no contenien, al principi, més que líders polítics dels partits enemics, el MRND i el CDR. Més tard, quan la bipolarització ètnica va esdevenir nítida, els hutu del MDR, del PL i del PSD, oposats al FPR, s'afegiren a la llista. Alguns, com Gapyisi, oposat des de bon principi al FPR, així com Gatabazi Felicien, van ser eliminats molt ràpidament.
És cert que llistes de tutsi i de hutu, aliats o còmplices del FPR, circulaven també en el país. Hi havia, sobretot, llistes de pares que havien enviat els seus fills a combatre a les files del FPR, alguns dels quals havien tornat per augmentar els agents infiltrats del FPR i els membres dels seus "death squads". Però res indica que els personatges que figuraven en aquestes llistes haguessin d'ésser executats, ja que tots eren vius en el període en qüestió, és a dir, abans del 6 d'abril de 1994. Per contra, molts hutu que figuraven en les llistes del FPR, ja havien sigut eliminats. Això, René Degni Segui no ho ha volgut saber, o ho sabia i no ha volgut revelar-ho. La llista de la qual parla conté, segons ells, "líders d'opinió". De quina opinió es tracta, ja que molts líders polítics de diverses opinions van ser assassinats després del 6 d'abril de 1994?
Però, ja que el Relator Especial i els seus deixebles es van limitar als tutsi i als hutu "adherits al FPR", o sigui que els hutu "no adherits" figurant en la llista del FPR i que van ser executats, no els interessaven. Des d'aleshores, quina llista pot servir de base per a dir que les massacres van ser planificades? En la seva visió tèrbola dels esdeveniments, René Degni Segui reté l'única llista que li interessa, aquella on hi figuraven els tutsi i els hutu anomenats "moderats", a fi de justificar la seva tesi (errònia) que són els hutu "no moderats", als quals anomena "extremistes", els que van planificar les massacres. Seria interessant de saber, d'altra banda, qui és signant d'aquesta llista que Degni Segui té.