Segons la Convenció Internacional per a la Repressió del Crim de Genocidi de 1948 (article 2) "...s'entén com a genocidi, qualsevol dels actes descrits a continuació, comesos amb la intenció de destruir, en tot o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal:
a) assassinats de membres del grup;
b) atemptat greu a la integritat física o mental dels membres del grup;
c) submissió intencional del grup a condicions d'existència que portin a la seva destrucció física o parcial;
d) mesures destinades a travar els naixements en el si d'un grup;
e) trasllat forçós d'infants del grup a un altre grup.
Aquesta definició comprèn tres elements constitutius:
* el grup, nacional, racial o religiós, vist com a tal;
* l'acte mirant de destruir, en tot o en part, un grup nacional, racial o religiós, com a tal;
* la intenció de destruir, en tot o en part, un grup nacional, racial o religiós, com a tal.
Com a grups nacionals, hom comptava a Rwanda, associacions professionals, grups de la societat civil, ONGs de desenvolupament, partits polítics. Aquests darrers s'oposaven, efectivament, en l'escena política, algunes vegades amb violència. Militants de partits oposats es mataven entre ells. Aquesta violència també es podia trobar en d'altres grups, però es reduïa sempre a querelles basades en la pertinença a partits polítics.
Quan s'examina atentament i objectivament la situació que regnava a Rwanda abans del 6 d'abril de 1994, hom remarca que la societat estava fortament bipolaritzada al voltant de dues ètnies principals, que són els tutsi i els hutu. Els primers sostenien massivament el FPR, àmpliament dominat per la gent d'aquesta ètnia, mentre que els segons s'oposaven, en la seva aplastant majoria, a la presa del poder per la força i a la reinstal.lació per la força de la minoria tutsi al poder. Les velles rivalitats ètniques estaven, doncs, en el seu paroxisme, comprès el si de les estructures dels partits polítics, en què alguns, com el MDR i el PL, ja estaven escindits en dues tendències oposades, amb rerefons ètnic. Fins i tot en el si del MRND i del PSD, els dos altres partits de la coalició governamental d'aleshores, hi havia dues tendències, pro-hutu i pro-tutsi, prou marcades, mentre que el CDR era, en la seva aclaparadora majoria, composat per hutu. Aquest darrer partit no amagava, d'altra banda, les seves idees sobre la defensa dels interessos de la majoria popular, amenaçats per una minoria que havia començat una guerra contra la República i la Democràcia.
Els religiosos també estaven aliats als seus congèneres d'ètnia. El clergat catòlic, composat per un 80% de tutsi, tenia grans simpaties pel FPR. Alguns religiosos, fins i tot, participaven en la guerra, amb les armes a la mà, o eren còmplices d'actes de terrorisme. "El clergat estava molt dividit. Els uns estaven compromesos amb el règim del moment. Els altres, difícilment amagaven les seves simpaties pel FPR"...En el moment crucial, es van veure capellans amb kalashnikov(68).
En la societat ruandesa d'abans del 6 d'abril de 1994 hi havia, doncs, prou ingredients per a enfrontaments violents fonamentats en les escissions, sobretot ètniques. El mateix govern del moment era una coalició heterogènia i fluixa, formada per cinc partits polítics, que no arribaven mai a posar-se d'acord sobre els problemes majors amb què el país estava confrontat. Aquest govern estava també, a imatge dels partits polítics, desmarxat, desunit, bipolaritzat.
Qui, entre els grups o institucions presents, podia alimentar les intencions de destruir l'altre?
Precisem, en primer lloc, que fins i tot els individus isolats poden concebre la destrucció d'un grup, en tot o en part. Tanmateix, en la situació conflictual del moment, ningú podia actuar isoladament. És per això, que nosaltres privilegiem l'examen d'intencions de tal grup o tal altre.
El govern d'aleshores, és a dir, si ens limitem al període entre la signatura dels Acords d'Arusha (4 d'agost de 1993) i el 6 d'abril de 1994, el de Agathe Uwilingiyimana, era incapaç, en el seu conjunt, de concebre la destrucció de tal grup o tal altre, tal com estava dividit.
Com es presentaven, en aquest moment, els diferents corrents en el si del govern?
Hi havia dos corrents ferotgement oposats:
* el corrent pro-FPR, composat per Ndasingwa Landoald, del PL, i dos ministres sortits del PSD, Rugenera Marc i Nzamurambaho Frédéric, així com tots els ministres del MDR, que pertanyien a la facció de Twagiramungu Faustin, inclòs el primer ministre, Uwilingiyimana Agathe.
* el corrent republicà, anomenat corrent "power", format teòricament per tots els ministres del partit MRND i de Mugenzi Justin i Ntamabyariro Agnès, del PL. Aquest corrent, a més, era sostingut pel MDR "power", oposat a Twagiramungu Faustin, així com pel CDR.
Adonem-nos que les escissions entre aquestes dues tendències es fonamentaven, a la vegada, sobre bases polítiques i ètniques, i que els altres grups esmentats, s'alineen darrera dels dos corrents político-ètnics, que els absorveixen.
Per a Degni Segui, els autors de les massacres contra els tutsi són "els organs de l'Estat i sobretot:
* els alts quadres polítics, com certs ministres, la guàrdia presidencial, les Forces armades ruandeses, la gendarmeria, les autoritats locals, prefectes i batlles; * òrgans del FPR, sobretot els responsables militars; * els milicians, els responsables dels partits extremistes com el MRND i el CDR".
Malauradament, Degni Segui no dóna els elements que demostren que els òrgans així identificats van alimentar la intenció de destruir tal grup o tal altre. Només entre els autors de les massacres, el FPR no va amagar les seves intencions de destruir alguns grups com a tals, sobretot els hutu anomenats extremistes (cosa que reconeix implícitament Degni Segui dient que "hi ha hutu extremistes" que cauen sota les bales del FPR), sobretot els membres dels partits MRND i CDR, que van ser perseguits durant tota la guerra. Naturalment, el Relator Especial no intenta descobrir les intencions del FPR, a fi de no concloure amb genocidi dels hutu.
Per contra, apunta de dret els organs de l'Estat, sobretot el govern i les Forces armades ruandeses, així com els partits polítics als quals encasta autoritàriament el qualificatiu "extremista".
Si s'analitza el comportament i la motivació dels órgans de l'Estat, hom pot descobrir en ells les intencions de destruir un o altre grup? Hem constatat que el govern com a tal, estava dividit, bipolaritzat. Era doncs incapaç d'alimentar la intenció de destruir un o altre grup i d'executar aquesta intenció. Així mateix, en la situació de crisi que regnava a Rwanda, cap individu, ministre, prefecte, alt funcionari, batlle o qualsevol altre, no estava en situació de concebre el genocidi i aplicar les seves intencions a l'execució. Els individus no poden ser més que coautors o còmplices. Hem arribat a la conclusió que cal cercar, més aviat, els grups com a tals. Ara bé, els diferents grups s'han fós ells mateixos en els dos corrents político-ètnics, el corrent republicà hutu i el corrent FPR-tutsi.
Des d'aleshores, caldria veure si els actes delictuosos que haurien sigut realitzats per un corrent o l'altre, tenien com objectiu destruir, en tot o en part, un grup o l'altre.
El FPR i els seus aliats tutsi van assassinar i massacrar sistemàticament grups de hutu a fi de destruir-los, des de 1990 fins avui; els drames de Kibeho i Kanama, viscuts en directe, són allà per a recordar-ho. Per contra, si els hutu han matat als tutsi, és manifestament a tall d'autodefensa o de represàlies instantànies i no programades. Així, quan els joves defensors de la capital van acorralar els agents armats del FPR, infiltrats en els diferents quarters armats de Kigali, ningu dubta que devien destruir-los abans que ells mateixos no fossin destruïts. A més d'aquests agents armats del FPR, hi havia nombrosos còmplices, armats ells també i que tenien en el seu actiu molts atemptats contra les poblacions hutu i molts assassinats de líders hutu.
Els actes dels joves hutu, que els mitjans informatius occidentals van anomenar "milicians" són doncs, de bon començament, actes de legítima defensa.
Cal reconèixer, tanmateix, que hi van haver, aquí i allà, actes de represàlies espontànies i, sobretot, després de l'assassinat innoble del cap de l'Estat ruandès. Aquests actes van ser exacerbats per les massacres sistemàtiques i selectives del FPR en contra de les poblacions hutu de Byumba i Kibungo.
Són, també, fruit de la por i el pànic que es van apoderar de la massa hutu quan el FPR va clamar ben alt, per boca de Paul Kagame, des del 7 d'abril de 1994, a ràdio Muhabura, que el seu exèrcit esclafaria tots aquells que s'alcessin contra ells. Els hutu es van tornar a trobar, psicològicament, en els esdeveniment de 1958-59 i 1963-67; és a dir, a l'època de la caça als líders hutu ordenada pel rei Mutara i pel partit UNAR i a l'època de les massacres dels hutu pels Inyenzi.
Aquest gènere de massacres-provocacions només podien anar a raure en represàlies sagnants. Però aquestes darreres van ser més mortals ja que eren alimentades per un odi visceral històric, desvetllat i mantingut per una guerra atroç i molt llarga. També van ser més mortals ja que eren consecutives, de fet, a la perfídia del FPR, que va fer veure que signava la pau mentre que preparava la guerra i les massacres, com ho va reconèixer l'ONG African Rights mateixa(69). La perfídia va conduir sovint a una reacció molt violenta. Existeixen exemples en diferents pobles del món. "Així, la massacre de Sand Creek, a Colorado, el 29 de novembre de 1864, on homes de la milícia blanca van atacar un poblat d'indis cheyennes i arapahoes, quan els caps estaven negociant un tractat, massacrant tres-cents indis, sobretot dones i nens, essent la causa principal de la ferocitat creixent dels indis de les planes en les dècades següents".
Alguns elements de les Forces Armades Ruandeses (FAR), van actuar segurament sota l'imperi de la provocació després de l'assassinat del Cap de l'Estat, que venia de negociar un acord per a l'establiment de les institucions de transició a Rwanda. Les FAR van comprendre tot seguit, que l'enemic es trobava dintre els murs de la capital, o sigui els agents armats del FPR, així com els seus còmplices, que venien a desencadenar l'assalt final per a prendre el poder, amb l'assassinat del President Habyarimana. A aquest nivell, van exercir el seu dret de legítima defensa i el seu deure de protecció de la població civil.
Els detractors de les FAR pretenen que ells van massacrar civils desarmats, amb la complicitat de les "milícies" i que les seven accions estaven planificades des de feia molt temps. El Relator Especial René Degni Segui, citat després en molts informes ulteriors on ha influenciat en les conclusions, afirma que les FAR i les "milícies" van cometre un veritable genocidi contra els tutsi. L'anàlisi feta abans, mostra que les conclusions del Relator Especial no reposen sobre arguments irrefutables, sinó més aviat sobre consideracions partidistes que no li permeten examinar objectivament els fets. Versemblantment, René Degni Segui ja tenia una opinió ferma abans d'emprendre les seves investigacions. La seva feina mira de justificar aquesta posició que, segons ell, és la del Secretari General de l'ONU, que aparentment, ell no vol contradir(71).
El treball de René Degni Segui és discutible, pel fet que procedeix de dos mètodes que indueixen a l'error: el sofisma i el mètode Coué. Pretén, en primer lloc, que la intenció "de destruir tot o en part es troba en les crides incessants a l'assassinat". Fins i tot suposant que aquestes crides incessants a l'assassinat hagin existit, on és la intenció de destruir tot o en part? El Relator Especial no diu: "crides a la destrucció de tot o part de tal grup o tal altre", sinó simplement "crides a l'assassinat". De simples crides a l'assassinat no es pot anar a parar necessàriament al genocidi. Hi pot haver un, dos o molts assassinats, sense que els assassins hagin tingut la intenció d'exterminar tal grup o tal altre. D'altra banda, Degni Segui sembla fiar-se del rumors que abunden a Rwanda, ja que sembla acontentar-se parlant de crides incessants a l'assassinat sense precisar els autors -a part que cita només la RTLM entre parèntesi i no mostra el lligam de causa a efecte entre aquestes crides i les massacres que van tenir lloc. Així, no hi ha res que permeti saber, d'entrada, de qui emana la intenció de destruir tot o part, ja que Degni Segui s'acontenta revelant el nombre de tutsi morts, ignorant el dels hutu, que en realitat és molt més elevat.
La deducció feta per Degni Segui, "d'un feix d'indicis concordants" com els anomenen, és igualment discutible ja que aquests indicis, fins i tot si són reals, no impliquen necessàriament la intenció de "destruir tot o part".
Examinem aquests indicis un per un.
*Distribució d'armes de foc i entrenament dels milicians
Degni Segui conclou, massa precipitadament, que en si, la distribució d'armes i l'entrenament dels milicians constitueixen la "preparació de les massacres".
Les informacions més objectives ens informen que les distribucions d'armes als civils van ser efectuades sobretot el 1992, a les zones de combat, o sigui als municipis limítrofs d'Uganda, on les bandes armades van causar estralls a les poblacions civils hutu. Però aquestes distribucions d'armes, acompanyades naturalment de l'entrenament d'aquests civils, no van conduir a les massacres, sinó més aviat a una autodefensa contra els atacs del FPR.
La segona fase de distribució d'armes va tenir lloc el 1993, després de la invasió assassina del FPR, de febrer-març de 1993, quan tothom va comprendre que aquesta organització estava determinada a prendre el poder per les armes. És d'aquesta època que data la bipolarització neta de la societat ruandesa. Resulta, sobretot, dels allistaments massius de joves tutsi en les files del FPR i dels entrenaments intensius a Burundi i a la regió de Mulindi, prop d'Uganda, on estava situat el quarter general del FPR.
Aquestes distribucions d'armes als civil no es feien de cara a les massacres de poblacions civils, sinó més aviat per l'autodefensa del civils contra l'agressió del FPR. Notem, d'altra banda, que aquestes accions responien a les preocupacions del govern ruandès, que havia adoptat, des dels temps del Primer Ministre Nsanzimana, el principi d'una defensa civil.
* Nombre de tutsi morts
El nombre de tutsi morts és efectivament elevat, però també aquí, el nombre de morts, en si, no implica necessàriament "la intenció de destruir tot o part". Cal que hi hagin d'altres elements convincents que mostrin clarament que els assassins perseguien l'objectiu d'exterminar els tutsi. D'altra banda, Degni Segui hauria de distingir els civils tutsi no armats, que van ser massacrats inútilment, dels combatents tutsi del FPR, infiltrats en tot el país, així com els seus còmplices. En efecte, la gent té tendència a fer l'amalgama i a considerar que tots els tutsi morts eren civils innocents.
El dret internacional reconeix "que els grups actius (de civils) que constitueixen el nucli de les forces de la guerrilla, tenen incontestablement la qualitat de combatents" . Cal estendre aquesta qualificació als simpatitzants, que són també combatents, en el sentit clàssic del terme, ja que efectuen operacions de reconeixement, "transmeten informacions, asseguren les comunicacions i les transmissions, aprovisionen les forces de la guerrilla amb armament i menjar i amaguen els insurgents"(72). Amb aquest propòsit, Colette Braeckman aporta un testimoni interessant, una jove camperola de Bugesera que declara sense embuts: "Durant molt de temps, vam ajudar els combatents amb mongetes i llet..."(73). La destrucció d'aquests grups enemics en el curs d'una guerra, no pot ésser assimilat al genocidi, a menys que la guerra en ella mateixa sigui considerada com un genocidi. Lògicament doncs, la intenció de destruir tals grups, si és provada, no pot, de cap manera, ésser un element constitutiu de genocidi.
El fet que el Relator Especial consideri que només el grup tutsi ha sigut objecte de genocidi, vist el nombre de tutsi morts , quan els hutu han sigut els més nombrosos a ser massacrats, torna la seva argumentació en tendenciosa i, per tant, no creïble. De fet, aquí vol evitar d'engavanyar el seu objectiu: demostrar que només hi ha hagut el genocidi dels tutsi perpetrat pels hutu. Fins i tot, si admet que hi ha alguns hutu "massacrats", són, segons ell, "hutu moderats" assassinats per elements de les forces armades i els milicians", o pels "extremistes hutu, formats sobretot per milicians que cauen sota les bales del FPR". El nombre de hutu assassinats és minimitzat i reduït a alguns "moderats" assassinats o "milicians" executats. Però en realitat, sobre 1'5 milions de morts en el moment de la confecció de l'informe de Degni Segui, més de 1'2 milions eren hutu!
Resultat del seguiment d'una política de destrucció dels tutsi
Degni Segui pretén haver descobert una política de destrucció dels tutsi, però no precisa qui hi ha a l'origen d'aquesta política ni com s'executa. Els observadors no informats objectivament, poden creure que és el govern ruandès el que ha provocat la guerra, que oposa manifestament els tutsi a les altres poblacions ruandeses. Ara bé, la veritat és que aquesta guerra, que és la base de totes les desgràcies actuals que pateix Rwanda, l'ha portada el FPR, organització que tothom reconeix com essencialment tutsi.
Aquesta guerra ha estat minuciosament preparada per oficials tutsi, membres de l'Estat Major de l'exèrcit ugandès, en col.laboració amb els seus germans hima d'Uganda, amb Kaguta Yoweri Museveni al capdavant.
Els invasors de Rwanda van massacrar sistemàticament les poblacions hutu des d'octubre de 1990. La política de destrucció va estar, així, elaborada pels tutsi en contra dels hutu. Tanmateix, el Relator Especial va prendre irremeiablent part pels tutsi, buscant demostrar, a qualsevol preu, mitjançant arguments fal.laços, que els crims comesos a Rwanda només els han fet els hutu.
Quan hom analitza objectivament els fets i els esdeveniments, es constata que si hom es limita a la definició clàssica del terme, no hi va haver cap genocidi contra els tutsi. En efecte, malgrat el nombre elevat de tutsi morts, el element principal que defineix el genocidi, o sigui la intenció de matar tot o en part el grup tutsi, no es troba objectivament en les massacres comeses.
Per contra, l'anàlisi dels esdeveniments anteriors i posteriors al 06.04.94, permet afirmar sense equívocs, que hi va haver un genocidi del tot intencionat per part d'aquells que van planificar, preparar i executar el pla de presa del poder per la força, passant per l'assassinat del President Juvénal Habyarimana, considerat com obstacle principal d'aquests projectes maquiavèl.lics.