Els crims contra la humanitat són "l'assassinat o l'exterminació, la reducció a l'esclavatge, la deportació i tot altre acte inhumà comès contra les poblacions civils, abans o durant la guerra, o bé les persecucions per motius polítics, racials o religiosos, quan aquests actes i persecucions, constituïnt o no una violació del dret intern del país on han sigut perpetrats, hagin estat comesos en l'àmbit de tot crim que entri dins la competència del Tribunal o en relació amb aquest crim".
El Tribunal Internacional per a Rwanda s'ha inspirat, en el que es refereix a la definició de crims de guerra, en l'article 3, comú a les Convencions de Ginebra del 12 d'agost de 1949 per a la protecció de les víctimes de guerra, i al protocol adicional II d'aquestes mateixes Convencions, del 8 de juny de 1977. Però el contingut és gairebé idèntic, amb algunes precisions i millores (veure Annex I).
Quant als crims contra la humanitat, el Tribunal Internacional per a Rwanda va adoptar un text que permet una repressió dels crims enumerats, fins i tot fora d'una guerra clàssica. Només cal que aquest estigui "dins el quadre d'un atac generalitzat contra una població civil, sigui la que sigui, en raó de la seva pertinença nacional, política, ètnica, racial o religiosa".
Des del començament de la guerra, el FPR no va trigar a ensenyar la seva autèntica cara, o sigui que la seva lluita cercava dos objectius dialècticament lligats:
- alliberar els tutsi "del jou de la majoria hutu" i
- prendre el poder i desmantellar el sistema Habyarimana, símbol i baluard del poder republicà eixit de la revolució social de 1959.
En efecte, el FPR no va pas amagar que la seva guerra estava motivada pel fet que els refugiats tutsi van ser mantinguts a l'exili durant massa temps i que els governs republicans successius haurien refusat el seu retorn. D'altra banda, el FPR no podia tolerar per més temps les discriminacions practicades, segons aquesta organització, contra els tutsi de l'interior. Però la lluita del FPR estava dirigida, com hem assenyalat abans, contra allò que Ntare ha anomenat "el procés democràtic de connotació Nyamwinshi"(la majoria)(46). Per arribar a aquest objectiu, en primer lloc, el FPR havia de destruir tots aquells que no estaven amb ell, que eren doncs "de la banda de la dictadura" i llançar-los "als inferns" i al mateix temps desmantellar "Habyarimana i el sistema dictatorial encarnat per ell"(47).
És clar que el FPR no ha vingut per alliberar al poble, com alguns pensen pèrfidament, sinó per a tornar a col.locar els tutsi en el poder. Aquest, doncs, no és pas un moviment d'alliberament, encara que no desplau a African Rights i d'altres aliats cecs d'aquesta organització terrorista. El FPR no respòn, en efecte, a la definició clàssica d'un moviment d'alliberament nacional.Michel Veurthey, que ha consagrat molts anys de recerques sobre la guerrilla i que ha escrit una obra magistral (48) sobre el tema, ha identificat molts criteris que caracteritzen el combat d'un moviment d'alliberament nacional. Entre aquests criteris, el factor humà és el més determinant, ja que aquesta lluita és impensable sense el suport popular. L'adhesió popular a aquesta lluita és més necessària quan és feta en el seu nom i per a defensar els seus interessos. L'objectiu del FPR era combatre a la majoria, com ho han declarat els seus dirigents. És per això que ha utilitzant tan sovint la seva màquina de guerra per a exterminar els hutu. No hi ha res, doncs, de moviment d'alliberament nacional. És, sobretot, una organització terrorista, racista i sectària. Les massacres selectives de les poblacions hutu i els assassinats de molts líders hutu, mostren que aquesta organització no té cap objectiu nacional, inclús si ha reclutat hutu, considerats com "alibi"(49) per Colette Braeckman, simpatitzant comprovada del FPR. Ella precisa, d'altra banda, que "el Front, abans que tot, ha estat concebut com un instrument militar destinat a conquerir el poder per la força"(50) en favor dels tutsi, amb els quals s'identifica, i no per a salvar al poble d'un jou qualsevol.
Herman Cohen, antic Sots-Secretari d'Estat per als afers africans, ha assenyalat justament que els militars del FPR no van ser acollits com "alliberadors". Potser cal afegir que només els seus germans tutsi els van acollir triomfalment i amb entusiasme. Això va contribuir a exacerbar les tensions ètniques, ja al seu paroxisme.
Així, per al FPR, contràriament als veritables moviments d'alliberament, la població no constitueix l'element decisiu en la victòria militar sinó més aviat l'obstacle major. És per això que se li destinen els cops més grans. Mentre que pels moviments d'alliberament autèntics, "la victòria és determinada per la guerrilla, no tant per la possessió del territori, sinó pel suport que dóna la majoria de la població a una o altra part"(51), el FPR persegueix a la majoria hutu amb la intenció d'exterminar-ne el màxim i subjugar la resta.
Com Gengis Khan, Paul Kagame pensava amb delectació, abans d'emprendre ofensives militars que "el més gran plaer és vèncer als vostres enemics, encalçar-los al davant vostre, roba'ls-hi els seus béns, veure banyats de plors aquells que estimen, muntar els seus cavalls (P. Kagame dirà: conduir els seus vehicles), estrènyer amb els braços les seves dones i les seves filles"(Kagame dirà: violar les seves dones i les seves filles"). Efectivament, els esdeveniments es van desenvolupar d'aquesta manera i amb molt més cinisme i crueltat, ja que la del FPR és una crueltat "que cap canvi d'humor, cap consideració de prudència, respecte o pietat, pot temperar, de la qual hom no pot esperar escapar-ne ni pel coratge, la dignitat de l'energia, ni per la submissió, les súpliques o les llàgrimes". Una crueltat tal, Raymond Aron l'ha qualificada d'instrument de dominació (53).
Aquesta crueltat es troba a les mateixes venes dels més alts quadres militars del FPR, començant pel primer d'entre ells, Paul Kagame. El seu comportament no difereix del cèlebre nazi Reinhardt Heidrich, que es va caracteritzar durant la 2ª guerra mundial per la seva crueltat llegendària contra les poblacions insubmises dels territoris conquerits. Heus aquí el que Alain Décaux, acàdemic francès, ha escrit sobre ell: Ningú s'ha identificat millor que Reinhardt Heidrich amb la voluntat absoluta d'esclavatge del Tercer Reich, la d'assegurar la dominació d'uns pocs sobre milions de persones, en el refús sense apel.lació de nocions jutjades caduques: justícia i pietat"(54). La voluntat implacable de Paul Kagame de subjugar la majoria hutu a la minoria tutsi, l'ha dut a cometre o ordenar personalment la comissió d'actes bàrbars, assassinats, massacres i genocidi, executats sense pietat contra milions de hutu.
Vastes massacres de població hutu van ser comeses sobre el camp de batalla durant tota la guerra, sobretot després de les grans ofensives de febrer de 1991, febrer-març de 1993 i abril-juliol de 1994, així com els camps de desplaçats i refugiats. A hores d'ara, hom estima que més de dos milions de hutu han sigut exterminats.
D'altres crims contra la humanitat han sigut comesos durant aquesta guerra fins ara. Els crims comesos generalment pel FPR contra les poblacions són:
* assassinats;
* tortures, violacions i altres mals tractes;
* reeducació forçada;
* represàlies;
* bombardejos de llocs públics: escoles, hospitals, esglésies, mercats;
* atemptat en els indrets de concentració;
* penes col.lectives;
* desplaçament de poblacions;
* destruccions de béns privats i pillatges;
* robatoris i apropiació de béns privats;
D'exemples concrets no en falten(55).
Des de la invasió de Rwanda, l'octubre de 1990, els soldats del FPR no han dubtat a assassinar poblacions hutu, contràriament al que creuen certs occidentals, que exalten la disciplina d'aquests rebels. Quina disciplina pot tenir un exèrcit, l'objectiu del qual és d'esclafar a la majoria de la població i arrabassar-li el poder? Civils desarmats són morts a Mutara, l'octubre de 1990, a Gatuna i a molts municipis de Byumba, limítrofs d'Uganda, des de novembre de 1990. Moltes cases van ser incendiades, els béns robats i els seus propietaris torturats o massacrats, les dones i les joves violades. Els supervivents can ser obligats a exilar-se en els municipis allunyats de la frontera, d'altres van ser deportats a Uganda.
Després li va tocar el torn als municipis de Ruhengeri, el 1991. La ciutat de Rugengeri, fins i tot va ser parcialment ocupada els dies 22 i 23 de febrer de 1991, la presó oberta; alguns presoners van ser executats sumàriament, d'altres van ser deportats a Uganda: Els més coneguts entre els deportats són: Lizinde Théoneste, Biseruka Stanislas i el seu col.lega Muvunamyambo, executat després per haver-se negat a massacrar civils hutu indefensos.
Lizinde i Biseruka van haver de patir sessions de reeducació, igual que els seus companys d'infortuni. O sigui, que ells han estat, probablement malgrat ells mateixos, obligats a incorporar-se al FPR tot renegant de la seva pròpia ideologia. Alliberats de les tenebres de la presó especial, deurien viure moments intensos de dilema: defugir als "alliberadors" del FPR i esdevenir "defensors de Habyarimana" o renegar de la seva ideologia política i incorporar-se al FPR. Esdevenir defensors significava correr el risc de ser executats, mentre que la incorporació al FPR, al menys donava una pròrroga. Mentrestant, podem afirmar amb David Morell que, fins i tot després d'haver patit aquest adoctrinament forçat, en què a més a més alguns moren, aquests homes "condicionats" tenen sempre l'aire de "condicionats..."(56).
Malgrat l'alto-el-foc signat a Nsele, el 29 de març de 1991, el FPR no va parar les hostilitats i les exaccions contra les poblacions civils. Hom pot remarcar, sobretot, l'atac contra els centres de salut de Karama i Nyarurema el 6 i 7 de desembre de 1992. Els malats van ser massacrats, els edificis saquejats i destruïts. Abans de la gran ofensiva del 8 de febrer de 1993, el FPR havia obligat a més de 300.000 persones a fugir dels seus béns i de les seves terres, al voltant de 50.000 persones havien sigut massacrades a les Prefectures de Byumba i Ruhengeri. Al final d'aquest ofensiva, el març de 1993, es comptaven més de 150.000 morts i un milió de desplaçats.
Va ser durant l'ofensiva de febrer de 1993 que el FPR va desplegar la seva crueltat a gran escala, sobretot amb tortures a Kandoya, mètode de tortura evocat anteriorment; morts col.lectives amb baioneta, granada, metralleta o bomba. Alguns exemples poden il.lustrar aquestes pràctiques bàrbares:
* el 8 de febrer de 1993, a l'escola de Musanze, 22 de 80 alumnes, van ser assassinats;
* el mateix 8 de febrer de 1993, al municipi urbà de Kigombe, 18 dones i 5 nadons van ser reunits en una casa i assassinats amb baioneta;
* el 11 de febrer de 1993, a l'ajuntament de Kidaho, 1500 persones van ser convocades a l'ajuntament i massacrades amb metralleta;
* el mateix dia, al lloc dit Kukanyiramenyo, a l'ajuntament de Nyarutovu, 500 persones van ser massacrades col.lectivament;
* el 17 de febrer de 1993, al camp de desplaçats de Rebero, a l'ajuntament de Bwisige, 500 persones van ser massacrades;
* el mateix dia, a Kitabire, ajuntament de Ngarama, 10 persones malaltes en una casa, són executades amb granades;
* el 26 de febrer de 1993, a Rwobe, ajuntament de Bwisige, 5 persones van ser afusellades;
* el mateix dia, a Kisaro, ajuntament de Buyoga, 10 persones van ser assassinades.
Cal assenyalar que totes les persones assassinades (més o menys 100.000) arran d'aquesta ofensiva de febrer-març de 1993, són hutu que pertanyen als partits polítics MRND i CDR, oposats ferotgement a la determinació del FPR de prendre el poder a la força. És el primer genocidi comès pel FPR, però que la premsa internacional va ignorar.
El segon genocidi del FPR contra les poblacions hutu, en general sense distinció de partits polítics, va ser comès després de l'assalt final començat el 7 d'abril de 1994.
Aquesta ofensiva tenia per objectiu reduir al no-res els Acords d'Arusha, escombrar el sistema Habyarimana i retornar el poder a la minoria tutsi, sota l'ègida del FPR i el seu exèrcit, el RPA. En efecte, en aquesta estratègia de presa de poder, exposada en un document que circulava en el país i a la ciutat de Kigali cap a finals de 1993, el FPR escrivia negre sobre blanc en el guió nº 4, això mateix:
* "ruptura dels Acords d'Arusha i recomposició del Govern, apartant per la força militar i popular a Habyarimana i els seus satèl.lits, dins d'un termini que no superés els nou mesos a partir de la data de signatura dels Acords de pau;
* redefinició de la transició;
* organització d'eleccions en el moment jutjat més oportú pel FPR"(57).
Incapaç d'escombrar Habyarimana per la força popular, que no posseïa, el FPR va utilitzar el mitjà més vil, el més traïdor, l'assassinat per destrucció de l'avió presidencial.
Curiosament, la premsa internacional va ser molt discreta sobre el que concerneix a les circumstàncies de l'assassinat del President Habyarimana. La seva mort va ser classificada dins la rúbrica de "pèrdues i beneficis", ja que la veritat sobre ella podria esquitxar els dirigents de certes potències occidentals, entre d'altres. En tot cas, el que és cert, és que l'avió del President Habyarimana va ser abatut per especialistes acostumats al maneig de míssils terra-aire.
Tot i sabent que l'exèrcit ruandès no en tenia, i encara menys la societat civil ruandesa, Colette Braeckman s'entosudeix, malgrat tot, amb una passió sospitosa, a acreditar la tesi de l'assassinat de Habyarimana per persones del partit CDR, considerats per ella com extremistes. Segons ells, Habyarimana va ser liquidat "perquè, en última instància, havia cedit a les pressions i acceptat ell també la moderació"(58). Segons ella, aquests extremistes hutu del CDR haurien col.laborat amb els francesos per assassinar Habyarimana(59). Aquesta periodista, que es fa passar per especialista de qüestions de l'Àfrica dels Grans Llacs i, per tant, coneixent fil per randa el conflicte ruandès, rebutja considerar una sola vegada que el FPR pugui haver dirigit o comès l'assassinat de Habyarimana. Contràriament a les regles universals d'investigació i enquesta, ella privilegia una sola pista, justament aquella que té menys indicis. Ella s'hi manté apassionadament i decidida, sense elements provatoris, però recolzant-se desesperadament sobre les mentides del FPR, que l'única bona pista és aquesta dels extremistes. Fins i tot, no dóna possibilitats a les investigacions. A més a més, no prova de respondre a la qüestió clau de tot investigador o analista seriós: a qui aprofita realment el crim?
Inclús esperant els resultats d'una investigació, que hauria de veure la llum algun dia, per a conèixer als veritables planificadors de les massacres, tot analista objectiu sap que el crim beneficia al FPR i no als hutu "extremistes"; el crim beneficia als aliats del FPR, o sigui Uganda, Gran Bretanya, Bèlgica i els Estats Units, que hi haurien posat l'arma del crim i els assassins.
El FPR ja havia planificat desempallegar-se de Habyarimana i els seus aliats; els documents de maig de 1991 i setembre de 1993, així com d'altres escrits ho testimonien(60). No s'estava de dir que el President Habyarimana era l'únic obstacle per a l'aplicació dels Acords d'Arusha. D'altra banda, hom sap que el FPT havia agafat el costum d'amagar les seves ofensives darrera de "càstigs" a administrar o "pressions" a fer, en el moment que el Govern ruandès no respesctés els Acords. És sobretot l'explicació que el FPR ha donat en les ofensives fetes en violació dels Acords d'alto-el-foc.
En fi, quan hom examina la promptitud amb la qual el FPR va mobilitzar les seves tropes(61) per a dirigir l'assalt final sobre Kigali, es constata que havia preparat el seu exèrcit tot esperant un esdeveniment-pretext. Com el febrer de 1993, l'esdeveniment-pretext havia d'estar constituït per les massacres de tutsi consecutives a l'assassinat del President Habyarimana.
L'ONG African Rights, aliat incondicional del FPR, prtén que aquesta organització terrorista tenia el "deure moral" i la "legitimitat" de parar el genocidi i portar els assassins davant la justícia(62). El guió és simple, provoqueu l'incendi en un immoble, correu per apagar-lo vestits de bombers i carregueu la culpa a les esquenes dels llogaters escapats de l'incendi. Aquesta és la realitat esquemàtica, tristament real i cínica dels esdeveniments provocats pel FPR. Ha encès el foc, potser sense saber que s'estendria a tot el quarter; oblidar que l'ha encès és fàcil, ara apagar-lo i delimitar-lo és molt difícil.
Les massacres de tutsi en represàlia per l'assassinat del President Habyarimana estaven, doncs, previstes en l'estratègia de represa de la guerra pel FPR. Hom sap que en molts indrets, els tutsi es van lliurar a actes de provocació, segurament programats, per a encendre disturbis interètnics(63). Això es va observar a Kibungo, a Bugesera, a les Prefectures de Butare, Kibuye i Cyangugu. Brigades de milícies tutsi havien estat formades pel FPR en tot el país, abans del 06.04.94.
Després de l'assassinat de Habyarimana, el FPR, reforçat per unitats fresques de l'exèrcit ugandès, va posar immediatament en moviment aquests exèrcits, a la frontera i dins la capital, i va activar els seus còmplices a l'interior del país. Els hutu van ser assassinats en massa, sobretot a les Prefectures de Byumba i Kibungo, que el FPR no va tardar a envair i ocupar. Els diaris occidentals, que no són gaire crítics respecte al FPR, van començar a destil.lar la veritat i aportar testimonis recollits sobre el terreny.
El diari Le Soir va escriure això sobre l'ofensiva del FPR: "Al menys 200.000 persones han sigut assassinades en sis setmanes. L'ACNUR ha fet esment de trets deliberats sobre els refugiats fugint del seu país, persones aplegades a les escoles i tallades a trossos a cops de matxet, i gent llançada viva, lligats de peus i mans, al riu Akagera(64)".
El diari "Libération" informa en el seu moment que "els rebels, d'altra banda, han tancat el punt de pas principal"a fi d'impedir a la gent de fugir de les massacres del FPR. Libération aporta un testimoni d'un supervivent que afirma que el FPR "ha escorcollat cada casa, matat a tothom, inclús els nadons, i després ha fet desaparèixer els cadàvers". En fi, Libération precisa que "les reticències del FPR a conduir els periodistes i les organitzacions humanitàries a certes zones que té, acrediten la idea que la guerrilla té alguna cosa a amagar i que ha tancat les fronteres per passar els seus comptes millor"(65).
Hi ha d'altres testimonis sobre el genocidi del FPR contra els hutu a les Prefectures de Byumba, Kibungo, Kigali, Butare, Gikongoro i d'altres. El FPR no tenia pietat de ningú, els presones eren enterrats vius, els ferits executats, a vegades davant dels ulls horroritzats de la premsa. El juny de 1994, a la regió de Gitarama, la CNN va filmar en directe a soldats FAR o milicians ferits, que els militars del FPR executaven a l'acte.
Els seus esquadrons de la mort han omplert de dol tot el país. Han sembrat el terror i la desolació al seu pas, entre els joves, els vells, les dones i els infants. Han aixafat a tots els hutu que han trobat en el seu camí, quan han estat pròxims o aliats llunyans del règim de Habyarimana o, simplement, quan sabien llegir i escriure. Fins i tot els homes de l'Església no han estat respectats, excepte els de l'ètnia tutsi o els seus partidaris. Així, l'abril i maig de 1994, a la Prefectura de Byumba, és assassinat, sota les bales del FPR, el Pare Joaquim Vallmajó, de 52 anys; 3 dels seus companys són considerats desapareguts; van ser massacrats per les bales del FPR els mossèns Alexis Havugimana, Athanase Nkundabanyanga, Christian Nkiriyehe, Joseph Hitimana, Ladislas Muhayemungu, Gaspard Mudashimwa i un jove capellà que es deia Fidel. Els testimonis sobre aquests assassinats emanen dels Pares Guy Theunis i Jef Vleugels, de la Societat Missionera d'Àfrica.
El 3 de juny de 1994, a Kabgayi, a la Prefectura de Gitarama, el FPR va reconèixer haver executat fredament a capellans i prelats hutu (els tutsi que eren amb ells van ser respectats):
* Monsenyor Vincent Nsengiyumva, arquebisbe de Kigali.
* Monsenyor Thaddée Nsengiyumva, bisbe de Kabgayi.
* Monsenyor Joseph Ruzindana, bisbe de Byumba.
* Tretze membres més del clergat.
* Moltes desenes de civils.
Segons uns observadors, abans d'executar aquestes persones, els militars del FPR van requerir l'autorització al més alt graó de la jerarquia rebel, o sigui prop del mateix Paul Kagame, tenint en compte l'alt rang dels prelats referits. Tanmateix, el que és curiós és que l'assassinat d'aquests prelats no ha commogut el món ultra mesura; fins i tot el Vaticà, prompte a condemnar els adversaris del FPR, no ha plorat gaire els seus morts.
El FPR va continuar massacrant i assassinant als hutu a les zones conquerides a les forces armades ruandeses, fins i tot després del cessament de fet de les hostilitats. Els informes produïts pel que fa a això, com els d'Amnistia Internacional, Filip Reynjens, Mujawamariya Monique, "Human Rights Watch", ACNUR, així com els testimonis individuals són aclaparadors.
A tall d'il.lustració, es poden assenyalar les següents massacres:
* L'informe d'Amnistia Internacional parla, entre d'altres, de massacres sistemàtiques de hutu des d'abans del 6 d'abril de 1994, al nord-est de Rwanda i, després d'aquesta data, l'abril-maig-juny...setembre, en el centre, sud i sud-est de Rwanda. Així, diu l'informe, "l'APR (exèrcit del FPR) havia començat, el març de 1994, a tenir reunions públiques en les quals els responsables del FPR asseguraven a la població que no havien de témer res. L'abril, durant un míting, soldats del FPR havien tirat un coet i llançat granades sobre la multitud, matant o ferint greument un cert nombre de persones"(p5).
L'informe assenyala la desaparició de 600 individus en un camp de desplaçats a Rango-Butare.
El professor Filip Reyntjens assenyala els assassinats següents:
* Al mes d'agost, "al voltant de 60 persones, entrant a la zona Turquesa, van ser executades a l'escola agro-veterinària de Butare"(p3).
* El 29 d'agost, una cooperant d'una ONG internacional va veure molts milers de cadàvers recents al voltant d'una església a Mbiyo, entre Gako i Nyamata, al Bugesera"(p3).
* A Save (Butare), "gent del poble afirma que aproximadament 1.750 persones haurien estat assassinades", fins i tot la MINUAR hi ha vist al menys "una cinquantena de cadàvers"(p3).
* El setembre, la MINUAR "va comptar un centenar de cadàvers a Kayumba, al nord de Nyamata, al Bugesera"(p3).
* Pels volts del 10 al 15 d'octubre de 1994, moltes desenes de presoners van ser portades a destins desconeguts.
* "Un testimoni tutsi afirma que un gran nombre de hutu, qualificats d'Interahamwe, han sigut i són objecte d'execucions sumàries a Sake, prop de Kibungo" a l'est del país (p4).
* "Milers de persones detingudes per complicitat en el genocidi" moren a les presons, de fam, malaties o són sumàriament executades. Actualment, hi hauran més de 60.000 persones podrint-se a les masmorres de Rwanda, la capacitat de les quals no supera les 7.000 persones. Cada dia moren a desenes. La major part són innocents, víctimes de denúncies calumnioses o d'ajustaments de comptes.
A més dels informes i els escrits, les ràdios internacionals com la BBC, RFI, VOA, Àfrica nº 1, Deutsche-Welle i d'altres, van fer esment de massacres de nombrosos civils innocents que el FPR vol presentar cínicament com a víctimes de represàlies, encoratjades o tolerades, a més a més, per les autoritats de Kigali:
* El 30 d'octubre de 1994, 36 pagesos hutu van ser assassinats a Gisenyi (RFI).
* El 10 de novembre de 1994, 14 desplaçats hutu van ser assassinats a la zona Turquesa, a Gikongoro (BBC, RFI, AF nº 1).
* El 17 de novembre de 1994, uns presoners són maltractats a Kigali, d'entre els quals 15 són morts (RFI).
* El 24 de novembre de 1994, soldats del FPR van llançar granades a la multitud, a Cyangugu. Hi va haver 12 hutu morts i nombrosos ferits.
* El 9 de gener de 1995, el FPR va atacar un camp de refugiats i en va matar 13.
* El 2 d'abril de 1995, el FPR va atacar el camp de Birava, regió del Sud-Kivu (Zaire) i va massacrar 37 refugiats.
* Del 16 al 22 d'abril de 1995, el FPR va massacrar més de 10.000 (algunes fonts parlen de més de 50.000) desplaçats al camp de Kibeho, a l'antiga zona Turquesa, a Gikongoro. Molts supervivents que van retornar al seu municipi d'origen van ser linxats o lapidats, sobretot a Huye (Butare), on van ser mortes 14 persones.
* El 11 de setembre de 1995, l'APR va massacrar més de 500 camperols a Kanama (Gisenyi) sorpresos a dins de casa. Fins i tot el batlle del municipi, un hutu, és assassinat.
Cal subratllar que l'exèrcit del FPR, l'APR, ha perseguit sistemàticament les poblacions d'ètnia hutu com a tals. Molts testimonis ho acrediten així com el nombre impressionant de hutu assassinats a través de tot el país. Segons Amnistia Internacional, "els combatents de l'APR haurien percaçat els hutu i abatut o assassinat a cops de baioneta un gran nombre d'aquesta ètnia"(p6).
També, vist el nombre de casos de matances de hutu i la seva repetició, pràcticament a totes les regions del país, seria una irresponsabilitat i una manca flagrant d'objectivitat pensar com el Relator Especial Degni Segui o els tres investigadors de les Nacions Unides(66), que el govern de Kigali no és responsable en aquest genocidi contra els hutu. Degni Segui és l'únic que creu en les garanties que li ha donat, sobretot, el Primer Ministre de Kigali, Faustin Twagiramungu, que el govern de Kigali no tolera les represàlies (aquest ha reconegut més tard, després de la seva dimissió, que el FPR va massacrar més de 250.000 hutu).
El Relator Especial, partint de les seves bones disposicions per al poder del FPR, no ha volgut reconèixer la perfídia d'aquest. Els esdeveniments han mostrat, una altra vegada, que René Degni Segui s'ha equivocat i ha enganyat la comissió dels drets de l'home, en el seu informe d'agost de 1994, així com l'opinió internacional, de la mateixa manera que ho va fer en el seu informe preliminar, després de la seva visita a Rwanda del 9 al 20 de juny de 1994, quan concloïa que hi havia hagut un genocidi preparat contra els tutsi i només algunes massacres de hutu "moderats", assassinats assimilats a crims polítics. I, malgrat tot, el juny de 1994, més d'un milió de hutu havien sigut sistemàticament massacrats a Rwanda des del 7 d'abril de 1994, sense parlar d'aquells que van ser exterminats abans, durant més de tres anys de guerra.
Encara que li sàpiga greu a René Degni Segui, tot porta a creure que el FPR i la NRA han comès realment un genocidi contra les poblacions hutu. L'exèrcit del FPR, sota l'ull benvolent de les autoritats de Kigali, continua executant la feina bruta d'exterminar una part dels hutu, programada ben abans del començament de la guerra.
Concloent sobre la base de nombrosos testimonis referits a les massacres comeses pel FPR contra les poblacions hutu, S. Desouter i F. Reyntjens escriuen això en el seu informe datat en el mes de juny de 1995: "aquestes violacions de drets de la persona (pel FPR/APR) hauran d'ésser qualificades. De primer antuvi, es tracta de crims contra la humanitat i crims de guerra, potser, fins i tot, actes de genocidi. Aquests crims no han sigut mediatitzats, sovint han estat negats i, de tota manera, "subestimats". Mentre que acusacions serioses han sigut formulades en contra del FPR/APR des d'abans de la represa de la guerra, l'abril de 1994, cap investigació seriosa i imparcial no ha sigut oberta. El cas de "l'Informe Gersony" és exemplar. Les constatacions d'un consultant que, d'altra banda, tenia les seves proves, van ser ofegades, en lloc de verificar-les, precisar-les o corregir-les. D'altres revelacions van patir la mateixa sort"(67).