Inshuti
Manresa
15.02.97
A mitjan octubre de 1996, comencen els atacs als camps de refugiats ruandesos de l'est del Zaire. Els camps de refugiats són bombardejats des de l'interior de Rwanda. Els tutsi banyamulengue, recolzats pels exèrcits de Rwanda, Uganda i Burundi ataquen amb contundència els diversos camps situats vora la frontera, sobretot al voltant de les ciutats de Goma i Bukavu. L'objectiu explícit: acabar amb els extremistes hutus que s'emparen en el gruix de la població refugiada i evitar, així, que puguin continuar fent incursions a l'interior de Rwanda. L'objectiu implícit: massacrar la població refugiada, preferentment els caps.
La conseqüència immediata dels atacs és la fugida massiva de la població cap a l'interior de la selva del Zaire i l'evacuació de les ONG que prestaven ajut humanitari a l'interior dels camps. Això fa que la zona quedi desproveïda d'observadors internacionals. Durant el mes i escaig en què els 4 exèrcits queden lliures de qualsevol control, les atrocitats comeses han estat terribles.
El 29/10/96 és assassinat l'arquebisbe de Bukavu, Mons. Christophe Munzihirwa. Ningú dubta de l'autoria de l'assassinat. Aquest bisbe havia estat denunciant reiteradament les condicions precàries en què vivien els refugiats i la presència d'assessors nord-americans a la zona.
El 31/10/96 són assassinats 4 religiosos maristes espanyols al camp de Nyamirangwe. Els testimonis apunten a un grup hutu, però no deixa d'estranyar que morin precisament quan es produeix l'entrada dels tutsi banyamulenge, i més tenint en compte que havien conviscut amb la població hutu des de feia mesos. En una de les seves cartes, Servando, un dels maristes, parla de les fortes pressions que reben els refugiats per tornar a Rwanda i de la por que tenen de fer-ho. A la vista de les morts de població refugiada que es produiran en els pròxims dies i, després de l'evacuació de tots els cooperants, el fet que hi poguessin haver testimonis indiscrets de les matances, era una nosa per als militars tutsi que les van realitzar. En un conflicte en què es juga de manera tan evident amb la informació, el criteri de qui és el beneficiari de determinades accions, sol funcionar força bé.
Els milicians hutu dels camps oposen una certa resistència però ben aviat són aixafats. Poca cosa podien fer davant uns exèrcits molt més nombrosos i ben armats. En el camp de Mugunga, que aplega el major nombre de refugiats, es produeix un dels combats més contundents i definitius. Sense color. Els milicians hutu supervivents fugen i es refugien a l'interior del Zaire.
A nivell internacional, algunes ONG demanen una intervenció militar multinacional que permeti l'obertura d'uns corredors humanitaris, a fi de poder accedir amb l'ajut fins a la població refugiada. En el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el vet dels Estats Units impedeix l'enviament d'aquest contingent.
El 15/11/96, el Consell de Seguretat de Nacions Unides adopta la resolució que permet constituir una força multinacional. Immediatament després d'aquesta resolució, quina casualitat: de cop, inesperadament, un allau de refugiats es dirigeix vers Rwanda i, en poc temps, creua la frontera. Es parla de mig milió llarg de persones. Hi ha una cobertura informativa total. El president del país, l'hutu Pasteur Bizimungu, acut al pas fronterer i, en un gran gest d'hospitalitat, rep als retornats amb uns missatges per megafonia entendridors. Evidentment, ja no cal cap intervenció, el problema s'ha resolt sol. Explicacions dels nostres intrèpids mitjans de comunicació: els extremistes hutu han sigut eliminats i, la població refugiada, sentint-se definitivament lliure de traves, a la fi ha pogut retornar al seu país. El malson s'ha acabat, fi de la història. Certament, comença un procés de reconstrucció difícil, però el govern ruandès ha donat mostres suficients de bona voluntat, no hi ha res que faci pensar el contrari .
Punt i a part. La veritat: els refugiats no han tornat lliurement. Han estat obligats a tornar pels exèrcits atacants, precisament amb l'objectiu d'evitar la intervenció. De fet, amb tota seguretat, quan Estats Units retira el vet ja sabia el que passaria a continuació, amb la qual cosa queda bé internacionalment. No hem d'oblidar que, en el fons, els que mouen els fils de tot aquest entrellat són ells. Hi ha hagut temps suficient per acabar amb el gruix més important de refugiats que podien ser una nosa a l'interior del país. Ara, el que li cal al govern ruandès és atraure l'allau d'ajuts i inversions internacionals que aquest retorn portarà.
Les circumstàncies que acompanyen el retorn són preocupants. Hi ha poques garanties de seguretat. Els membres del govern pretenen donar una imatge de bona acollida, però les seves declaracions no són creibles. A més, a nivell de mitjans de comunicació, la criminalització que es fa de la població refugiada quant a partícip directa o per complicitat activa o passiva, en el genocidi del 94, és molt greu i ajuda a fonamentar possibles futures massacres. Caldrà analitzar a fons la gravíssima responsabilitat dels mitjans informatius en el genocidi.
Per altra banda, des de Tanzània, la població refugiada que hi havia, no tanta com al Zaire, és obligada a retornar per la policia tanzana. Alguns refugiats intentaran evitar-ho, però no se'n sortiran pas. Mig milió de persones entren massivament a Rwanda. En Santos Ganuza, capellà que treballava amb aquests refugiats va fer les seves indagacions i va saber del pagament al govern tanzà d'una xifra considerable per aquest retorn forçat; l'autor del pagament: l'ACNUR. O sigui, l'organisme encarregat de vetllar pels drets dels refugiats, creat amb la finalitat de garantir el dret d'asil a aquelles persones que poden ser perseguides en el seu país d'origen, és qui obliga a retornar i, a més, paga per això!
En un primer moment, la població refugiada supervivent fuig com pot dels combats i, en lloc de dirigir-se cap a Rwanda, ho fa cap a l'interior del Zaire. En el moment en què són obligats a retornar a Rwanda, molts poden escapolir-se'n i segueixen endinsant-se a la selva. Resten del tot desatesos degut a la inaccessibilitat de la zona i als combats que enfronten a l'exèrcit zairès amb els tutsi banyamulengue, recolzats pels tres exèrcits esmentats. Per tant, han de buscar-se la vida com poden, amb unes condicions extremes de supervivència. En aquests moments, rebem un fax procedent dels mateixos refugiats. Està datat el 17/12/96 i dirigit a la premsa internacional, a la qual s'acusa de greu responsabilitat per amagar l'existència d'aquests refugiats i, alhora, explica breument les difícils condicions en què es troben.
El 12/12/96 es produeix una resolució molt important del Parlament Europeu, la qual deplora el no enviament de la força multinacional, que hagués pogut salvar tantes vides, degut al vet dels Estats Units i a la manca d'unitat en el si de la Unió Europea, sobretot pel vet dels britànics. Alhora denuncia el descobriment de cementiris a la zona de Goma i en demana una investigació.
Informacions regulars expliquen que els refugiats ruandesos són assassinats arbitràriament per l'exèrcit "rebel". La Comissària europea Emma Bonino no es cansa de denunciar l'oblit intencionat d'aquests refugiats i, finalment, a finals de gener del 97 es desplaça personalment a l'est del Zaire, per a veure in situ la situació en què es troben. Constata que, en els nous camps creats -Tingi-Tingi, Amisi, Shabunda, Punia, Kindu-, la població és d'unes 240.000 persones i que l'estimació dels que encara vaguen per l'interior de la selva és d'unes 200.000. Denuncia el retorn forçat dels refugiats a Rwanda i llança un desafiament a Nacions Unides, dient que és en aquests camps on l'ONU es juga la credibilitat i no en les sales de conferència climatitzades. Finalment s'indigna contra l'ambaixador d'Estats Units a Rwanda per unes declaracions dient que calia abstenir-se d'avituallar els genocides, fent referència als refugiats.
Hi ha un factor que dóna una certa esperança: la presència massiva d'ONG. No obstant això, les ONG francòfones han estat expulsades i és clara la preferència del govern per les anglòfones, moltes de les quals es destaquen per la manca de crítica envers el règim, limitant-se estrictament a prestar ajut humanitari.
Durant gairebé dos mesos el govern dona mostres de bona voluntat. Els retornats es van instal.lant en els seus pobles d'origen. Inclús hi ha algun cas ben exemplar d'autoritats del règim que retornen la vivenda als seus antics propietaris. Sabem, però, el que passarà, està cantat. De moment, només es pretén donar una bona imatge internacional, l'eina més important amb la que ha jugat aquest règim. N'ha sapigut molt. La trama, però, es va perfilant. Els serveis d'intel.ligència americans fan els seus càlculs. L'estratègia no és difícil de preveure, sempre ha estat, si fa o no fa, la mateixa: assassinar i culpabilitzar els extremistes hutus. L'objectiu triat és un equip mèdic espanyol, de la ONG Metges del Món.
El 18-1-97, dissabte, al vespre, a la seu del projecte que Metges del Món ha encetat a Ruhengeri, hi entren militars armats que demanen el passaport a les 4 persones que hi ha, 3 espanyols i un nord-americà. Moments abans havien fet el mateix amb cooperants de Metges sense fronteres holandesos i de l'organització Save the Children i no havia passat res. Arriben als espanyols i els executen contundentment; l'administrador americà rep un tret a la cama. La versió oficial diu que els autors han sigut extremistes hutu, que s'ha produït un tiroteig, de resultes del qual han mort els tres cooperants. La veritat però, és una altra: calia foragitar les ONG de la zona perquè la neteja era a punt de començar i, probablement, es van triar cooperants espanyols degut al punt de vista espanyol favorable a la intervenció militar. Es respecta la vida del nord-americà, cosa impensable si els atacants haguessin estat guerrilers hutu. Els dos testimonis ruandesos són assassinats per la policia, la qual cosa reforça la tesi de l'assassinat en mans de l'exèrcit. A qui beneficia, sinó, que les ONG evacuïn la zona? Tot plegat, està molt ben explicat en un article escrit per Fernando Madrazo, germà de Manolo, el metge assassinat, i publicat pel diari "El Mundo" el 24/01/97. Així mateix, en un acte d'homenatge a Flors Sirera, la infermera assassinada, celebrat a Manresa el 25/01/97, el portaveu de la família llegeix un comunicat signat conjuntament amb la Coordinadora d'ONG de la ciutat, en què s'argumenta en el mateix sentit.
Els dies que segueixen a aquestes morts, les autoritats ruandeses anuncien, davant dels ambaixadors acreditats a Kigali, una guerra sense cuartel i demanen el recolzament dels governs occidentals representats a Rwanda a fi de restablir la seguretat interior. No cal dir que ja tenien el pretext que buscaven per a començar a massacrar la població retornada. Obligats a tornar, un cop dins la gàbia són assassinats, altra vegada amb un buit informatiu total. A hores d'ara, la segona setmana de febrer del 97, sabem que tota la part est del país, des de Ruhengeri fins a Cyangugu, ha estat evacuada per les ONG degut a la inseguretat regnant i que, per tant, ja hi tornem a ser, la història es repeteix una vegada i una altra, en aquest intent de genocidi de l'ètnia hutu; Ferran Iniesta, en un gran article al diari "El Pais" del 16/11/96 ja en parla.
A casa nostra, des de diferents indrets, es constitueixen coordinadores i plataformes que comencen a mobilitzar-se davant les dimensions de la tragèdia.
A Manresa, es constitueix la Coordinadora d'Acció Solidària amb els Refugiats Ruandesos, que aplega 19 organitzacions del Bages, començant una presència al carrer que denuncia la passivitat internacional i demana l'obertura immediata de corredors humanitaris a fi de què es puguin atendre els refugiats.
A Barcelona, es constitueix la Plataforma per a la solució de conflictes als Grans Llacs, que aplega 160 organitzacions, i que convoca un acte setmanal a la Plaça de Sant Jaume, per a denunciar les complicitats occidentals i ésser un punt d'informació i valoració dels esdeveniments que es succeeixen.
A Osona, es forma la Plataforma d'Osona per l'Àfrica en Conflicte, aplegant 6 organitzacions i convocant a un acte setmanal a la Plaça Major. A les comarques gironines, la Coordinadora d'ONG solidàries emprèn diverses accions encaminades a sensibilitzar i pressionar a les institucions. Fa el mateix la Coordinadora d'ONG de Lleida. Igualment, en d'altres indrets, pobles diversos, comarques, es van afegint a la campanya del llaç negre o convoquen actes encaminats a pressionar davant de la passivitat que mostren les altes instàncies internacionals.
Però serà a Mallorca, on una organització petita, la Fundació s'Olivar, emprendrà les accions més contundents. Primer amb una marxa a peu, des d'Assís fins a Ginebra, el mes de desembre, per a demanar a l'Alt Comissionat pels Drets Humans de l'ONU, José Ayala Lasso, que s'emprenguin mesures encaminades al respecte als drets humans a la zona dels Grans Llacs. Amb l'ajut del Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, aconsegueixen el suport de 15 Premis Nobel (9 de la Pau).
De tornada, i animats per aquest suport, contacten amb d'altres Coordinadores de Catalunya i, conjuntament, decideixen emprendre una acció de pressió davant la Unió Europea i els Estats Units. L'acció consisteix en una vaga de fam de dos membres de la Fundació s'Olivar davant de la seu del Parlament Europeu a Brussel.les, acompanyat d'una presència permanent davant dels Consolats d'Estats Units a Barcelona i a Mallorca, amb un únic missatge: Rwanda-Burundi-Zaire, el genocidi continua, prou complicitats, prou desinformació. S'elabora un document, on es recullen els objectius de l'acció . Hom creu que l'opinió pública pot aturar el genocidi del Zaire i per això cal sensibilitzar i pressionar. El dia 08/01/97 es comença la presència a Barcelona, el 14/01/97 la vaga de fam a Brussel.les, el 21/01/97 la presència a Mallorca i, finalment, el 01/02/97 un dels dos vaguistes es trasllada a Madrid, on continua la vaga de fam davant de l'ambaixada dels Estats Units, junt amb un altre company que comença el dejuni i amb el recolzament del Comitè de Solidaritat amb Àfrica Negra, de la Plataforma 0'7% i d'altres organitzacions.