Els refugiats ruandesos que estaven al Zaire entraren en massa el novembre de 1996. Aquest esdeveniment ha estat objecte d'actualitat dels mitjans de comunicació a través del món. Un esdeveniment desitjat, certament, però un esdeveniment que ha marcat moltíssim al poble ruandès, que ha patit de forma extrema durant la seva vida a l'exili i que ha estat repatriat forçosament, de bona o mala gana. Aquesta vida de sofriment i de misèria s'agreujà quan els refugiats foren completament oblidats per la resta del món. Però els homes amb esperit humanista, voluntari i de caritat desitjaven que els refugiats poguessin tornar a les seves cases en pau i amb dignitat, evidentment després d'haver identificat el gra bo del gra dolent. Però els qui planificaren la guerra a l'est del Zaire pensaven d'una altra manera. Ells van empènyer els refugiats a una vida errant, a endinsar-se en els boscos naturals immensos i les sabanes pantanoses on ells continuaven massacrant-los fins al final. El meu testimoni, doncs, parlarà del que va ser inèdit per a la premsa internacional: LA FUGIDA I LA VIDA DELS REFUGIATS RUANDESOS DEL ZAIRE DESPRÉS DE LA PRESA DE BUKAVU I DE GOMA, LES DUES CIUTATS IMPORTANTS DE L'EST DEL ZAIRE.
Abans de tornar al corral, els refugiats van viure una sèrie de fets vergonyosos. Podríem parlar d'un pla diabòlic preestablert i molt ben preparat.
El camp de KIBUMBA fou atacat a finals del mes d'octubre de 1996 per homes ben armats i durant el dia. Com era costum, els militars zairesos fugiren en primer lloc. Quan els rebels entraren en el camp van massacrar a sang freda els malalts i les mares amb els seus nadons que no pogueren fugir. La resta dels refugiats en dirigiren fins al camp de MUGUNGA passant per KILIMANYOKA i KIBATI, on diverses persones foren afusellades o ferides pels rebels. El camp de KIBUMBA ja no existeix. Els mitjans de comunicació parlen del camp més gran del món, el de MUGUNGA, on formiguejaven quasi 700.000 persones.
Els camps de KAHINDO i KATALE, situats aproximadament a 55 kms. de Goma, foren atacats cap al 19 d'octubre de 1996. Entre els dos camps es comptaven quasi 350.000 persones, nens, malalts (greus i lleus), dones embarassades, disminuïts físics i psíquics, etc. La situació es tornà molt greu cap al 30-10-96. En aquesta data els zairesos civils es replegaren als nostres camps fugint de la guerra. Ells esperaven trobar allí militars zairesos perquè els protegissin. Dissortadament, aquests militars havien ja fugit en primer lloc, aquest cop amb roba de civils. L'entrada de la població zairesa als camps va permetre els rebels Banyamulenges d'aprofitar-se per poder entrar ells també. Un cop dins, aquests últims començaren a matar amb la baioneta tota persona, sense distinció. En aquest mateix moment, les bombes queien als camps.
Buscàvem, totalment aterrits, la manera d'escapar-nos d'aquest perill, refugiats i zairesos barrejats. Vam preferir el camí de les laves volcàniques, no perquè era millor sinó perquè era més segur. No hi havia cap possibilitat d'anar pels camins normals i practicables, ja que els rebels feien allí una veritable carnisseria. Els que van poder salvar-se es trobaren, uns als peus del volcà Nyamuragira, i els altres van dirigir-se cap al costat de Tongo, a l'interior del país. La travessia entre les laves volcàniques ens va costar cara: moltíssims ferits a causa d'aquestes laves i moltes morts per asfíxia, deshidratació... Els familiars, separant-se, es dispersaren. Era el "que se salvi el qui pugui".
Arribats al peu del volcà, haguérem de travessar una selva densa i verge on vivien búfals i micos. Ningú no coneixia el lloc. Algunes persones s'oferien voluntàriament a obrir-nos camí a través d'aquesta selva immensa. Caminàvem en fila índia. Al mig de la selva, els rebels que es pogueren amagar entre la gentada mataven les persones que sospitaven que podien tenir alguns diners, com també les joves i els joves d'estatura vigorosa. Els que no van ser morts, es perdien dels seus familiars; se sentien crits, xiscles, gemecs d'homes, dones i nens sense protecció i sense defensa.
Pitjor encara, alguns van perdre l'equipatge que portaven sobre els seus caps o bé els llençaven simplement a causa de la fatiga. Com que no hi havia res per menjar, vam començar a menjar fulles d'arbres i arrels d'algunes plantes. Des que vam deixar el camp, vam passar 4 dies sense aigua. Si plovia, ens acontentàvem amb això. Quan més avençàvem, més cossos trobàvem de persones assassinades amb ganivet o amb armes de foc. Els que no morien de ferides, morien de fam, de falta d'aigua i de fatiga. En aquesta selva, moltíssima gent va perdre la vida, sobretot els nens i les dones embarassades. Jo vaig poder calcular uns 3.000 cadàvers, vistos amb els meus propis ulls. Després d'onze dies a la selva, ens vam adonar que havíem pujat al volcà Nyamuragira. És el volcà més baix de la regió, de 2.452 m. d'altitud. Al cim d'aquest volcà vam trobar alguns bassals d'aigua. Els que tenien recipients, treien aigua i tornaven enrera per ajudar els que tenien set. Baixant per l'altra vessant del volcà, el pendent és molt fort, la qual cosa fou una dificultat més per nosaltres.
A la sortida de la selva, després de 2 setmanes, els supervivents es van creuar amb els refugiats dels camps de MUGUNGA i del Llac Verd, els quals varen venir a ajudar-los i a buscar els seus. Cadascú portava o bé una petita garrafa d'aigua o bé una mica de menjar. Fins aquest moment, aquests camps no van ser atacats. Dissortadament, aquesta acollida no va durar gaire perquè els rebels ràpidament bloquejaren aquest lloc, ple d'ésser humans desemparats. Els últims refugiats que arribaren al límit de la selva van haver de passar per territori dominat pels rebels. Molts van trobar allí la seva mort.
Els primers dies del mes de novembre de 1996, arribàrem al camp de MUGUNGA, desplaçat a SAKE, a 20 km. de Goma (abans aquest camp es trobava a 15 km. de Goma). Els nostres cors glatien de desesperança, ja que només vèiem la inseguretat que augmentava dia a dia. Estàvem entre el martell i l'enclusa.
Jo acabo aquest testimoni amb una enorme amargor. Condeno fermament els homes que tenen la idea d'exterminar tot un poble. Qui pot ser feliç si hi ha ruandesos esborrats de la faç de la terra des de l'abril de 1994? Quin interès deu tenir el que va començar a suprimir de manera sistemàtica les vides dels refugiats ruandesos al Zaire? Fins i tot si els refugiats es neguen a tornar, la solució no seria deixar-los morir tots. Seria necessari almenys garantir-los els seus drets de protecció i de defensa contra totes les agressions. Si no, l'existència de l'ACNUR no tindria raó d'ésser. Jo penso que els savis d'aquest món haurien d'aixecar-se com un sol home per la defensa última de la dignitat de la persona humana. La maduresa de l'home actual es revela en la fabricació de bombes atòmiques i nuclears? Finalment, aquest món, per a qui és? Per a nosaltres, els joves d'aquest món. Acceptaríem que aquest món sigui construït sobre les bases atzaroses de l'explotació de l'home per l'home? Que surti el qui va organitzar el pla de conquesta de la regió dels Grans Llacs a l'Àfrica, com a responsable de la sang que corre sense aturador!