C.M. Overdulve
Extracte del llibre, "Rwanda, un peuple avec une histoire"
L'Harmattan, París 1997.
Des del segle VI a.C. aproximadament, els Twa, pigmeus caçadors, van penetrar a les muntanyes boscoses de Rwanda. El segle VI d.C., els agricultors hutu van començar a arribar a la regió. En els segles VIII i IX i després el XII i XIII, ramaders nòmades van arribar a Rwanda. A partir del s. XIV, aquests pastors tutsi es van començar a instal.lar pacíficament entre els hutu, començant a viure en simbiosi. A partir del s. XVI, els principats tutsi van començar campanyes militars contra els hutu i mataren els seus princeps (abahinza), als quals tallaren els òrgans genitals, els assecaren per a la conservació i els penjaren als tambors reials per recordar de manera contínua i humiliant als hutu vençuts que eren els seus súbdits. Tanmateix, les oposicions socio-econòmiques encara no eren massa grans.
Durant el segle XIX, els reis tutsi van reforçar el domini del país. En el moment en què el clan reial dels Nyiginya dominava tot el país, els tutsi, escampats entre els hutu, van ser incorporats a les unitats militars del poder central del clan reial, fins i tot si no pertanyien a l'aristocràcia. Així, es va crear una mena de casta militar jerarquitzada que comprenia tots els tutsi i excloïa els hutu. Es dibuixava un trencament que es desenvoluparia el segle següent.
L'estructura socio-econòmica que es va crear durant el s. XIX era totalment jerarquitzada. Les millors posicions eren ocupades pels tutsi, amb només algunes excepcions per als hutu, però en posicions inferiors. A sota de tot de la piràmide hi havia els hutu i alguns tutsi restants. Cap a finals del XIX, una escissió profunda separava els rics i poderosos dels pobres i febles. La dependència dels pobres respecte als rics prenia formes diverses, destacant-se sobretot dues estructures de poder: l'ubuhake i l'uburetwa.
L'ubuhake, originàriament unes aliances amb drets i deures entre famílies de la noblesa tutsi per protegir els seus interessos, havia convertit aquesta aristocràcia militar en una aristocràcia terratinent de ramaders. En virtut de l'ubuhake, els pagesos hutu havien de pagar la meitat de la seva collita a l'Umwami (el rei). Això contribuí a l'empobriment de la població i accentuà l'escissió entre el poble hutu i la noblesa tutsi beneficiària d'aquest nou sistema econòmic.
La immensa majoria del poble hutu estava sotmès a l'uburetwa, que consistia en l'obligació per a cada home de treballar dos dies per setmana (i la setmana tradicional només era de cinc dies) al servei del cap tutsi i això sense rebre cap paga. Això ho hauria instaurat l'Umwami (rei) tutsi Kigeri IV Rwabugiri (1865-1895) i imposat als cultivadors hutu. En general, els tutsi estaven exempts de l'uburetwa, fins i tot si no pertanyien a la noblesa. Així, van adquirir un estatut de privilegiats respecte a la gran majoria hutu. L'uburetwa era la manifestació més humiliant i la més estesa de la submissió del poble.
"La introducció de l'uburetwa va significar un profund canvi de la societat tradicional i suposava una sobreexplotació dels pobres i els febles per part dels rics i poderosos. Va ser una forma d'explotació terrible. El pes d'aquesta càrrega va ser un obstacle enorme per als homes, impedits de treballar regularment i suficientment els seus propis camps. Aquesta tasca, doncs, anava a parar en gran part a les dones, que ja duien la feixuga càrrega de la casa i els fills. A més, elles també podien ser cridades per algunes tasques a la casa del cap tutsi. Tot això provocava una situació de misèria sense precedents, tenint amb prou feines menjar per a la família i havent de viure amb l'amenaça permanent de la fam.
Tanmateix, aquesta història no era la que s'explicava oficialment. Semblava, tant al món exterior com als homes en el poder, que tots acceptaven aquesta situació. Però a les famílies i llars hutu, al vespre, al voltant del foc a terra, mentre menjaven les mongetes del sopar, l'avi o el pare explicava una altra història, la crònica familiar, que es remuntava a moltes generacions, transmesa de pares a fills. És la història que diu com, mica en mica, el llinatge va perdre la seva autonomia i la seva dignitat, una història d'humiliació i opressió creixents per part dels amos i senyors, els tutsis de tots els estrats, de dalt a baix. Aquesta tradició oral explica els sentiments profundament arrelats de frustració i humiliació dels hutu envers els tutsi. Aquests sentiments s'havien anat acumulant al llarg dels segles, caldo de cultiu d'un odi inconscient però sempre vigilant, que forma part de l'inconscient col.lectiu de l'hutu, transmès i cada cop més reforçat, de generació en generació.
Els tutsi no coneixen, és clar, aquests sentiments de frustració i humiliació. Ells tenen un inconscient col.lectiu format per segles de poder i superioritat. No tenen ni idea del que passa a l'ànima dels hutu. Ens podem demanar si l'europeu no es reconeix, en certa mesura, amb aquest estat d'esperit dels tutsi, cosa que explicaria que l'europeu mitjà experimenti un sentiment espontani de simpatia cap a ells. Com a mínim, és frapant que gairebé tots els casaments mixtes siguin entre europeus i tutsi i molt rarament entre europeus i hutu".
Ja en el segle XX, la colonització belga va tenir un doble efecte sobre el sistema socio-polític. D'una banda, Bèlgica va reforçar, des del començament, la posició de la classe dominant Nyiginya i tutsi, amb el seu suport a la jerarquia política. El pes socio-econòmic d'una minoria tutsi sobre la majoria hutu en va resultar reforçat. Així, Msr. Classe, primat de l'Església catòlica, havia arribat a dir als missioners que calia donar suport als caps tutsi i ensenyar als hutu la submissió com una virtut cristiana. D'altra banda, en una perspectiva de justícia i idealisme, els belgues, sostinguts pels missioners que treballaven entre la població, es van esforçar per humanitzar el sistema en vigor amb mesures que havien de limitar la injustícia flagrant i l'explotació excessiva.
El 1958, després que un grup hutu amb estudis redactés un manifest reclamant un canvi social, des de la cort reial es respongué amb un altre document que, entre d'altres coses, diu el següent: "Hom es pot demanar com els bahutu reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. Ara bé, les relacions entre nosaltres (batutsi) i ells (bahutu) han estat sempre, fins ara, basades sobre el vassallatge; no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Ja que els nostres reis van conquerir el país dels bahutu matant els seus reietons, sotmetent així a a servitud als bahutu, ara com poden pretendre ser els nostres germans?".
El bisbe Perraudin va ser determinant en el procés d'emancipació hutu. En la seva carta pastoral, del 11.02.1959, ho manifesta clarament: "La llei de la justícia i de la caritat demanen que les institucions d'un país assegurin realment, a tots els seus habitants, els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats d'ascensió humana i de participació en els afers públics. Institucions que consagressin un règim de privilegis, favoritisme, proteccionisme, ja sigui per als individus o per a grups socials, no serien conformes a la moral cristiana".
L'u de novembre de 1959, un incident entre joves tutsi i un dels líders hutu, va ser l'espurna d'una revolta popular. Arreu, propietats tutsi van ser cremades i alguns d'ells van perdre la vida. Va ser una erupció de còlera popular provocada per les frustracions i les humiliacions reprimides durant segles. Uns 150.000 tutsi, sobretot els caps i sots-caps, van marxar del país. El 1960 hi ha les primeres eleccions democràtiques per als ajuntaments. El 1961 es proclama la República i es forma un govern provisional. Aquest mateix any, l'ONU, molt influenciada per la propaganda dels refugiats, va refusar d'acceptar aquests esdeveniments i va exigir l'organització d'un referèndum sota la vigilància dels seus observadors, el resultat del qual fou d'un 80% del NO al manteniment de la monarquia tutsi. Altra vegada, nombrosos tutsi s'exiliaren abans que reconèixer la República. Van ser acollits per l'ONU com les victimes sense defensa d'un daltabaix nefast, i no com els opressors finalment foragitats pel poble, tal com eren en realitat.
Tanmateix, no tots els tutsi van marxar del país. Per a molts d'ells, la desfeta del règim Nyiginya també era un alliberament: van decidir reconèixer la República i quedar-se. Als ulls de l'aristocràcia exiliada, van esdevenir uns traïdors de la seva ètnia (víctimes innocents de les massacres de 1994).
El sentiment general va ser: la dictadura tutsi ha sigut foragitada definitivament, mai més un govern tutsi!