Una veritat viscuda

La vida d'un presoner d'un poble de Rwanda

1. Des del punt de vista de la sanitat

Com és conegut, a Rwanda no havia existit mai una presó municipal capaç de contenir un nombre més elevat de 10 persones, car aquestes presons estaven destinades simplement a algunes persones que esperaven ser transportades a la gran presó coneguda com presó central (de les quals n'hi ha una per prefectura). Actualment el centre antigament de trànsit vers la presó central ha esdevingut el pitjor escorxador de milers de hutus que estan allí esperant el seu darrer dia sobre la terra (almenys hi ha de 1.000 a 3.000 ànimes). En general, en allò que fa referència a la seva salut, hom pot dir que són els morts qui parlen clar:

• Estan amuntegats en una mínima superfície un gran nombre de persones (unes 5 persones per m2).
• Presenten edemes facials que demostren la malnutrició (només mengen un cop al dia). Els aliments són pobres en qualitat i en quantitat, ja que el menjar és preparat per la família del presoner (la dona o els fills) que no té terra per cultivar, donat que les terres cultivables a Rwanda són dels tutsis.
• Estan sempre asseguts i no tenen l'espai suficient per dormir (cadascú ha de seure enmig de les cames del veí).
• Fan durs treballs, la qual cosa fa que l'energia que gasten sigui molt superior a la que adquireixen.
• No tenen el dret de dutxar-se, ja que el temps que passen a l'exterior el passen treballant.
• Gairebé tots pateixen crisis epigàstriques, donat que els seus estómacs passen molts dies buits, i malgrat això han de continuar treballant.
• Algunes malalties visibles dintre la presó són:

• La diarrea profusa
• La TBC
• La malària
• La crisi epigàstrica
• La gastroenteritis
• La sarna (en general malalties de pell), ja que no hi ha higiene corporal.
• Malalties de la vista, ja que el que mengen no té vitamines.

2. Des del punt de vista dels Drets Humans

En general es diu que a Rwanda no hi ha drets humans, i no és pas per atzar que es diu, ja que és una afirmació del tot certa. L'exemple d'un presoner d'un poble és molt tràgic ja que:

• No tenen dret a les cures mèdiques (si estan malalts s'han de conformar amb els medicaments que les seves famílies els envien, amagats en el menjar per tal que els guardians no se n'adonin).
• No tenen dret al repòs ja que durant el dia han de fer treballs molt durs tals com la construcció de cases d'algunes autoritats municipals o de la prefectura, el treball en els camps, la creació de noves carreteres, el transport de grans blocs de fusta pels ponts, el transport de pedres i de sorra per construir cases a les vídues dels tutsis,... i durant la nit no dormen perquè no tenen prou espai per fer-ho.
• No tenen dret a comunicar-se amb les seves famílies perquè, abans que el menjar entri a la presó, els salvatges guardians d'aquest infern escorcollen cada contingut per veure si hi ha algun tros de paper destinat als presoners. Malaurat aquell a qui, dintre el menjar, li troben un tros de paper; sigui quin sigui el seu missatge, rep de 50 a 100 cops de bastó a les seves natges.
• El seu esmorzar, 2 cops per setmana, està fet de cops de bastó (de 5 a 10 per a cadascú).
• Un cop s'arresta algú, es pot passar més de 2 anys sense que ningú el vingui a interrogar, ja que s'espera tenir testimonis oculars que hagin vist la tragèdia per tal que donin testimoni.

Aleshores, com es fa un expedient per un detingut presumptament genocida?:

• Com que els tutsis anomenats "supervivents" diuen que ells estaven amagats, sensibilitzen els hutus, majoritàriament pobres perquè els tutsis s'han apoderat dels seus béns (per exemple, ells diuen que cap hutu no ha engreixat mai una vaca, que totes les vaques ruandeses són de la seva propietat); així que es corromp els pobres hutus (mitjançant els diners poden tenir alguns béns materials) per anar a donar fals testimoniatge contra els seus col·legues hutus arrestats.
• No tenen el dret a la paraula, ja que quan se t'arresta i no hi ha hutus per donar testimoni en fals, et fan entrar dintre un lloc conegut amb el nom de "NDEMEYE" (que vol dir "jo accepto") i allí has de patir diferents tipus de tortures per acceptar que tu has matat els tutsis. Algunes tràgiques tortures són:

• Ser apallissat amb cops de bastó als ronyons (a dreta i esquerre), posant-los dintre d'aigua freda que conté sal.
• Fer penetrar agulles dins les ungles.
• Suspendre un pes de 3 quilos als testicles del detingut.
• Tapar-li la respiració i bombar-li gas a través de l'anus.
• Ser colpejat durant molts dies successius i en el mateix lloc.

• No tenen dret als seus béns, ja que una vegada s'és a la presó no es pot vendre ni una part de la seva terra per tenir una mica de diners per alimentar la resta de la família ja que la necessiten per alimentar-se. Quan un hutu, per exemple, aconsegueix comprar la vaca, el tutsi li pren amb el pretext que recupera la seva morta el 1994 (encara que no en tingués cap).
• No tenen el dret d'anar a demanar quan seran interrogats o quan tindrà lloc el seu procés. És per això que es poden trobar molts presoners que han passat més de 7 anys dins de la presó sense expedient i que ja no saben què fer. També n'hi ha que han mort, després de molts anys empresonats, sense ser interrogats ni una vegada.

Tot això que acabo d'explicar roman sempre en el secret d'aquests pobres hutus que viuen en aquest infern i que no tenen cap dret. Si poguessin comunicar-se es podria conèixer el seu secret, però fins i tot aquells que són alliberats provisionalment tenen sempre por de publicar aquests secrets de l'infern. De fet, es pot dir que la vida d'un presoner d'un poble de Rwanda és tothora fosca i trista, car el presoner només espera el seu darrer dia sobre aquesta terra.