“AIXÒ NO VA ANAR AIXÍ A KIGALI”

Robin Philpot

Montreal, 2003

Mentre els lleons no tinguin el seu propi historiador,

la història de la caça cantarà la glòria del caçador

Proverbi africà

EXTRACTES DEL LLIBRE

Gustave Flaubert va voler recollir en el seu Diccionari d’idees rebudes: “tot el que cal dir en societat per ser un home raonable i amable i per fer la glorificació històrica de tot el que està aprovat”. En la mateixa línia, què s’ha de dir de Rwanda als salons d’Europa i Amèrica per ser raonable i amable. Donem-hi un cop d’ull.

• S’ha de dir que Rwanda és un país petit, molt maco, al cor de les tenebres africanes on horribles genocides hutus van matar un milió de tutsis sense defensa després de l’accident d’avió d’un dictador el 6 d’abril de 1994.

• Que l’ONU i la comunitat internacional van fracassar desgraciadament rebutjant donar curs a l’alarma donada des de l’11 de gener de 1994 pel valent general canadenc Roméo Dallaire i als nombrosos advertiments d’intrèpides organitzacions no governamentals.

• Que França, iniqua i còmplice, antiga potència colonial sempre disposada a protegir dictadors, va volar a socórrer els genocides amb la seva operació Turquesa.

• Que l’FPR, sota l’hàbil direcció militar i política de l’actual president Paul Kagame, va posar fi al genocidi prenent Kigali el 4 de juliol de 1994 i accedint al poder el 19 de juliol.

• Que després de pressions d’ONG imparcials i a la llum de les seves informacions incontestables, la comunitat internacional es va refer creant un Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, inculpant els genocides sanguinaris i portant els “peixos grossos” davant la justícia.

• Que dictadors africans dels voltants continuaven protegint genocides que havien trobat refugi als seus països. Per això una guerra va esclatar al Congo i, desgraciadament, continua encara avui. Tanmateix, la comunitat internacional va volar a socórrer els refugiats ruandesos, permetent-los tornar lliurement al seu país.

• Que els Estats Units, a través del seu president Clinton i la seva secretària d’Estat Madeleine Albright, es van excusar per la lentitud de la seva reacció i de la nostra davant el genocidi, i després es van comprometre a no tolerar mai més crims com aquests.

I si aquestes idees rebudes no fossin més que això, idees rebudes, però la veritat fos una altra?

No hi tornarem sobre el que ja s’ha escrit. Es mesura en metres el lloc ocupat a les biblioteques i les llibreries pels llibres i informes sobre Rwanda i la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs, però aquests llibres diuen més o menys el mateix, tret d’alguns punts d’erudició.

A la unanimitat d’aquest munt de paraules i notes a peu de pàgina, s’hi afegeixen la intolerància a la dissidència, el silenci atordidor envers actes i esdeveniments d’importància capital, la complaença vergonyosa amb el poder i el menyspreu profund cap a l’Àfrica.

La unanimitat comença per la utilització altiva i abusiva del terme “genocidi”. El recorregut que ha seguit aquest terme genocidi diu més sobre els objectius i les polítiques de les potències afectades i els bel·ligerants que sobre el crim mateix. Paraula irrefutable com cap, esdevinguda una mordassa per milions de ruandesos, la persistència del seu ús és la garantia d’una guerra permanent.

I el genocidi? Les matances, els assassinats? Es van veure les imatges, els matxets, els cossos, els esquelets. Ningú pot pretendre que això no va passar. No, en absolut! Però les temptatives de conduir aquesta tragèdia a una història d’horribles genocides hutus que van matar tots els tutsis innocents, ajudats per una França colonialista no fan més que amagar les causes del drama i protegir els autèntics criminals. El que va passar en aquest període és un desastre humà de gran envergadura que, com moltes altres tragèdies humanes, té unes causes polítiques. La més superficial anàlisi dels esdeveniments demostra sense cap mena de dubte que aquest relat maniqueu només és una creació de l’esperit destinada sobretot a l’opinió pública nord-americana i europea.

Però el relat ha arribat a imposar-se gràcies a dos factors que van junts: una gran complaença envers el poder i un menyspreu històric cap a l’Àfrica:

• Cada país occidental compta amb un o dos periodistes, un assagista o un novel·lista, un militant dels drets de l’home o un antropòleg, que es presten voluntaris al joc. Per prendre les paraules de Pablo Neruda: “És el covard contractat per fer l’elogi de les mans brutes. És un xerraire o un periodista. Es desperta un dia a Palau i mastega amb entusiasme les dejeccions del sobirà”. Es diu Philip Gourevitch o Alison Des Forges als Estats Units, Carole Off o William Schabas a Canadà, Gil Courtemanche a Quebec, Linda Merverne a Gran Bretanya, Colette Braeckman o Alain Destexhe a Bèlgica, Gérard Prunier o Jean-Pierre Chrétien a França. Cadascú aporta els seus matisos nacionals, però serveix la mateixa poció. Per tots, la regla d’or roman: no toqueu el sobirà! ni els seus lacais!

• Conscientment o no, els autors d’assaigs i novel·les inspirats per la tragèdia ruandesa han pouat en una tradició literària popular sobre l’Àfrica que està curulla de metàfores, imatges i convencions desenvolupades en una època en què Europa es lliurava primer al tràfic d’esclaus africans i després a la colonització d’aquest continent. Aquestes metàfores, imatges i convencions recullen més de la imaginació europea i nord-americana que de la veritable realitat africana. En aquesta època, totes aquestes representacions contribuïen a justificar el que és injustificable, o sigui l’esclavatge i la missió civilitzadora d’Europa. Repetides sense parar, han esdevingut la substància mateixa de les obres.

El relat establert en la tragèdia ruandesa ha servit de justificació a la invasió del Congo pel mateix Exèrcit Patriòtic Ruandès que els Estats Units havien ajudat a arribar al poder el 1994. Washington ha aprofitat aquesta crisi per fer sortir França del Congo, país tan cobejat per les seves abundants riqueses naturals.

Des de 1989 el poder mundial està concentrat, com mai ho havia estat, entre les mans d’un sol país, els Estats Units. Veient aquesta concentració de poder, s’hauria pogut esperar que la crítica esdevingués més viva, més virulenta respecte al que abans s’anomenava l’imperialisme americà, i que desvelés sense treva els interessos, les intrigues i els cops amagats, fins i tot els efectes de la simple força d’inèrcia d’aquest imperi. Res d’això, sobretot pel que fa a Rwanda!

El març del 2003, la rivalitat política entre els Estats Units i França, que constitueix el teló de fons de la crisis de l’Àfrica dels Grans Llacs, va prendre una amplada fins aleshores inconcebible quan Washington, recolzat fidelment per Londres, va declarar la guerra a l’Iraq malgrat l’oposició de la vasta majoria dels països i pobles del món. Aquesta invasió il·legal, que té per objectiu remodelar el Pròxim Orient, permet comprendre que deu anys abans el mateix tàndem havia desencandenat una operació semblant de remodelatge de l’Àfrica Central. La principal diferència és que en lloc d’enviar tropes americanes i britàniques, el tàndem hi va enviar un exèrcit per procuració, el Front Patriòtic Ruandès, primer a Kigali i després a Kinshasa, deixant tota la regió a sang i foc.