ARRIBA LA PAU?
Inshuti
Octubre
2005
Eleccions municipals,
parlamentàries i presidencials a Burundi, que han culminat amb l’elecció de
l’exguerriller de les Forces de Defensa de la Democràcia
(FDD), Pierre Nkurunziza, com a nou president del país el 19 d’agost passat.
Preparació d’eleccions a la
República Democràtica del Congo que haurien
de realitzar-se abans d’un any, segons els terminis previstos. Refugiats que
comencen a retornar a ambdós països després de molts anys d’exili als camps de
Tanzània. Tot sembla indicar que la pau arriba a aquests dos països després de
tants anys d’invasions, matances, saqueig, guerra... La població està exhausta,
però sembla que un nou període carregat d’esperança s’obre per a una gent que
ha patit molt. Capítol a part mereix Rwanda, que des de fa anys gaudeix de la
pau dels cementiris, una pau falsa fonamentada en la injustícia i l’opressió d’un
règim que ha gaudit de molts favors de part de la comunitat internacional.
Dels tres països, el que sembla
tenir-ho més de cara és Burundi. El procés de transició s’ha fet bé. La part
més delicada, la fusió dels dos exèrcits, es va consolidant, malgrat les
lògiques reticències assentades en una experiència secular. El partit
guanyador, la CNDD-FDD
de Nkurunziza, incorpora a les seves files no tan sols hutus, sinó també
tutsis. Els dos partits tradicionals, el FRODEBU (hutu) i l’UPRONA (tutsi), han
obtingut uns resultats molt minsos. Malgrat les bones perspectives, 250.000
dels 350.000 refugiats que hi havia a Tanzània encara són reticents a tornar.
Una vídua burundesa hutu refugiada a Tanzània amb una sola filla que estudia
secundària, davant la possibilitat de dur la seva filla a Burundi, a poca
distància, per prosseguir els estudis a causa del tancament de les escoles dels
camps de refugiats, opta per enviar la seva filla a estudiar a Dar es Salaam, a
una distància considerable, amb penes i treballs; no se’n fia, bàsicament
perquè la filla és l’única persona que li resta després de la mort de tots els
seus familiars durant la guerra. És un exemple entre molts del grau de
desconfiança que el procés encara genera en la població refugiada i que és un
termòmetre sovint més fi que tots els altres indicadors. Cal esperar, però
també cal dir que el procés és molt esperançador.
El aires que es respiren a dues
de les ciutats més castigades de la República
Democràtica del Congo, Bukavu i Uvira, són de reconstrucció,
de sortida d’un túnel i inici d’un procés que no té marxa enrere. Alguns
refugiats, pocs, estan tornant i la resta espera el repatriament que l’ACNUR s’ha
compromès a dur a terme a curt termini. Una zona de l’est entre les ciutats de
Goma i Butembo roman inestable pels atacs sanguinaris contra la població
perpetrats per un grup anomenat Rastes, armats i finançats des de Kigali;
s’acusa a les milícies hutus de formar-ne part, però són acusacions falses que
pretenen justificar el control de la zona per part del règim ruandès en nom de
la seguretat de Rwanda. El cert és que l’única amenaça per l’actual període de
transició al Congo continua sent Rwanda amb les infiltracions difícils de
controlar des del Congo a fi de mantenir el control de certes zones de l’est
congolès.
A Rwanda estan en ple
funcionament els tribunals gacaca que estan jutjant a presumptes culpables de
les matances tutsis de 1994, amb l’objectiu d’accelerar els processos pendents
que la justícia ordinària no pot atendre per congestió. A la pràctica, suposa
una nova purga després de les moltes que ja hi ha hagut, i alhora mantenir
l’espasa penjada sobre el cap de moltes persones que es troben sota la
intimidació de ser detingudes en qualsevol moment. Ningú del règim és acusat,
malgrat les evidents responsabilitats en matances perpetrades tan a dins de
Rwanda com al Congo. Els darrers mesos hi ha hagut nombroses fugides de
població ruandesa cap als països veïns, però el mes de juny 8.000 ruandesos
refugiats a Burundi eren obligats a
retornar per part del mateix govern burundès d’acord amb l’homònim de Rwanda. Si
no es va molt en compte, l’evolució del país podria dur a una nova implosió
social de conseqüències molt greus.