Amb el pas dels mesos, a poc a poc, molt a poc a poc, es va imposant l'evidència de les massacres massives de refugiats hutu desarmats i indefensos per part de les tropes que aparentment lidera Laurent-Désiré Kabila. Aquestes matances sistemàtiques no només han continuat durant aquest temps, sinó que continuen en l'actualitat. Després de les denúncies fetes el mes de febrer per missioners, ONGs, el Secretari d'Estat belga sr. Moreels, la Comissària Bonino, etc. va venir la confirmació per part de l'ONU: la missió investigadora encapçalada pel xilè Roberto Garretón, relator especial per a execucions sumàries, va constatar l'existència d'entre 20.000 i 100.000 cadàvers en només 40 emplaçaments. Una investigació més ampla va quedar avortada, després d'ésser impedida durants molts dies l'entrada de l'equip a l'est del Zaire pel "govern" de Kabila. A començaments d'aquest mes de juny, M. Yasushi Akashi, sots-secretari de l'ONU per afers humanitaris, declarava que les matances continuen a les selves de l'est de l'ex-Zaire. I concretava: "Homes, dones i nens hutu són assassinats pels elements tutsi de l'Aliança malgrat l'oposició a aquestes per part de les unitats no-tutsi". Durant els darrerrs dies, segons testimonis que han arribat a ser publicats per "The New York Times", els cadàvers s'estan incinerant en grans fogueres per a no deixar rastres de cara a futures investigacions.
Tanmateix, malgrat l'evidència de què Kabila ha de ser considerat responsable, ja sigui actiu o passiu, de crims contra la humanitat, els que fan la "realpolitik" han decidit recolzar-lo. Han actuat com si fos el més natural del món sortir del Zaire expoliat de Mobutu per a caure en el Congo de Kabila, sembrat de cadàvers hutu i ostatge de l'extremisme tutsi, un extremisme genocida que a més reivindica per a si mateix en exclusiva la categoria de víctima de genocidi. No és estrany que la Comissària sra. Bonino, en unes dures paraules, hagi qualificat a la comunitat internacional de "la farsa internacional". Des de l'ombra, poderoses forces han finançat a Kabila i als altres homes forts de la zona, estan creant aquella "realitat" que s'ajusta als seus inconfessables interessos, revesteixen de realisme la fal.làcia de què no hi ha una altra opció raonable i, amb els seus poderosos mitjans de comunicació, decideixen que els que creiem en la societat civil i demanem que se la potenciï som uns utòpics. Si durant els darrers anys s'hagués donat suport a aquesta societat civil, que lluita per prendre el control del seu propi destí, amb la meitat d'aportacions financeres, logístiques, etc. que s'han ofert a les forces de l'Aliança, el respecte dels drets humans i la mateixa democràcia segurament avui no serien només un futur horitzó llunyà. Al Zaire, igual que a Burundi, la comunitat internacional ha abandonat, i a vegades fins i tot boicotejat a uns demòcrates íntegres i moderats. Però als senyors d'aquesta "realpolitik", que potser els interessen en aquesta zona pobles políticament madurs, que siguin amos del seu destí i dels seus propis recursos naturals i humans? Fins quan la guerra per a preparar la pau? Fins quan dictadors assassins per a "reeducar" a la població per a la "democràcia", com "promet" el govern de Kabila? Fins quan tanta intoxicació de l'opinió pública internacional per amagar perversos i poderosos interessos i amagar violacions sistemàtiques dels més elementals drets humans?
Durant els darrers mesos bastants analistes no només han reduït tota la complexa realitat dels esdeveniments que s'han produït al Zaire-Congo a un enfrontament armat entre les forces de Mobutu i de Kabila, fent o no referència a la més o menys evident batalla d'interessos nord-americans i francesos, sinó que sovint, amb un cinisme o inconsciència maniqueus, mentre dimonitzaven a Mobutu, arribaven a dir de Kabila que tot ho havia fet bé, responsabilitzant en exclusiva al colonialisme francès de tots els mals de la zona. Però, que potser hi ha colonialismes bons i dolents, per més que es disfressin de neo-formes? Que potser hi ha un altre imperialisme que el del diner i el poder? Des d'aquest reduccionisme al simple pla polític i aquest maniqueisme que acaba de distorsionar la visió dels esdeveniments, denunciar les matances injustificables dels refugiats hutu, desarmats i allunyats de les zones d'enfrontaments, per part dels extremistes tutsi, vol dir ser anti-tutsi. I quan la Comissària sra. Bonino invoca el respecte als grans convenis humanitaris internacionals més enllà de tot interès o agenda política, o algunes ONGs posem el respecte als drets humans com a principi del tot irrenunciable i no caiem en la trampa de dedicar-nos en exclusiva a rematar al tirà que, caigut en desgràcia, ja només és passat, és que som defensors de Mobutu.
(Kabila, en un lapsus que va evidenciar la seva inhumanitat -i aquest és un qualificatiu emprat pel mateix Kofi Annan, Secretari General de l'ONU- va dir que la vida, els patiments i els més elementals drets humans de centenars de milers de refugiats hutu era "un petit problema". I en els dies següents, revelant altra vegada una increïble inconsciència, es va manifestar sorprès de què alguns donéssim "tanta importància" a la tràgica sort dels refugiats. En aquesta mateixa línia, es podia llegir fa unes setmanes en un mitjà anglòfon que "no s'han entès les raons per les quals s'ha matat als refugiats". Alguna cosa s'ha avançat, ja es reconeix que hi van quedar refugiats al Zaire i que les tropes de l'Aliança els estan matant. Però, està clar, en aquest article no s'explica quines són aquestes raons per les quals es mata sistemàticament a civils desarmats.)
Les cancelleries occidentals saben que, com comentava fa unes setmanes el diari Liberation, darrera l'ombra mediàtica de Kabila, hi ha una plana major formada per un conjunt de generals delegats per Museveni, el president ugandès, Dos Santos, el líder angolès, i Kagame, l'home fort ruandès. En aquest cercle de poder, els homes del Front Patriòtic Ruandès són preponderants, mentre que no hi ha cap general zairès no banyamulengue. Aquests homes forts de l'extremisme tutsi són capaços de decidir la mort de centenars de milers de civils indefensos a l'est de l'ex-Zaire o ja "retornats" a Rwanda i Burundi, d'impedir el treball de comissions d'investigació de l'ONU, d'imposar tota mena de condicions a la comunitat internacional. Per què tanta excessiva i vergonyosa tolerància amb els mals que han fet aquesta gent? Que potser el genocidi que va patir la seva ètnia i els hutu moderats pot justificar i fins i tot convertir-se en coartada d'una altre genocidi de signe contrari, en el que centenars de milers d'innocents estan sent torturats i assassinats? El terror, la ferotge "neteja" ètnica i el segrest absolut d'informacions i imatges que regnen a Rwanda i Burundi ja han envaït la major part de l'ex-Zaire. Quan, després d'una "neteja" ètnica com aquesta i unes eleccions "netes", finalment arribi al nou Congo, a Rwanda i a Burundi la inevitable "democràcia" que ja exisiteix a Uganda, hi haurà tanta cendra hutu per les selves i els turons, i els vius estaran tan morts de por, tan "reeducats" i tan orfes de líders locals i nacionals, que segurament l'antiga minoria s'haurà convertit en nova majoria. Però, fins aleshores, l'extremisme tutsi encara té molta "feina" per fer, en la impunitat total que la comunitat internacional, sota l'indiscutible lideratge dels Estats Units, magnànimament li concedeix.