Des que la diplomàcia nord-americana va boicotejar l'operació internacional, tan difícilment acordada, que pretenia auxiliar als centenars de milers de refugiats hutus al Zaire, molts dels que no van tornar a Rwanda -potser la majoria d'ells- ja han desaparegut.
Molts dels que es van lamentar dient "el món ens ha abandonat" ja han deixat de patir. Molts d'altres ho faran en els propers dies. Però el seu crit, el crit de centenars de milers de germans nostres innocents -en la seva majoria nens, dones i ancians- ja ningú el podrà silenciar. La història, un cop més, treurà a la llum totes les mentides i silencis amb què s'han amagat tantes ambicions, tantes complicitats, tanta indiferència. La seva sang vessada acusa el nostre món, especialment a tots aquells que, després d'un judici sumari, els han sentenciat col.lectivament com a genocides. Però més infame que el judici ha sigut l'execució. A Nord-Amèrica s'acostuma a executar els condemnats a mort -també en la seva majoria negres- de manera ràpida. Però el final dels refugiats ha sigut lent i cruel. El seu suplici ha durat mesos: fam, malalties, grans ferides als peus, terror permanent.
Museveni, Kagame, Buyoya, Kabila i la diplomàcia nord-americana diuen que volen construir una gran regió, social i políticament estable. Però, quina estabilitat es pot construir sobre tanta sang innocent? Com pretenen cimentar un edifici tan ambiciós en el despreci i violació sistemàtiques de la Convenció Internacional sobre el Genocidi, la Convenció de Ginebra sobre el Dret a l'assistència humanitària, la Convenció sobre el Status dels refugiats i d'altres molts principis del dret internacional? S'ha tolerat, intentat negar, disculpat i fins i tot justificat, que els exèrcits d'aquests "homes forts" hagin violat fronteres amb una guerra d'agressió, bombardejat amb armes pesades els camps de refugiats protegits per la bandera de l'ONU, repatriat violenta i forçosament a centenars de milers de refugiats, massacrat sistemàticament d'amagat i amb traïdoria a desenes de milers de civils hutus -sobretot a l'est del Zaire i a Burundi-, impedit l'assistència humanitària a civils en immediat perill de mort. Ha sigut i està sent un holocaust innecessari i absurd, en si mateix i més encara en la manera inhumana i brutal de dur-lo a terme. Veient la forma increible que van prenent els esdeveniments, potser hauríem de tenir el valor de pregar a aquests senyors de la guerra i als seus aliats que executin d'una vegada, neta i ràpidament, estalviant'els-hi tant de patiment absurd, a aquests terribles "refugiats-genocides" (així, tot junt, com ho volen la propaganda extremista tutsi i tots aquells que conscient o inconscientment han entrat en aquest joc).
La diplomàcia nord-americana ha tornat a apostar per "homes forts", per aliats estables com Kabila, les mans del qual resulten estar tacades de massa sang innocent. Quants centenars de milers més de cadàvers hutus necessitarem per adonar-nos de quina mena són aquests homes forts? Com es pot acceptar o fins i tot recolzar tan ràpidament a algú que, mentre nega les massacres massives d'hutus a l'est del Zaire, impedeix una vegada i una altra que s'auxiliï a centenars de milers d'ells que, per aquesta desassistència, moren en gran nombre? Les greus complicitats històriques i recents de diferents governs de França i d'altres europeus no discupen aquestes altres anglòfones.
Sabem que els grans capitals tenen la seva pròpia dinàmica i que, sovint, l'única estabilitat que els importa és aquella que permet la continuïtat dels seus negocis. Per això no ens ha estranyat la celeritat amb què han començat a festejar públicament a "l'alliberador" Kabila, amb el mateix entusiasme que, fins fa ben poc, tractaven amb el "gran papa" Mobutu, avui per fi caigut en desgràcia. Però d'un país com Nord-Amèrica, que pretén ser el gran líder d'un nou ordre mundial, i que d'altres vegades realment ho ha estat, se'n podia esperar alguna cosa més: que fós el garant d'aquella estabilitat que es fonamenta en el respecte de la dignitat de tot ésser humà. Fins quan serem capaços de conviure amb aquesta enorme i injusta tragèdia?