Els testimonis de grans massacres, comeses en els territoris "alliberats" pels "rebels", es multipliquen. Durant setmanes, es va intentar negar l'existència de centenars de milers de refugiats, que no havien retornat a Rwanda. Ara, aquesta existència se'ls hi prèn, física i realment. La Comunitat Internacional, en judici sumari, els ha jutjat col.lectivament com a genocides (nens, dones i ancians, inclosos) i els ha condemnat a mort. I no a una mort ràpida, com aquella amb la que se sol executar, a Nord-Amèrica -quasi bé sempre a negres-. Aquests refugiats han fugit durant mesos i han patit fins el límit, la gana, les ferides als peus i tota mena de malalties...
Posaré només un exemple. És només un cas, però per a mi arriba a la categoria de símbol. Una ruandesa, que actualment és novícia en un convent de Catalunya, en aquesta increïble odissea dels refugiats que no van tornar al seu país, ha perdut a 8 germans, junt amb els seus pares. El novè germà, de 25 anys, havia aconseguit arribar prop de Kisangani, amb trenta dos quilos de pes. Però després d'aquest contacte amb ell, els homes de Kabila, de Rwanda, Uganda i Burundi, han près aquesta ciutat. El contacte s'ha perdut. Però, amb això no n'hi ha prou. Analistes, com la mateixa Colette Braeckman, acusada per molts, i crec que amb tota raó, d'una excessiva tendència pro-tutsi, parlen ja de què, cadàvers "frescos" són duts, regularment, cap al Zaire, amb camions, des de la veïna Rwanda. A Burundi, la "darrera cosa" són els camps de concentració, en els que ja hi han sigut reclosos més de mig milió d'hutus.
Mentre passa tot això, la sensibilitat d'un alt funcionari de l'ambaixada dels Estats Units a Buenos Aires, s'ha sentit ferida per un paràgraf de la "Carta oberta al president Clinton", que la nostra Fundació va redactar, que una dotzena de Premis Nobel i el Parlament europeu van signar i que el Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, li va entregar en persona. Aquest paràgraf, parla de greus complicitats recents dels Estats Units en aquest nou genocidi, després de confessar, prèviament, que els europeus, no només érem culpables recents, sinó també històricament. Llàstima que els humans no siguem tan sensibles al patiment físic dels altres com a les "ofenses" que rebem. En el genocidi del 94, a Rwanda, les complicitats (especialment de França) amb els extremistes hutu, van ser gravíssimes i han sigut denunciades reiteradament. Però ara, és necessari fer el mateix amb Estats Units i els governs extremistes tutsi de Rwanda, Burundi i Uganda, als quals es recolza amb tota la cara, arribant, fins i tot, a boicotejar la tan difícilment consensuada ajuda humanitària internacional, de fa uns mesos.
Tots els nostres esforços en aquests mesos passats no han sigut suficients. Però aquesta vegada, els que formem la Comunitat Internacional, no ens trobem tan malament, perquè les imatges de la C.N.N. no han entrat a casa nostra. A més, Mobutu, no és un corrupte?, i les forces armades zaireses, no són uns salvatges que només saben saquejar i robar? I la situació, a Rwanda i Burundi, és tan confosa! I, hi ha d'altres tragèdies en el món! D'aquesta manera, potser la única esperança per a les poblacions civils dels Grans Llacs, sigui que, a l'Spielberg, aquest li sembli un tema comercial, que es decideixi a realitzar una pel.lícula, que una de les grans cadenes de T.V. nord-americana, la projecti en una hora de màxima audiència i que, el final, sigui semblant al de "La llista de Schindler", és a dir, que el protagonista acabi dient: "qui salva un sol ésser humà, salva tot el món". Haurem de "resar" als grans "creadors" d'opinió a Nord-Amèrica i, per tant, a tot el món, que fan i desfan "la realitat", perquè decideixin que els hutus, no són tots uns genocides i que, la seva tragèdia, es mereix de ser tractada en els mitjans de comunicació.