ALGUNES NOTES SOBRE L’ÀFRICA DELS GRANS LLACS

Inshuti

Gener 2007

L’Àfrica dels Grans Llacs està immersa en un procés de canvi profund que ha de dur a una pau consolidada. Tots els signes apunten cap aquí, malgrat grans interrogants que giren a l’entorn de la justícia per les grans matances que s’han comès. Internacionalment, sense fer soroll perquè no interessa, s’ha parat els peus als principals causants del conflicte.

El procés de Burundi és el més avançat. El procés electoral es va acabar l’agost del 2005 en un bon clima i ara els refugiats que es trobaven sobretot a Tanzània estan tornant paulatinament. El govern compta amb un suport internacional clar que li permet concentrar-se en la reconstrucció de l’economia del país que faciliti a la seva gent tirar endavant i evitar recaigudes.

El procés de pau a la República Democràtica del Congo també té bones perspectives. La segona volta de les eleccions presidencials es va fer el passat octubre amb tota normalitat. Ara el govern s’esforça per evitar les intromissions reiterades dels seus veïns ruandesos. I caldrà, com a Burundi, dirigir tots els esforços cap a la reconstrucció del país. D’un cantó ho tenen molt més difícil que els burundesos perquè el país té unes dimensions gegantines amb unes comunicacions gairebé nul·les, però d’altra banda compta amb uns recursos naturals tan fantàstics que si aconsegueix gestionar-los mínimament, amb la màxima autonomia possible, el seu futur és molt esperançador.

Els dos països esmentats estan en un estat d’ebullició positiva. Després de tants anys de guerra, saquejos, matances, desgràcies una rere l’altra, ara per fi es veu una llum al final del túnel. Però, i Rwanda ? També és així ? Doncs no, al contrari. Rwanda és una altra cosa, és la màxima inanitat, malgrat que els turistes diguin el contrari. Tot segueix igual, no es belluga res sense el permís de la dictadura que s’hi ha instal·lat des de fa dotze anys. Les eleccions que es van fer l’agost del 2003 van ser una farsa, sense candidatures alternatives viables i amb la gent atemorida a l’hora d’anar a votar. L’economia del país està centrada a la capital, Kigali, però les masses empobrides de les zones rurals, que són la gran majoria, romanen en la misèria més absoluta. S’han instaurat uns tribunals populars anomenats gacaca que continuen intimidant els presumptes autors de matances el 1994, mentre que les matances comeses des del govern, molt superiors en nombre a les comeses pels extremistes hutus el 1994, romanen impunes, Cada any, el 6 d’abril es celebra l’aniversari del genocidi tutsi, es fan grans memorials, s’aixequen monuments, però ningú pot dir res sobre els seus morts si són hutus.

El genocidi tutsi de 1994 va desvetllar unes simpaties internacionals que es van dirigir malament. Es va donar reconeixement i suport al Front Patriòtic Ruandès, l’exèrcit tutsi, sense veure o no volent veure que ells eren els principals responsables d’aquest genocidi, no només per estratègia sinó també com a executors. Pel fet de ser tutsis, es va suposar que eren víctimes i això és radicalment fals. Van ser assassinats els tutsis de l’interior del país, no els tutsis de la diàspora, que van organitzar l’exèrcit que va acabar prenent el poder. Calia donar suport internacional als tutsis de l’interior, mai als de l’exterior que romanien a l’exili des de feia més de trenta anys preparant-se per a una guerra que ha dut a la destrucció gairebé total del país. Això no es va entendre, es van cometre errors descomunals i ara ningú vol reconèixer-ho, començant pels Estats Units que ha estat i és el gran valedor d’aquest govern, continuant per la gran majoria d’intel·lectuals europeus i nord-americans que han escrit milers i milers de pàgines que ja no s’aguanten per enlloc, i finalment els periodistes irresponsables que han volgut fer-se un nom sense tenir-ne ni idea.

Com es desencallarà la situació ? Gent que coneix molt bé el país diu que costarà molt, però mica en mica el mateix poble ruandès, el que ha hagut d’aguantar el que és inimaginable, anirà reconstruint les relacions trencades. Des de fora, molts confien en la via jurídica per fer justícia. A manca d’un Tribunal Internacional just, han dipositat la seva confiança en les jurisdiccions nacionals, concretament en la francesa i l’espanyola. L’avantatge de la segona és que Espanya no s’ha involucrat gens en el conflicte ruandès, exceptuant els missioners i cooperants que hi han anat per ajudar. A França se li retreu el suport polític i militar al govern hutu anterior que va caure el 1994, i per tant se l’acusa de parcialitat.