La setmana passada, a París, la vintena cimera franco-africana ha aplegat les representacions de 49 països africans, dels 53 que formen el continent, amb la presència de 34 caps d'Estat, i amb l'objectiu bàsic de buscar acords referents a la seguretat en el continent africà. El conflicte de la R.D. del Congo ha centrat els debats i, finalment, s'ha arribat a un acord entre les parts bel.ligerants, en presència del secretari general de l'ONU i del president en exercici de l'Organització de l'Unitat Africana. Tanmateix, la signatura de l'acord s'ha posposat per a una propera reunió a Zàmbia.
Des del començament de les hostilitats, el passat 2 d'agost, la via negociadora s'ha intentat diverses vegades. S'han fet un parell d'intents a Zàmbia, un a Sudàfrica, un a Tanzània i un altre a Zimbabwe, sense arribar a cap acord. Ni el viatges del representant de la Unió Europea, Aldo Ajello, ni el de la sots-secretària nord-americana d'Afers Africans, Susan Rice, parlant amb cadascuna de les parts implicades, no han dut enlloc.
Aquesta vegada, però, encara que només es tracti d'un acord verbal, el fet que s'hagi realitzat davant els dos màxims representats de la comunitat internacional i del continent africà, li atorga una solidesa considerable. Tot i que l'anomenada rebel.lió hagi mostrat el seu desacord per no haver pogut participar en les negociacions, s'ha d'entendre que estava obligada a fer-ho per continuar donant una imatge d'independència respecte als que són els veritables atacants, Uganda, Rwanda i Burundi, que ja han donat el seu vist-i-plau a l'acord.
No obstant, és evident que es tracta d'un acord fràgil, donada la gravetat de la situació creada. A més, cal tenir en compte que els alto-el-foc solen formar part de la mateixa estratègia de desgast, i que sovint són necessaris per a la imatge que les parts pretenen projectar en la batalla mediàtica. També poden servir només per a resituar-se i veure millor quin ha d'ésser el següent pas. En això, la coalició tutsi ja va donar mostres de destresa en la guerra de Rwanda. Per això, un alto-el-foc no vol dir necessàriament l'inici de la fi de les hostilitats. El fet, però, que l'ONU hagi manifestat ràpidament la clara intenció de desplegament de cascos blaus a la zona, mostra que hi ha voluntat d'aturar el conflicte. Les dues bandes que s'enfronten es tenen un cert respecte l'una per l'altra, i dóna la impressió que als Estats Units no els fa gens de gràcia una extensió i intensificació del conflicte.
Seria molt desitjable l'inici d'un procés de desactivació de la guerra, però cal reconèixer que és extremadament complicat. No n'hi ha prou amb una retirada de tots els efectius militars dels vuit països estrangers que combaten a la R.D. del Congo, ni amb la interposició d'una força de cascos blaus, si no es va a l'arrel del conflicte. Cal molta cura i una voluntat política molt ferma per part de tota la comunitat internacional, que aposti per la justícia a les víctimes, la democratització de tota la regió dels Grans Llacs, i que freni decididament els interessos rapinyaires de les multinacionals. Cal admetre que serà difícil, i que a l'entrada del segle XXI cada cop es veu més urgent la necessitat d'instàncies internacionals fortes que puguin actuar amb fermesa contra els grups poderosos sense escrúpols.
L'Àfrica s'està morint. La immensa riquesa que representen les cultures africanes, la diversitat enorme de les seves llengües, de les seves tradicions, pot desaparèixer definitivament sota el xuclador d'una globalització centrada en el profit, en el pragmatisme més pur i dur. Cal començar a posar l'accent en la lluita pel respecte a la identitat dels pobles, a la seva diversitat cultural. Hem de començar a bastir un nou model de relacions entre la nostra civilització occidental i els pobles de l'Àfrica, basat en el respecte més profund i l'estima mútues.