Belén de la Banda
Setem Madrid
desembre 1996
Les coses es compliquen en la regió dels Grans Llacs (Burundi, Rwanda,
Tanzània, Uganda i Zaire) sense que la comunitat internacional mogui un dit. Al
món (especialment els Estats Units) no els interessa intervenir, perquè, per
casualitats de les complexes relacions d'aquesta guerra, una victòria dels
extremistes tutsi beneficia els seus interessos. Encara que siguin una minoria
en aquesta població. Encara que les conseqüències dels seus actes mai no
tinguin remei en la història. Els coneguts com a "rebels zairesos",
els banyamulengue, són molt pocs. No podrien haver pres aquest extens territori
del Zaire sense ajuda exterior: la dels exèrcits ben armats i entrenats de
Rwanda i Uganda. I el suport dels Estats Units, del qual ningú no en parla.
Els refugiats tenien bones raons per no voler tornar a Rwanda. La principal amenaça no eren els extremistes hutu (a Tanzània, uns 800 entre mig milió de refugiats), sinó la por a la inseguretat dins del país: represàlies, persecucions, empresonaments arbitraris, absència d'un sistema judicial i la impossibilitat de recuperar terres, treballs i cases. A Rwanda, un govern llop disfressat d'anyell, manté el poder guanyat per la força el 94, amb una forta repressió. Els refugiats del Zaire, només van començar el retorn, quan van quedar atrapats entre els bombardejos, des de Rwanda, i els atacs banyamulengue. Van tornar en massa per protegir-se. Els de Tanzània, amenaçats d'expulsió, van fugir cap a Zàmbia i Malawi. L'exèrcit de Tanzània els va "escoltar" -amb gasos lacrimògens-obligant-los a entrar a Rwanda, contra la seva voluntat.
Els ruandesos hutu no importen a ningú. Els dos milions que van protagonitzar el major èxode de la història en el 94, són bàsicament dones i infants, que mai no han obtingut l'estatut de refugiats ni els beneficis que comporta. Van fugir d'una guerra terrible, en la qual van morir entre mig i un milió de persones, de totes les ètnies. Els que van guanyar, volen fer-nos pensar que aquestes dones i aquests infants mereixen morir perquè van matar en el 94. Tot i l'evidència del seu sofriment, no se'ls considera víctimes, sinó botxins.
El que està passant a la regió dels Grans Llacs, demostra que un grup
minoritari, extremista i assassí, pot aconseguir el que es proposi, gràcies al
suport d'una gran potència. I també, guanyar la batalla de la imatge. Mentre
maten callant, els extremistes tutsi aparenten ser els bons de la pel.lícula. I
algun dia, no molt tard, els "civilitzats" haurem de pagar moltes
factures per la nostra passivitat.