La tragèdia dels refugiats al Zaire, que gairebé ja és cosa passada (és dur dir això, és dur acceptar que per als supervivents segurament no hi ha futur) cal emmarcar-la en un àmbit més ampli: el de tot el poble hutu, el futur del qual apareix tan desolador com el seu present. Una cosa es torna cada cop més evident: que en els pròxims anys, si no aconseguim entre tots reconduir els esdeveniments, l'ètnia hutu serà, encara més, la gran víctima sacrificada a l'ara dels poderosos interessos que es juguen en aquesta regió. D'una observació mínimament honesta del que hi succeeix, se'n poden extreure vàries conclusions:
1. La manera de fer dels homes forts tutsis que governen Uganda, Rwanda, Burundi i la dels que estan darrera de la figura mediàtica de Kabila, no s'avé al d'unes minories en perill que estan obligades a autoprotegir-se per tots els mitjans. Excedint àmpliament aquest plantejament, s'assemblen molt més a les de les elits opressores, que només poden mantenir el seu domini mitjançant l'eliminació física i el terror.
2. Aquestes minories, que defensen la seva situació de privilegi amb els mètodes més brutals, no estan sols. Hi ha fortes complicitats entre ells mateixos i també amb aliats externs. Els dirigents d'aquests tres països, situats en el nivell més baix de pobresa, i els "rebels" de Kabila, han disposat aquests darrers mesos d'una financiació, una preparació, un equipament i una logística sorprenents i inhabituals entre els exèrcits africans.
3. L'eliminació física de tots els refugiats hutus al Zaire -dones, nens i ancians inclosos- ha sigut evidentment un objectiu important d'aquesta invasió del Zaire. L'ambaixador d'Estats Units a Kigali ho manifestava amb tota la barra: s'ha de deixar morir als nens hutus refugiats, perquè en cas contrari seran els futurs genocides.
4. Però aquest extermini i aquesta invasió, que cada vegada és més -de moment- una rebel.lió davant del règim corrupte de Mobutu i el jou insoportable de les Forces armades zaireses, només és una part d'un projecte militar, polític i econòmic de gran embalum. La minoria tutsi, experta durant segles en l'exercici d'aquest poder que no es resigna a compartir, té ara més que mai, amb el suport d'uns aliats que resten en la semi-penombra, l'espai i els mitjans per a construir un gran imperi tutsi en el cor de l'Àfrica.
5. En aquest gran projecte els mitjans de comunicació són fonamentals. Es tracta d'una guerra propagandística tant o més que una guerra física. La intoxicació propagandística -feta de silencis, mitges veritats i mentides- està perfectament organitzada des de fa temps i ha aconseguit una enorme capacitat d'accés i influència en l'opinió pública.
6. La primera i gran falsedat és la interpretació malèvola que sistemàticament es fa del genocidi del 94 a Rwanda. Els genocides no van ser "els hutus", sinó una minoria extremista d'entre els molts milions d'hutus que existeixen. Aquests extremistes van fer servir el conflicte ètnic com a coartada per a exterminar a aquells que podien posar en perill els seus privilegis i els seus abusos escandalosos: l'elit social, formada sobretot per tutsis, però també per molts hutus cultes i moderats. Però ara, la criminalització de tot el poble hutu per part de la propaganda extremista tutsi és, altra vegada, el recurs infame a la coartada del conflicte ètnic per a no haver de compartir la menor parcel.la de poder amb aquells que són la gran majoria de la població, i fins i tot perquè sigui tolerat i disculpat per la comunitat internacional l'extermini massiu de la població civil hutu. A Burundi, a Rwanda i a l'est del Zaire els hutus, pel sol fet de ser-ho, estan sent massacrats de la mateixa manera sistemàtica i terrible que ho van ser el 94 els tutsis de Rwanda i en un nombre segurament ja comparable -que a aquest ritme de matances aviat serà superior. Les fronteres nacionals i la no-ingerència en els assumptes interns ha sigut fins fa poc la coartada amb què qualsevol tirà cruel es veia amb el dret d'oprimir el seu propi poble. Ja és hora de desemmascarar també la coartada de les fronteres ètniques. El genocidi (o genocidis) en aquesta regió no ha sigut tant d'una ètnia en mans d'una altra, com el d'una població civil en mans de minories extremistes poderoses que manipulen a un poble senzill i exacerben el problema ètnic per al seu propi interès.
7. Una altra de les grans falsedats ha sigut la del retorn massiu dels refugiats a Rwanda. Els més sofisticats satèl.lits i avions de reconeixement nord-americans no van ser capaços de detectar una enorme marea humana de 700.000! refugiats que vagaven encara pel Zaire. Després de cridar a totes les càmeres de televisió del món perquè filmessin el "retorn massiu i espontani" dels refugiats, es va decidir que la intervenció humanitària internacional ja no era necessària, ja que no quedaven refugiats al Zaire. L'extermini sistemàtic posterior del qual han sigut objecte ha evidenciat perquè es va negar la seva existència. Als que vam denunciar aquesta gran mentida, inclús a la Comissària sra. Bonino, se'ns va titllar de visionaris.
8. A l'anar arribant, a finals de gener, els primers testimonis de grans massacres de refugiats a l'est del Zaire, tota la parafernàlia propagandística de l'extremisme es va abocar altra vegada a desautoritzar aquests testimonis i a desacreditar a aquells que els difoníem, especialment al Secretari d'Estat belga sr. Moreels. Ara, des de fa dos o tres dies, tres mesos després d'aquelles primeres denúncies, quan la tragèdia ja és en gran mesura irreversible, aquestes mateixes denúncies es multipliquen i pugen de to.
9. Desacreditar sistemàticament, amb un gran desplegament mediàtic, als que contradiem la seva propaganda i els seus interessos, és fonamental dins de la seva estratègia global. Les acusacions de pro-hutus cap els missioners, testimonis privilegiats que des de fa dècades estan sobre el terreny tan integrats amb la gent del país, són especialment virulentes i demolidores. Alguns dels enfocaments que apareixen en certs mitjans europeus i americans són tan tendenciosos que ens forcen a creure que es tracta de quelcom intencionat.
10. I finalment hi ha aquest gran aliat que és el silenci, el pesat silenci de mort que, com un mur infranquejable impedeix l'accés als llocs crítics en el moment adequat, a tots aquells que podrien ser testimonis incòmodes. És el silenci que fa temps recau sobre Burundi; on segueix impune el magnicidi del president Ndadaye; on, després d'un segon magnicidi, el tercer president de la recent democràcia segueix sense poder sortir de l'ambaixada dels Estats Units; on es porta a terme un extermini, tan sistemàtic com oblidat, de la població hutu; on 500.000 hutus estan reclosos en autèntics camps de concentració. És el silenci cada vegada més impenetrable de Rwanda on s'ha de callar o marxar; on els mateixos ministres del govern i responsables polítics de màxim nivell que han tingut objeccions de consciència pel que han vist, han hagut de fugir al estranger o han mort en circumstàncies estranyes. És el silenci espès que ja comença a cobrir el Zaire.