Som agafats com a ostatges per soldats zairesos vestits de civil. Hi ha una desena de morts per resistir-se als pillatges. Nosaltres ens alimentem de plantes. De 5.000 a 6.000 persones són massacrades a Shambusha. Jo trobo el meu pare, dues germanes i un germà a Tingi-Tingi. Després tornem a marxar. Ens parem una nit al pont de Lubutu. Quan es va obrir el pont, alguns van caure a l'aigua i es van ofegar. Jo vaig perdre el farcell que portava al cap. Vaig agafar la meva dona, me la vaig posar a l'esquena i vaig travessar el riu nedant.
Continuem caminant. La gent es mor de malaltia i de gana. Nosaltres hem de donar uns pantalons per travessar un riu amb piragua. Un grup, on hi ha el meu pare i el meu germà, decideix anar a Kisangani per ser repatriats cap a Rwanda. Nosaltres marxem cap a una altra direcció. El meu altre germà té la malària i es queda a la carretera. Sé que els que van agafar el camí de Boende han estat assassinats i entrem de nou a dins la selva. A Wendji, un pastor ens informa que Kabila ha d'arribar. Alguns tornen enrera per travessar el llac Tumba i passar directament al Congo. Sense diners, esperem algun vaixell gratuït.
A mig maig: els rebels arriben. Hi ha 75 soldats ben armats sobre tres vehicles. Disparen a la "kalachnikov" dins el camp de refugiats. Jo fujo cap al riu. Som molts els que ens amaguem dins l'aigua. Un ancià zairès ens porta riu avall i després tornem per veure Wendji. Hi ha una vintena de morts per bales, quasi únicament dones i nens. Els rebels han marxat. Trobem una piragua cap al Congo, que paguem amb una manta. Dins la selva, jo havia agafat una manta, una Bíblia i un mocador...
Arribo a Obilo. La ràdio BBC informa que no cal pas anar a morir a la selva verge, que cal mantenir la calma i esperar l'ajuda alimentària. És el pànic... La gent venen les seves darreres pertinences a un preu irrisori. Jo marxo amb un grup de refugiats i un guia zairès. No hi ha res per menjar fora de papaies salvatges. Jo camino en primer lloc, entre els més forts. Els soldats zairesos fugen. Cal transportar els farcells del seu pillatge. Maten alguns refugiats. Jo agafo un bastó i simulo una malatia per no haver de fer de portador... Faig treballs dins dels camps o bé robo. Un cop, prenem un camí dolent i són mortes 250 persones. Estem al camp de Wendji quan la fam hi és intensa, tres dies abans de l'atac. El programa alimentari mundial (PAM) ens subministra 350 grams de blat de moro per persona.
Marxo cap a Mbandaka. A la tarda, estem allotjats al port, sobre l'aigua. Milers de persones prenen per assalt una barca, corren abandonant els seus farcells. Expliquen que els obusos cauen sobre la ruta. Un matí, decideixo vorejar el riu. Els zairesos em condueixen cap a una illa. Allí, vaig a buscar el capellà i el cap del poble. "Tu ets el nostre germà, però si Kabila arriba, ens matarà a tots", em responen. Jo suplico, ploro. Les dones del poble tenen compassió i em donen menjar. Déu m'envia un àngel guardià, que decideix amagar-me a casa seva i després portar-me cap als terrenys pantanosos. Em dóna una cinta blanca (el senyal de reconeixença dels partidaris de Laurent-Désiré Kabila).
Arriben refugiats per la selva, o bé en zodíac pel llac Kivu. Els rebels ens conviden a tornar a Rwanda. Nosaltrem marxem per la selva. Els trets d'obús són cada vegada més nombrosos. Hi ha cadàvers al llarg dels camins. Nosaltres som perseguits. Els meus germans van desaparèixer (l'un marxà cap a Rwanda, l'altre va ser mort per un obús). L'únic moment alegre és quan ens retrobem amb la gent que va marxar de Bukavu. Un dia, perdem un altre cop la mare dins la selva. Un altre dia, la meva germana perd un infant. En un poblet dins el bosc, el meu pare s'atura per beure alcohol: "Ja us atraparé, perquè aneu a poc a poc, amb els nens", diu ell. No el veurem mai més. Mengem fulles. A Walikale, la meva germana retroba el seu fill, i comprem sucre, plàtans i te. Els rebels avancen i nosaltres hem de tornar a marxar. Jo trobo el meu promès al camp de Tingi-Tingi. A Mbandaka, el mes de maig, esperem les meves germanes, perdudes pel camí. A canvi del rellotge del meu promès, podem llogar una piragua i travessem el riu.
A l'endemà, de bon matí, els militars tornen i manen que els ruandesos amagats en cases de zairesos siguin deixats anar. Si no ho fan així, el poble serà bombardejat. Marxo a través de la selva. M'ajunto amb uns refugiats establerts en un camp...
Tres dies més tard, deixo assecar els meus vestits. Em poso la banda blanca dels partidaris de Kabila. Agafo una branca sobre l'espatlla i em barrejo amb la gent del país.
Uns minuts més tard, arriben els rebels. "Extermineu-los tots! Són militars!" crida el seu cap. Immediatament, obren foc amb la metralladora i llencen granades. Els que estan sobre la barca es tiren cap al moll per posar-se a cobert. Les dones, els nens i els malalts que no han pogut sortir del vaixell són eliminats per les granades. La matança dura de cinc a sis minuts. "Sortiu del vostre amagatall amb els braços aixecats!", diu l'oficial. Els refugiats surten dels seus atzarosos refugis. Molts d'ells porten la banda blanca dels partidaris de Kabila. El cap vocifera: "Qui us ha dit de posar-vos això, maleït poble?". Amb tres homes, pugem dalt d'un arbre i aconseguim la teulada d'una casa. La meva dona i els meus tres fills es queden a baix. Un soldat demana a la meva dona què feia a Rwanda. "Era mestra a l'escola secundària", diu ella. Es dóna l'ordre a un tal Jean-Claude de matar-la començant pel nen que porta. Ella ha de deixar el nen a terra. Un militar esclafa el crani del petit d'un cop de massa. Fan el mateix amb la meva filleta i després amb l'altre fill. La meva muller està despullada, li enfonsen un punyal al pit, cinc vegades.
Alguns refugiats aplaudeixen. La calma regna al port. Hi ha una nova tria, després se senten xiular les bales. Alguns es tiren al riu i s'ofeguen. La gent que arriba al camí és aturada. Els militars han tallat garrots amb branques que distribueixen a la població zairesa. "Mateu aquesta gent, són ells els que s'han menjat les vostres cabres i saquejat els vostres camps", diuen. Els "papes" i les "mames" zaireses fugen corrents. Solament es queden els joves. Agafen els garrots i comencen a aixafar els caps d'aquells que són al camí. Al port, els militars registren els equipatges dels refugiats.
Jo trenco teules d'argila de la teulada on em trobo. Entrem a la casa. A partir d'aquest moment, ja no veig res més. Esperem que els soldats venguin els objectes dels refugiats a la població.
Quan es fa de nit, sortim del nostre amagatall. Hi ha una reunió amb els últims refugiats que han quedat al port. Separen els homes i les dones. Els refugiats criden. Cap a mitjanit, ens disposem a fugir saltant per una paret. Marxem per les zones pantanoses...